L’any començava al març, a la primavera. Martius (‘març’) prové de Mart, deu de la guerra, perquè a l’antiguitat només es guerrejava amb el bon temps. Després venia aprilis (‘abril’) i maius (‘maig’), que podrien correspondre a la Venus etrusca i a Maia, divinitat grega que els romans identificaren amb la fertilitat. Junius (‘juny’) era dedicat a Juno, deessa de la maternitat. I, en acabat venien quintilis, sextilis, septembris, octubris, novembris, decembris. O sigui, el més cinquè, sisè, setè, vuitè, novè i desè. Més tard, s’afegí janauarius (‘gener’), corresponent a Janus, déu de les dues cares, considerat divinitat de les llars i guardià de les entrades, el qual obriria l’any. I februarius (‘febrer’), que adoptà el nom d’unes festes de purificació anomenades Februalia, destinades a amainar els esperits dels avantpassats.
Els noms dels mesos de juliol i agost són els més moderns. El seu origen rau en una campanya de propaganda política. Va ser després de l’assassinat de Juli Cèsar que el seu seguidor Marc Antoni proposà canviar el nom de quintilius a julius en honor del dictador, que havia nascut durant el cinquè mes. El mes següent es consagrà a Octavi August per iniciativa del Senat al 23 aC. En aquell temps, tenia trenta dies, però per satisfer la vanitat del primer emperador romà li’n van afegir un dia més (que es va treure del mes de febrer), perquè no tingués menys dies que juliol, mes dedicat al seu pare adoptiu Juli Cèsar. Així és com l’hivern va perdre un dia, per decret senatorial.
Respecte als noms dels mesos de julius i augustus, aquests no van ser acceptats immediatament per la població, ho prova el fet que en escrits medievals encara es feia servir els noms originals de quintilis i sextilis. Finalment, però, van triomfar i han arribat fins als nostres temps.
Les cultures antigues alternaven mesos de 29 dies i mesos de 30 per fer-los coincidir amb les llunes. Però això no s’avenia amb la durada de l’any, de manera que havien d’alternar anys curts (de 12 mesos) i anys llargs (de 13), que igualment tampoc no coincidien exactament amb l’any natural.
Per posar ordre al desgavell del calendari, Juli Cèsar va fer ajustar-lo als 365 dies actuals. És el conegut calendari julià. Van afegir dies als mesos curts, menys al febrer, que ja els anava bé com a mes de reajustament de 28 dies, i de 29 per als anys de traspàs.
Uns segles en acabat, ja en l’era cristiana, el Papa Joan I va encarregar una cronologia a Dionís l’Exigu, anomenat així per la seva mida curta, un monjo del segle VI. Dionís, seguint la pràctica comuna, començà a comptar a partir de la fundació de Roma. Però mentre ho feia, va voler honorar el fill del seu Déu, Jesucrist, i contà els anys també a partir del seu naixement. Calculà la seva aparició en aquest món un 25 de desembre, pràcticament al final de l’any 753 de la fundació de la Ciutat Eterna. A partir d’aquella data, contà vuit dies fins a la festa de la seva circumscripció, dia que coincidia causalment amb l’any nou romà. Aquest és el punt de partida del nostre calendari. Un 1 de gener de l’any 754 abans de la fundació de Roma, denominat 1 A. D. (anno Domini o ‘any del Senyor’).
Dionís inicià el compte des de l’any 1, en lloc de començar l’any 0, perquè aleshores no es coneixia aquest concepte matemàtic que introduïren més tard els àrabs. En conseqüència, dècades, centúries i mil·lennis, en el nostre calendari, no comencen en el nombre 10, 100 o 1000, sinó en l’11, el 101 i el 1001. La suggestió estètica de les xifres rodones no deixa veure que 1900 és l’últim any del segle XIX i el 2000 el darrer any del segle XX i no el primer del nou mil·lenni.
Els calendaris, no cal dir, són convencions humanes. Per això es va poder fer saltar un dia de l’hivern a l’estiu. El calendari intenta aproximar-se a l’any natural i, actualment, amb la reforma del calendari gregorià (feta pel papa Gregori al segle XVI), gairebé ho ha aconseguit. L’any gregorià es desvia de l’any astronòmic només 25,96 segons. Un temps sobrant minúscul que sols precisa una correcció d’un dia cada 2.800 anys.
Cal especificar també que els calendaris marquen orígens (la vinguda del messies, en el nostre cas) i busquen el control. Al començament, cercaven pautes, patrons, per regir-se i poder optimitzar l’agricultura, però de seguida es convertiren en convencions polítiques, econòmiques, socials i religioses. Esperem a finals de mes per cobrar. A l’agost o al pont de la Puríssima per fer uns dies de vacances. A l’abril s’obre el temps per fer la declaració de la renda. El clima queda lluny.