En un temps en què els superherois són per tot arreu i, especialment els de Marvel, s’han convertit en una màquina d’entreteniment imparable, gegantina, erigint-se en un Goliat de l’audiovisual, necessitàvem un David que, d’acord que no pot tombar el gegant, sí que pugués clavar-li una coça al turmell i ensenyar-li el dit del mig. I això és exactament The Boys, una sèrie de superherois que se’n riu del gènere i, sobretot, de la indústria que el sosté, amb una actitud gamberra que té més substància de la que aparenta. Des de fora, pot semblar una barrabassada, però va més enllà d’això. La tercera temporada, que s’acaba d’estrenar a Amazon, comença amb una escena que és el testimoni de fins a quin punt The Boys és capaç de creuar línies vermelles per deixar en evidència el que podríem anomenar “els superherois normatius”. A l’escena en qüestió, un personatge anomenat Termita es diverteix amb els seus superpoders d’una manera que segurament a Ant-Man (el superheroi original que parodia) el faria posar-se vermell. La idea, que se li va ocórrer al guionista Craig Rosenberg, és tan inusual que els responsables de la sèrie van haver de negociar amb Amazon per poder-la fer. El resultat és una escena que mai apareixeria en una sèrie o pel·lícula de superherois convencional, però al mateix temps és una manera de fer servir els poders (perversa, maliciosa) que és molt probable que es donés a la vida real si la gent tingués poders. I en això consisteix The Boys.
A transgredir el gènere introduint uns continguts que no es tolerarien a Marvel, però d’una manera que la barrabassada evidencia els tabús i la moralitat de les ficcions de superherois de consum massiu, que són també les del gran públic. The Boys mostra, a través d’una empresa fictícia anomenada Vought International, com es construeixen les ficcions de superherois que protagonitzen els personatges dins de la sèrie, que creen productes audiovisual basats en fórmules conegudes i busquen apel·lar de la manera més efectiva possible segments d’audiència concrets, mesurant la popularitat de cadascuna de les seves marques. El contrast que hi ha a The Boys entre la imatge que superherois com Homelander projecten a les pel·lícules que protagonitzen i la imatge de Homelander fora de la càmera subratlla encara més la falsedat de les ficcions de superherois convencionals. Com en el còmic en què es basa la sèrie, escrit per Garth Ennis i il·lustrat per Darick Robertson, el fet de tenir al capdavant superherois obertament corruptes i execrables fa menys creïbles els superherois clàssics.
I encara serveix per a una cosa més: per assenyalar l’artificialitat de la imatge que els actors projecten, ajudats pels personatges respectius, i mostrar el càlcul que hi ha al darrere, especialment quan l’estrella en qüestió es troba en la situació que la seva imatge pública xoca amb la imatge que vol vendre la marca. La trama de Homelander a la tercera temporada consisteix justament en això: a veure com se’l força a disculpar-se repetidament i a com de malament porta un individu que té una posició de poder quan ha de reconèixer un error que no creu que hagi comès. És impossible no pensar en disculpes públiques d’actors i altres figures públiques. I aquí és on The Boys amplia definitivament l’abast del seu retrat. I el que semblava una barrabassada inicial esdevé un retrat cínic i carregat de mala llet dels privilegis de les persones que tenen una posició de poder (o sigui, que tenen superpoders) i de la impunitat amb què poden actuar. I com més passada de rosca és la trapelleria, més profunda clava la fiblada.
The Boys
Creador: Eric Kripke (adaptant els còmics)
Repartiment: Antony Starr, Karl Urban
Temporades: 3
Plataforma: Amazon Prime Video