«Arrorró mi niño, arrorró mi Sol
Soy tu madrecita y tú eres mi Dios
Tu padre fue malo y te abandonó
Quizá vuelva un día, pero sin amor»
(Fragment de "Canción de cuna")
Carlos Gardel va nàixer a Tolosa de Llenguadoc l’11 de desembre de 1890 i va ser inscrit Charles Romuald Gardes, fill natural de Berthe Gardes (després castellanitzada Berta Gardel). El pare, sense cap dubte, va ser Paul Jean Lasserre, nascut a Tolosa i resident a París, on feia de viatjant d’articles de barreteria, però més conegut per la policia com un dels integrants de la Banda dels Ternes, pel nom del barri parisenc on delinquien. Mai li va fer de pare. Quan comprengué que el famós cantant de tangos era el seu fill, va intentar una aproximació interessada que Gardel i la seva mare van ignorar. El cantant tampoc no el va voler conèixer mai.
Com passa amb tants mites (Elvis Presley, els Beatles, Hemingway), n’hi ha d’altres versions (crèdules, interessades o conspiranoiques) que qüestionen les dades oficials —i, en aquest cas, contrastades— sobre la seva vida i la seva mort. Unes diuen que va nàixer a l’Uruguai i d’altres a l’Argentina. Però Felipe Pigna, i totes les fonts creïbles de la seua novíssima —i rigorosa— biografia, Gardel (Planeta, 2022), descarten les altres versions. La de l’Uruguai es basava en documents reals però mentiders: quan Carlos Gardel va voler anar a cantar a Europa, no podia fer servir el seu nom real (Charles Gardes) i la identitat francesa, perquè s’havia «evadit» del servei militar i de la crida a files que va fer el consolat francès a Buenos Aires durant la I Guerra Mundial. Si es va fer el passaport uruguaià és perquè era molt més fàcil d’aconseguir-ne un d’adulterat que a l’Argentina (alguns autors recorden que l’anarquista Durruti i molts dels seus companys van campar per Espanya amb passaports falsos uruguaians). Per això, quan Gardel va necessitar amb certa urgència una altra identitat, va poder aconseguir una «Libreta de enrolamiento» d’una divisió militar uruguaiana que l’identificava com Carlos Gardel, «nacido el 11 de diciembre de 1887 en Tacuarembo B. O. [Banda Oriental] del Uruguay». Posats a triar, Tacuarembo és un nom ben llegendari.
A banda d’això, Gardel i la seua mare sempre van explicar a totes les persones properes que havia nascut a Tolosa, el lloc exacte del part, i la casa on van viure fins que Berthe va decidir creuar l’oceà i trobar fortuna a Buenos Aires, on tenia coneguts. Durant un temps, això sí, el cantant va fer declaracions contradictòries a la premsa i, en la posterior documentació argentina, va intentar impedir que el consideraren un «bastard» i es va registrar com a fill d’un altre Carlos Gardel.
Per resoldre qualsevol dubte, el Zorzal —un dels malnoms que li penjaren— declarava de tant en tant: «Yo nací en Buenos Aires a los dos años y medio».
L’origen del tango
«Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez...»
(Fragment d’«Esta noche me emborracho»)
El tango havia nascut, aquest sí, a Buenos Aires, però deu anys abans que Gardel, cap al 1880. Alguns títols de tangos, moltes lletres i la hipocresia de les classes socials acomodades van situar el naixement del tango en els prostíbuls. Pigna cita els estudis més seriosos que contradiuen aquesta teoria, com el de Lamas i Binda (El tango en la sociedad porteña(1880-1920)): «Associen el lumpen amb el tango en un intent de fer sospitós tot allò que és popular. Els amants del tango eren tots uns bèsties, pocapenes d’escassos recursos i malgrat això els amos d’editorials musicals s’entestaven a imprimir vanament partitures per a ells. Que ingenus, no? Si n’havien de perdre, de diners! Aquesta estructura d’idees ha de ser qualificada d’irracional o, un cop més, ideològica (...)».
O Héctor Benedetti, autor de la Nueva historia del tango (Siglo XXI, 2015), que explicava a Pigna la seua versió: «Potser la imatge d’algunes persones ballant en una casa de barrets té un bon rendiment literari. Però si ens fixem bé, ja no en el tango sinó en els prostíbuls, trobarem, utilitzant com a fonts el periodisme de l’època i els arxius policials, que es tractava d’uns establiments bastant sòrdids, sense massa possibilitats per al foment d’una activitat artística i molt menys per a la seva creació».
Gardel tenia la seua pròpia versió, com declararia al diari La Stampa della Sera el 1932: «Jo defenso que aquest ball típicament, voluptuosament, nadiu de l’argentí, va tenir el seu naixement en festes de caràcter eminentment folklòric» i barreja elements dels «balls dels negres, que els argentins coneixem per procedència nord-americana» i «altres milongueros indígenes... perquè se sap certament que els més genials conreadors d’aquest ball tradicional nostre, payadores[músics improvisadors], guitarristes o compositors, són fills o descendents d’italians...». El tango, afegia Gardel, té aportacions de gairebé totes les danses tradicionals argentines: «Del pericón al palito, del gato al caramba, de la zamba al cielito, a la firmeza, la cueca, el estrambote, el federal...».
Bona part de raó deuen tindre Lamas i Binda perquè, dècades després del seu naixement, la dictadura argentina encara va intentar prohibir el tango, canviar les seues lletres i censurar el ball.
Carlitos
«Vieja pared del arrabal
Tu sombra fue mi compañera
De mi niñez sin esplendor
La amiga fue tu madreselva»
(Fragment de «Madreselva»)
Carlos Gardel no va ser sempre Carlos Gardel. Primer va ser Charles Romuald Gardes; de xicotet, Carlitos; després, el Morocho (‘morè’) del Abasto (mercat de Buenos Aires), després el Zorzal Criollo (perquè cantava com un tord) i, per fi, Carlos Gardel (i, per a molts, encara ara, Carlitos).
De ben petit, va recórrer els carrers que després faria famosos amb els seus tangos (Corrientes, Esmeralda, Caminito, La Boca...). Ell mateix vivia al barri San Nicolás on es creuen Corrientes i Esmeralda. Primer, en un conventillo, una mena de gran pensió que llogava habitacions, del carrer Uruguay, núm. 162, entre els carrers de la Piedad (actual Bartolomé Mitre) i Cangallo (actual Teniente General Juan D. Perón). Després al mateix Corrientes.
Carlitos anava a classe i treia bones notes, però era un belluguet. Se’l considerava «vivaç i intel·ligent» i «alumne més que acceptable», però tots els comentaris indicaven que era «renuent al compliment dels deures i tasques»; «conducta: la pitjor del grup».
Des de ben menut, li va dir a la seva mare que volia ser cantant i aviat va començar a rondar per les cases dels seus amics per demostrar els seus dots. «Carlitos —explica Pigna— era un pibe que començava a donar mostres de precocitat. La seva mare contava que en una ocasió li va demanar la clau, perquè ‘aquella nit tenia un programa’, possiblement per anar a cantar a casa d’alguna família amiga. ‘Con su carita llena de picardía y ademanes de hombre grande me pedía que le diese la llave de la puerta de la calle... ¿Se dan cuenta?’ Carlitos tenia llavors 12 anys».
Una altra nit li van dir a la seva mare que l’havien vist al mercat de l’Abasto. Ella se n’hi va anar i se’l va trobar «sobre un carro, detenido junto a la acera, con las riendas en las manos y una facha imposible, cantando».
El 1901, la seva mare l’havia inscrit com a aprenent a Escola d’Arts i Oficis, per veure si una ocupació manual aconseguia retindre la seva atenció. En el full d’inscripció surten les seves dades: «Gardes, Carlos (hijo natural de Berta Gardes, Patria: no se sabe. Bautizado: sí. Vacunado: sí. Ingresado: 2/4/1901)».
El Morocho del Abasto
«Pobre, mi madre querida
Cuántos disgustos le he dado
Pobre, mi madre querida
Cuántos disgustos le he dado»
(Fragment de «Pobre, mi madre querida»)
Acabada la infantesa, el jove Carlitos aniria trobant treballs en els cafès de l’Abasto, on molts comerciants eren d’origen italià i podia sentir cançonetes napolitanes. Però el seu radi d’acció es va anar eixamplant per tota la geografia portenya que la música ha fet famosa: La Boca, Palermo, San Telmo i Balvanera.
El cert és que, als catorze anys, i a pesar de l’estima que havia mostrat sempre per la seva mare, va anar-se’n de casa i, durant sis anys, Berta no el va veure ni va tenir notícies seves. Aquest buit d’informació dona per moltes llegendes, rumors i maledicències. Una de les més conegudes el situa a la presó d’Ushuaia (al sud més temut) per crims diversos (tants com pot crear la imaginació popular), però Pigna contrasta aquestes informacions amb una fitxa policial que no presenta cap detenció durant aquells anys (de ben petit sí que havia estat portat a comissaria quan el van trobar sol i van interpretar que s’havia perdut).
El comissari inspector del barri de l’Abasto, Francisco L. Romay, el coneixia, segons va explicar a la revista Tango Reporter: «Lo conocí mucho a Carlos. Era entrador y simpático, me palmeaba y me decía: ‘¿Cómo va, comisario? ¿Cuántos inocentes mandó al cadalso hoy?’ Gardel era un canto a la vida, joven... (...) No sabía de disciminaciones, un amigo era un amigo. Negro, blanco, flaco, chorro, policía, podía comer con Ruggerito o con Lisandro de la Torre. Pudo estar metido en algún lío con la politiquería o la mafia, conoció guapos, malevos, matones... (...) Era un buen muchacho. Claro, un poco travieso, pero en ningún caso podría tildársele de delincuente».
El retorn del cantant
«Viejo barrio,
Perdoná si al evocarte
Se me pianta un lagrimón,
Que al rodar en tu empedrao
Es un beso prolongao
Que te da mi corazón.
Cuna de tauras y cantores
De broncas y entreveros
De todos mis amores»
(Fragment de «Barrio»)
En tornar a casa, Carlitos va conèixer qui seria el seu company de cançons durant anys i, després, representant: Pepe Razzano, un uruguaià conegut també com El Oriental de Balvanera. Era el 1911. Junts faran concerts a Buenos Aires, Uruguai i altres ciutats d’Argentina. Interpreten el que s’anomenava cant criollo, però tot just guanyen per pagar-se unes copes o el viatge de tornada a Buenos Aires. Toquen en cafès, centres tradicionals gauchescos, clubs socials o prostíbuls. Tant és si els deixen cantar.
El 1912, Gardel rebrà lliçons d’un músic català, Emili Sagi Barba (Barcelona, 1876 - Polop, Marina Baixa, 1949) que coneix als escenaris de Buenos Aires. Pigna explica que un amic de Gardel, «el tenor Augusto De Giuli», va deixar un interessant testimoni sobre aquells dies de Gardel «i la seva voluntat per perfeccionar la seva condició natural per al cant: ‘Aunque de forma incidental —explica De Giuli—, recibió algunas lecciones del famoso barítono Sagi Barba. Aquí debo hablar en plural, pues como yo andaba siempre con Gardel, también a mi me enseño don Emilio. Frecuentábamos los ensayos de aquella compañía lírica del Teatro Mayo, dirigida por el gran cantante español, y como alguien le dijera que estudiábamos canto, empezó a alentarnos paternalmente y con mucha generosidad. Sagi Barba nos enseñó el arte de emitir la voz, los ejercicios de respiración y toda la gama de recursos para ir paulatinamente madurando nuestras facultades». No seria el seu únic professor. Posteriorment, Gardel també faria classes amb l’argentí Eduardo Bonessi per corregir errors d’un cantant que havia començat de manera totalment autodidacta.
La nit més feliç de Gardel
«Percanta que me amuraste en lo mejor de mi vida
Dejándome el alma herida y espina en el corazón
Sabiendo que te quería, que vos eras mi alegría
Y mi sueño abrasador
Para mí ya no hay consuelo y por eso me encurdelo
Pa' olvidarme de tu amor»
(Fragment de «Mi noche triste»)
El tango va fer un pas de gegant la nit que Gardel es va decidir a cantar en públic el seu primer tango,«Mi noche triste», una composició de Samuel Castriota (en origen titulada «Lita») per a la qual José María Contursi va escriure una lletra que introduïa un tema que esdevindria clàssic del gènere, el plany per l’amuro (l’abandó de l’amant), i el llenguatge lunfardo, un argot delinqüencial de Buenos Aires —que sovint es combinava amb el vesre (consistent a dir les paraules a l’inrevés, i d’aquí el nom).
La combinació d’un tango ben compost amb una lletra més treballada, dramàtica i poètica («Y el espejo está empañado / si parece que ha llorado / Por la ausencia de tu amor») només necessitaven un intèrpret adient per esdevenir un èxit. I amb la veu del Zorzal, el tango va esclatar.
La veritat és que Gardel s’ho va pensar molt abans de fer el salt i cantar en públic «Mi noche triste». Els seus col·leguesd’aquell moment recorden que Gardel va anar presentant la cançó en les reunions d’amics més propers, per tal de veurecom reaccionaven. No sabem si era la novetat de l’argot lunfardo, que temia que molts espectadors no entenguessin, o quina raó frenava Gardel a entrar al món del tango.
Segons un dels experts en Gardel citats per Pigna, Julio Mafud, era una altra cosa: «La por que va sentir Gardel (confessada en carta a Roberto Casaux) de cantar ‘Mi noche triste’ no era la por a la lletra, sinó la por al nou estil de cant que havia d’intentar imposar. El tango cantat no només fixava el nou estil de lletra, sinó més essencialment el nou tipus de cantant. L’originalitat i el canvi consistien a deixar enrere el cant i l’entonació dels estils, de les cançons i de les payadas, i imposar el cant sensible i fondo que exigia el nou estil».
Finalment, es va decidir. Era el 1917. Anys després, Gardel confessaria que «el dia més feliç» de la seva vida «no va ser un dia, va ser una nit, la més feliç i de la qual tinc més bons records. Va ser quan vaig cantar el meu primer tango d’èxit. El tango que realment em va donar una oportunitat. Amb ell vaig aconseguir cridar l’atenció del públic i dels empresaris. Vol veure la ironia del títol? Es deia ‘Mi noche triste’».
Però l’èxit de Gardel amb els tangos no va ser instantani. Aquell 1917 va enregistrar «Mi noche triste», però en tot el 1918 només en va gravar un altre, «Flor de fango» («Justo a los catorce abriles / te entregaste a las farras, / las delicias del gotán» —gotán = ‘tango’ al vesre—). I el 1919, un tercer —com els altres, amb lletra de Contursi—: «De vuelta al bulín» (bulín = ‘lloc de trobada amb l’amant’).
El nou tango
«Mientras tanto que tus triunfos, pobres triunfos pasajeros,
sean una larga fila de riquezas y placer;
que el bacán que te acamala tenga pesos duraderos
que te abrás en las paradas con cafishios milongueros»
(Fragment de «Mano a mano»)
El 1920, Gardel va creuar el seu camí amb el d’un jove de 23 anys, afrodescendent, i flamant guanyador del concurs de lunfardo, Celedonio Flores, que havia convocat el diari Última Hora. Del poema guanyador, Gardel en va fer una síntesi i va gravar «Margot». L’aportació següent de Flores seria la lletra del tango que encara avui mereix més reverències, estudis i psicoanàlisi: «Mano a mano» té un començament magistral que reuneix quatre de les sis peculiaritats de l’Argentina (el futbol i la vedella no hi són): autocompassió, loquacitat, nostàlgia i desencís: «Rechiflao en mi tristeza / te evoco y veo que has sido / en mi pobre vida paria / solo una buena mujer». També hi ha una certa dosi de masclisme, com en la majoria dels tangos, igualment digna d’estudi i teràpia.
L’èxit de «Mano a mano» el va fer centrar-se en el tango i, els anys següents, vindrien «Milonguita», «El arroyito», «El curdela», «Mi refugio», «Amor perdido» i «Buenos Aires», aquesta última peça amb música del catalanoargentí Manuel Jovés (Manresa, Bages, 1886 - Buenos Aires, 1927». Es la que diu «Buenos Aires, la reina del Plata, / Buenos Aires, mi tierra querida / escuchá mi canción / que con ella me va la vida. / En mis horas de fiebre y orgía / harto ya de placer y locura / en ti pienso, patria mia / para calmar mi amargura»).
Durant aquests anys, Gardel va anar establint les bases d’una manera de cantar que canviaria aquest gènere per sempre. Pigna cita Julio Mafud perquè és qui millor descriu l’estil: «Una forma de cantar que responia a la forma de parlar de Buenos Aires, accelerant unes síl·labes i allargant-ne les següents al final d’una frase». És el fraseig que Gardel va influir en tot el tango posterior, «gardelitzant els cantants que van vindre després».
Amb aquest estil consolidat i un repertori suficient per oferir concerts, Gardel i Razzano decideixen travessar l’Atlàntic i fer un primer contacte amb Europa. Felipe Pigna cita uns versos del periodista valencià Venancio Serrano Clavero (Requena, 1870 - València, 1926), amb qui va coincidir en el vaixell:
«He visto al joven Gardel
tragando como un lebrel
cuanto llegaba a su mano,
mientras gozaba Razzano
viéndolo gozar a él.»
Madrid i Barcelona
«Buenos aires, cual a una querida
Si estás lejos mejor hay que amar te
Y decir toda la vida
Antes morir que olvidarte»
(Fragment de «Buenos Aires»)
Gardel va desembarcar a Vigo i després va actuar a Madrid i a Barcelona. Segons Pigna, el tango havia arribat a l’Estat una dècada abans i la Banda Municipal de Barcelona, per exemple, ja havia enregistrat el «Maldito tango» d’Osmán Pérez Freire. «Barcelona —explica Pigna— es va convertir en un epicentre del tango a Espanya. En el cabaret Maison Dorée s’organitzaven tes amb ball, on el tango era considerat el súmmum de la sensualitat; a Madrid, en canvi, el 1914, el diari conservador ABC descrivia el tango argentí com ‘ridícul, antiestètic, baix, plebeu i tavernari’».
A la capital catalana, afegeix Pigna, s’hi havia instal·lat «el ballarí argentí Bernabé Simarra», que va muntar «una ‘acadèmia’ de ball, i va ensenyar el polèmic ball a la burgesia catalana». El barri xinès, «a prop del port», situa Pigna, «seria l’àrea preferencial dels llocs del tango».
Pigna afegeix un breu capítol sobre els «autors catalans del tango», que van ser l’esmentat Manuel Jovés («Buenos Aires»); Joan Viladomat i el seu famós «Fumando espero», que també va signar «El tango de la cocaína» i el lleidatà Rossend Llurba i Tost, compositor de «Barrio chino», «La mina del Bataclán», «Besos fríos» i «Alma tanguera».
Des de Barcelona, Gardel i la seua mare van viatjar a Tolosa per reunir-se amb la família Gardes. Gardel va poder conèixer encara la seua àvia, Hélène, que tenia vuitanta anys i havia perdut la vista, i el seu oncle Jean. A partir d’aquell retrobament, Berta Gardel tornaria periòdicament a Tolosa.
Per la seva banda, Gardel, abans de tornar a l’Argentina, va estar unes setmanes a París, amb Razzano, on «es van dedicar a fer excursions i a gastar-se tot el que havien guanyat a Espanya».
Del Barça i de Barcelona
«¡Sami!...
Capitán del Barcelona
Con tu juego que emociona
nos has hecho estremecer...
¡Sami!...
Portador de la nobleza
de tu tierra de grandeza...
¡Caballero Samitier!»
(Fragment del tango «Sami»)
Carlos Gardel va tornar a Barcelona el 1925, el 1927 i el 1931, etapes que ha estudiat molt bé l’escriptor Xavier Febrés, i Pigna cita amb profusió. Aquí es fa amic d’un jugador mític del Barça, Josep Samitier, que parla molt bé del cantant, però no tant com Gardel d’ell: «El fútbol no me interesaba —admetia Gardel—. No comenzó a gustarme hasta que vi jugar al Barcelona en esta ciudad tan simpática y agradable. Por la sincera y leal amistad que me une a Samitier, seguí al Barça en su correría por varias ciudades durante el Campeonato de España que para mí fue un verdadero viacrucis. A pesar de los incidentes desagradables de la gira campeonil del Barcelona y de la derrota que el equipo olímpico argentino sufrió en el campo de Les Corts —jornada en la que, como es lógico, me sentí argentino y deseé el triunfo de los míos—, me he aficionado al fútbol y, entre ustedes, me siento un barcelonista más».
A Samitier li dedicaria després un tango que començava «De las playas argentinas, / donde el tango es ilusion, / tú mereces, bravo Sami, / que te brinden la canción. / Tú mereces que las notas / de un tanguito de arrabal / lloren penas, por tu ausencia, / que quizá nos cause mal».
El París del tango
«Te vas, hermano, a París,
te vas a París en Francia
a pasear con tu arrogancia
la canción de este país»
(Fragment de «Francia»)
Des de la capital catalana, Gardel s’acostava sempre a Tolosa, on de vegades es trobava amb la seva mare, i després a París, que conqueriria finalment el 1928.
Entre 1926 i 1928, Gardel havia enregistrat dotzenes de cançons. Només el novembre de 1926, va gravar seixanta-una noves cançons. El repertori creixia i creixia, i entre les gravacions hi havia peces que esdevindrien clàssics: «Caminito», «A media luz», una nova versió d’«El bullín de la calle Ayacucho», «Barrio reo» i «El carretero», peça que va adquirir especial fama a París.
La capital francesa s’havia rendit feia una dècada al tango; hi ha cròniques que descriuen Montmartre com el focus musical del moment, on la música de jazz i el tango s’alternaven en el paisatge sonor dels noctàmbuls. A més, ja s’havien establert grans sales que tenien com a protagonista el tango, com El Garrón o el Florida. En paraules d’Edmundo Guibourg, «la nit de París estava dominada pel tango argentí i aquell va ser el sediment necessari perquè triomfés Gardel, que va trobar la terra llaurada. Hi havia el caldo preparat per fer la sopa...». Després de tres mesos d’èxits, l’actuació estel·lar de Gardel va ser en un concert benèfic conegut com el Pont d’argent. El mateix president de la República li va fer arribar a Gardel el seu desig que cantés «El carretero». I amb aquell tango va obrir una actuació que el va consolidar com l’estrella del moment.
Després vindrien les seues gires per Argentina, la consolidació del seu èxit a París, una temporada a Niça i la participació en diverses pel·lícules, primer a França (Espérame, La casa es seria i Melodía de Arrabal) i, posteriorment, als Estats Units (Cuesta abajo, El tango en Broadway, El día que me quieras, Tango Bar i The big broadcast of 1936). Les primeres pel·lícules americanes, filmades en vuit dies cadascuna i muntades de pressa, són prescindibles. La tercera és la més coneguda i la quarta és una comèdia amb una ficció policial localitzada entre Buenos Aires i Barcelona. Tango Bar es va estrenar després de la mort de Gardel. El Zorzal interpretava «Por una cabeza», que ha esdevingut de les més populars peces de l’argentí. A Spotify, avui dia, és la més escoltada amb diferència.
L’accident
«Adiós muchachos, compañeros de mi vida,
Barra querida de aquellos tiempos.
Me toca a mi hoy emprender la retirada
Debo alejarme de mi buena muchachada.
Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno,
Contra el destino nadie la calla»
(Fragment d’«Adios muchachos»)
Les neus del temps no van blanquejar mai la templa de Gardel; les seues passes no van refer mai més el caminet cobert de cards ni el lligabosc en flor, que el va veure nàixer, va fer renàixer el seu primer amor. Mai més els ulls de Gardel van poder endevinar els llums que marcarien el seu retorn.
El 24 de juny de 1935, l’avió en què viatjaven Gardel i la seua gent es va estavellar contra un altre a l’aeroport de Medellín (Colòmbia). Gardel i catorze persones més van morir.
Tots els informes professionals arriben a la conclusió que l’avió portava un excés d’equipatge que el va desestabilitzar, que va fallar un motor i que el pilot, Ernesto Samper, sense preparació per a aquell tipus de naus, va intentar enlairar-se igualment en compte d’avortar el vol.
Les falses versions de la mitologia gardeliana van atribuir l’accident a una disputa per una dona entre Gardel i el pilot o una discussió entre Gardel i un dels seus lletristes, també per una dona, és clar. Res és cert.
La repatriació del cadàver de Gardel a l’Argentina va ser una odissea un pèl sinistra. El cos es va exhumar al cementiri de San Pedro de Medellín el 17 de desembre (sis mesos després de l’accident) i el van traslladar en tren fins a Valparaíso (Colòmbia). Des d’allà el van portar en mules, travessant el port de Caramanta, fins a Supía. A Supía es va instal·lar una capella ardent i el viatge va continuar fins al Port de Buenaventura (encara Colòmbia), passant per Cali. En un vapor van viatjar fins a Panamà, per travessar el canal i dur el cos de Gardel a Nova York abans que a l’Argentina. Al Barri Llatí de Nova York es va organitzar una vetlla. «El 17 de gener de 1936, el taüt es va portar des de Harlem fins al moll 48, on s’havia d’embarcar». El 31 de gener va parar a Rio de Janeiro (Brasil) i el 4 de febrer a Montevideo (Uruguai). L’endemà arribà a Buenos Aires i «una multitud va acompanyar el cos des de Dársena Norte fins al Luna Park». El 6 de febrer va ser traslladat al cementiri de La Chacarita acompanyat d’unes 80.000 persones.
El seu barri de San Nicolás, bressol de milhomes i cantants, de bronques i rebomboris, va plorar en evocar Gardel; el fanalet del carrer on va nàixer es va apagar i el seu estimat Buenos Aires prometé, per sempre més, «abans morir que oblidar-te».