Charles Dickens ha passat a la posteritat per haver escrit obres com ara Oliver Twist, David Copperfield o Un conte de Nadal. Menys coneguda és la seua faceta com a amant dels animals. A més de compartir la seua vida amb gats i gossos, l’escriptor britànic va tenir sempre una predilecció especial pels corbs. El més famós de tots fou Grip, el qual immortalitzà a Barnaby Rudge, una novel·la basada en els disturbis anticatòlics de l’Anglaterra de 1780. Frida Kahlo va plasmar el seu cervatell Granizo, amb les seues taques blanques al llom, en el quadre El cérvol ferit. Albert Einstein, per la seua banda, i segons van revelar els diaris de la seua darrera parella sentimental Johanna Fantova, li contava acudits al seu lloro després que li diagnosticaren depressió (a l’au, no al pare de la teoria de la relativitat!). Picasso, va tenir gats, gossos, coloms, una mona (Monina, la batejà) i una cabra que, si feia mal temps, podia dormir en el segon pis de Villa La Californie. Esmeralda, com es deia el remugant, tenia a la seua disposició un llitet de palla.
Totes aquestes excentricitats de personalitats del segle passat farien les delícies dels amants dels animals del segle XXI. L’atenció que avui es dispensa als anomenats animals de companyia no té precedent en la història de la humanitat. A Barcelona ciutat, al barri de Sant Gervasi, l’empresa CanCan està especialitzada en servei de spa per a gossos i gats. Entre 40 i 60 euros costa cada sessió d’una hora, en funció del tipus de pelatge. Disposen, també, del perfum Vivi, una «fragància deliciosa amb extracte de caviar». A Despensa Canina, una tenda del barri de Campanar de València especialitzada en alimentació amb productes naturals per a mascotes, es poden comprar pastissos d’aniversari d’aladroc per a felins per 24 euros. O potets de gelat de fruites del bosc per 2,99 euros. La pota de cérvol sense pell són 2,95 euros. En l’àmbit dels tèxtils, Ralph Lauren ven polos per a gossos de raça menuda per 47 euros. Moschino té gavardines canines per 340 euros. Sí, 340 euros. I a les grans ciutats cada volta és més comú trobar escoletes de dia per a gossos: un lloc on dur-los a passar el dia i que no estiguen sols a casa mentre els humans treballem. Tal com si foren criatures.
El món occidental viu un autèntic fenomen de “mascotització”. Els números de l’Associació Espanyola de la Indústria i el Comerç del Sector Animal de Companyia (AEDPAC) parlen per ells mateixos: a tot l’Estat hi ha 28 milions de mascotes. En més del 40% de les llars hi ha almenys un animal de companyia. El gos és l’animal predilecte. A Catalunya hi ha censats 1,5 milions. A la capital, Barcelona, hi ha tants cans com plançons d’entre 0 i 12 anys. Al País Valencià en són 1,01 milions, és a dir, que hi ha un gos per cada cinc habitants. Les Illes, amb 1,1 habitants, en tenien 349.254 a finals de 2020. A tots ells caldria sumar els felins, per bé que, a territoris com al País Valencià, no és obligatori el seu cens.
Posa un animal en la teua vida
La tinença d’animals de companyia s’ha incrementat de forma ininterrompuda des de fa dues dècades i ha viscut una explosió amb la pandèmia. «Sí, assistim a un boom», admet Ricard Parés, del Consell de Col·legis de Veterinaris de Catalunya. El 2017, a Catalunya, es donaren d’alta 45.000 nous gossos. El 2021 en van ser 85.000, quasi el doble. Al País Valencià, en l’any previ a la pandèmia es registraren 75.000 nous animals. L’any passat en foren 93.000. I amb tot, l’Estat espanyol està a la cua de la Unió Europea. Països com ara el Regne Unit o Alemanya, com també els nòrdics, tenen percentatges d’animals de companyia més alts. Allà, gats i gossos estan més igualats.
Les raons que expliquen aquest fenomen són diverses. «Una de les raons principals és que tenir un animal a casa aporta benestar i salut tant física com mental», apunta Inmaculada Ibor, presidenta del Col·legi de Veterinaris de València. I això és ben cert. Qualsevol que haja tingut un pelut a casa sap que els animals de companyia a qui se’ls presta un mínim d’atenció retornen incondicionalment l’estima que se’ls proporciona multiplicada per quatre. En les llars on hi ha criatures, la mascota pot servir perquè aquests s’hi responsabilitzen i, també, per treballar l’empatia. O com a simple component d’esbarjo o —per què no?— per interioritzar els cicles de la vida, amb els seus alts i baixos. En les llars de gent gran poden ajudar a combatre la solitud. El retard en la maternitat també té alguna cosa a veure, segons un estudi de mercat de l’AEDPAC. Moltes parelles mil·lennistes comparteixen convivència i mascota abans de fer el pas de procrear, com una mena de prova de foc.
Tampoc no s’ha de perdre de vista, d’altra banda, que la sensibilització envers els animals ha crescut de forma notable en les darreres dècades. En línies generals, hi ha una consciència major que els animals domèstics han de ser tractats correctament i han de ser objecte d’atenció i cura per part de les persones. Es tracta, en tot cas, d’una qüestió força cridanera, perquè aquest augment de la consciència sobre els drets dels animals domèstics (manifestada, també, a través de noves normatives, tant a escala autonòmica com estatal), es dona alhora que el gruix de la població és partícip d’un sistema de consum industrial basat en l’aniquilació a gran escala d’altres éssers vius.
Siga com siga, el que és evident és que aquest fenomen de la “mascotització” ha corregut paral·lel al procés de creixent urbanització de la societat. Com més ens hem concentrat entre ciment i asfalt i més ens hem allunyat de la natura, més hem buscat el contacte amb uns altres éssers vius, de forma, això sí, controlada. A més de gats i gossos, els altres convivents animals majoritaris són aus (5,3 milions a l’Estat), conills (1,1 milions), tortugues (1 milió) i peixos (0,58 milions)
Un vell amor
Al capdavall, la dels éssers humans i els animals domèstics és una vella història. Els primers indicis de domesticació se situen entre fa 20.000 i 40.000 anys i els de convivència fa 16.000 anys. I si bé encara hi ha molta discussió científica sobre com es va produir aquella trobada, sí que hi ha cert consens que fou durant el paleolític superior que es produeix un escenari de protecció i cooperació mútua entre éssers humans i llops. És en els llops grisos que cal buscar l’origen dels gossos moderns. Investigadors com el nord-americà Pat Shidman, en el seu llibre The Invaders: How humans and their dogs drove neanderthals to extinction, sosté que fou l’aliança entre cromanyons i llops el que va conduir a la desaparició dels neandertals. «A banda d’obtenir benefici mutu de la relació, degueren establir forts llaços emocionals entre ambdues espècies. Aquest vincle se sosté no només en una base genètica o fisiològica, sinó també comportamental. És a dir, ambdues espècies coevolucionaren i la seua interacció va derivar en modificacions genètiques tant en gosses com en humanes, les quals van influir en la seua convivència i comunicació», explica Antropologia de la Vida Animal, un grup de recerca vinculat a la Universitat de Barcelona.
L’arqueologia ens dona indicis d’aquesta confraternització: en el jaciment de Oberkassel, a Bonn, Alemanya, datat fa més de 14.000 anys, es van trobar dues gosses soterrades junt amb els humans i els seus aixovars. Els arqueòlegs van detectar, per les marques dentals, que un dels dos animals havia patit borm, la qual cosa demostraria, a parer dels investigadors, que aquest animal no hauria pogut sobreviure sense la supervisió i les cures humanes. De la mateixa manera, a Sibèria, s’han trobat restes de fa 7.000 anys de soterraments de gosses fets de forma semblant a com es feien les inhumacions de persones, la qual cosa indica l’existència d’un ritual i, per tant, d’una determinada concepció de la relació entre humans i cans.
Es tracta, doncs, d’una relació d’una certa intensitat emocional, però també, i sobretot, amb una finalitat utilitarista. L’animal domèstic i especialment els llinatges de gossos que van definint-se al llarg de la història, tenen per finalitat aconseguir trets morfològics concrets per poder desenvolupar habilitats específiques que contribuïsquen a les tasques humanes: caçar, defensar, guardar els ramats... Per als nostres besavis i besàvies, que vivien majoritàriament en àmbits rurals, un gos que no contribuïa a les tasques comunitàries era un gos inútil, una càrrega innecessària. Igual com tenir un gat no tenia cap sentit si no era per estalviar-se les corredisses dels ratolins per dins les cases. Els equins, clar, eren un mitjà de transport, o de càrrega, i eren indispensables en les tasques agrícoles. Quan no podia fer les tasques més dures, se li donaven altres més galdoses, com fer voltes a la sénia. I quan ja no li quedaven forces per això, se’l sacrificava.
L’abandonament de la vida rural i la modernització dels processos gràcies als avenços tecnològics, doncs, ha transformat completament la concepció dels animals domesticats. A hores d’ara, les societats occidentals tenim a casa animals per pur lleure i fruïció. És possible que, si els nostres rebesavis ens fitaren per un foradet, trobarien ben ridícules les atencions que dispensem als animalons.
Emporis zoològics
Alex Artero té 53 anys i és CEO de la companyia que duu el seu mateix cognom. Per als qui no tinguen mascotes a casa, el nom no els dirà gaire. I, tanmateix, aquesta empresa catalana que es dedica a la perruqueria canina no ha parat de créixer les darreres dues dècades. Aquest any té previst tancar l’exercici amb una facturació de 25 milions d’euros.
La història de la companyia, que enguany compleix 113 anys de vida, explica, en bona part, l’evolució en la relació entre els éssers humans i les persones. El fundador, Pascual Artero, va iniciar el 1909 un negoci de venda de ferramentes per esquilar els cavalls. Era el temps en què els equins eren un mitjà de transport i una força de treball. Se’ls pelava, no per estètica, sinó per assegurar-ne el millor rendiment. Als masos, eren indispensables. Del benestar de l’animal, en depenia, també, el benestar de la família.
El negoci evolucionà després, ja en temps de l’avi de l’Alex, cap als gossos. «Era l’època en què l’animal de companyia per excel·lència eren els ocells. Però hi havia gent que duia a les ocelleries els gossos per esquilar-los i el meu avi va començar a subministrar-los els estris necessaris», explica. La demanda no parava de créixer i fou quan els Artero hi detectaren un nínxol de negoci, una demanda emergent que estaven en condicions d’atendre.
Fou aleshores que crearen la seua pròpia marca de ferramentes per tallar els cabells als animals i han esdevingut una empresa pionera a escala mundial. Pintes, raspalls, tisores, tallanusos, didals per netejar les oïdes, desodorants bucals... A tots aquests estris cal sumar, també, els xampús per a tot tipus de cabells: per a gats, per a gossos de pèl curt, pèl llarg, rissat, suavitzants, mascaretes, espumes voluminitzadores, paquets segons la raça, aerògrafs per maquillar... I també tints, perquè cada volta són més les persones que dissimulen les canes dels seus companys animals. El catàleg és infinit.
«Per fer créixer el negoci ens hem fixat molt en el món de la perruqueria. Alhora que es sofisticava la perruqueria humana, ens hem sofisticat nosaltres», explica Alex. A hores d’ara la marca Artero és present a 70 països i tenen seu al Regne Unit i els Estats Units. A la seu de Catalunya dona feina a 90 persones. «La higiene és el primer pilar per al benestar i la salut de l’animal», assevera Artero, que comparteix la direcció de l’empresa amb el seu germà Eduard.
La companyia catalana ha estat, a més, capdavantera en qüestions de formació. El 2012, a la vista del creixement de la demanda, s’aventuraren a obrir deu centres de formació de perruqueria canina. Avui ja en tenen 70 repartits per tot l’Estat i 15 a Portugal. La darrera aventura l’han iniciada a Itàlia amb l’obertura de 10 centres de formació. En deu anys 3.045 alumnes s’hi han format. A més, cada any organitzen a Vilassar de Dalt, al Maresme, l’Artero Grooming Slam, el campionat de perruqueria canina més important d’Europa. Les filigranes capil·lars que fan amb les mascotes són espectaculars.
Bordar beneficis
Aquesta companyia és una de les moltes empreses que ha crescut al caliu de l’explosió promascotista. Els Artero van tenir visió de negoci i estaven en el lloc adequat en el moment oportú. Com ells, moltes altres empreses s’hi han abocat. Tres generacions enrere, els gossos i els gats naixien, es reproduïen i morien sense pràcticament cap atenció extra més enllà de la bàsica. Avui tenen cartilla de salut des que són cadells, correm a comprar-los corretja i collar, els alimentem amb menjar industrial, els ensabonem amb productes de luxe, els duem periòdicament a revisió veterinària, els castrem i, en cas de mostrar un comportament erràtic, paguem un etòleg. A Catalunya la tarifa estàndard per una visita d’aquest professional és de 60 euros.
Segons la Federació Europea de la Indústria de l’Alimentació per a Mascotes (FEDIAF) a Europa la despesa mitjana mensual per llar en gossos i gats és de 217 euros. El Ministeri d’Agricultura xifra la despesa mitjana mensual a l’Estat en 130 euros en el cas dels gossos i 91 euros per als gats.
Poca broma amb aquestes xifres: de mitjana, a l’Estat espanyol, l’any 2019, cada propietari va invertir 1.260 euros en la seua mascota: 823 euros en alimentació, 353 euros en despesa veterinària, 83 euros en accessoris i joguets. Hi ha, doncs, molt de negoci a fer en camps molt diversos. Als carrers i, sobretot, a les grans superfícies han florit les tendes que ofereixen tot tipus de serveis. L’any 2010 a l’Estat hi havia 8.000 empreses vinculades a les mascotes. Deu anys després n’eren 12.358.
Les grans cadenes formen part del paisatge de les zones comercials dels extraradis. Els processos de concentració ja han començat a donar-se en aquest camp. Kiwoko, que va obrir les portes el 2007, disposa a tota la Península de 150 tendes i és propietat dels Mulder, una acabalada família peruana. Ells mateixos van adquirir, el 2020, Tiendanimal, una altra de les grans referències. Processos de concentració molt similars s’estan donant a Europa i als Estats Units.
La realitat és que el mercat de les mascotes ha esdevingut un sector molt apetitós per als grans inversors. La companyia Allianz té una línia específica destinada a aquest segment. L’estratègia Allianz Pet and Animal Wellbeing, l’anomenen. Es tracta, asseguren, d’un mercat en creixement, que ha registrat taxes de creixement sostingudes del 5% els darrers deu anys. A la Xina el negoci de les mascotes registra un creixement del 27%. Fins a març de 2021, Trupanion, la companyia nord-americana líder en assegurances per a mascotes, havia encadenat 53 trimestres consecutius d’increments de facturació superiors al 20%. La pandèmia, a més, va dur moltes persones a adquirir mascotes, i, sobretot, a adoptar-les.
Cada volta més humans
“No crec que siga una moda; crec que és quelcom que ha vingut per quedar-s’hi”. Qui així parla és Adolfo Santa Olalla, president d’AEDPAC, una de les poques patronals d’àmbit estatal que tenen la seu central a Barcelona. Un centenar d’empreses hi formen part. “No s’ha de perdre de vista que, en relació amb Europa, ací hi ha menys mascotes. Per tant, crec que resta una mica de marge per créixer”, explica. Les grans cadenes són a hores d’ara les responsables del 50% de les vendes. L’altre 50% corresponen al comerç tradicional. “Per sobreviure cal que el xicotet comerç treballi molt bé l’experiència de compra per fidelitzar el client i competir amb els grans”, diu.
Estudis fets per l’AEDPAC indiquen, d’altra banda, que en temps de vaques magres, les famílies retallen abans en la qualitat del seu menjar que en el de la mascota. “La mentalitat respecte dels animals de companyia ha canviat molt. Avui es consideren un més de la família”, assegura Santa Olalla. Tant és així que cada volta els serveis que s’ofereixen als animals s’aproximen al dels humans. La companyia gironina Rovinfood, per exemple, s’inspira en els principis del real food per comercialitzar menjar cuinat de forma saludable per a les mascotes. Per a un gos de 12 quilos, el menjar corresponent a dues setmanes costaria al voltant de 44 euros. No cal dir que, en les fotografies, el menjar és tan apetitós que qualsevol persona famolenca s’hi abocaria. Pel que fa al benestar, a l’abast de qualsevol hi ha cursos per fer “doga”. No es tracta de fer que l’animal faça postures estranyes. Del que es tracta és de compartir postures basades en el ioga amb ells, tot aplicant tècniques de massatge i estiraments adaptats per a ells.
Tot plegat, obre no pocs interrogants: té sentit que oferim un pastís d’aniversari d’aladrocs a un gat? Què li deu passar pel cap a un ca quan ens posem a fer “doga”? No n’estarem fent un xic massa destinant el sou de tot un dia a comprar un polo de Ralph Lauren? “Humanitzar els gossos és un error. Els podem estimar com estimaríem una persona, però cal tenir en compte que els animals tenen les seues característiques fisiològiques i etològiques”, avisa Inmaculada Ibor, del Consell de Col·legis de Veterinària de la Comunitat Valenciana.
Mara Martínez Morant és coordinadora del grup Antropologia de la Vida Animal. Ella, que és defensora acèrrima dels drets dels “animals no humans” i defuig la utilització de la paraula mascota (s’estima més dir-ne company o animalconvivent) diu: “Hi ha gent que s’estima molt l’animal i el duu a l’spa. Mira, no, l’animal no ho necessita. El que passa és que estàs sent víctima d’una indústria que, dins la lògica del sistema capitalista, ha creat unes necessitats que són artificials”. I Martínez Morant hi afegeix, a tall de conclusió: “Abans els animals es tenien perquè compliren alguna finalitat, tenien una tasca. Ara els tornem a convertir en objectes al servei de les lògiques capitalistes. Fixa-t’hi: hem fet tota la volta per tornar al mateix lloc! Allà on el capitalisme veu una oportunitat de negoci, hi fica el nas”.
----------------------------------------------------
ABANDÓ: EL PROBLEMA ETERN
L’any 2013 algú va dir a Raquel Albalate que prop del seu poble, Vila-real, hi havia una manada de gossos mestissos. Ella, una amant dels animals, i el seu home van fer-se’n càrrec. Foren els primers de molts i, també, el començament de SOS Manada, una protectora alçada a colp de força de voluntat per la qual han passat cinc centenars de gossos. “Ho faig perquè ja se sap què passa en les gosseres: si al cap d’un dia ningú no els reclama, els sacrifiquen. I a mi això em trenca el cor”. Al terreny de SOS Manada arriben tota mena de gossos: Yorkshires, pastors alemanys, mestissos i, sobretot, podencs, la raça que majoritàriament utilitzen els caçadors.
L’abandonament d’animals de companyia continua sent, a hores d’ara, un problema. Segons la Federació d’Associacions Protectores i de Defensa Animal, el 2020 a l’Estat s’abandonaren 258.300 animals, una xifra que situa Espanya a la capçalera europea. Del total d’animals que van arribar a una protectora, un 44% va trobar una segona oportunitat. Per evitar aquests problemes, el sector veterinari recorda l’obligatorietat de posar-los el xip i recomanen, en tot cas, reflexionar molt abans de fer el pas. Per a Ricard Parés, representant dels veterinaris de Catalunya, és necessari “saber triar bé quin tipus d’animal de companyia és adient als nostres recursos, necessitats i estils de vida”. Tenir un mastí italià en un pis de 60 metres en una gran ciutat sense un parc a prop pot ser tan mala ideal com esperar que un Chihuahua ens seguisca el pas en una caminada pel Pirineu al mes de novembre.
-------------------------------------
LES PAPARRES DIGITALS DELS ENCISADORS VÍDEOS DE MOIXETS
(Per Miquel Payeras)
Segons un estudi fet públic per Friskies, el 15% del tràfic digital mundial està protagonitzat per moixos. Com que es tracta d’una marca de menjar per a mascotes, és possible que la xifra estigui inflada. Però no hi ha dubte que el volum de visualitzacions dels vídeos de moixos i cans —gats i gossos, respectivament— és enorme, en especial dels primers. Alguns tenen perilloses companyies: una mena de paparres digitals de les encisadores criatures peludes.
Segons denunciava el passat 7 de desembre The New York Times, importants pàgines web destinades a promoure desinformació i tot tipus de teories de la conspiració usen els vídeos de moixets i en general de mascotes per intentar captar visitants als seus llocs. Així, el diari explicava que el moviment espiritual Falun Gong usa la tàctica de penjar aquest tipus de vídeos amb enllaços a The Epoch Times, un diari vinculat al moviment i que promou teories de la conspiració contra l’Estat xinès —el govern comunista declarà «associació perillosa» el moviment el 1999—, al qual acusa de persecució obsessiva. Un osteòpata, Joseph Mercola, que s’ha fet famós per difondre desinformació i tot tipus de teories conspiranoiques sobre la pandèmia, regularment penja a la seva pàgina web vídeos de moixets —«Moixet i pollet dormen junts», per exemple—, que serveixen per atraure visitants als quals s’ofereix l’enllaç a les seves teories delirants. La mateixa tàctica usa Western Journal, un mitjà ultra dels Estats Units que difon teories de la conspiració polítiques i també en relació amb el virus, i que és propietari de Liftable Animals, una popular pàgina de simpàtics animalets...
En resum, els vídeos i els GIFS d’animals, sobretot de moixos, s’han fet virals i algunes estrelles felines tenen milions de seguidors —Keyboard Cat, Grumpy Cat, Lil Bub, Nyan Cat... —, cosa que està molt bé, però cal anar alerta amb els enllaços paparra que solen obrir la porta a pàgines que no són ni tan entendridores ni tan simpàtiques com els moixets.