Stranger Things havia de ser originalment una pel·lícula. Potser per això no té temporades noves, en el sentit tradicional d'una sèrie (on es continuen trames i s'aprofundeix en els personatges), sinó seqüeles (en el sentit cinematogràfic, amb una nova història i la magnificació dels elements d'èxit). Dit d'una altra manera: segueix la lògica d'"el mateix però més gran i més espectacular" que seguien moltes de les pel·lícules dels 80 i 90 en les que s'inspira la sèrie. Cada temporada ha presentat un nou monstre que els protagonistes de la sèrie han aconseguit derrotar, i en cada nova iteració de la història, visualment ha estat més aclaparadora i ha acumulat més trames i personatges. A la quarta temporada Stranger Things és més gran que mai. Tan gran que s'ha desproporcionat de manera gairebé monstruosa, com una de les seves criatures de tentacles infinits. Té molts personatges (producte de la reticència dels guionistes de matar peces clau) i intenta trobar un espai per a tots, de manera que els ha repartit en diferents localitzacions fent més gros el problema: en dividir la temporada en quatre sèries diferents (que només interactuen entre si puntualment) li ha restat molt de ritme, convertint-se en un monstre de quatre caps que ha de maniobrar de trama en trama per avançar, de manera que sovint perd la tensió generada en una escena fins que aquesta no es torna a reprendre, derivant en episodis sobrecarregats i excessivament llargs.
És possible que aquests episodis inflats també tinguin un motiu comercial: el de Netflix volent unes xifres elevades de minuts vistos en un cap de setmana. Però els motius no són tan rellevants com el resultat, que són quatre sèries encaixades en una. Quatre sèries que generen un interès diferent (a partir d'aquí, spoilers). La trama de l'Eleven està ben treballada i aprofundeix en el passat del personatge fent-lo més complex (un treball que no es fa en cap altre personatge de la sèrie), i la trama de Hawkins és on es dona via lliure a l'amor pel fantàstic que ha caracteritzat la sèrie, enguany amb referents més adults, com Malson a Elm Street (aparició de Robert Englund inclosa), i on la sèrie ofereix un espectacle visual molt eficaç, sobretot quan entren a l'Upside Down. Per contra, la trama que passa a Rússia és massa perifèrica per al conjunt i no crea sensació de perill per als personatges, i la trama que passa Califòrnia és pràcticament irrellevant, amb moments humorístics que es fan repetitius i la sensació que en realitat no va enlloc rellevant perquè on està passant el que interessa de veritat és a Hawkins.
Tampoc no ajuda que els conflictes que es construeixen siguin reformulacions de conflictes anteriors: la divisió del grup d'amics (ara perquè en Lucas ha decidit que vol intentar ser dels populars), l'enfrontament amb els bullies, etc. L'aire fresc l'aporta el personatge d'Eddie Munson, que serveix per introduir el pànic col·lectiu que es va crear al voltant de Dungeons & Dragons i en general els jocs de rol i també de la música heavy metal a l'època. I amb tot, continua preservant el més important: l'esperit del cinema dels 80, que aconsegueix transmetre sobretot en les dinàmiques entre els personatges, que continuen funcionant molt bé, i que genera moments d'una intensitat que se t'emporta. No hi ha cap altra sèrie amb el mateix segell visual i que et transporti amb aquesta facilitat a aquests records infantils. Malgrat això, era millor sèrie, més compacta i molt més entretinguda, quan era més petita: quan eren només quatre nanos en bici i un misteri.
Stranger Things
Creadors: Matt Duffer i Ross Duffer
Repartiment: Millie Bobby Brown, Winona Ryder
Temporades: 4
Plataforma: Netflix