Els Jocs Olímpics d’Hivern no han generat, ni de bon tros, consens entre la població catalana i aragonesa. Des que la celebració va ser plantejada no són poques les veus que s’han manifestat a la contra. El cert és que el debat no es limita només a discutir el model econòmic que representa els jocs, sinó que també es planteja dilemes territorials i nacionals.
L’Aragó, de fet, reclama més protagonisme a l’hora d’organitzar l’esdeveniment esportiu i diversos partits, així com també el president de l’Aragó, el socialista Javier Lambán, han denunciat que l’Estat “ha afavorit” Catalunya i que li ha atorgat més responsabilitat en la celebració. En altres circumstàncies es podria pensar que el debat obeeix a qüestions estrictament organitzatives. Però el discurs anticatalanista vigent a l’Aragó, present durant les darreres dècades i intensificat en episodis puntuals, també pel president Lambán, fan pensar en altres raons de fons.
Lambán ha denunciat, concretament, “l’actitud sectària del Comitè Olímpic Espanyol a favor de Catalunya i en perjudici de l’Aragó”, i ha assegurat que el seu Govern “no ho permetrà”. Per fer-hi front, “reclama el suport de Moncloa”, posant així el president espanyol, Pedro Sánchez, socialista com Lambán, en una situació compromesa.
No és la primera vegada que Lambán fa servir aquest discurs victimista i hostil amb Catalunya que no és propi, per descomptat, de l’Aragó. Lambán va titllar el president Puigdemont de “personatge insensat” quan va ser investit al 2017, va acusar Pedro Sánchez –quan es disputava la secretaria del PSOE amb Susana Díaz– de patir “la síndrome d’Estocolm amb els nacionalistes” i va amenaçar amb “personar-nos amb la Guàrdia Civil al Museu Diocesà de Lleida” si els bens de Sixena no eren retornats a l’Aragó. Més enllà de la política estricta, Lambán també es va atrevir a dir estava llegint l’última novel·la d’Eduardo Mendoza, qui “com quasi tots els grans autors catalans escriu en espanyol”. Aquests precedents fan dubtar si l’actual actitud de Lambán no és més que un nou apartat del seu currículum polític.
Daniel Lerín, exsecretari general de Puyalón, el partit independentista aragonès, considera que l’actitud de Lambán amb els Jocs Olímpics d’Hivern és “el colofó del seu discurs”. Lerín, que també és llicenciat en Humanitats, explica que el discurs anticatalanista a l’Aragó té “certes particularitats”. “Hi ha un antagonisme històric entre els dos territoris, fruit d’haver compartit espai polític durant segles, i l’anticatalanisme ací té una interpretació particular, encara que normalment desemboca en els tòpics que acaben justificant el nacionalisme espanyol hegemònic”. L’exsecretari general de Puyalón també entén que des de Catalunya hi ha certes actituds “que no ajuden”. Es refereix, diu, al disseny de “mapes en què l’Aragó es veu incorporat a Catalunya o a la inclusió de part de l’Aragó als Països Catalans, arguments que no ajuden i que Lambán sap aprofitar”. Lerín també lamenta el fet que l’Arxiu de la Corona d’Aragó, “que en principi hauria de ser de gestió compartida, només té una seu física, i està a Catalunya”.
Joaquín Palacín és el president de la Chunta Aragonesista (CHA), partit nacionalista i d’esquerres, aliat amb Compromís i Més per Mallorca, del qual també exerceix com a portaveu a les Corts de l’Aragó, on té tres diputats. Palacín redunda en els últims arguments de Lerín i protesta pel fet que l’Anet, pic ubicat a Benasc, en determinats llibres “figura com a català”, així com critica que el Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó “no es convoca mai”, diu referint-se a aquest òrgan previst perquè els antics territoris d’aquesta corona establisquen cooperacions mútues. Al seu torn, el dirigent de CHA, partit que també forma part del Govern de l’Aragó, critica que el Govern d’Espanya “va prometre que organitzaria les olimpíades d’hivern amb igualtat de condicions per a Catalunya i l’Aragó, però no ho està complint”. Tant Palacín com Lerín deixen clar, d’altra banda, que són clarament contraris a l’organització dels Jocs Olímpics d’Hivern.
La d’aquest esdeveniment esportiu és una polèmica intensa, potser puntual pel que fa al centre de la discussió. Però hi ha elements que fan pensar que el debat territorial sobre els Jocs Olímpics d’Hivern era previsible.
A l’Aragó hi ha un anticatalanisme ben explícit que s’ha expressat de moltes maneres els últims anys. A més de la polèmica pels bens de Sixena, clarament determinada pel fet que les obres estaven dipositades a Catalunya, també hi ha hagut altres fenòmens polítics i socials. Tot i el seu caràcter estrictament minoritari, la plataforma “No Hablamos Catalán”, que nega la catalanitat de la llengua parlada a la Franja de Ponent, ha influït en formacions tan importants com el Partit Aragonés (PAR). Alhora, l’efímer Voz Independiente d’Aragón va ser un partit que centrava el seu programa en l’anticatalanisme a finals de la primera dècada d’aquest segle. D’altra banda, la Federación de Asociaciones Culturales de Aragón Oriental promovia la idea de presentar una opció electoral aragonesa i anticatalanista a les comarques catalanes de Ponent per reivindicar la pertinença d’aquests territoris.
Cal dir que algunes d’aquestes propostes anticatalanistes, fonamentalment en matèria lingüística, van ser estimulades pel Partit Popular entre 2011 i 2015, quan va ostentar la presidència de l’Aragó en mans de Luisa Fernanda Rudi, tot i que el mateix Lambán va recuperar la legislació anterior, que respectava la denominació de català amb la llengua parlada a la Franja, entre altres qüestions.
Anteriorment, la Franja es va veure afectada a mitjan anys noranta quan, després d’haver format part històricament de la diòcesi de Lleida, els seus estaments religiosos van passar a formar part de la de Barbastre-Montsó. Una operació no exempta d’un discurs clarament anticatalanista. Tal com reflecteix Francesc Canosa a Sixena: la croada de la memòria (Fonoll), a l’església de Montsó es repartien pamflets justificant aquella segregació amb frases com la següent: “la nueva diócesis nos dará la tranquilidad de no sentirnos presionados por una cultura ajena a la nuestra; con el decreto de segregación no hay hábito ni vencedores ni vencidos, como pretenden hacernos creer los defensores de los ‘països catalans’; Lérida, por su progresiva y radical catalanización, ha dejado de ser la ‘casa común’”.
Orígens i precedents
El catedràtic emèrit d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, Enric Ucelay Da Cal, situa els orígens de les tensions molt abans, a l’època medieval, en el matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Petronila al segle XII, quan “el comtat de Barcelona va guanyar més pes al si de la Corona d’Aragó, dos territoris amb sociologies molt diverses”. Però quan l’anticatalanisme es fa més visible, segons Ucelay, és a finals del segle XIX i inicis del XX.
El regeneracionisme, moviment adreçat a modernitzar Espanya després de la derrota colonial de Cuba, tenia dos representants aragonesos amb pes, Joaquín Costa i Basilio Paraíso. Aquesta reconfiguració política la proposaven a través d’un estat menys centralista, amb més autonomia administrativa, si bé, paradoxalment, aquest propòsit coincidia amb el rebuig de tots dos a les propostes de la Lliga, el partit catalanista hegemònic a inicis del segle XX.
Però si hi ha algun aragonès que va desplegar un discurs ben anticatalanista aquest va ser Antonio Royo Vilanova. El periodista, polític i escriptor es va enfrontar obertament al catalanisme, especialment durant la II República, quan va experimentar el període de més popularitat. Vinculat al Partit Agrari Espanyol, va ser ministre durant l’anomenat Bienni Negre, el període en què el lerrouxisme i l’extrema dreta de la CEDA van formar part del Govern espanyol. Royo també es va interessar en l’anomenat regeneracionisme i dècades més tard, com indica Ucelay, seria recordat com un “mestre d’anticatalanistes”.
Durant la primera dècada del segle XX, Royo va viatjar a Catalunya, visita que va aprofitar per a escriure el llibre El problema catalán tot just quan Solidaritat Catalana havia obtingut l’absolutíssima majoria dels diputats catalans a les eleccions a Corts del 1907. En aquell moment, Royo deixava escrit que als catalans “la patria chica se les ha subido a la cabeza”. Royo, que segons Josep Pich, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, “va aprendre català per poder llegir els textos dels catalanistes i rebatre’ls”, es va enfrontar als plantejaments de Prat de la Riba, exposats al llibre La nacionalitat catalana. El polític aragonès no només va discutir des de la intel·lectual, sinó que quan era diputat i algun catalanista intervenia a les Corts, “Royo se agitaba impacientemente, gruñía, hacía girar los ojos de una feroz manera, interrumpía, pedía la palabra, golpeaba con su bastón en el pupitre”, deixava escrit Wenceslao Fernández. Anys més tard, als trenta, tot just abans de ser nomenat ministre, rebatria el projecte d’Estatut Català del 1932, demanant canvis al text i lamentant la “concessió” que s’estava fent als “nacionalistes”.
Encara amb l’Estatut, Royo va lamentar que cada article d’aquest text aprovat a les Corts espanyoles “augmentava la vergonya d’uns diputats traïdors”; assegurava que els xiquets catalans serien educats “en la negació de la idea d’Espanya” i temia que si la Universitat de Barcelona era gestionada per la Generalitat estaria amenaçada “per l’esterilitat científica”. Fins i tot, Royo va establir un precedent quan va demanar fer boicot als productes catalans l’any 1932, tal com deixa escrit Josep Pich en un article acadèmic signat també per José Contreras i Juan Pastrana. Aquella exigència la va fer en un míting a Madrid el 1932, quan Royo va eixir a muscles de la plaça de bous de la capital d’Espanya, ubicació des d’on es va adreçar al públic. Un any més tard, quan el president Macià va morir el dia de Nadal de 1933, Royo va increpar el president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, per haver assistit al soterrar fins al punt que “va protganitzar l’escàndol més gran que s’haja produït al palau presidencial”.
Els seus discursos el fan ser considerat com un referent de l’anticatalanisme històric a l’Aragó, si bé la seua participació política s’emmarca en un context estatal que no desprèn cap particularitat aragonesista. Tot i així, la seua trajectòria ha inspirat anticatalanistes aragonesos actuals, que reivindiquen el seu paper.
En canvi, a l’Aragó també hi havia un nacionalisme que s’emmirallava en els enemics de Royo Vilanova. Per exemple el que promovia Ángel Samblancat, qui alertava que “los canallas quieren que Barcelona y Zaragoza se peleen entre sí para que no se junten contra ellos”, i elaborava un discurs territorial clarament contrari al centralisme espanyol. Samblancat, nacionalista i anarquista que va morir a l’exili, va congeniar amb personalitats com Gabriel Alomar o Francesc Layret, a més d’arribar a integrar-se a Esquerra Republicana de Catalunya. També hi havia el corrent nacionalista encapçalat per Gaspar Torrente, qui va emigrar prompte a Barcelona –com tants altres aragonesos a inicis del XX–, on va ser un dels dirigents de la Unión Aragonesista i va fundar, emulant Francesc Macià, el partit Estat Aragonès, amb una bandera estelada quasi idèntica a la catalana. Poques dècades abans, al 1869, republicans federalistes de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Aragó havien signat l’anomenat Pacte de Tortosa, un manifest que tenia l’objectiu d’agrupar els territoris que van integrar la corona catalanoaragonesa per a promoure una descentralització administrativa que els dotara d’una autonomia que tenien avortada des d’inicis del XVIII.
Són episodis que expliquen la presència de Catalunya a la política aragonesa. Les aspiracions catalanes, al llarg de la història, han tingut detractors i partidaris a l’Aragó. Els retrets actuals del Govern de l’Aragó contra el català, tot i estar relacionats amb la celebració d’uns Jocs Olímpics d’Hivern, no semblen escapar d’aquestes lògiques reproduïdes al llarg de la història.