L’etapa política que viu Catalunya ha experimentat un nou capítol. Junts, la formació impulsada pel president Carles Puigdemont des de l’exili, que va comptar amb l’empenta decidida d’una gran quantitat de persones que fins el 2017 no havien tingut cap experiència en la política orgànica, s’ha reconfigurat internament. Ho ha fet després que l’esmentat Puigdemont abandonara la presidència del partit –si bé mai no abandonarà la referència simbòlica d’aquest espai– per centrar-se en el Consell per la República i en la seua tasca internacional, reforçada també per la seua condició d’eurodiputat i de polític a l’exili perseguit per la justícia espanyola.
Junts va celebrar l’última part del seu congrés el cap de setmana del 16-17 de juliol. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, substituirà el president Carles Puigdemont com a líder del partit. L’exconseller Jordi Turull, pres polític indultat fa ara un any, substituirà Jordi Sànchez –exlíder de l’ANC i també pres polític indultat– com a secretari general, i exercirà el control intern de l’organització. Turull és un dels polítics que més carisma va adquirir des de la presó gràcies a un discurs convincent i decidit sobre el camí que ha de transitar Catalunya per aconseguir la independència. El seu historial polític és ben diferent del de Laura Borràs: si l’actual presidenta del Parlament es va integrar en la política orgànica arran el referèndum de l’1 d’octubre del 2017, Turull té al darrere tota una llarga trajectòria al si de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit en què va militar des dels anys vuitanta, havent passat abans per la pedrera de la formació, la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). Des d’aquella dècada, Turull va ser regidor a Parets del Vallès, el poble en què va nàixer; va ser diputat a la Diputació de Barcelona, president comarcal del seu partit al Vallès Oriental, diputat al Parlament, portaveu i president del seu grup en aquesta institució i president, el 2015, del grup parlamentari de Junts pel Sí, per més tard ser nomenat conseller de Presidència a l’estiu del 2017, quan el president Puigdemont va reformular l’equip de govern per encarar la fase prèvia al referèndum. Turull i Borràs, per tant, són representants de les dues ànimes que cohabiten a Junts: la dels perfils amb currículum polític i la dels nouvinguts arran el procés.
Aquesta simbiosi, que també ha generat tensions internes previsibles, s’ha decidit a conviure al si d’aquest espai. Després d’uns primers anys de gestació i d’arrelament en què predominava el discurs netament independentista i mirant d’evitar els matisos ideològics a l’esquerra o a la dreta, ara Junts fa una aposta ideològica que, en part, ha provocat la identificació d’aquest partit amb l’antiga Convergència per part d’alguns antics militants de la formació pujolista, hegemònica durant les dues últimes dècades del segle XX.
I és que hi ha una sèrie de mesures aprovades al congrés de Junts que s’identifiquen més amb el liberalisme econòmic que amb la socialdemocràcia que molts militants de la formació defensen. La més clara és la proposta de retirar l’impost de successions, que va comptar amb un suport important de la militància. També es va votar, en aquest congrés, rebaixar els tipus màxims d’IRPF del 50% al 45% o estudiar la retirada de l’impost de patrimoni, proposta que es debatrà al si del partit d’ara en endavant. En canvi, altres prioritats del partit el distanciarien d’allò que va defensar l’antiga Convergència, com ho són els drets LGTBI o la preocupació pel canvi climàtic, aspectes ben presents en el món d’ara i que fa unes dècades no havien adquirit la rellevància actual.
Una de les persones que més detecten un possible gir de Junts cap a antics postulats convergents és Irene Rigau. Nascuda a Banyoles (Pla de l’Estany) el 1951, va ser consellera de Benestar i Família en l’última legislatura pujolista (1999-2003) i consellera d’Ensenyament amb el president Artur Mas, entre 2010 i 2016. Rigau també va ser diputada de Junts pel Sí durant la legislatura que va culminar amb l’1 d’octubre i amb la proclamació del dia 27. L’exconsellera, que reconeix que no li agrada el trencament de Junts amb el PDeCAT, diu tindre la sensació “que Junts s’assemblarà, cada cop més, a Convergència en els aspectes socioeconòmics”. Ho diu a propòsit de les aprovacions al congrés del partit, esmentades anteriorment, i també per “la política de pactes pragmàtics” –tot i la prioritat d’aliar-se amb partits independentistes– per la qual ha apostat la formació. “Tot això em fa pensar que l’esperit convergent hi està arrelat, llevat de la vessant independentista, que Convergència no tenia plantejada i que, per tant, no es pot comparar”.
Preguntada per si, atesa l’evolució, Junts podria ser víctima d’una acusació de pragmatisme excessiu, que a hores d’ara afecta sobretot Esquerra Republicana, Rigau respon que “Junts manté clar el seu objectiu, que és la independència, i no posa tant d’èmfasi en el camí com en l’objectiu. En canvi, penso que ERC fa el contrari i posa més èmfasi en el camí que en l’objectiu”, argumenta. L’exconsellera admet que abans de l’últim congrés tenia la sensació que “el pes de les persones que no procedien de Convergència a Junts era més important, però la presència de Turull i la manera com s’ha resolt la composició de l’equip del partit, així com els postulats d’ara, sembla que està fent que tot es recentri una mica”. En aquest sentit, l’exconsellera reconeix que hi podrien haver “desercions personals” per part de militants procedents de mons distants, “però crec que per tirar endavant un partit es necessita experiència de partit, i la gent procedent de Convergència en té més que altres persones”.
Un altre exconseller, Andreu Mas Colell (Barcelona, 1944), que va coincidir amb Rigau liderant el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació entre el 2000 i el 2003; i també quan va ser conseller d’Economia entre 2010 i 2016, també subratlla la possibilitat que la nova etapa de Junts done lloc a desercions. “El sobiranisme català sempre tindrà dues potes principals. Això és quelcom estable. Aquí no veurem un model a l’escocesa, amb un sol partit –en referència a l’Scottish National Party– incorporant tot el sobiranisme. No em pregunti, però, quin dels dos partits serà més estricte en els termes sobiranistes, perquè això pot ser més tàctic i estratègic i dependrà de les conjuntures electorals. Però que hi haurà dos partits, de vegades aliats i de vegades competidors, em sembla que està clar. L’única incògnita és si hi haurà un altre partit sobiranista més pur. No li ho sabria dir, però la llavor d’això ja existeix”.
Aquest argument el fa a propòsit de la pregunta si, després de l’últim congrés, és previsible que Junts es mimetitze més amb l’antiga Convergència d’ara en endavant, a la qual cosa l’exconseller respon també donant prioritat als aspectes conjunturals. “Les coses es mimetitzen o evolucionen segons el moment: hi ha la paradoxa aparent que part de l’antiga Convergència ara sembla més dura o menys inclinada als pactes que l’espai tradicional d’Esquerra Republicana, en aquests moments més pactista. Aquestes inversions, curioses, poden continuar canviant i tindran sempre a veure amb les dinàmiques electorals, tal com vam veure quan a l’octubre del 2017 el president Puigdemont volia convocar eleccions, cosa que finalment es va frustrar amb les ‘155 monedes de plata’ –en referència al tweet de Gabriel Rufián–, etc.”.
Joan Vallvé, nascut a Barcelona el 1940, va ser conseller d’Agricultura entre 1989 i 1992 i eurodiputat en dues etapes: entre 1994 i 1999 i entre el 2002 i el 2004. Antic membre destacat de Convergència, diu sentir-se a hores d’ara “totalment identificat amb Junts, sobretot amb qui fins fa poc era el nostre president, el president Carles Puigdemont, qui queda clar que continuarà sent el referent del partit”.
L’exeurodiputat discuteix que Junts siga una evolució del partit en el qual ell mateix va militar. “Junts és una evolució que integra una base en bona part procedent de l’antiga Convergència, però no tots els militants d’aquesta formació estan ara a Junts, que també està format per persones procedents d’altres mons. Per tant, per un costat hem ampliat la militància i per altre n’hem perdut, però espero que algunes d’aquestes persones es podran acabar incorporant”. Pel que fa a l’últim congrés de Junts i la possible aproximació a Convergència, Vallvé diu que aquest últim partit “ja no existeix i que Junts és un partit nou, totalment nou, que s’adapta a les situacions”. També qüestiona que el lideratge de Turull puga reconduir Junts per la senda del partit antic. “No tinc aquesta sensació. Turull és una persona perfectament adaptada a les noves circumstàncies i està exercint la seua funció com a secretari general orientant-se a la nova situació”.
Qui fora consellera d’Educació entre 1999 i 2003, diputada al Congrés entre 1996 i 1999 i al Parlament entre el 2003 i el 2006 amb Convergència, Carme Laura Gil (Benissanet, Ribera d’Ebre, 1935), tampoc no està d’acord amb qui identifica Junts amb l’antiga Convergència, “que va desaparèixer com a partit, mentre que Junts és una invenció nova”. L’exconsellera explica que “a Junts ha cristal·litzat tot el magma independentista que hi havia a Convergència, sobretot a la JNC, que sempre va ser independentista quan n’hi havia joves com Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Neus Munté o Damià Calvet, que sempre han sigut independentistes. Però n’hi ha un altre magma, que és de gent independentista que no procedeix de Convergència. En tot cas, si hi ha un partit que és l’evolució de Convergència, aquest és el PDeCAT”, diu.
Gil també considera que Junts s’allunya dels “models clàssics de partit, tal com ho són ERC o el PSC”, tot i que, preguntada per un possible gir pragmàtic del partit arran l’últim congrés, diu que “praxi n’hi ha d’haver de tant en tant”. Com a argument que Junts no procedeix de Convergència, l’exconsellera i exdiputada recorda que va ser Jordi Sànchez, “un home que no tenia res a veure amb el pujolisme, qui amb una intel·ligència fèrria va donar forma a Junts com a partit, que encara és una formació jove i caldrà veure com segueix”. Gil compara el partit amb “una composició de jazz, perquè és una harmonia en què hi poden haver dissonàncies, cosa que no passa a ERC, on hi ha una única veu”.
Per últim, Carme Laura Gil, preguntada pel seu parer sobre Junts després d’haver sigut una membre destacada de Convergència, diu sentir-s’hia identificada “amb l’objectiu del partit, que és la independència, tal com un dia em vaig sentir identificada amb Convergència per ser el partit que va contribuir a redescobrir la llengua i la nació”.
El darrer consultat és Arcadi Calzada (Sant Esteve d’En Bas, la Garrotxa, 1946), president de la Diputació de Girona entre 1980 i 1983, alcalde d’Olot entre 1983 i 1987 i vicepresident primer del Parlament de Catalunya entre 1984 i 1995. Ell sí que accepta l’argument que Junts és una evolució de Convergència, un partit que segons ell “va quedar en zona morta, i després va irrompre un projecte que és Junts i que segueix endavant sobre la base de l’antic partit, cosa que em sembla molt bé”. Consultat per les novetats en l’últim congrés, Calzada diu que “el pragmatisme de Convergència pot ser un gran argument de futur per a Junts segons com s’utilitzi”, i preguntat per les possibles dualitats internes entre pragmàtics i unilaterals considera que “és lògic que en un partit hi hagi divergències”.
L’esdevenir de Junts es veurà amb més claredat conforme es vaja aproximant l’any electoral 2023, amb els comicis municipals a Catalunya, amb les eleccions a nivell estatal i amb la legislatura catalana situada al seu equador. Tot i que l’últim congrés del partit ha deixat algunes pistes sobre la seua evolució ideològica, caldrà veure com es materialitzen.