Antoni Defez viu a València i cada setmana agafa el tren per anar a fer classes de filosofia de la ment i de metafísica a la Universitat de Girona. Si pot pren un seient de finestra, cosa que li va molt bé per saber que aquest és un país molt trinxat i per escriure una poesia que té un punt italià, passat per Vinyoli. Ha escrit dos dels llibres més importants de la filosofia en català d’aquests darrers anys: Fronts oberts. Quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger, publicat tot just abans del confinament i Els arbres de Berkeley. El problema del món extern en l'empirisme clàssic, que va aparèixer just quan el confinament caducava. Però com que Defez és home reservat, d’una discreció absoluta, i els amics tampoc no són gent de fer soroll, poca gent sap que es tracta de llibres perfectament seriosos i que en altres contrades, nord enllà, haurien estat trompetejats per la crítica.
A Defez no se li coneixen altres vicis llevat del de fumar en pipa, que és un pecat discret, i el de llegir Wittgenstein compulsivament. Això òbviament no vol dir que no en tingui, sinó que no se li coneixen ni falta que fa. Com a wittgensteinià militant de la variant (poc) reformada de la secta, Defez sap que les coses són com són però també haurien pogut ser d’una altra manera. Cap fet no és necessari però tots tenen alguna mena de sentit i és aquí on fa el seu fet la filosofia (l’art d’ensenyar a la mosques la manera de sortir d’una ampolla, que deia aquell, o el d’agafar la vaca pels collons, que deia l’altre). Per a Defez, com per a Wittgenstein, les paradoxes de la filosofia i de la realitat no tenen per què ser un problema. Més aviat al contrari, la filosofia ensenya (o més ben dit: “qui fa filosofia aprèn..”) que canviar de perspectives és el que ajuda els humans a construir moments i enunciats interessants. Ja va dir Wittgenstein (i Defez no només ho creu sinó que ho practica) que l’inexpressable és el que ens queda del que expressem, paradoxa que si dediqueu una estona, té unes conseqüències terribles perquè també implica que sempre estem inacabats i que una vida sense problemes és una vida sense sentit.
Com que, a més, Defez va estudiar magisteri sap perfectament que només eduquen les coses i les idees que es mostren i que no necessàriament res del que es diu ex càtedra deixa mai gaire petja. Mai l’oposició estèril de contraris ha servit per fer pensar ningú i, en canvi, la sorpresa, l’inacabat i la paradoxa són la sal de la vida. No debades un dels seus millors articles sobre la qüestió de la identitat personal (almenys per al meu gust) i que trobareu al seu web es diu: “En un no-ja i un no encara”
La metafísica de Defez s’ha centrat sobre la qüestió de la identitat personal i en les estranyes paradoxes del vell Berkeley, un filòsof de finals del XVII que venia a argumentar que el món és només aparença per no dir-ne directament una ficció. En el fons també Defez vindria a ser un berkeleià: per a ell, el món depèn de la ment i potser no existeix. Potser el món són molts mons. Tal vegada només tenim el present i quan volem explicar-lo resulta que ja és passat i s’ha desfet en la memòria interessada o en l’oblit necessari per a la supervivència perquè si fóssim record el pes del passat (i el dels remordiments) en impedirien llevar-nos del llit cada dia.
En aquest darrer llibre seu, De la pròpia veu a la veu pròpia, el lector trobarà algunes de les claus de l’art de ser Antoni Defez, és a dir, de l’art de saber que res no és tant dramàtic com sembla (ni tan sols la mort, tema al que dedica un article memorable) i que com va dir Joan Fuster si tenim raó és perquè la tenim a mitges. Que el llibre acabi amb un homenatge (paradoxal) a la geografia fusteriana no és cap casualitat. La reacció contra la sublimitat és sempre l’inici de la bona filosofia.