-Com va començar a investigar el tràfic d’esclaus?
-L’interès pel tràfic d’esclaus ve originat per un interès previ per la societat esclavista espanyola a ultramar. Vaig centrar el meu treball en la influència que tenien els propietaris d’esclaus en la política espanyola: com la condicionen durant el segle XIX d’una forma constant, des de les Corts de Cadis fins que s’aboleix l’esclavitud el 1886, i encara després fins al 1898. Condicionen moltes decisions del país. A partir d’aquí em va interessar molt com generen un negoci determinat en el segle XIX que descansa sobre unes plantacions amb un nombre elevat d’esclaus. Però també amb un sistema que consisteix en la «reposició» constant d’aquests treballadors portats des de l’Àfrica. I això passa en una època en la qual comença el cicle de la llibertat, dels drets i del constitucionalisme. És això el que em fa començar a estudiar aquestes contradiccions, que expliquen el colonialisme, però també una determinada concepció de capitalisme que s’obre pas.
-El percentatge de capitans i comerciants catalans en el tràfic d’esclaus el xifreu sobre un 25% del total de l’Estat. Però al començament no n’hi havia tants com a mitjans de segle XIX. Per què?
-La participació catalana es comença a veure a mitjan segle XVIII. Intento explicar que l’evolució creixent és prou natural amb la presència catalana en les companyies mercantils monopolistes que s’han creat: la Compañía de Caracas i alguna altra. Passa el mateix amb els bascos. Tenen concessions per a alguna regió i comencen a fer-se presents. Passen del comerç general –dintre del qual els esclaus són un sector més– al comerç especialitzat. Quan adquireixen més importància? A començament del segle XIX. Això forma part d’un corrent migratori de gent marinera que, en alguns casos, fins i tot tenen formació en escoles nàutiques que s’han creat un poc abans.
-Com la d’Arenys de Mar?
-Sí. Han adquirit formació com a pilot d’altura [‘piloto de navío’], que és una formació bastant rigorosa i exigeix diverses travessies transatlàntiques abans de tenir el títol. Aquests són els que comencen a guanyar pes. També explico que hi ha unes pràctiques mercantils tradicionals de Catalunya que es dedicaven al comerç general i que són les societats formades al voltant d’una barca.
-És allò que explicava Pierre Vilar i que vostè resumeix amb els conceptes de «la barca» i «la gent». La barca poden ser «comerciants, mestres artesans, oficials i nobles, a part del patró», i la gent són tots els mariners, que rebran «la meitat dels guanys, repartida amb ‘la barca’, amb mensualitats variables segons el rang».
-Sí. Això després es traslladarà molt bé al model esclavista, perquè distribueix riscos i permet mancomunar una activitat. I aquesta pràctica, que en l’àmbit del comerç i el món marítim mediterrani és excel·lent, traslladada al món del tràfic d’esclaus es converteix en pervers, perquè és un model de negoci que ja ve fabricat i permet augmentar-nel’escala. Al meu parer, això és el que permet als catalans aconseguir en poc temps una participació gran en el tràfic. Tant en el tràfic legal com en l’il·legal es calcula que la participació directa catalana està al voltant del 25%.
-És el 25%, però al seu llibre gairebé apareixen més cognoms catalans que castellans.
-Sí, perquè els coneixem millor. També hi ha un 20% o 25% de bascos. I hi ha gallecs, andalusos... I també és important la presència menorquina. Què passa en el cas dels catalans? Que es visibilitza més, tant en el punt de partida com en el de retorn. D’una banda, perquè Barcelona és una ciutat mercantil gran, que proveïx de mercaderies. D’una altra, perquè Catalunya es convertirà en la principal destinació dels capitals indians, i, dins dels indians, dels esclavistes. I no només retornen els capitals de catalans sinó també de càntabres i d’altres que inverteixen a Barcelona i no a Santander, per exemple.
D’altra banda, quan parlem del 25% de catalans no tenim en compte que, en el segle XVIII, hi va haver una emigració de comerciants catalans a la Corunya o Sevilla. I els comptem com a gallecs o andalusos però en realitat continuen tenint contactes amb catalans, mantenen relacions familiars, fan negocis amb ells... També s’ha estudiat que aquestes connexions del món comercial català –ja passava abans que es reprodueixi en el tràfic d’esclaus– són prou tancades, en el sentit que hi ha un element de família o de paisanatge que fa que els vincles siguen més forts a l’hora d’actuar lluny del país.
-Deia abans que vostè va començar estudiant la influència dels esclavistes en la política espanyola. Els esclavistes de cognoms catalans també van influir en la política de l’Estat?
-No directament. Els esclavistes catalans que estan a Cuba no exerceixen aquest paper. Són més importants els bascos, els càntabres i algun altre castellà. Sí que ho intenten posteriorment –tot i que tampoc no ho aconsegueixen del tot–, quan tornen i inverteixen el capital en sectors industrials. Per una banda, demanen de l’Estat un fort proteccionisme i l’obtenen; demanen uns avantatges per col·locar els seus productes a Cuba, i també ho aconsegueixen, però sempre s’ho han de disputar amb altres interessos en joc que hi ha a Madrid. No és una influència tan directa, perquè hi ha competència econòmica entre sectors. La creació del Foment [del Treball Nacional] té aquest origen. És un grup de pressió per obtenir aranzels i protecció de mercats. I quan mires qui són els seus fundadors veus que són la generació següent a molts dels indians que han tornat de Cuba amb els capitals acumulats amb l’esclavatge. No tots, però un bon nombre d’ells.
-Explica vostè a Negreros que allò que empeny molts joves catalans a marxar a Cuba –o a reunir-s’hi amb el seu pare o els seus familiars– és l’entrada de les tropes napoleòniques a Catalunya i la por a ser reclutats per a la guerra?
-Ho explico amb exemples, perquè els anys 1808 i 1809 hi ha una emigració destacada des de diverses comarques marítimes de Catalunya. Té a veure amb l’inici de la guerra i el resultat de les primeres batalles, que auguren que Catalunya s’integrarà a França. Per tant, corren el risc de ser mobilitzats com a soldats de l’exèrcit francès. I les famílies envien als joves –molts de tretze i catorze anys– cap a Cuba amb algun parent, amic o veí. Quan estudies els cognoms veus que vint anys després, uns quants –no tots, és clar– han aconseguit situar-se d’una forma molt notable: han passat de ser mosso de magatzem a propietari d’un vaixell o propietari d’un negoci o una plantació. Arriben en un moment d’intensa expansió del tràfic d’esclaus. Des del 1807 s’ha prohibit a anglesos i americans; s’està internacionalitzant, però els barcos ja han de ser naus espanyoles amb bandera de conveniència. La forma de situar-se d’aquests xics que arriben a Cuba és embarcar-se o posar-se al servei d’algun d’aquests comerciants que estan despuntant, i, finalment, esdevenen ells mateixos caps d’un nou negoci. Això es pot comprovar en els casos de Samà [Francesc Samà i Parès], [Josep] Xifré o de Joan Güell.
-Per què no va passar el mateix al País Valencià?
-Per dos motius. La societat valenciana, o l’andalusa, no tenien la pràctica mercantil dels catalans. La costa catalana estava molt bolcada a la relació exterior. Hi ha una activitat de producció i venda d’aiguardent –i d’altres productes, com teixits– que anaven a Amèrica però també cap al nord d’Europa, vorejant la costa. Aquesta és una vella tradició que ve del segle XVIII. També hi ha construcció de vaixells –en més proporció a la costa catalana– i una escola nàutica... És un conjunt de factors. Si fossin només un d’ells no tindria tanta repercussió, però el conjunt d’ells ho fa més fàcil. A més existeix una expansió prèvia mercantil, que se situa on va operar la Companyia Mercantil de Barcelona: la costa de Veneçuela i Puerto Rico. S’adonen ràpid que Cuba és on hi ha més oportunitat de negoci i s’hi desplacen quan poden. Això comença a passar a finals del XVIII. I totes aquestes experiències mercantils es reorienten en el moment clau cap al negoci principal (perquè és el que deixa més marges mercantils), que és el tràfic d’esclaus.
-En canvi, ha dit que de Menorca sí que van eixir més traficants d’esclaus. Per què?
-Hi ha interpretacions diferents. Uns assenyalen que la llarga presència britànica a Menorca els posa en contacte amb tot aquest comerç del XVIII. En aquell moment, Anglaterra és un gran proveïdor d’esclaus en el món, i serà clau per a les rutes de navegació i les companyies navilieres. A aquest motiu –que és molt important– li pots afegir que hi ha sagues amb tradició de navegants –en el Mediterrani o l’Atlàntic. Els fills d’algunes d’aquestes famílies els trobarem després en el tràfic. Són famílies que poden tenir una activitat que no poden traslladar a tots els fills i són destinats a la marineria, des d’on poden fer el salt. A Menorca, aquest tràfic acabarà sent una de les poques sortides per a la gent de marineria amb pretensions de prosperar.
-Explicava al començament que el sistema cubà de plantació és diferent del dels EUA i necessita la «reposició» de més esclaus encara. En quin sentit era diferent i quines conseqüències tenia aquest «sistema» cubà?
-El sistema dels EUA té un condicionant. Quan es constitueixen com a federació, en aprovar-se la Constitució de 1787, s’estableix que durant vint anys no es discutirà el règim de comerç exterior que afecta la provisió d’esclaus. Però als vint anys, sí. I això fa que el 1807 se suprimeixi el tràfic d’esclaus. És cert que, durant vint anys, s’ha anat fent una provisió pensant en la reproducció biològica, natural, dels esclaus. Per tant, s’ha fet una cerca d’esclaus –que no haurà estat tan massiva com la que farà posteriorment Cuba–, però que està equilibrada pel que fa a sexes. Arriben menys de 400.000 esclaus als EUA, però el 1860 ja són quatre milions. S’han reproduït d’una manera molt notable.
-I a Cuba va ser diferent?
-Això no passarà mai ni a Cuba ni a l’Imperi espanyol en general. Les disposicions són sempre que almenys un terç dels esclaus siguen dones, però això no es compleix mai. I en el cas cubà encara és més intensiva la cerca d’homes joves en edat de treballar immediatament. Això implica un desequilibri molt gran de sexes. I en el cas de les plantacions, que és el lloc de producció, encara és més greu i pot haver-hi un 80% o més d’homes. A més, no es presenta una alternativa com la dels EUA, perquè continua existint la via oberta de l’arribada d’esclaus des de l’Àfrica: fins al 1820 per mitjans legals i, després, pervertint el sistema, de manera que entren uns 600.000 esclaus de manera il·lícita.
-En total?
-Entre 1820 i 1886 arriben 600.000 esclaus de forma il·legal a Cuba. A Puerto Rico la xifra és molt menor. Per contra, a Cuba és constant. Amb unes entrades d’entre 12.000 i 15.000 desembarcats cada any. Això només ho pot fer mitjançant el suborn de les autoritats, de tota l’escala d’autoritats, que va des del capità general fins a l’últim alcalde pedani.
-Des del 1820, el tràfic estava prohibit?
-Sí, des del 1815, Anglaterra està pressionant diversos països perquè signin acords bilaterals. El 1817 se signa un tractat entre el Regne d’Espanya i el d’Anglaterra segons el qual el d’Espanya renuncia a mantenir el tràfic d’esclaus, es compromet a perseguir-lo i estableix sancions penals per radicar-la. A canvi, rebrà una indemnització econòmica. La indemnització havia de ser per la captura de vaixells que Anglaterra hagués fet de manera no reglada, però acaba quedant-se-la el monarca espanyol, Ferran VII, per rearmar l’Armada. El fet és que hi ha l’acord internacional que preveu que tres anys després, el 1820, entri en vigor plenament la prohibició; que hi hagi tribunals de persecució del tràfic a Sierra Leone i a l’Havana (tribunals mixtos amb jutges espanyols i anglesos) i que els britànics despleguen la seua armada per la costa africana per empaitar els vaixells que trafiquen de forma il·legal. Al llarg del segle aconsegueixen capturar uns 350 vaixells espanyols –que són moltíssims–, però es calcula que en aquest període, en total, hi va haver un mínim d’unes 2.000 travessies de negrers cap a Cuba.
-I què canvia el 1886 perquè definitivament aquesta pràctica s’acabe?
-Els Estats Units, encara que havien prohibit el tràfic als seus súbdits, en realitat estaven darrere del finançament de molts vaixells. Hi ha una part de negociants nord-americans que estan intervenint i mantenen l’esclavitud al sud dels EUA. Després de la seua Guerra Civil [1861-1865], els EUA signen un tractat amb el Regne Unit i s’uneixen a la croada antiesclavista per perseguir el tràfic per tot el món. Llavors Espanya no pot protegir el tràfic sense provocar un incident internacional. Llavors s’acaba el tràfic. Tanmateix es manté l’esclavitud a ultramar. Hi haurà una llei preparatòria d’abolició el 1870 i hi ha una llei d’abolició el 1880 per la qual es marca el final en vuit anys [1888]. Dos anys abans d’aquesta data, amb 25.000 esclaus, anticipa l’abolició i posa fi a l’esclavitud.
-El sistema cubà de plantacions, diferent del dels EUA, té pitjors conseqüències?
-Com que no hi ha reproducció natural, hi ha un desequilibri molt gran de sexes. Per això la mortalitat és el doble que la natalitat entre els esclaus, la qual cosa provoca un decreixement anual. A més, el model cubà, a diferència dels anteriors, era industrial. Això vol dir que hi ha una part mecanitzada, moguda a vapor, amb una part de fàbrica moderna amb més capacitat per a produir sucre de canya. Això fa augmentar la productivitat, però el treball en el camp no es mecanitza. I més capacitat de producció implica necessitat de més braços, més esclaus al camp per proveir de canya i fer rendible la inversió que s’ha fet en maquinària estrangera cara. És un factor tècnic fonamental que explica per què ha d’estar creixent contínuament el nombre de treballadors. Per això l’esperança de vida en la plantació cubana és inferior a la de la plantació nord-americana. Sorprèn però és així. Les ràtios són diferents en plantacions de cafè i en cultius d’aliments o a les ciutats. En aquests casos, la mortalitat no és tan greu i l’esclavitud és més benèvola. Però a la plantació sucrera –que és el motor de tot– l’esperança de vida era inferior a la que podíem trobar al sud dels Estats Units. Aquí cal sumar els càstigs, la malaltia i els ritmes de treball, que a l’època de la collita de la canya –la safra–, que eren sis mesos l’any, eren molt intensius.
-Quina incidència tenen els capitals creats amb el tràfic d’esclaus sobre l’economia catalana del segle XIX?
-És important la relació entre aquests capitals vinguts del tràfic i l’impuls que tenen sectors econòmics que anomenaria d’avantguarda, que impliquen risc a l’hora d’invertir perquè no són molt freqüents, però que després seran molt sòlids i segurs, com són la banca, la gran indústria mecanitzada, els ferrocarrils, les companyies d’assegurances. Es podria fer un recorregut per empreses que podríem dir «modernes» i que, en realitat, es nodreixen de capital que procedeix del tràfic d’esclaus. És una forma ràpida de situar aquest capital. I funciona, perquè promou un entramat industrial i financer prou actiu. Això, per la meitat del segle XIX, és bastant important. Perquè, com he dit, no només reuneix els capitals de catalans sinó també de bascos i càntabres, sobretot, que se situen a Barcelona. Com el marquès de Comillas. Tenen una concepció empresarial determinada. Moure esclaus en l’Atlàntic implicava una concepció logística complexa. No era tan fàcil com furtar-los i desembarcar-los –com ens posen a les pel·lícules. És realment complex. Van adquirint una formació empresarial que després es trasllada a aquest sector. No es pot explicar aquest esplendor industrial i financer de la segona meitat del segle XIX –el que podríem entendre com revolució industrial catalana– sense aquesta aportació, tant de capitals com d’experiència, com de connexions internacionals. Les tres coses. Sovint les estudiem per separat i veiem que no sé quin banquer es va formar a Nova York o Londres, però és que abans ha estat esclavista a Cuba. Ja ha hagut d’entendre com se situa un vaixell, com es proveïx, com es negocia, com es cobra amb lletres pagadores en uns altres països –i això que te les signen en la costa africana–, per tant hi ha d’haver una base de confiança perquè funcione. Tot aquest conjunt d’experiències i capital es traslladen sense problema i expliquen –en bona part– una revolució industrial com la catalana.
-El capital del tràfic també nodreix fortunes espanyoles que han arribat als nostres dies, com les de les germanes Koplowitz o la de Rodrigo Rato.
-Sí, la de Rato ve d’O’Farrill. És una metàfora perfecta de qui arriba a erigir-se com a gestor del Fons Monetari Internacional. En el cas de les Koplowitz els arriba per part de la mare, que ve d’una família vinculada a les plantacions des del segle XVIII i completament acreditada: amb moltes plantacions, esclaus, participació en negocis diversos i títols nobiliaris dels quals han prescindit. I n’hi ha molts més que van expressar l’èxit econòmic o l’èxit social. L’elit social acumulat no es desgasta i està present. El podem veure encara. És una demostració que les elits es van revestir, al segle XIX, amb capital procedent de fonts de dubtosa legalitat.
-Alguns diuen que el valencià Marquès de Campo va traficar o treballar amb esclaus. Vostè no en parla.
-No. Jo vaig començar una biografia sobre ell i la vaig deixar. Aquesta és una de les línies que vaig buscar però no vaig trobar res. De Campo tenia negocis de tabac a Nova Orleans i també a Cuba, però no estaven treballats per esclaus -tot i que podia haver-hi algun aprenent que ho fora, perquè era habitual que en aquestes fàbriques. Però no he pogut trobar relació directa en el tràfic ni en l’esclavatge. Per aquest tema jo vaig anar, ja el 1993, a estudiar arxius cubans buscant la connexió entre Campo i algunes altres famílies valencianes.
-I en va trobar d’altres?
-Sí, el més important va ser el Marquès de Cáceres. El Marquès de Cáceres es diu Noguera i Sotolongo. Sotolongo és un cognom cubà que és present a l’illa al segle XVI. El III Marquès de Cáceres [Vicente Joaquín Noguera i Climent] no té descendència i li fa arribar el títol a un nebot, que és aquest Vicente Noguera i Sotolongo, que serà qui done continuïtat a la saga a Espanya. Ells pertanyien a una de les velles famílies oligàrquiques de l’Havana i en el segle XIX serà diputat, senador, assessor de la reina Isabel, rector de la Universitat de València i un prohom del Partit Moderat. La família té moltes branques a l’Estat.