Des que l’any 2017, amb seixanta-tres anys, va convertir-se en la primera dona negra en ser guardonada amb el prestigiós Premi Turner –també va ser l’artista de més edat a guanyar-lo–, Himid ha viscut un procés de reconeixement i consagració imparables. La gran retrospectiva que li dedica ara la Tate Modern de Londres, i que s’ha pogut veure durant gairebé tot un any –es va inaugurar el novembre del 2021 i dura fins a principis d’octubre del 2022–, és la culminació definitiva de la seva canonització. Poca broma, amb això de gaudir en vida d’una retrospectiva imponent a la Tate: són molts, o tots, els que la cobegen i pocs, una minoria d’escollits, els que la poden fer. Himid no tan sols ha pogut fer-la sinó que, a més, els espectadors que hi vagin i la descobreixin en sortiran impressionats. Això és almenys el que m’ha passat a mi.
Vitalista d’una manera alhora opulenta i depurada, l’art de Lubaina Himid és rebel sense furor ni ràbia i és celebratori d’una manera seriosa, vistosa però no estrident. Moltes de les seves pintures (acrílics damunt tela o paper) són d’un colorisme esclatant, i irradien uns blaus, uns grocs, uns taronges, uns verds i fins i tot uns blancs brillantíssims.
Alguns dels seus temes predilectes són els molls de fusta –rutilants i màgics en la seva modèstia, aureolats per la llum de cels fascinadors i de mars arrissades vivíssimes– i els retrats de grups humans en tasques que no se sap si són professionals, o de divertida socialització, o d’una cosa i de l’altra a la vegada.
Tots els homes i les dones que surten a les obres de Himid són negres. És en aquest sentit que deia que el seu art és rebel sense furor ni ràbia. Es nota, i ella mateixa així ho ha explicat en alguna ocasió, que l’artista ha pretès compensar l’absència d’homes i de dones negres en les obres d’art i en els museus amb què ella va educar-se i formar-se com a espectadora i artista, però l’operació compensatòria l’ha feta des de la robustesa de la normalitat, és a dir, essent reivindicativa no amb indignació i amb virulència –cosa legítima i que sovint ha donat resultats esplèndids– sinó d’una manera exuberant, quasi pletòrica.
També per això he dit abans que l’art de Himid és celebratori d’una manera seriosa, vistosa però no estrident: perquè celebra la bellesa, la potència, les possibilitats, la plenitud, l’elegància i l’operativitat dels homes i les dones negres, unes virtuts que tan sovint se’ls han negat. Per què dic també que l’operativitat? Perquè moltes pintures de Himid representen escenes en espais que tant poden semblar despatxos com llars, però que tant en un cas com en l’altre sempre tenen una atmosfera de sociabilitat rigorosa, de reunió professional distesa, d’afer alhora important i entretingut. Cal destacar, en parlar d’això, que Himid és una artista amb un ull i una mà que sempre aconsegueixen donar un ús significatiu, fort, a les arquitectures que apareixen als seus quadres.
De vegades sembla que Himid es mogui entre dos pols: el dels escenaris de la urbs sofisticada i moderna, amb uns personatges vestits amb elegància chic, i el pol d’un món ancestral, ple de ressonàncies africanes. En aquest sentit, potser la pintura que més m’ha impressionat de totes les exposades és una en què es veuen dues dones –negres, òbviament, i abillades amb vestits tradicionals africans– navegant dins una barca. Les dones tenen un aspecte impertèrrit i una postura hieràtica però alhora són expressives –el gest–, i entre elles s’alça una columna de no se sap ben bé què, potser llibres, vistos per la part dels lloms. El quadre és una explosió de color, però té una composició la mar d’eficaç i el control de la llum és formidable. Mentre el mirava vaig pensar en Himid exercint a consciència de contra-Gaugin, de la mateixa manera que algunes de les pintures més de tons professionals i/o d’esbarjo em van remetre a una reformulació amb consciència racial de certes obres de David Hockney.
No tot és pintura acrílica, a l’exposició. La creativitat de Himid és desbordant, plural, portentosa, i també es concreta en assemblatges, o en muntatges gairebé escenogràfics, un vessant creatiu que l’artista coneix bé perquè ho va estudiar i s’hi ha dedicat en certs períodes de la seva trajectòria. Destaca, d’aquests assemblatges, el titulat Freedom and change (Llibertat i canvi, del 1984), fet amb fusta, tèxtil, cartró, pintura, grafit, tinta i bolígrafs de colors, que representa dues dones grosses (i òbviament negres) mig corrent de la mà mentre passegen tres gossos negres i deixen enrere dos homes enterrats, que les miren amb cares de pocs amics. La dimensió feminista de l’obra és evident, però és tan gràcil i poderosa que no fa cap efecte dogmàtic ni propagandístic. Al contrari, és poètica d’una manera forta i emocionant. I, de nou, fa pensar en què Himid ha volgut rellegir la història de l’art –en aquest cas, Dues dones corrent per la platja de Picasso– des d’un punt de vista racialitzat i feminista.
Recorrent a la reutilització de materials poc nobles, l’exposició també inclou calaixos dins els quals hi ha cares d’home pintades –cares d’home dins calaixos: la reivindicació feminista, de nou–, carretons també retocats i pintats, i diversos altres objectes. Com si volgués donar una dimensió encara més completa i polivalent a les seves obres, Himid complementa les seves obres amb efectes de so creats per la seva col·laboradora usual, Magda Stawarska-Beavan. No sé si aporten gran cosa, però en tot cas és segur que no perjudiquen l’art de Lubaina Himid, un art d’una vitalitat tan vigorosa, d’una politització tan intel·ligent i d’una resolució formal tan enlluernadora que res no el pot perjudicar.
Lubaina Himid
Tate Modern, Londres
Fins al 2 d’octubre