Ja feia estona que el príncep Carles, assegut al tron daurat de Westminster, havia començat la seva intervenció. Amb 73 anys, dimarts de fa dues setmanes fou la primera vegada que presentava un programa de govern enlloc de la seva mare i va parlar del cost de la vida, de la protecció de dades, d’agricultura i, fins i tot, de futbol. I, com qui no vol la cosa, com si no fos més que una nota a peu de pàgina, el successor al tron britànic va pronunciar dues frases rebuscades sobre la qüestió d’Irlanda del Nord. Tots els membres de les cambres alta i baixa havien estat esperant aquelles paraules.
En les paraules del príncep, el govern de Sa Majestat considerava que la unitat del Regne Unit era summament important. Cal, doncs, protegir-la, de la mateixa manera que cal protegir «els vincles econòmics» entre les diferents regions de l’estat, si cal «mitjançant un acte legislatiu».
Gràcies a aquestes paraules, en una Cambra dels Lords plena a vessar, el príncep Carles va poder veure algunes expressions d’alleujament. Era sens dubte una amenaça, però no una ordre d’execució. En aquells moments també va quedar clar que la nova gran confrontació amb la Unió Europea no era fruit d’una mala passada malintencionada el cap de govern, Boris Johnson. Almenys de moment.
Aleshores, com aniran les coses a partir d’ara a Irlanda del Nord?
Des del cap de setmana anterior, la situació al territori, marcat per una guerra civil, s’ha tornat molt delicada. El partit republicà Sinn Féin, considerat la plataforma política de l’IRA, va ser el clar guanyador de les eleccions del 5 de maig. Per primer cop en els 101 anys d’història d’Irlanda del Nord, el govern de Belfast podria estar liderat per un partit que persegueix obertament l’objectiu de reunificar Irlanda.
Tot i així, encara no està gens clar quan podrà convertir-se en primera ministra la cap de llista del Sinn Féin, Michelle O’Neill, ni tan sols si ho podrà ser. El seu destí, juntament amb el d’Irlanda del Nord, està a les mans dels ultraconservadors del Partit Unionista Democràtic (DUP), clarament partidaris de mantenir la regió com a província del Regne Unit.
El DUP ha patit una gran derrota electoral, però una de les particularitats del sistema electoral nordirlandès fa que, a la pràctica, sigui prou fort per deixar la política paralitzada tant temps com vulgui.
El 1998, després de gairebé 30 anys de conflicte bèl·lic i de més de 3500 víctimes mortals, l’Acord de Divendres Sant va cedir el pas a una pau hostil. Els arquitectes de l’acord van decidir que, de cara al futur, els vells enemics haurien de governar sempre junts al govern de Belfast. A partir de llavors, el partit unionista més fort —ara el DUP— i el partit republicà més fort —ara el Sinn Féin— ocuparien la presidència i la vicepresidència del govern regional. Aquesta constel·lació no sempre ha funcionat, però sovint sí, i sorprenentment bé.
Fins que, el 2016, va arribar el Brexit.
En el seu moment, els nordirlandesos van votar majoritàriament en contra d’abandonar la Unió Europea. El DUP, però, hi estava a favor i sempre va mantenir-se ferm al costat de Boris Johnson. Tanmateix, amb el que no comptava el partit és que Johnson el deixaria a l’estacada i posaria en joc la pertinença d’Irlanda del Nord al Regne Unit. I això és justament el que va fer el primer ministre britànic a l’hora de negociar el Brexit amb Brussel·les quan va aprovar la creació d’una barrera aranzelària al bell mig del mar d’Irlanda.
L’anomenat Protocol sobre Irlanda del Nord requeria, a efectes pràctics, controls duaners de mercaderies entre ports i aeroports britànics i nordirlandesos. Per als unionistes això fou devastador: en aquest nou marc, Irlanda i Irlanda del Nord s’apropaven encara més l’una a l’altra, ja que les mercaderies podien continuar circulant lliurement d’un lloc a l’altre. El preu que ha pagat el DUP per tot plegat ha sigut aquesta derrota electoral.
La ràbia que s’ensuma als cercles unionistes és intensa. Ara per ara, el cap del DUP, Jeffrey Donaldson, descarta nomenar ministres per a un govern liderat pel Sinn Féin. Com a molt ho faria si abans es revoqués el Protocol sobre Irlanda del Nord perquè, altrament, es corre el risc «d’una llarga inestabilitat política». Als partits els queden com a molt 24 setmanes per trobar una solució; si no, caldrà acudir de nou a les urnes. Els unionistes radicals ja fa temps que tornen a amenaçar amb la violència.
Si no tot, bona part de la situació depèn de Boris Johnson, que vol pressionar la UE per obligar-la a fer més concessions. Recentment, ha amenaçat diverses vegades de revocar el Protocol per decret, malgrat que una clara majoria dels nous diputats nordirlandesos el vulguin mantenir vigent.
Aprovar una llei d’aquest tipus, però, tindria conseqüències imprevisibles. Si ho fes, Johnson incompliria un acord internacional i la UE ho utilitzaria per bloquejar tota cooperació amb Londres o l’acord del Brexit en la seva totalitat.
De sobte, enmig d’una crisi internacional, es perfila la possibilitat real que esclati una guerra comercial entre la Unió Europea i el seu antic membre dissident. Recentment, Washington, Dublín i Brussel·les han advertit Londres que no convé actuar amb imprudència.
Tot plegat no és més que soroll de sabres? El que està clar és que Boris Johnson, desestabilitzat en la seva política interior, es beneficiarà —com ja sol passar— d’un nou enfrontament amb Brussel·les. «Com més es tensi la situació a Irlanda del Nord, més pressió pot exercir el govern britànic sobre la UE», afirma l’experta en conflictes Katy Hayward, de la Queen’s University de Belfast. Amb tot, Johnson va resistir la temptació de deixar que dimarts passat el príncep Carles proclamés una provocació en tota regla.
Tanmateix, això pot no voler dir res. Els mitjans de comunicació britànics ja han afirmat que Johnson i la seva ministra d’Afers Exteriors, Liz Truss, volien anunciar la ruptura de l’acord sobre Irlanda del Nord i dels tabús just la setmana següent.
Traducció de Laura Obradors