Vladimir Putin i els jerarques del Kremlin conceben l’origen de Rússia en el Rus de Kíev, el primer estat eslau, del qual, però, també asseguren ser hereus directes Ucraïna i Bielorússia. Aquest estat, dirigit des de la ciutat de Kíev, es va formar a finals del segle IX i durà fins a mitjan del XII i fou el territori políticament unitari més extens d’Europa durant l’edat mitjana.
Com va néixer el Rus de Kíev?
L’origen. Al mateix temps que l’Imperi Romà occidental desapareixia a la segona meitat del segle V –any 476-, les estepes euro asiàtiques estaven poblades per diferents grups ètnics que compartien alguns trets distintius: nomadisme, gran permeabilitat cultural i una inestabilitat política endèmica que els impedia formar estructures amb continuïtat temporal.
En aquest context els eslaus s’anaren formant com a poble a partir del V i es pot considerar el procés d’etnogènesis finalitzat durant durant el VI. Ara bé, si quelcom els caracteritzava era la incapacitat de dotar-se d’una estructura política unida.
En aquest escenari de fragmentació política era fàcil –i habitual- que entressin pobles estrangers en les vastes àrees geogràfiques que eren les planures dels eslaus. Un d’aquest pobles forà que arribà a la zona foren el vikings. El suecs, en particular. Els quals van ser coneguts com a “varegs” per als bizantins i com a “rus” dels habitants de la zona.
Al contrari dels altres pobles vikings com els noruecs i daneses, l’horitzó dels suecs no fou l’oest sinó que feren incursions comercials i de saqueig cap a l’est. Cada vegada més llargues. Així arribaren a territoris eslaus. A mesura que s’anaren fent present en aquestes terres, els pobladors s’hi començaren a referir com a «rus», un terme que no prové de la llengua eslava sinó de la paraula que els nòrdics tenien per referir-se al que avui coneixem com a Suècia. Encara ara en diferents llengües bàltiques aquest país és conegut com Ruotsi, terme que prové de l’antiga paraula nòrdica rôdhr, la qual derivà en rods-menn o “homes que remen” i que acabà per ser «rus»
Segons la «Crònica dels anys passats», un document eslau escrit entre 1100 i 1125 per Nèstor de Kíev, els víkings sotmeteren les tribus de les planures eslaves cap a l’any 859. No es coneixen gaire detalls més, però s’assegura en aquest document que tres anys més tard hi hagué una rebel.lió eslava contra els vikings, que triomfà. El problema fou que en adonar-se que tornaven al temps de la impossibilitat de mantenir una estructura política unida, almenys una part dels eslaus oferiren una mena de pacte d’amistat als vikings perquè es tornessin encarregar d’aministrar el territori, o una part del qual, si més no. D’aquesta manera, tres nobles dels Rus, els germans Rurik, Sineus i Truvor, s’establiren a la part oriental de la regió eslava, amb els seus homes i famílies respectives. En morir els altres dos, Rurik s'erigí en líder en solitari unificà les terres que els eslaus els havien cedit. Les que foren conegudes des d’aquell moment com la Terra dels Rus.
Val a dir que sobre aquest origen existeixen visions historiogràfiques diferents. La visió russa, per exemple, d’ençà l’imperi tsarista i fins ara destaca molt més el paper dels eslaus en la formació de l’inicial estat dels Rus.
En qualsevol cas, aquella Terra dels Rus fou el començament de la història política de l’estat. Quan morí Rurik, el 879, com que el seu fill Igor era un nen, s’encarregà del liderat polític i militar un regent, Oleg, el qual amplià força el territori, assolí la consolidació de la connexió fluvial entre la Mar Bàltica i la Negra –que era fonamental per negociar amb el ric i esplendorós Imperi Bizanti o Romà d’Orient – i conquerí la ciutat de Kíev el 882, que convertí en la nova capital del Rus i al qual donà nom.
Així quedava consolidada l’estructura política i territorial unida de la Rus de Kíev, un poderós i enorme estat que en el seu moment de màxim esplendor –segle XI- tenia una extensió semblant a la de tota Europa occidental menys la Península Ibèrica.
A partir del segle XIII entrà en decadència i fou quan els senyors eslaus, en especial els del Principat de Moscou, començaren a annexionar-se via militar alguns dels territoris del Rus que posteriorment unificarien políticament en l’estat conegut com a Rússia, que no cessà de conquerir nous territoris de l’antic Rus durant els segles següents, en especial quan en el segle XVIII l’emperadriu Caterina la Gran s’annexionà Crimea i bona part de la zona més oriental de l’actual Ucraïna. Des de aleshores fins avui la ideologia del poder rus -inclús durant el període soviètic - sempre ha entès el Rus de Kíev com a l'estat seminal de Rússia. Quelcom que també reivindiquen Ucraïna i Bielorússia.