Hi va haver un temps en què John Michael McDonagh estava destinat a ser el gran nom a seguir de la cinematografia contemporània. Convertit en la sensació del cinema independent amb L’irlandés (The Guard, 2011), on exposava tot el mostrari de diàlegs enginyosos i rèpliques amb suc, amb un protagonista tan enorme com Brendan Gleeson i una narrativa càustica que tornaria a despuntar a Calvary (2014), segon film, a mig camí del thriller elegant, la comèdia corrosiva i el drama, d’acció desenvolupada amb talent i gosadia, amb una escena inicial inoblidable i un final que petrifica.
Després d’estrellar-se amb la primera aventura americana, War on Everyone (2016), una “buddy movie” concebuda com a exercici d’estil, però sense l’enginy ni el farciment moral dels seus èxits anteriors, McDonagh torna a les arrels amb una nova història que ho té tot, en aparença, per fer-lo brillar de nou, amb els ingredients que millor li funcionen. Intriga, drama i personatges contrastats i en pugna, aptes per a la caricatura més mordaç, amb una xarxa d’enganys i mitges veritats. I un paisatge humà no gaire encoratjador: la buidor d’aquells que viuen només per la façana, de còctel en còctel, però també les misèries i enveges dels pobres, mai entesos com a contrapunt de la foscor moral.
El punt de partida és la novel·la de Lawrence Osborne, publicada el 2012 i amb un gran èxit de vendes i crítica a nivell internacional, sobretot per l’agudesa en les observacions sobre els comportaments humans, de vegades tan mesquins i insensibles. L’argument es basa, segons el propi autor, en una història real, ambientada en un paratge desèrtic del Marroc. La parella formada per David Henninger (Ralph Fiennes) i Jo Henninger (Jessica Chastain), rics i mal avinguts, són convidats al palau de Richard Galloway (Matt Smith), un ric hedonista que té com a parella el llengut Dally Margolis (Caleb Landry Jones) i una corrua de convidats que fan feredat, per esnobs i presumptuosos. En el trajecte cap a la festa, ja de nit, en plena discussió i amb unes quantes copes de més, en David i la Jo maten accidentalment un jove local anomenat Driss (Omar Ghazaoui).
Aquesta mort és el punt d’acció de tota la resta, amb algun gir remarcable —i també previsible, ull al final—, però sempre amb la sensació que tot queda a mig fer, malgrat que el primer tram és magnífic, amb una presentació de personatges intel·ligent i amb un ritme que promet grans coses, a mig camí de la sofisticació criminal d’Agatha Christie i la crítica social esmolada. La història recorre a l’enginy del diàleg marca de la casa per compensar una baixa dosi d’intriga i el poc substrat emocional de tot plegat, com si McDonagh no sabés mai a quin tipus de pel·lícula juga. Cal destacar-ne, però, el xoc d’actituds morals contraposades, l’equilibri entre un Orient i un Occident sense connexió real, on els valors i models de conducta més ancestrals s’estavellen directament amb el “tantsemenfotisme” contemporani. I McDonagh aconsegueix que cap personatge caigui bé, tot i que, al final, acabis patint per la vida de David Henninger. La màgia de teixir bé, i malgrat tot, els fils de la història.
The Forgiven
Direcció: John Michael McDonagh
Regne Unit, 2021
Durada: 117 minuts
Guió: John Michael McDonagh, sobre una novel·la De Lawrence Osborne
Fotografia: Larry Smith
Música: Lorne Balfe
Repartiment: Ralph Fiennes, Jessica Chastain, Caleb Landry Jones, Saïd Taghmaoui, Matt Smith, Abbey Lee, Mourad Zaoui.
Drama.