Amposta recuperava aquest any les seues festes en format prepandèmic. Era, doncs, un motiu de goig. Per davant, nou dies d’esbargiment, de retrobades i xivarri. Enguany, la responsabilitat de fer el pregó havia recaigut en l’artista i poetessa Mari Chordà. Feminista de pedra picada, activista de llarga trajectòria, Chordà va pronunciar un discurs breu, on va rememorar la seua vinculació amb la ciutat on va nàixer i va reivindicar els trets propis d’aquest territori. Abans de desitjar unes bones festes als ampostins i ampostines, però, Chordà va manifestar alt i clar la seua posició contrària als correbous. “Lamento que auspiciem als nostres carrers la tortura d’animals. Ens diran que és costum ancestral —i ho és— com també el costum de torturar i fins i tot matar els enemics. Per aquesta regla, ens estaríem barallant amb enemics i potser amics sense parar”, va etzibar, mentre l’alcalde Adam Tomàs, d’Esquerra, assegut al costat seu, se la mirava un punt incòmode.
El discurs va deixar bocabadat bona part dels qui estaven a la plaça Major. Hi hagueren aplaudiments, però també xiulades. Per als uns, perquè Chordà havia criticat públicament quelcom d’intocable, una tradició arrelada en l’imaginari col·lectiu i festiu del territori. Per als altres, perquè havia tingut la valentia d’aprofitar el pregó per dir allò que molts pensen: que posar-li foc a les banyes a un bou o fer-lo recórrer el poble amb una corda nugada a les banyes és una forma de maltractament. Material sensible, en tot cas, en un municipi on cada any es gasten milers d’euros en finançar la festa taurina. Per a la plataforma antitaurina AnimaNaturalis, Amposta és “el poble que per festes es transforma en la Tordesillas de Catalunya”. En total, quatre bous al carrer, cinc a la plaça i altres sis que estava previst utilitzar aquest dissabte en el concurs nacional d’emboladors.
El discurs de Chordà es produïa, a més, només deu dies després que el president de la Generalitat de Catalunya reobrís tímidament el debat a propòsit d’aquest esdeveniment que, per a uns és part consubstancial de la festa, i per als altres és tortura. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Pere Aragonès va mostrar-se contrari a la prohibició i va advocar per avançar cap a la introducció de mesures que vetllen per la salut dels animals. “Per una qüestió de benestar animal algunes d’aquestes tradicions han d’anar canviant”, va manifestar Aragonès, alhora que reconeixia la necessitat de consensuar les mesures amb el territori. “Si és vist com una imposició de Barcelona, no ens en sortirem”. Al Parlament, En Comú Podem i la CUP han presentat una iniciativa per tal que es prohibisquen el bou embolat, el bou capllaçat i els bous a platja.
A les Terres de l’Ebre, únic territori de Catalunya on es programen aquestes activitats, s’organitzen cada any al voltant de 400 actes taurins en 20 localitats. Segons AnimaNaturalis, cada any es dediquen 850.000 euros de l’erari públic a sufragar aquests esdeveniments (s’hi comptabilitzen ramaderies, assegurances, serveis veterinaris, ambulàncies i infraestructures). Aquesta organització reclama, de fa temps, l’abolició d’aquesta pràctica a tots els territoris on té lloc. “El problema és que, com que són espectacles gratuïts i moltes vegades es fan en pobles relativament petits, el pressupost municipal està segrestat per les penyes taurines”, lamentava Aïda Gascón, directora d’AnimaNaturalis, en una entrevista publicada a principis d’agost en aquest mateix setmanari. Sempre segons aquesta organització, el 2019, Amposta va dedicar 123.912 euros als bous. Sant Carles de la Ràpita hi destinà 68.658 euros i Alcanar 62.848. “A tota Espanya, parlem d’uns 16.000 espectacles amb bous cada any i de corregudes de toros n’hi ha unes 1.600. Per tant, el problema és més gros als pobles que no a les places”, afegia.
Dictadura bovina
Certament, la situació és cridanera. Perquè així com els bous de plaça llangueixen des de fa una dècada, els bous de carrer travessen una etapa d’esplendor. Especialment al País Valencià on, si exceptuem el període de pandèmia, el sector encadena anys de rècord. El 2019, segons les dades de la Generalitat Valenciana, es van celebrar 8.623 festejos. Per aquest any, hi ha prevista la celebració de 13.000, això és, un 33 % més. L’increment és degut, en bona part, als diners acumulats aquests darrers anys per les penyes, què, parcialment, sufraguen les festes. A les comarques de Castelló és on el fenomen té més esplendor. En molts municipis, més de la meitat dels actes contemplats en el programa de festes estan relacionats amb els bòvids. “La festa està més viva que mai”, assegura Carlos Casilda, que és secretari de la Federació de Penyes de Bous al Carrer, a la qual estan associades 92 penyes.
Casilda és natural de Carpesa, una pedania amb tradició taurina al nord de la ciutat de València. Fa set anys deixaren de celebrar el bou embolat, després que l’equip de govern, comandat per Joan Ribó en prohibí la celebració en tot el terme municipal. Tampoc no és gaire problema per als aficionats d’aquest llogaret. A només 600 metres tenen Bonrepòs i Mirambell, continua celebrant-se aquest esdeveniment que consisteix a posar boles de foc a la punta de les banyes.
El de Joan Ribó és un dels gestos més valents que s’han produït al País Valencià en relació amb la gestió d’aquesta controvertida qüestió. També l’Ajuntament de Paterna, mentre va estar governat per Compromís (signaren un pacte de govern pel qual PSOE i Compromís es tornaven en l’alcaldia), va abolir els festejos. Molt més tèbies han estat les polítiques del Botànic, a pesar que dins del govern valencià figuren dos partits que es miren aquesta tradició amb recel: Unides Podem hi és obertament contrària, mentre que Compromís té una posició més ambigua.
Esplendor botànica
Durant els darrers set anys s’ha avançat de forma molt notable en normativa per incrementar la seguretat en els recintes. Era la manera amb què els antitaurins, esperaven reduir el nombre de festejos. Des que es tractava era de legislar sense prohibir. El 2018 les Corts Valencianes van incorporar una disposició a la Llei d’Espectacles per la qual es feia obligatòria la presència de dos metges en els espectacles taurins. Era una mesura que, en última instància, suposava un encariment notable per als organitzadors. Les penyes taurines, aleshores, posaren el crit en el cel i, només un any després, les Corts van derogar aquest precepte. La derogació, plantejada inicialment pel PP, va rebre el suport de Ciutadans, Vox i... PSPV-PSOE.
“Tenim molt bona sintonia amb l’administració”, asseguren des de la Federació de Penyes de Bous al Carrer. De fet, és la mateixa Agència de Seguretat i Emergències —què gestiona tot allò vinculat amb aquest fenomen, en mans del PSPV-PSOE— qui ha patrocinat estudis sobre l’economia que es genera al voltant d’aquestes celebracions. Així, segons l’estudi Impacte econòmic del bou al carrer a la Comunitat Valenciana, elaborat per professors de la Universitat de València, aquesta pràctica genera 300 milions de beneficis i 3.000 llocs de feina. La despesa per part dels organitzadors en aquesta matèria ascendeix cada any a 37 milions d’euros.
La promoció encoberta dels bous al carrer per part de la Generalitat —i especialment per part de la branca socialista— contrasta amb les lleis que, com ara la de benestar animal, tracten de salvaguardar la salut dels animals. “Independentment de la sensibilitat de cadascú respecte d’aquesta qüestió, el que no es pot negar és que els bous tenen molt d’arrelament social. L’administració no pot fer com si això no existís. Oposar-se als bous al carrer té un cost electoral enorme”, exposa una persona de l’òrbita de Presidència. Al capdavall, no s’ha de perdre de vista que Vox ha fet de la defensa de les tradicions —i entre elles, els bous— un dels seus emblemes. El risc que el lobby taurí acabe votant a l’extrema dreta és ben real.
Passió pel bou
Així les coses, el Botànic ha optat per una política pragmàtica, per bé que aquesta disgusta a una part del seu electorat, especialment aquella que es posiciona en contra del maltractament animal. Des del col·lectiu AnimaNaturalis ja fa temps que reclamen l’abolició d’aquests actes. “Cal valentia política”, assegurava Aïda Gascón en l’entrevista abans esmentada. “Primerament, cal un canvi de consciència per part de les persones perquè entenguin que aquests animals no s’ho passen bé i que, a més a més, pateixen durant molts anys perquè els porten d’un poble a l’altre”, explicava. I afegia: “En molts casos sabem que els polítics no estan d’acord amb això i saben que la imatge embruta el poble, però després venen les eleccions municipals i no volen perdre vots”.
La realitat és, però, que mai els taurins havien viscut una situació tan plàcida. Ni tan sols la mort de quatre persones des de principi de temporada (un d’ells, un menor d’edat, a Puçol) no espanta els aficionats. Les festes amb bòvids, de fet, són presents, amb una intensitat o altra, a 269 municipis del País Valencià, des del bou a la mar de Dénia fins al bou embolat de Cinctorres. A municipis com Nules, la Vilavella o Almassora es viuen amb una passió exacerbada. A molts altres, els més grans s’encarreguen de socialitzar els xiquets en aquesta realitat. En molts municipis s’interpreta que no hi ha festa sense bous o vaques recorrent els carrers. Festa i bous són, en l’imaginari de molta gent, la mateixa cosa; cares de la mateixa moneda. A cada protesta antitaurina es reacciona amb actes de refermament taurí. I així fins al coet final. •