-Quina és la seva relació amb l’esport?
Bàsicament és és popular. N’he fet una mica. Jo de petita jugava a futbol amb els nens al pati. Havia jugat a bàsquet uns quants anys i faig una mica d’esport. He fet alguna mitja marató. Força normal. També m’interessa. No he fet mai periodisme esportiu, però he fet d’opinadora a l’Esportiu. M’ha interessat l’esport. Potser, futbol i bàsquet és el que més he vist. Com un entreteniment i com un fenomen social cultural. Soc molt del Barça, miro molts partits, partits d’altres lligues... m’encurioseixen i em relaxen. Dins el meu cap no es fa la separació entre cultura i esports.
-La voluntat de fer el llibre neix d’aquesta experiència personal?
Neix d’una proposta del Miquel Adam, editor d’Ara Llibres, que em diu si volia fer un llibre de futbol femení. El 2019. Cal destacar-ho. De quan encara molts no sabien qui era Alexia Putellas, després tot això ha esclatat i el fenomen del futbol femení, del Barça femení, s’ha fet molt gran. El llibre ha estat un llarg procés, no és un llibre d’oportunisme. Sí que et diria que el motiu per dir que sí ve del lligam personal. Quan recordo algunes escenes de pati d’escola. Una és amb la que començo el llibre. Pensava que era la manera de treure la mirada propia cap al món de l’esport i explorar històries que no coneixia. Era la meva primera temptativa de fer un llibre de no-ficció. A mesura que vaig entrevistant, m’adono que hi ha històries que tenen valor com a tal, narratives.
-Dubta sobre si incloure les seves experiències personals entre els exemples del llibre?
Tinc clar que he de trobar una manera pròpia i personal d’explicar-ho. El fet de posar-hi cullerada, per la vessant personal i per la de les idees, això m’arriba a partir de fer les entrevistes. En vaig fer una vintena, a gent molt diferent. Vaig començar a veure que hi havia nexes d’unió entre elles i temes recurrents. Els fils de les històries em van portar a l’estructura amb capítols d’aire més temàtic. En pair les entrevistes, em vaig adonar que havia de fer evident la meva sorpresa, admiració, dubtes davant el que m’estaven explicant. Entre altres coses, perquè totes les històries no són a la palestra pública. Algunes d’elles sí que s’han explicat a alguns llocs específics, però posar-les en circulació totes en un paquet fa que agafin totes una altra brillantor. Posar-ho en un llibre creia tenia una força especial. No volia fer un llibre de parlar de les desigualtats al món de l’esport, sinó que pensava que a partir de les experiències les desigualtats surarien per si soles.
-Per què té tanta importància al llibre el verb competir?
Competir és una paraula que ha quedat segrestada pel patriarcat. Tot sovint s’ha presentat com a patrimoni maculí. Quan començo mirar endins, recordo les petites escenes domèstiques on et senties acusada del que sigui perquè t’agradava competir, que vol dir jugar i si pot ser guanyar. Em refereixo en els esports. Elles competeixen em va semblar que celebrava la idea de la seva força, entusiasme i passió competint, en el sentit de passar-s’ho bé en l’esport que sigui al que dediquen anys. També en la idea de competir amb la voluntat de fer-ho el millor possible per guanyar. Sabent que, en general, en una competició el més normal és que perdis. A més, elles també competeixen a la seva manera. Amb trets propis. Potser això ha de formar part de la mirada que fem sobre l’esport. Hem de deixar de comparar-lo amb l’esport que sempre hem vist i que ensenya una manera de competir.
-En un moment del llibre es planteja si el fet que l’esport femení avanci cap a ser esport de masses, pot fer que comporti una masculinització de les formes...
Em pregunto per la idea de com es comportaran, què imitaran. Concebem l’esport i tot de maneres -insults, coces-.... Hi ha tota una imatgeria darrere els esports de masses. Per mi és curiós mirar quins són els gestors. Els gestos, en una societat gregària, dominada pels mitjans i les xarxes de masses, tendeixen a ser molt repetitius i mimètics. Però, hi ha altres camins i símbols que s’obren, molt curiosos d’observar. En la final de Champions que guanya el Barça femení, tallen la xarxa de la porteria i es posen a saltar a corda. Això va passar. S’ha explicat poc, però les imatges ho van ensenyar. Però, com que la visió dels mitjans d’esport és masculina -que no cal feta per homes- fa que molta gent no s’hi fixés. Al llibre ho dic en aquest sentit. Però, també un altre sentit, és que el cos de la dona té la possibilitat de ser mare. Imma Puig em deia que ella té observat que això condiciona la forma com una dona es pot enfrontar a la competició. Pot tenir una capacitat d’espera i perseverança pròpia d’algú que pot tenir l’espera de nou mesos perquè surti una criatura. No és un enaltiment de la maternitat, sinó una cosa que la connecta amb el cos de la dona. És un debat que penja de l’esport femení, a veure si el comencem a explicar a partir de la consciència que ve d’un cos de dona, d’un cos femení. Hi ha lesions que poden ser més habituals en homes o en dones. Al llibre hi ha la pregunta de com és que moltes experiències de l’esport femení han quedat en un àmbit íntim ho ha circulat pot. Com en altres àmbits, perquè pengen del cos de la dona.
-Fa la sensació que intenta fer un llibre d’esport femení que no depengui constantment de posar-lo sempre en relació amb el mirall de l’esport masculí...
Sí. Ara que ho dius, és una bona manera de llegir-lo. Crec que començo el treball de camp tenint molt el marc masculí com a referent. Quan l’estic fent, m’adono que elles m’imposen una altra marca. Al començament, recordo una entrevista amb la Laia Palau, confinades. Vaig tenir la impressió que em sobtava molt el que m’explicava. Em vaig adonar que la meva sorpresa venia de no estar avesada a tractar amb esportistes dones d’elit. Elles se separen. Un primer títol era ‘En camp contrari’. Vaig veure que no podia ser. Elles són conscients del món propi en què viuen. Més aviat, qui no n’és conscient és qui en parla.
-És interessant com fa la selecció d’esports i esportistes per al llibre...
Al començament, molt portada per la voluntat d’explicar històries, faig l’exercici de mirar les fitxes federatives de l’esport femení a Catalunya. Em semblava una bona manera d’ensenyar que la realitat esportiva de les dones és més poliesportiva que la dels homes. En una conversa amb la Susanna Soler, professora d’Inef que m’ha ajudat, li deia que volia buscar una tia que es trenca la cara amb un altre, que fa boxa. Ella em va dir que ho podia fer, però que potser també estaria bé anar a buscar esports tradicionalment practicats per dones. Si no, reprodueixes una certa mirada androcèntrica. Correm el perill que resulti que els esports bons són els practicats per homes. Esports com voleibol o el patinatge han de tenir menys cas perquè els practiquen majoritàriament les dones?
-En un moment del llibre compara la perseverança de les esportistes amb la perseverança que ha de tenir un escriptor en llengua catalana.
Pensava que ningú s’hi fixaria. Vaig deixant perletes per allà i penso que ningú les cull. Sí. Aquest pensament em ve quan estic enfonsada en un magma d’hores i hores d’entrevistes i penso com m’ho manego per treure un plat ben servit. A mi m’impactava molt aquestes esportistes que mai tenen el focus, però que cada quatre anys tenen molta pressió per uns resultats dels quals en penjaran beques o la possibilitat de seguir practicant aquell esport. És la idea de fer alguna cosa que ningú espera, que ningú t’està demanant, que difícilment tindrà reconeixement, que difícilment en viuràs i que és una mena de quimera personal. Intentar fer literatura hi té similituds. El vincle també el faig per animar. Com per dir, fixa’t, hi ha tot d’esportistes que malgrat totes les dificultats, tenen clar que volen tirar endavant. És sobretot la idea de fer alguna cosa que ningú t’ha demanat que facis. Escriure literatura és això. Malgrat tot, ho proves.
-Que vostè és escriptora també es nota en què taca el llibre de ple de referències literàries...
M’alegra que em preguntis per això. Sí. Ho faig, sobretot, per eixamplar la possibilitat d’entendre aquella experiència. Hi ha situacions que la referència literària se’m va posar a tir. Em va venir com anell al dit. Hi ha coses molt divertides com que la tenista Aliona Bolsova, durant el confinament, llegeix Crim i Càstig. Però, en algun moment faig servir també la Judith Butler o la Jeanette Winterson, per aquell títol tan bonic de ‘Per què ser feliç quan podries ser normal’. Les faig servir perquè em semblaven que explicaven bé el cas de tres esportistes que bé expliquen un esport amb presència de dones minoritària o ocupen un lloc complicat a l’esport, com la portera d’handbol. Contrastar-ho amb què és la normalitat, m’anava bé per explicar la seva experiència. Em semblava part del joc posar les referències. Tots caminem acompanyats d’una tradició, d’unes lectures, que ens ajuden a entendre el món i comprendre’l. Quan fas l’exercici d’intentar explicar vivències, hi van molt bé les referències literàries. És important tancar els compartiments estancs. Cultura, esport, societat, antropologia, tot és un magma.