L'Opus Dei ha estat sinònim d'influència i ascendència en els cercles governamentals. D'ençà de la segona etapa de la dictadura franquista, l'organització ultraconservadora, de simbologia mística i tradicionalment envoltada pel secretisme intern, ha ocupat diverses parcel·les de poder. Els seus tentacles s'han estès per la judicatura – Andrés Ollero, expresident del Tribunal Constitucional, és un exemple-, les forces armades, els cossos de seguretat, el món de l'empresa – és coneguda l'afiliació de l'expresident blaugrana Joan Gaspart- i per la política. L'exministre d'Interior durant l'emergència de les clavegueres de l'Estat contra l'independentisme, el popular Jorge Fernández Díaz, ha estat una de les figures polítiques més importants que ha compaginat militància partidista i condició de pertinència a l'obra, nom que rep l'Opus Dei.
Els integristes han combinat la seua presència en les elits amb una penetració rellevant al camp de l'ensenyament. Amb la Universitat de Navarra com a joia de la corona de la seua xarxa educativa, l'Opus Dei disposa de nombrosos col·legis situats a la seua òrbita, com ara aquells que són propietat de l'empresa Fomento de Centros de Enseñanza. Caracteritzats per una filosofia tradicionalista de segregar als alumnes per sexe a les aules, han estat àmpliament regats per la mànega dels diners públics. La totalitat dels centres eductius lligats espiritualment a l'obra han rebut anualment al voltant de 15,6 milions d'euros al País Valencià, mentre que a Catalunya les escoles vinculades als integristes va percebre 38,9 milions d'euros en el curs 2019-2020. Els ultraconservadors estan presents a 60 països, així com disposen de 90.805 membres laics i 2.095 sacerdots repartits arreu del món.
Com a organització adherida a l'Església catòlica, l'Opus Dei ha gaudit durant les darreres quatre dècades d'immensos privilegis dintre de l'estructura eclesiàstica. Gràcies a la coincidència de les línies ideològiques de la institució religiosa i del pontífex Joan Pau II, els integristes van aconseguir erigir-se en una prelatura personal. O dit d'una altra manera: des d'aleshores, l'obra ha estat comandada per un prelat, el qual estava integrat dintre de l'estructura jeràrquica de l'Església catòlica. La concessió d'aquesta condició permetia, a més, que l'Opus Dei no estiguera sota l'autoritat de cap bisbe, ni tampoc fora enquadrat en cap territori determinat. La decisió, a la qual van oposar-se llavors diversos alts càrrecs del catolicisme espanyol, va produir-se mitjançant la constitució apostòlica, una de les reglamentacions superiors que estableix el pontífex, Ut sit, que traduït al català del llatí significa «Perquè així siga».
«L'Opus Dei va tenir la seua època de màxima esplendor durant el pontificat de Joan Pau II. El papa va utilitzar el seu suport durant el seu mandat, així com va utilitzar altres moviments conservadors», explica el teòleg i sociòleg José Manuel Vidal, qui exerceix de director de la publicació especialitzada Religión Digital. El papa polonès Joan Pau II, segons relata, «va donar-los les regnes absolutes del poder a la cúria i d'altres diòcesis del món». «Va col·locar-los a tots els llocs, van permetre l'obertura de terminals arreu, va facilitar que estigueren dotades amb recursos i, fins i tot, va atorgar-los un estatus canònic únic. A canvi d'aquesta prebenda, d'haver-los erigit en una prelatura personal, l'Opus Dei va correspondre amb entrega total i absoluta. La coincidència amb unes línies teològiques molt conservadores va propiciar una ajuda mútua», completa, per assenyalar que, en aquells temps, quan els moviments conservadors foren la punta de llança del catolicisme, l'obra va convertir-se en «l'organització amb més poder dintre de l'Església catòlica».
La sintonia entre la comandància de la Santa Seu i l'Opus Dei va perpetuar-se durant el regnat eclesiàstic de l'alemany Benet XVI. «El cardenal Joseph Ratzinger, posteriorment escollit com a papa, fou el gran ideòleg de Joan Pau II. És l'encarregat de marcar les línies estratègiques de l'evangelització com a prefecte doctrinal de la fe i, en conseqüència, dissenya un pla on l'Opus Dei i la resta de moviments conservadors eren els actors principals de l'estratègia d'evangelització al món», assenyala. És el moment de creixement i expansió dels tradicionalistes de Comunió i Alliberament, o dels anomenats com a soldats de l'integrisme catòlic: els kikos, nom amb el qual es coneix popularment els integrants del Camí Neocatecumenal.
En els pontificats de Joan Pau II i de Benet XVI, va relegar-se a els ordes religiosos en el seu paper d'aconseguir un augment de feligresos arreu del planeta i es va atorgar aquesta missió als nounats moviments de tarannà ultraconservador. «El plantejament era que l'Opus Dei actuara com a punta de llança de l'evangelització a les classes altes, Comunió i Alliberament a les acomodades i el Camí Neocatecumenal per a les capes baixes. Aquesta estratègia estratificada va donar resultats, especialment de caràcter visible, com quan s'omplien les places dels països quan viatjava el pontífex. Els kikos eren els responsables de comptar amb aquesta massa mobilitzada», analitza.
L'arribada de l'argentí Jorge Bergoglio al capdavant de l'Església catòlica va suposar un canvi en el rol que ostentaven els moviments ultraconservadors, especialment amb l'elitista Opus Dei. «Francesc canvia el model clerical. S'abandona el sistema d'involució que havia propugnat Joan Pau II, el qual imitava el patró polonès del cristianisme, de l'Església catòlica com a un poder que cal imposar a la resta i ha de tenir rellevància, prestància i practicar un proselitisme agressiu», radiografia, per arredonir: «Joan Pau II i Benet XVI havien congelat el Concili Vaticà II. Francesc, en canvi, ho descongela i estableix l'Església com a poble de Déu, una Església catòlic integrada per tothom, que ha de ser evangèlica. El canvi de model implica un canvi dels actors protagonistes. I, en conseqüència, Francesc començar a mirar, de nou, cap a les congregacions religioses i cap a les comunitats de base, és a dir, cap aquells que havien mantingut viu l'esperit del Concili Vaticà II».
En aquest context de relegament dels moviments ultraconservadors dintre de l'Església catòlica, Francesc va redactar la setmana passada un documental papal, anomenat Ad charisma tuendum, «Per a protegir el carisma», en la seua traducció al català, que comporta una degradació de l'estatus privilegiat de l'Opus Dei. El pontífex jesuïta resta poder simbòlic al seu prelat: elimina la seua condició de bisbe, desposseint-lo del seu rang i del privilegi de lluir la roba episcopal. Com a justificació de la decisió, el pontífex esgrimeix en el seu escrit que el govern de l'obra «ha d'estar més fonamentat en el carisma que en l'autoritat jeràrquica». «La reforma compta amb una gran transcendència. A l'Església catòlica, l'aspecte simbòlic i la realitat estan molt unides, i, en aquest cas, Francesc resta poder a l'Opus Dei en ambdós plànols», observa.
L'altra gran decisió del pontífex és restar els privilegis que tenia l'Opus Dei per erigir-se des de fa quaranta anys com a prelatura personal. Els integristes deixen d'estar incrustats a la jerarquia eclesiàstica, això és, d'estar sotmesos a la congregació dels bisbes, per a dependre de la congregació del clergue, l'estructura a la qual rendeixen comptes la reta d'organitzacions religioses vinculades a l'Església catòlica. A partir d'ara, l'obra haurà d'entregar un balanç anual de la seua situació i de la seua activitat apostòlica. La reforma s'emmarca, més, dintre d'un temps a la Santa Sau on es valora la possibilitat d'entregar prelatures a altres entitats, una decisió que arrabassaria a l'obra la seua condició d'única institució amb aquest privilegi.
«La decisió del pontífex vindrà acompanyada d'una universalització de les prelatures, ja que altres organitzacions hi podran aspirar. Aquest context junt amb la despossessió de la condició de bisbe al prelat de l'Opus Dei és un cop molt dur per a l'obra, tant des d'un punt de vista de poder real a l'Església catòlica com des de la simbologia, un aspecte que a l'església i, en especial, a l'Opus Dei té molta importància», reflexiona el teòleg i sociòleg, qui interpreta el moviment de Francesc com a «una degradació i una pèrdua de privilegis per a l'Opus Dei». «El document frena la seua influència i els diu clarament que han de tornar cap a una etapa de normalització, just després d'una època d'excepció. Ara bé, no ho ordena estrictament el pontífex, sinó que ho haurà de fer la mateixa organització, qui haurà d'adaptar els seus estatuts a la nova situació. Es tracta d'una jugada magistral del papa Francesc», puntualitza.
En el document, l'actual pontífex deroga «la naturalesa jeràrquica de l'Opus Dei», una acció que obliga l'obra a una refundació profunda per canviar la seua consideració dintre de l'Església catòlica. «L'Opus Dei gaudia d'una gran anomalia perquè es tractava d'una organització piramidal i molt jerarquitzada, on manaven els cures, però que, per altra banda, la majoria dels seus membres són laics. És cert que tenen els mateixos vots dels religiosos, això és, pobresa, castedat i obediència, però, evidentment, sense aquest reconeixement. Es tractava de vots imposats. Amb aquest nou document papal, hauran de revisar-ho», avisa.
«Se'ls obliga a fer una refundació profunda perquè no poden continuar comptant com a religiosos a gent laica que no ho és. L'escrit impacta sobre les seues arrels, el seu carisma fundacional i això no és poca broma. Encara que s'haja acceptat oficialment, el malestar a l'Opus Dei és obvi», expressa. Francesc, no debades, ha provocat que l'obra baixe del cel dels privilegis a la terra d'igualtat de condicions amb la resta d'organitzacions religioses. Tot un càstig celestial.