Afirma la història que Catalunya va nàixer ací, a Ripoll, la identitat de la qual està estretament lligada al comte Guifré el Pelós. Segons el relat, el noble franc fou el creador de la senyera, i el fundador del monestir romànic de Santa Maria de Ripoll el 879. En la figura del noble, s'hi barregen realitat i mite, que atorguen al personatge l'èpica corresponent al gest agosarat d'independitzar-se de l'Imperi carolingi per a la formació d'una nació nova. El Pelós va arrelar contingent humà al territori al qual dediquem el present escrit. El lloc, però, havia estat ocupat des d'antic —conserva la memòria de l'època del bronze (1.500-600 aC.)—, justificadament, per l'abundància d'aigua present a la zona: a Ripoll —recorreu a les fonts cartogràfiques per visualitzar-ho— es produeix l'aiguabarreig dels rius Ter i Freser, tots dos cursos d'origen pirinenc i amb abundants cabals en època de desgel, que han facilitat històricament la vida humana i han propiciat l'emergència d'una activitat fabril secular: la farga catalana i el treball del ferro.
Haurem iniciat la deambulació turística a l'anomenat Centre d'Acollida Turística (CAT), on trobareu espai d'aparcament, un bar restaurant i una oficina d'informació. Es troba a les portes de Ripoll, aigües amunt del Ter i a uns centenars de metres del centre de la població. Caminem vora riu per la Via Verda del Ferro i del Carbó, a través de la qual era transportat el mineral des de les mines d'Ogassa. El servei ferroviari, que es mantingué operatiu en el seu darrer tram —Sant Joan de les Abadesses – Ripoll— fins al 1980, ha canviat el pas dels combois per una legió de ciclistes de lleure i familiars i de passejants autòctons. A la dreta apareix un primer pont, un de tants que uneixen la vila per sobre del Ter i del Freser: és el pont d'Olot, senzillament funcional, asèptic, dit així perquè a tocar d'aquest hi ha l'arrencada del pont vell, el primigeni, medieval (s. XII), per on arribava el camí d'Olot i que fou destruït el 1889 per les tropes carlines. No travessarem el riu per aquest, sinó pel pont de la Lira, uns metres més endavant. Es tracta d'una passarel·la exclusiva per a vianants —construïda en acer—, on la tonalitat rogenca de l'òxid entronca amb la tradició metal·lúrgica local. L'efecte el completa un escenari majestuós al marge oposat del riu: és la plaça de la Lira, que ret homenatge a la caixa de l'enderrocat Teatre la Lira. És per això que l'estudi d'arquitectes catalans RCR, en col·laboració amb Joan Puigcorbé, va plantejar la remodelació d'aquest espai com un buit urbà, un espai públic d'acollida de veïns i forasters emparats per una coberta elevada a mode d'umbracle que tamisa la llum i crea un ambient de relaxada modernitat. L'efecte visual del lloc, contemplat des de la passarel·la, recupera esquemàticament la volumetria del desaparegut espai escènic.
Pel carrer de Mossèn Cinto Verdaguer arribem a la plaça de Sant Eudald. Va ser remodelada el 2008, i des d'aquella data presenta l'aparença actual. Sant Eudald és el patró local des de l'any 1004. Sembla que intercedí en favor de Ripoll enfront de calamitats diverses, raó per la qual va guanyar-se el títol de patró del poble. Les despulles, que havia acollit a finals del segle X el monestir de Santa Maria, foren custodiades posteriorment en un temple ubicat a la plaça que ens ocupa. L'església de Sant Eudald seria enderrocada el segle XIX, en un moment d'efervescència industrial i d'eufòria econòmica, per tal de bastir allà mateix una amb més entitat, la qual, al seu torn, la Guerra Civil s'encarregaria de destruir. En l'actualitat, del patró —almenys, en aquesta plaça—, tan sols se'n conserva l'eco del nom i una escultura a la façana d'un edifici —l'edifici Banc Central— d'estil noucentista, amb coberta d'evocació remotament alpina. De l'església, per la seua banda, el record queda imprès al terra: un paviment fosc en recrea la planta.
Pel carrer de Mercaders i la plaça Nova assoliríem la plaça Gran. Abans, però, caldrà aturar-se al casal dels Taurinyà, situat a la cruïlla de la plaça Nova, el carrer del Prat i el carreró que dona accés al pont del Raval. L'edifici, del segle XVII, mostra figures humanes esculpides sobre la pedra, com també la presència d'un bou, emblema dels Taurinyà, un llinatge modest, menestral, alguns membres del qual, amistosament relacionats amb el monestir i el seu abat, arribarien a ocupar càrrecs públics. Acostem-nos, ara, a la farga Palau, tot remuntant el carrer del Prat cap enfora de la vila. Als baixos d'un edifici delicadament pintat de blau, la instal·lació fabril ha estat museïtzada i mostra al visitant espais, eines i l'auxili hidràulic que accionà aquesta farga. La farga Palau romangué activa des del segle XVII fins al 1978. L’any 1986 va ser reconeguda com a lloc d’interès metal·lúrgic mundial per l’American Society for Metals. I no és per a menys: la tradició metal·lúrgica ripollenca gaudí d'un reconeixement internacional, més que per la fabricació d'eines del camp i altres utillatges d'abast local per la manufactura d’armes destinades als exèrcits i clients privats, així com la d’armes de prestigi, luxosament decorades, per a una clientela poderosa d’arreu del món. De fet, les innovacions catalanes foren determinants en el desenvolupament de les armes de foc portables a Europa.
Ara sí, desfem el carrer del Prat i en pocs minuts arribarem a la plaça Gran, coneguda, també, com del Mercadal, perquè acull cada dissabte des de fa gairebé un mil·lenni el mercat setmanal. L'estructura d'aquest espai urbà no es correspon exactament amb la imatge tòpica d'una plaça: la ripollenca és estirada, estreta, sense gaire perspectiva i ha arribat als nostres dies porxada tan sols per un extrem. El viatger hi distingirà el caràcter del tradicional centre neuràlgic del comerç autòcton, modestament animat per un parell de terrasses i altres establiments d'allò més variat. En una cantonada, s'erigeix un edifici singular: és la casa Alòs, àmplia i amb una barreja sublim d'elements modernistes i noucentistes. Va ser construïda el 1908 per l'arquitecte Josep Maria Pericas i representa una de les diverses mostres que el modernisme deixà a Ripoll. A la mateixa plaça, un altre edifici salta a la vista per la profusió d'esgrafiats que en decoren la façana. El coneixen com a Can Mullol, del 1917, on l'impecable treball del ferro forjat als seus balcons és una mostra més de la profunda tradició metal·lúrgica del lloc.
El batec de Ripoll
Travessem la vila vella per les artèries del seu centre que avui ha esdevingut un espai preferent per a vianants, agradabilíssim de passejar. Des de la plaça de Sant Eudald, el carrer de Sant Pere, estret i comercial, apunta cap a la plaça de l'Abat Oliba. En algun punt del trajecte, s'obre un espai, la plaça d'en Dama, que deixa filtrar el sol. Quan la via finalitza a l'esmentada plaça de l'Abat Oliba, el contrast que es produeix és magnífic: l'aspecte popular, sobri, ombrívol de l'artèria que ens ha conduït topa amb una esplanada àmplia que dominen la llum natural i la sòlida majestuositat del poder religiós i civil: hi ha l'església de Sant Pere, el monestir de Santa Maria, el Museu Etnogràfic i l'Ajuntament. Entremig, alguns elements del mobiliari urbà en acer oxidat, que es repeteixen a diferents indrets de la vila, reforcen el vincle de la població amb el ram metal·lúrgic.
Si rastregem la plaça des de l'esquerra, trobarem, d'entrada, el Museu Etnogràfic, ubicat a Can Budallès. La institució actual és hereva d'un primitiu Museu Folklòric inaugurat el 1929 i ubicat a les golfes de l'església de Sant Pere. La iniciativa originària, la primera d'aquest àmbit a Catalunya, es dugué a terme impulsada pel folklorista i historiador ripollenc Tomàs Raguer i Fossas, amb una evident sensibilitat pel món rural i conscient que els canvis produïts arran de la industrialització estaven acabant amb l'estil de vida tradicional i el patrimoni —material i immaterial— associat. Amb l'objectiu de preservar la memòria, recolliren oficis, llegendes, tradicions i aquells materials fonamentals que assolien la categoria de símbols d'una cultura arrelada a un territori. El 2011, el Museu, reformulat i actualitzat, obria de nou les portes, ara sota la denominació de Museu Etnogràfic de Ripoll. Hi destaquen les col·leccions relacionades amb els pastors, la pagesia, els oficis, la religiositat popular, la farga catalana i el ferro forjat, i les armes de foc portàtils de producció local.
L'espai central de la plaça és ocupat per l'església de Sant Pere, camuflada darrere d'una arquitectura confusa. I és que el temple, la consagració del qual remunta a l'any 880, va patir d'ençà d'aquella data reformes i ampliacions, fins a la segona meitat del segle XIX. Amb tota probabilitat, la més profunda tingué lloc el segle XIV, quan hi afegiren torres i els murs de migjorn i de tramuntana, que n'alteraren l'estructura i que havien d'integrar l'església en el conjunt defensiu del monestir. L'edifici patí la destrucció parcial durant la invasió francesa del XVIII, així com el saqueig i l'espoli de tota la plata i les peces de valor. Encara mantingué el culte fins a l'inici de la Guerra Civil, quan fou profanada el 1936. Des d'aquell moment, l'església ha quedat reduïda a un contenidor sense culte, aprofitat per a actes culturals i exposicions. Malgrat que la seua estructura bigarrada dificulta la percepció de les diferents actuacions i reformes dutes a terme al llarg dels segles, alguns elements antics —finestres i porta cegada romàniques, al mur de ponent— conviuen amb la darrera intervenció que es dugué a ter,e el 1860: l'obertura del pòrtic i l'ampliació del presbiteri.
Reservem per a l'última estació de la passejada la joia de la corona: el monestir de Santa Maria. A l'extrem dret de la plaça s'alça el conjunt monumental. Sobre la gespa, un "Ripoll" amb lletres metàl·liques roges, enormes, el precedeix. Ripoll és la vila i el seu monestir.
A primer colp d'ull, alguna pista imprecisa transmet la complexitat estructural del cenobi que reuneix elements diversos en una simbiosi relativament harmoniosa. Hi ha el campanar de planta quadrada de set pisos amb finestres d'arc de mig punt, una segona torre més baixa coronada per una teulada de vuit vessants. Entre ambdós, el frontis que aixopluga una gran portalada romànica del segle XII. Podríem continuar pel claustre i l'església, per les diferents capelles, absis, transsepte i els sepulcres dels grans noms d'una part de la història medieval catalana. Tanmateix, és la portalada el gran espectacle petri que depara el conjunt monàstic, amb la profusió iconogràfica i una transcripció gràfica de diversos passatges bíblics. La seua estructura rectangular, amb aparença d'un gran arc de triomf, conté un relat dens, un storyboard anacrònic de l'Antic i el Nou Testament que la comunitat benedictina treballà minuciosament fins al límit de l'obsessiva perfecció. Per la seua singularitat, la portalada va ser inclosa el 2015 dins la llista indicativa del Patrimoni Mundial de la UNESCO, un inventari dels béns que cada estat tria per a la inscripció definitiva al Patrimoni Mundial. Set anys després, el procés continua pendent de resolució.
L'existència mil·lenària del monestir, d'ençà de la seua fundació l'any 879 per Guifré el Pelós, ha tingut els alts i baixos esperats, amb moments d'esplendor, dels quals destaca especialment l'etapa de l'abat Oliba, que va promoure la renovació de l’església abacial, per mitjà d'un projecte extraordinari que incloïa un transsepte molt desenvolupat on s’obrien set absis i que ell mateix consagrà el 15 de gener de 1032. Als moments de puixança en corresponen d'altres foscos, de destrucció i espoli: succeí durant la primera Guerra Carlina, quan el 9 d’agost de 1835 un batalló liberal entrà a Ripoll, acusà la comunitat de connivència amb els carlins i assaltà el cenobi. A l'incendi de l'edifici s'afegí el pillatge, la profanació de les tombes comtals, la crema de l’arxiu i l'assassinat de dos monjos. El setge i la destrucció de Ripoll per part de les tropes carlines el 1839 convertí Ripoll en una població en ruïnes, una situació que acabaria amb el posterior esfondrament de la torre del palau de l’abat, de part del claustre i de les naus de l’església (1852).
La restauració del conjunt tingué una primera intervenció important el 1861, però no seria fins un quart de segle més tard quan el bisbe Josep Morgades aconseguí de l'Estat la cessió a la mitra de Vic de l’església i el claustre, per tal de convertir-los en la nova seu de la parròquia de Ripoll. El 1886 s'iniciaven les obres de restauració, tot seguint el projecte de l'arquitecte Elies Rogent —autor, entre d'altres, de l'edifici neoclàssic de la Universitat de Barcelona i de la restauració de l'altar de la catedral de Santa Maria del Mar de Barcelona—, que perseguia retornar l’edifici a l’estat que degué tenir en temps de l'abat Oliba. Aquell mateix 1886 mossèn Cinto Verdaguer va publicar el poema Canigó, un text clau en la difusió del mite de Ripoll. El 2 de juliol de 1893 es donava per finalitzat el procés de restauració, amb la benedicció del nou altar major per part del bisbe Morgades.
El monestir, en fi, encara hauria de patir una nova agressió: amb l'inici de la Guerra Civil, l'estiu mateix del 1936, fou víctima del saqueig, el robatori, la crema i la profanació de la tomba del bisbe Morgades. L'arquitectura, no obstant, restà intacta i el monument quedà abandonat a la seua sort fins ben entrada la postguerra. Des de llavors, diversos treballs de restauració s'hi han succeït, amb la culminació el 2003 de l'obertura al públic del Centre d'Interpretació del Monestir. No us conformeu amb la vista principal: feu la volta a l'edifici per a finalitzar aquesta passejada: la complexitat estructural, amb la superposició d'elements, fan del monestir un laberint arquitectònic apassionant.