La majoria dels estudis sobre l’esclavisme a l’Estat espanyol, durant les èpoques en què el tràfic d’esclaus va ser legal o il·legal assenyalen que una quarta part dels esclavistes —tant els capitans com els armadors— eren catalans. De valencians i de les illes Balears n’hi ha molts menys, tot i que els menorquins tenen papers destacats, segons José Antonio Piqueras, autor de Negreros: Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas (Catarata, 2021). Els bascos representen al voltant d’un vint per cent i hi haurà també força càntabres i gallecs. A Andalusia, Cadis serà una base fonamental d’aquest comerç il·legal.
Malgrat això, de bon començament, la presència de catalans era menor. Així, quan el 1802 es va crear la Companyia de Consignació de Negres “el marquès de Someruelos, governador de l’illa de Cuba, nomenarà dotze persones que esdevindran”, segons Piqueras, el “primer retrat corporatiu (...) dels comerciants d’esclaus de l’època”. Entre aquests noms no n’hi ha cap de català: Lorenzo de Quintana, Francisco del Corral, José Manuel López, Bonifacio González de Larrinaga, José Andrés de Ceballos, Juan José Patrón, Gabriel Raimundo de Azcárate, Hermanos Loyzaga, José Antonio Arregui, Sebastián de Lasa, Felipe Fernández de Silva i Cristóbal de Arozareña.
La presència dels catalans en el vergonyant negoci esclavista augmentarà molt a la segona i tercera dècada del segle. Piqueras explica (vegeu l’entrevista a la pàgina 62) que és conseqüència de l’arribada a Cuba de molts joves catalans que —amb tretze o catorze anys— són apartats de la guerra del Francès. Molts d’ells esdevindran la generació més activa del tràfic. Alguns, com Joan Güell o Josep Xifré, se n’amagaran sempre. D’altres, com el menorquí Antoni Vinent no ho dissimularan gens. Uns són capitans de vaixell; d’altres, culs de despatx que acabaran entrant en el naixent món de les finances. Amb els seus diners es fundaran a Catalunya —i a Madrid— caixes d’estalvi i bancs, línies ferroviàries i indústries tèxtils, entre moltes altres coses.
D’altres investigadors anteriors de l’esclavisme a Catalunya, com Josep Maria Fradera (“La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845)”), han enumerat en els seus estudis centenars de noms de catalans implicats en el tràfic.
Una repassada ràpida als cognoms catalans del tràfic, a les seues malifetes i les seues inversions pot donar una idea aproximada de la diversitat de graus de col·laboració que van arribar a tenir en el transport delictiu i el ventall d’iniciatives en les quals molts d’ells van invertir posteriorment. De l’esclavisme al capitalisme: Tretze traficants d’esclaus
1. RAMON FERRER FERRER
(Eivissa, 1797 - Costa cubana, 1839)
La seua història ha esdevingut la més coneguda internacionalment gràcies al film Amistad de Steven Spielberg, que explica —amb diverses llicències narratives— la història del vaixell Amistad, que capitanejava Ramon Ferrer. El vaixell de Ferrer portava esclaus de l’Havana a la zona de Camagüey quan els esclaus es van revoltar per la restricció de l’aigua a la meitat. Van matar el capità Ramon Ferrer i, després, teòricament van exigir que se’ls tornés a l’Àfrica, cosa que la tripulació va acceptar. El nou capità, però, els va enganyar i els va portar a la costa dels Estats Units. Allà va començar un judici que esdevé central en la pel·lícula de Spielberg. Els investigadors eivissencs Ferrer, Planells i Vilàs han descobert que, amb Ferrer, també van viatjar a Cuba almenys dos eivissencs més: Gabriel Matutes i Joan Prats.
2. PERE GUARCH MIRALLES
(València, 1773 - Barcelona, 1838)
El valencià Pere Guarch Miralles, que era pilot de vaixell, se’n va anar a Barcelona abans de traslladar-se a Puerto Rico i dedicar-se allà al tràfic d’esclaus. Segons Piqueras, dos dels seus fills són també pilots “i, sense haver complert els 20 anys, comencen a navegar. (...) El comerç familiar d’esclaus traspassa la frontera de la seua il·legalització des de 1820. Un dels fills, Pedro Guarch Salom, que havia nascut el 1803, degué incorporar-s’hi per aquelles dates i va mantenir el comerç d’esclaus fins al 1848, quan pràcticament es va suprimir a Puerto Rico com a conseqüència de la pressió britànica”. Pere pare i Pere fill no són els únics Guarch que trafiquen; també hi ha proves que “el 1803, el capità Nicolás Guarch va transportar en la fragata San Juan Bautista 151 esclaus des de Moçambic a Montevideo” i “Antonio Guarch figura al capdavant de la fragata Carolina, que transporta 27 esclaus des de Bahía (Brasil), fins a Montevideo el 1811”.
3. JAUME TINTÓ MIRALLES
(Barcelona, 1770 - 1839)
Soci del gran traficant càntabre Joaquín Gómez Hano de la Vega a partir de 1827, Jaume Tintó es dedicava a l’esclavisme des de 1816. L’empresa que finançava les seues expedicions era la catalana Marques Ferrer y Cía i entre els inversors hi havia José de la Vega, José de Hano Sierra (familiars de Joaquín Gómez) i Francisco Antonio de la Concha. En la seua etapa associat amb Gómez, tenia tretze vaixells, la majoria construïts a Maó. Segons Piqueras, “el 1828 i 1830 van eixir cinc expedicions per any, quatre el 1829” i es calcula que Tintó degué transportar un total de 6.800 esclaus (només per a Gómez). Posteriorment, Tintó serà regidor de l’Ajuntament de Barcelona, fundador de la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas i una empresa seua, Jordà y Tintó Cía construirà el Gran Teatre del Liceu.
4. EUGENI VIÑES
(Cabanyal, València, 1809 - ??)
Va ser el capità negrer preferit de l’esclavista Julián Zulueta —un dels pocs que va acabar a la presó (quinze dies) pel tràfic il·legal de 1.283 esclaus, en un únic vaixell, de Moçambic a Cuba, i la mort de 204 pel camí. Viñes va portar de corcoll la flota anglesa que vigilava les costes africanes per evitar el tràfic d’esclaus i va acumular diners per tenir una flota de cinc vaixells (els bergantins Fortuna i Progreso; les goletes Juanito i Eugenia i la fragata La Rosa del Turia). Piqueras detalla les característiques de vuit expedicions de Viñes a l’Àfrica a la recerca d’esclaus, que sumen 5.352 esclaus. A la majoria mor més d’un deu per cent dels esclaus. Recorda l’autor de Negreros que “per la seua contribució a la Marina espanyola, Viñes va ser distingit amb el títol d’alferes de vaixell”.
La seua neboda, Eugenia Viñes, va fundar al barri valencià de la Malvarrosa (València), l’asil de Nostra Senyora del Carme. Expliquen les llegendes que Eugenia pretenia d’aquesta manera netejar-se la consciència per l’origen brut dels diners. Tal com li havia aconsellat el seu confessor.
5. PABLO ÁLVAREZ SIMIDEL
(Maó, Menorca, ??? - ???)
El 1845, els anglesos van aturar el vaixell El Caimán a les costes de Sierra Leone. El capitanejava Pedro Antonio Gaza, nascut a Palma de Mallorca que va dir que portava 98 “persones lliures de color de tornada al seu país”. Un passatger blanc, el menorquí Pablo Álvarez Simidel era teòricament el propietari de les mercaderies marcades amb les inicials P.A. L’estudi de la seva documentació va revelar que duia rebuts de 143 esclaus. Els papers revelaven sens dubte “el seu propòsit d’aprofitar el viatge de tornada del vaixell que havia dut els africans lliures amb un carregament d’africans” esclaus.
6. JAUME BADIA PADRINES
(Torredembarra, Tarragonès 1796 - Barcelona, 1863)
Va traficar amb esclaus durant la tercera dècada del segle XIX. Després va viatjar als Estats Units, on va conèixer el sistema financer nord-americà i, en tornar a Barcelona va ser un dels fundadors del Banc de Barcelona. Diputat progressista (1841 i 1851) i soci del Ferrocarril Barcelona-Tarragona. Nebot de Marià Flaquer Lluch.
7. MARIÀ FLAQUER PADRINES
(Torredembarra, Tarragonès, 1792 - Barcelona, 1855)
Promou una expedició esclavista el 1821 en una empresa familiar (Marià Flaquer e hijo). Posteriorment, serà un dels fundadors del Banc de Barcelona i soci del Ferrocarril Barcelona-Terrassa i de la Companyia del Canal d’Urgell.
8. JOSEP XIFRÉ
(Arenys de Mar, 1877 – Barcelona, 1856)
El seu nom encara és present a l’actual toponímia urbana de Barcelona. Els porxos d’en Xifré, al Pla de Palau, conserven el seu nom perquè tot l’edifici va ser una promoció seva. Es va cuidar molt d’amagar la seua activitat esclavista, però és clar que va adquirir esclaus quan ja era il·legal el tràfic. El seu biògraf, Francesc P. Cabeltó, l’excusa dient que “aunque es verdad que los tenía empleados en la fabricación, eran por su dueño muy considerados, vistiéndoles y manteniéndoles con suma decencia”. Tanmateix, Piqueras destaca que, a la seua hisenda, hi va haver dues rebel·lions d’esclaus i que va rebre l’ajuda de destacats traficants com Joaquín Gómez i va ser soci, en diferents negocis, de Milà de la Roca i Pedro X. Harmony, tots dos traficants.
D’altra banda, és més que sospitosa una propietat de Xifré a l’extrem occidental de Cuba, “un lloc escollit a les dècades de 1830 a 1860 per al desembarcament de carregaments d’esclaus”.
Va ser el primer president de la Caixa d’Estalvis de Barcelona.
9. FRANCESC SAMÀ I PARÈS
(Vilanova i la Geltrú, 1797 - l’Havana, 1866)
Va arribar a Cuba amb tretze anys el 1810 i a la dècada següent “ja destaca en el tràfic d’esclaus, tot i que serà als anys trenta quan reunirà una de les més grans fortunes sobre el comerç il·legal d’africans”, segons Piqueras. Durant un temps té la companyia dels seus germans (Bertomeu, Jaume i Manuel). Acabarà formant societat amb Pedro de Sotolongo, pertanyent a una de les famílies (espanyoles) més antigues de l’illa. La societat comuna s’unirà finalment a la d’Antonio López i Julián Zulueta en Salvador Samà, Sotolongo y Cía. El seu nebot, Salvador Samà i Torrents, va heretar la fortuna, va ser alcalde de Barcelona i va aixecar el parc de Samà a Cambrils (Baix Camp).
10. JOSEP ANTONI MESTRE I ROIG
(Sitges, Garraf, 1787 - , 1843)
Va fundar a l’Havana La Sedería y Chocolatería, un negoci amb fàbrica de xocolata inclosa que va tenir com a soci Josep Xifré. Segons Piqueras, “el capital econòmic i social que reuneix” Xifré, “indica que van ser socis en empreses amargues”. Més amargues que la xocolata. Els seus descendents tenen interessos en els ferrocarrils de l’Havana i en el Banc de Crèdit Territorial Cubà.
La Gran Duquessa Consort de Luxemburg Maria Teresa n’és descendent directa.
11. JOAN GÜELL
(Torredembarra, Tarragonès, 1800 - Barcelona, 1872)
Les biografies de Joan Güell sempre l’han deixat al marge de l’esclavisme i del tràfic, tot i que descriuen un enriquiment sobtat inexplicable. En teoria, com explicava Vicens Vives, Güell va tenir un cop de genialitat i “es va produir el miracle”. Aquesta teòrica genialitat de Güell, recorda Piqueras, va ser comprar totes les mercaderies de primera necessitat del port de l’Havana i exercir “durant quatre anys un complet monopoli”. L’autor de Negreros no dona crèdit a aquesta versió: “La història es cau pel seu propi pes: ningú no estava en condicions d’acaparar el volum de mercaderies de la plaça, una de les més actives del món, amb més de 1.500 vaixells entrant a la seua badia al llarg de l’any”. Conclou Piqueras que “no va existir cap monopoli d’un comerciant”.
També reconeix Piqueras que “la suma de 10.000 pesos” de Güell, tot i ser “respectable” no permetia “endegar una expedició negrera”, però sí participar “en una d’elles amb una quarta o cinquena part”. El cas és que “cap activitat lícita de l’època possibilitava aquesta acumulació de capital que no fos el tràfic”, segons Piqueras.
Després arribaria la creació del Vapor Vell i la seua iniciativa empresarial més coneguda, la tèxtil, amb la introducció de la pana a l’Estat des de la societat Güell, Ramis i Cia. El seu fill, Eusebi Güell, fundaria la companyia de ciments Asland i es casaria amb la filla d’un altre traficant —aquest sí, reconegut—, Antonio López i López.
12. MIGUEL MOLINER CABEZAS
(Ènguera, Canal de Navarrès, 1793 - l’Havana, 1853)
Militar de carrera, va ser destinat a Cuba amb el capità general Cienfuegos i va ser una persona propera al següent capità general de Cuba, Dionís Vives (amb arrels a Dénia i nascut a Orà, Algèria), que “es va caracteritzar per organitzar els suborns que rebien les autoritats civils i militars per permetre la continuïtat del tràfic d’esclaus”. Moliner es va casar amb la filla de Domingo Aldana (armador del vaixell Amistad) i va dirigir la plantació heretada per la seva esposa, el ingenio La Julia, que el 1877 el seu fill gestionava amb 230 esclaus.
13. ANTONI VINENT VIVES
(Maó, Menorca, 1809 - Madrid, )
El seu germà Francesc ja participava en el tràfic des del 1834 i ell va començar com a patró en la Grande Antilla, una corbeta que promovia un grup de menorquins. Antoni Vinent va instal·lar una factoria a l’illa de Corisco (ara Guinea Equatorial) per reunir esclaus i comerciar amb ells. Quan els britànics l’hi van destruir, es va instal·lar a Cadis des d’on va continuar dirigint el tràfic d’esclaus durant dues dècades. Diu Piqueras que, “a diferència d’altres negrers il·lustres, Vinent va passar de la pràctica del tràfic als negocis d’altura en la Península en molt pocs anys i a la vista de tothom; a Cadis coneixien la seua sinistra dedicació d’Ultramar i no podia ser ignorada a Madrid”, perquè el seu nom havia aparegut en els papers sobre comerç d’esclaus publicats pel Parlament britànic.
Després Vinent se’n va anar a viure a Madrid, va ser regidor de l’Ajuntament pel Partit Moderat i va ser nomenat senador vitalici. Va ser promotor i administrador del Banc de Castella, conseller del Banc Hipotecari i de la Companyia Transatlàntica Espanyola. Les seues filles es van casar amb els dos primers marquesos d’Hoyos i de Villalobar.