El desprestigi de la meritocràcia i la devaluació de l’esforç són uns dels símptomes més clars de la decadència i de la confusió d’idees que caracteritza les esquerres europees i nord-americanes de de fa vint o trenta anys. No és l’únic problema, òbviament, perquè per arribar a acceptar que Perón era progressista calen límits d’ignorància fastuosos, i aquí teniu donant lliçons tot un partit com Podemos-Comuns, que segueix les idees d’un peronista montonero com Ernesto Laclau i fins i tot blanqueja un jurista nazi tan obvi com Carl Schimitt.
Per què cal esforçar-se si és una passió inútil i al final sempre guanyen els de sempre com sempre? Vet aquí una pregunta que cada cop es fa més gent, i que no afecta només els privilegis d’una societat cada cop més classista. Veient la mena de gent que està arribant a les direccions dels partits polítics que abans eren d’esquerres i ara són qui-sap-què, tampoc sembla que el mèrit serveixi de res com demostra, sense anar més lluny, la mateixa biografia de Lilith Verstrynge.
El debat sobre la meritocràcia fa anys que corre pel món educatiu. La meritocràcia, l’esforç per suar la cansalada, té mala fama i és cosa de passerells, pobres desgraciats que no han entès de què va la vida i per això s’arrosseguen donant classes en un institut, mentre, en canvi, el conseller Cambray és imputat per corrupció, amb proves força aclaparadores, i no li passa res. Tota la reforma educativa és un míssil en la línia de flotació de les classes mitjanes i condemna els seus fills a no poder progressar en la vida. Però si a Cambray li ha anat de cine malgrat un currículum qüestionable no pot sorprendre que ell i el seu equip considerin que ser espavilat val més que ser decent. O docent. La prova és ell mateix.
Com més s’obliden els criteris aristotèlics clàssics del mèrit i la virtut (al cap i a la fi Aristòtil porta quasi dos-mil cinc-cents anys mort) més torna estar de moda la regla de la testosterona que és un vell criteri d’autoritat celtibèric. La situació és especialment greu a Catalunya on gent com Iceta, Colau i Rufián han arribat a acumular poder gràcies a exercir una mala llet i un menyspreu per les idees només comparable a la seva incapacitat per aprovar ni tan sols una carrera universitària facileta. Amb aquests lideratges públics qualsevol apel·lació a la cultura de l’esforç està condemnada al fracàs.
Per saber que la meritocràcia s’està convertint en un destorb només cal observar que Iceta és ministre de Cultura sense haver passat del títol de batxiller. O que en 10 anys Ada Colau no va poder acabar filosofia a la Universitat de Barcelona. O que l’experiència laboral de Rufián consisteix a haver treballat com a especialista a enviar gent a l’atur en una empresa de “recursos humans”. I que quan en justa correspondència el van enviar a l’atur va triomfar més que la Coca-Cola al partit que un dia fou de Macià i del catedràtic de química Heribert Barrera.
L’endollisme hispànic ha arribat recentment a extrems tan excelsos que fins i tot el BOE va publicar (dijous 24 desembre 2020, p. 119.849) sense ni arrugar-se que per a optar a una plaça de funcionar al CSIC calia (sic) “la tesis de Dani”. Així de clar. Amb aquests antecedents sorprendre’s si l’Estat espanyol fa una deriva de màfia albanesa o si la gent deixa els estudis per dedicar-se o a fer de influencer o per especular en criptomonedes quasi és insultant. Amén.
Per carregar-se la meritocràcia l’argument bàsic és que si Victoria Federica i Frolián de Marichalar Borbón no han arribat a triomfar pels seus mèrits, no cal esperar que hi arribi ningú. Però això és tant com dir que si vostè no és Kilian Jornet no cal que trisqui per les muntanyes. O que com que no s’ha aconseguit acabar amb la prostitució tampoc cal ni intentar-ho. La meritocràcia des d’un punt de vista de les esquerres tradicionals no és un fet, sinó una exigència, i que no s’hagi realitzat no significa que no tingui sentit lluitar-hi.
Les esquerres no han estat mai només meritocràtiques. El criteri de prioritat (i no el de mèrit) ha d’orientar les polítiques contra la pobresa i el criteri de necessitat és el nucli d’una política sanitària digna d’aquest nom. Però la suficiència no és suficient a l’escola i encara menys ho hauria de ser fora de l’ensenyament bàsic. El criteri de l’educació i el del servei públic en una societat decent només pot ser el mèrit. I el fet que el mèrit pugui ser falsificat no és argument. En tot cas, obliga a blindar-lo.
Vostès imaginin ara un metge que només se sabia la meitat del temari perquè es podia aprovar amb un cinc pelat i que, en conseqüència, deixa invàlids els seus pacient o directament els mata. Doncs, desgraciadament, hi ha gent que surt de la facultat de filosofia sabent només Foucault. Així ens va. O els dona feina el partit o directament es foten de fam.
La destrucció de la meritocràcia i la incapacitat per a la defensa de la moral pública van de la mà. Que hi pugui haver virtut cívica sense coneixement ja ho van desmentir els jesuïtes al temps del barroc quan qüestionaren, contra Kant, que la bona voluntat servís de res sense enteniment. D’altra banda és pur cinisme vulgar considerar que la virtut cívica tingui alguna cosa que veure amb comprar-se un xalet a Galapagar (Pablo Iglesias) o amb menysprear el professorat de Secundària (Cambray). Marcelino Camacho o Rosa Sensat no ho haurien fet. És clar que no van viure en temps postmoderns.