—A Històries de lluna vella, continua contant històries de Benià, el poble que recorda la Pobla de Benitatxell, on va nàixer vostè. Què hi ha de Benitatxell i què hi ha d’imaginació a Benià?
—A les meues històries, hi ha algunes cosetes que sí que són de Benià, però el que preval és la meua imaginació. I no és només Benitatxell; també hi ha l’estació de tren de Teulada, la platja de Moraira, molts paisatges són de Xàbia... No anomeno el Montgó, però perfectament hi hauria pogut aparèixer. Benià seria un espai més gran que el que abasta estrictament Benitatxell. El que he fet és barrejar personatges que tenia en la memòria i fer-los aparèixer en situacions fictícies. De vegades, només hi ha un personatge basat en algú que recorde i tota la resta és tot ficció. Si acabes de llegir Les espines del peix o Històries de lluna vella, hi ha un solatge que és Benitatxell i els paisatges de la Marina... Deia Fuster en un aforisme que “Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records”. Això he fet jo.
—Ha viscut sempre a Benitatxell? De vegades, la distància activa l’enyor i el record...
—No és el cas. Tret de quan vaig anar a estudi i de cinc o sis anys que vaig viure fora, sempre hi he viscut. No m’he hagut d’allunyar. M’he hagut d’allunyar en el temps. Això sí. Els records són de fa cinquanta o seixanta anys.
—Vostè té 65 anys. La seva infantesa, doncs.
—Jo soc del 1957. Vaig viure la transformació del poble. A Benitatxell, com Benià o Benissa, com que eren pobles aïllats, hi passaven coses portentoses i hi havia una barreja de tradició i modernitat que va durar fins als anys vuitanta. Per tant, ací passaven coses que en un altre lloc no passarien. Les coses que conte sobre el primer frigorífic o la primera televisió no valdrien per a València i molt menys per a un poble dels Estats Units, que tenien televisió des dels anys cinquanta. Però els records de la postguerra, per a la gent de la meua generació, eren ben vius. Sense la postguerra no seríem com som. És important explicar això.
—El conte de la nevera que esment és, precisament, el que més retrata aquest contrast de tradició i modernitat: la primera nevera, el ruc i la casa tradicional.
—Sí, jo he vist el ruc a casa molts anys, encara. I aquesta primera història del llibre explica aquest contrast. He gaudit molt descrivint com era una casa de Benitatxell. Aquest passatge és el més literari. Aquelles cases eren llocs fantàstics, perquè s’hi havia anat acumulant de tot, generació rere generació, i hi podies trobar qualsevol cosa.
—A més, és un magnífic retrat de com l’arquitectura de la casa tradicional condiciona la vida de la gent.
—Sí, els que millor vivien en aquelles cases eren els animals. Els porcs tenien la cort, les gallines tenien galliner i el ruc tenia un corral amplíssim. Tenia més espai el ruc que ningú de casa. I posaven una estora d’espart perquè no trencara el terra.
—Diu que ha anat barrejant històries reals i inventades durant anys. Ha fet un procés de documentació previ?
—Les vaig anar escrivint durant anys. Totes tenen com a mínim cinc anys. Històries de lluna vella és un recull i, en aquest cas, he intentat que n’hi hagué més històries de dones. Les dones, al capdavall, són les que més pateixen en qualsevol situació.
—Molts dels contes descriuen un masclisme imperant que ho amara tot.
—Sí, un masclisme imperant que segueix. No crec que s’haja acabat, tot i que les formes siguen diferents. Hi ha alguns personatges, com Albina Salom o Maria Maians, que són bastant especials. Eren coses que li podien passar a una dona però no a un home. Jo recordo dones que vivien tancades a casa.
—També hi ha la sensació que el poble fa els ulls grossos al maltractament, l’explotació o l’assetjament de les dones.
—Tampoc és aquesta la intenció de les històries. Els contes són divertits i irònics per denunciar el maltractament de les dones, un fet que sempre ha passat. El poble és com és perquè ha passat tota una postguerra i s’ha adaptat a la por i a les pressions tradicionals dels poders i de l’Església. I a un procés d’aculturació. És que és pràcticament un món colonial. Això s’acosta bastant a la realitat d’aquests pobles tan petits. I només faltava l’última onada, que implica ja l’alienació del territori, i que ací només apareix de passada.
—Sí, els efectes del turisme i de la urbanització descontrolada eren més amenaçadores a Les espines del peix que ací.
—Ací es veu d’una altra manera. Com a la història de “La Vespa de Calpúrnia”: l’alliberament de la dona arriba quan pot anar a fer feines a hores, de vesprades, quan acaba la feina de casa. O quan pot anar a treballar per hores per fer cistelles de plàstic. En altres llocs, haurà anat d’una altra manera. A la comarca de la Marina hi havia una tradició de l’artesania de palma i això va passar al plàstic i va passar al vímet. Això va significar un canvi en les formes de treball, perquè els que llogaven no eren els terratinents de sempre. Qualsevol podia obrir una barraqueta i fer-hi una fàbrica —que no era una fàbrica, perquè era una forma molt primària de producció, però implicava un canvi.
—Sobre aquest costumisme: descriu amb molt detall l’arquitectura tradicional de Benià per descriure la forma de vida a Benià; el treball a una barberia, a una bacallaneria...
—Sí, és un costumisme amb un to irònic. La vida d’aquells temps era d’aquesta manera. La voluntat és riure un poc de com érem tots. Per això he triat per a la solapa de contraportada aquesta frase de Josep Iborra, a qui admiro molt: “I per què no venjar-se de la vida, ja que ell ens carrega amb tants impostos pel fet de viure? Per què no estafar-la, burlant-se’n?”. En alguns casos alguns personatges desperten bastant tendresa.
—La barreja de comèdia i tragèdia és més sòlida en aquest recull. I molt tràgica en alguns, com “La flor del gessamí”...
—Sí, les històries d’Albina o de Maria Maians són autèntiques tragèdies. No són reals, eh. Però es podrien trobar casos semblants. Viure en un espai tan reduït, tan petit, pot ser un poc angoixant. I hi havia persones que es tancaven a casa. La Maria Maians que m’invente —i que no coincideix amb ningú—, és una història que podria haver passat a Benitatxell, a Teulada, a Xàbia o a Morella.
—I tant. A Històries de lluna vella, el poble, anònim, de Benià és un dels protagonistes. Un exemple: “A Benià i a altres pobles de la rodalia les persones són obstinades, de caràcter rebel i tramuntà; no obstant això, tenen costum d’obeir l’autoritat si s’exerceix com cal: amb fermesa i convicció, no debades, no han fet res més a la vida”. Descriu un caràcter modelat per la història.
—Sí, totalment modelat per la història. La meua generació i l’anterior i l’anterior —la meua, la dels meus pares i la dels meus avis— han estat marcades per la dictadura. Allò d’obeir i de seguir les normes molt, molt estrictes de la santa mare Església i de la Guàrdia Civil era una cosa clara. Però això no només passava a la Marina; passava en qualsevol poble d’aquest país.
—Quines influències literàries creu que l’han format com a escriptor?
—No sabria què dir-te. L’altra vegada em va esmentar Jesús Moncada. Sí, jo l’he llegit, però no he llegit tota la seva obra. Moncada pot haver-hi influït; o pot haver-hi influït Pla, però no sé dir-te... Qualsevol lectura segur que m’ha influenciat. A banda de la memòria viscuda, hi ha la memòria de les lectures.
—Però quan decideix fer de Benià el seu univers literari no té cap influència directa?
—L’univers literari ve determinat per la realitat literària, els meus records i, a mesura que anava fent, anava bastint-se. Per exemple, he estat llegint els Drames rurals de Víctor Català, que són absolutament genials. I he trobat algunes semblances —que no tenen res a veure, perquè el seu to no és el meu—, però no els coneixia abans. Víctor Català aplica la seua visió, exagerant tot allò, i jo ho exagero, però ho faig pel vessant irònic, buscant situacions ridícules per posar en evidència la gent.
—Explicava l’altra vegada que Les espines del peix va patir una esporgada i no hi van entrar totes les històries. Aquests contes venen dels que no van entrar a Les espines...?
—Aproximadament, una tercera part dels contes són de Les espines del peix que el gat es va menjar. Encara que transformades. La resta són posteriors a haver acabat Les espines...
—L’univers de Benià acaba ací o dona per a més?
—Dona per a més, sí. Hi ha una època que no ha aparegut a cap llibre, que és la posterior al 1979. I dels anys noranta fins a la crisi del 2008 açò va ser Califòrnia. Per tant, hi ha més històries.
—I ja té contes d’aquesta època?
—Sí, tinc alguna cosa...
