—Els darrers mesos han aparegut informacions que confirmen que vostè va ser víctima de l’operació Catalunya. Com les ha entomat?
—Com al seu dia. Primer defensant-me i demostrant que no era veritat. Després, amb un cert grau de satisfacció que hi hagi unes gravacions que ho deixen molt clar, però decebut perquè no puc entendre que les persones que han fet això no estiguin a la presó. Al cantó d’on estem, passeja per aquí cada dia Jorge Fernández Díaz, que és un dels inventors de les clavegueres.
—Sent que se li va prendre l’alcaldia l’any 2015?
—L’alcaldia la vaig perdre per moltes raons. Era un moment difícil, de crisi econòmica. Teníem un atur elevat. Sis mesos abans, el president Pujol va fer unes declaracions que crec que són equivocades. El meu partit, que era Convergència, es va desmuntar. A això li van afegir que a tres mesos de les eleccions van sortir amb què jo tenia 12 milions. Hi influeix, però jo estaria equivocat si cregués que era només per això.
—Vostè té ganes de tornar a ser alcalde? Fixi’s que no li pregunto si serà candidat.
—Em satisfà que la gent m’aturi pel carrer i em digui que he estat un bon alcalde i m’hauria de tornar a presentar. És la pressió en què em trobo ara. També és veritat que hi ha molta gent que no et para i que no ho voldria. La vida és així. Barcelona està en una situació de deteriorament i em sap greu. Em satisfà que el meu partit em digui que em presenti perquè els ajudo. Ara, això només té sentit si pots guanyar. No tinc motius per presentar-me a unes eleccions si no puc guanyar. Tinc la meva edat. Ara, si puc guanyar, pot ser una possibilitat. Però, per poder guanyar, el partit ha d’estar fort.
—Així i tot, vostè en té ganes?
—Jo, ara, no necessito presentar-me. La meva vida política l’he acabat. Ara, tot el que soc, i he sigut, ho dec a Convergència i Unió, i ho dec a una persona molt important per mi, el president Pujol. Per mi, és el polític més important que hem tingut. Em sento en obligació moral de, si el meu partit, que ara és Junts, em demana alguna cosa, col·laborar-hi. Col·laborar-hi, però que sigui compatible amb com és Xavier Trias.
—N’ha parlat, d’això, amb el president Pujol?
—El president Pujol, que és un home llest, diu “és una decisió que és teva, Trias”. M’estima molt i jo me l’estimo a ell i sap que és una decisió complicada.
—Ara mateix es donen les condicions perquè pugui ser candidat?
—Més que condicions, hi ha d’haver una situació d’estabilització, que no hi hagi picabaralles. Quan es diu que a partir del debat de política general es decidirà quina actitud tindrà Junts per Catalunya, m’ho posen fàcil: la decisió no la prendré fins després del debat de política general.
—Cal primer estabilitat...
—Junts per Catalunya és un partit nascut fa poc temps. Necessita madurar. A més, és un partit amb diferents tendències. Això també passava a Convergència. Això exigeix lideratges i tenir les idees clares de què cal fer. Quan decideixin això, és quan prendré la decisió si faig el pas endavant. Té sentit si tinc opcions de guanyar. Abans de prendre la decisió, han de fer una enquesta ben feta per veure les possibilitats que tinc. Sé que sempre pots perdre, no em fa por. Però, no té sentit presentar-se si les enquestes surten malament.
—Va dir a Catalunya Ràdio que “tindria possibilitats de guanyar si hi ha ordre”. Què vol dir?
—Que s’han de posar d’acord. Crec que és més una sensació que una realitat, però no pot ser que cada dia la imatge sigui... Jo no estic a la direcció del partit i no sé exactament què pensem fer. En els partits ara hi ha la teoria de preguntar a la militància. Que no m’expliquin més històries. La direcció del partit, on ens vol portar? Que ens ho expliquin i, si m’agrada, ajudaré el partit.
—Una de les condicions és que el partit aposti per governar?
—Si soc alcalde és per governar. Vull ser alcalde per governar, no per ser un titella. Qui em coneix sap que tinc una manera de governar. No s’ha de ser autoritarista, però s’ha de tenir autoritat moral i saber què cal fer.
—Li preguntava també per continuar governant a la Generalitat.
—Soc favorable que continuïn governant. L’altra cosa és dir quines coses s’han de millorar. A la vida tot és millorable. Has de ser capaç de pactar què s’ha de fer en el futur d’una manera clara i essent molt directes i molt pràctics. Avui no ens donen la independència. Però, el gran problema de Catalunya evidentment és no tenir la independència, sinó tenir el grau de dependència que tenim, que és humiliant. Si no podem tenir la independència ja, ens hem de treure el grau de dependència que tenim. Cada dia l’Estat espanyol ens fa més dependents. Tens competències i no et donen recursos per gestionar-les i després et deixen diners que deus. Quan et donen diners i els deus, et fan depenent. És un truc vell.
—El satisfà el paper de Junts dins el Govern?
—Sí. No conec les interioritats. Soc de l’opinió que els governs són col·legiats i si les coses no es fan bé, la culpa és de tot el Govern. No es pot dir que és d’aquests o dels altres. Quan hi entres, t’has de fer responsable. No s’hi val a dir que no hi estàs d’acord. T’agradi o no, formes part del Govern. Si no t’agrada, te’n vas. El que no val és fer de Govern i d’oposició dins el Govern.
—Consultaria la militància sobre la continuïtat de Junts dins el Govern?
—Si la direcció té clar quin missatge vol donar, sí. No s’hi val consultar una cosa perquè decideixin el que vulguin. La direcció ha de dir el que opina. I, si perds, te’n vas a casa. Un bon dirigent explica el que vol, ho posa a votació —això és democràcia, em sembla bé— i, si perds, te’n vas a casa.
—En un reportatge a EL TEMPS el 2020 deia que li agradaria que Junts fos “un espai entre el centredreta i el centreesquerra nacionalista. Un partit molt ampli on càpiguen persones nacionalistes no independentistes, sempre que facin una clara defensa de Catalunya com a nació”. Això és una condició que continua mantenint?
—Sí. Això és com som. No deixaré de ser com soc. A mi, quan em diuen que quan em presento a les eleccions no he d’explicar la meva ideologia política nacionalista, els dic que no puc deixar d’explicar el que soc. El que és veritat és que tothom ha de tenir clar el que vols que es faci com a membre d’un partit i l’altre és que un cop t’anomenen president de la Generalitat o alcalde de Barcelona, ho ets de tots. Molta gent té un càrrec i es dedica a fer política de partit des del Govern. Això és un error, acaba generant la confrontació de blocs. Sempre dic que el que hem pogut fer en sanitat, ho hem pogut fer per una bona col·laboració amb els socialistes i Iniciativa.
—Mencionava que al partit hi havien de cabre “nacionalistes no independentistes”. No sembla que aquesta sigui la línia actual de Junts.
—S’equivoquen si no ampliem. Dins el partit, que és un partit sobiranista que vol la independència de Catalunya i defensa que és una nació, que tota la gent se’ns apropi, que sigui benvinguda. Mentre no deixem de ser el que som. Perquè, nosaltres hem de fer que gent que no ho és s’hi vagi sumant.
—Aquests perfils “nacionalistes no independentistes”, si vostè és candidat, tindran lloc a la llista?
—Hi haurà gent que s’apuntarà a la llista que potser no és del partit. Però, no he començat a pensar ni quina seria una possible llista.
—Hi serien convidats el PDeCAT o l’entorn de Pascal a la seva candidatura?
—Depèn de l’actitud que tinguin ells. No depèn només de Junts per Catalunya. La història del que ha passat és una mica trista. Decidim que desaparegui Convergència, fundem el PdeCAT, anomenem una secretària general que és la Marta Pascal, al cap de poc se’n va. Després la Chacón munta el seu partit i després plega del partit. Això és un desgavell. La gent que ha fet aquests moviments, ha de reflexionar si ho han fet per fer un moviment ampli o per fer la seva paradeta. Això consisteix a fer un moviment ampli.
—Si vostè fos candidat, seria una bona ocasió per tornar a aglutinar aquesta gent al partit?
—No ho sé. Si em venen a buscar, deu ser perquè creuen que sí. Com que no he decidit presentar-me... A més, he dit molt clar que no ho decidiré fins que les coses estiguin clares i tinguem una situació tranquil·la. El primer que cal fer és ordenar.
—En certa manera, té sensació d’estar en precampanya, tot i no ser candidat?
—Tinc la sensació que m’ha canviat la vida. Estava jubilat i em dedicava a donar-me una certa bona vida. I a tenir molta activitat per a fundacions benèfiques. A em trobo que esmorzo amb vosaltres, que tothom em persegueix, que hi ha gent que em diu que m’he de presentar. Em trobo amb gent que em vol veure. Durant tres anys, ningú m’ha volgut veure i ara, de cop, tothom em vol veure.
—Com veu l’aposta d’ERC per la taula de negociació amb l’Estat?
—El diàleg és bo. Que hi sigui és bo. El gran problema és què s’hi dialoga. Posem sobre la taula que volem la independència, un referèndum i que s’acabi la repressió. Diuen que això no va endavant. Llavors què hem de posar sobre la taula? L’Estat podria fer una proposta i un referèndum per veure si la gent hi està d’acord. El problema és que l’Estat no aporta cap idea. Aquesta taula està bloquejada i acabaràs discutint si et donen 500 milions més per una carretera. Cacauets. Quatre cosetes. Catalunya té un problema molt de fons, el grau de dependència. Sobre la taula de diàleg s’hi podria posar com ens traiem la dependència. Passa pel reconeixement que ets una nació i jo soc partidari que qualsevol cosa s’hauria d’acabar referendada per la gent.
—Si està bloquejada, té sentit continuar?
—No sé quines negociacions està fent la Generalitat. Si continuen és perquè deuen pensar que té sortida. Aixecar-se d’una taula de negociació sempre és un mal negoci. Tenir vies de diàleg sempre és possible. Les vies de diàleg, per arribar acords, s’han de cuinar molt. T’has de veure molt, anar a dinar, a sopar, a veure un i l’altre... és molt pesat i no sempre satisfactori. L’única manera d’avançar, normalment, és buscar unes certes complicitats. Avui dia s’han fet més difícils. Com es poden aconseguir? Nosaltres tenim l’obligació de buscar complicitats amb els socialistes i amb el PP, encara que ens dolgui en el cor. El 155 va ser molt dolorós, però tenim l’obligació de buscar mecanismes per desbloquejar una situació i ens vagi bé.
—El seu partit s’ha aixecat de la taula de diàleg.
—No. El que passa és que no han admès la gent que creiem que ha de dialogar.
—En l’últim congrés se’n desmarquen i el secretari general, Jordi Turull, la compara amb un grup de WhatsApp.
—Són expressions. Però, la veritat és que crec que ha sigut un error no admetre els negociadors que proposava Junts per Catalunya. És un error perquè, a més, vol dir que no s’ha parlat. Això s’ha de consensuar abans. No pot ser que generin confrontació entre nosaltres. S’ha de buscar de quina manera es troben fórmules d’entendre’ns. No ens serveix de res segons quina confrontació. Bé, no va enlloc. Marques una posició molt clara. És molt fàcil dir que aquesta taula de diàleg és una catàstrofe. Fins ara ho ha estat. El problema és què fem perquè no sigui una catàstrofe. Necessitem que funcioni el diàleg amb l’Estat. El que falta és dir què s’ha de fer. Ens hem de posar d’acord en el que hem de fer perquè això funcioni.
—El distanciament de persones de pes institucional com ara Artur Mas de Junts per Catalunya han fet mal al partit?
—No. Artur Mas ha pres la decisió d’estar apartat. Això mereix un respecte. Ell no interfereix en el funcionament de Junts. Seria un problema si ho fes. Deixa pas. Ell no s’ha fet mai de Junts. Una situació diferent de la meva. Jo soc un anòmal. Soc una persona que durant tot aquest temps he estat a Junts i al PDeCAT. Militant als dos quan no es pot. Ho he fet perquè el futur es diu Junts per Catalunya, però el PDeCAT no té sentit que es converteixi en una cosa contra Junts per Catalunya. Hem de buscar la manera que tot això vagi integrant-se. Tampoc té sentit la gent que diu que cal evitar que Junts s’assembli a Convergència. Tant de bo s’assemblés a Convergència. Era un partit on sempre em vaig sentir molt còmode. No sempre estant d’acord amb tot ni tenint la ideologia majoritària.
—Pensa que ERC està repetint tics de l’antiga Convergència per presentar-se com el partit de l’ordre i de l’estabilitat?
—ERC no s’assembla en res a Convergència. Volen dialogar, negociar i tenen poder, però la ideologia d’ERC i de CiU no s’assemblen. La ideologia d’ERC s’assembla més a la dels Comuns que a la de CiU.
—Anem a Barcelona. Com valora els anys de Govern Colau?
—Han posat la ciutat en una mala situació. No ha afavorit l’activitat econòmica i no ha escoltat la gent. La gent va votar en contra del tramvia i ella diu que hi passarà pel mig agradi o no. És un estil d’esquerra populista que diu que el que és bo és el que ella decideix, i s’equivoca. Moltes coses que fa, que no estan malament —jo he estat un defensor de les superilles—, no es poden fer manu militari. Les coses s’han de fer en col·laboració estreta amb la gent. Ella sempre deia que cal treure els poderosos. Doncs jo crec que l’estil de l’Ajuntament avui dia és molt sectari. Això genera indignació. Vivim una situació molt crítica econòmicament i la solució perquè això no vagi així no és subvencionar. És veure quines activitats econòmiques fem i on portem la ciutat perquè torni a ser una ciutat de referència. T’has de moure.
—Un dels temes centrals dels darrers anys és la massificació del turisme. Creu que n’ha de venir menys a la ciutat?
—No. Ha de venir un turisme de qualitat. Necessitem un turisme familiar, de congressos, de gent que ve aquí perquè veu que és la possibilitat de fer inversions. No ens interessa el turisme de borratxera, de comiat de solter... És un error impedir que hi hagi hotels de cinc estrelles. Com ho és no deixar fer l’hotel que s’havia de fer al passeig de Gràcia amb Diagonal i que al final s’acabin fent hotels de luxe que dones a gestionar a l’Hotel Mandarin. Si haguessis fet un hotel, tindries 300 persones treballant. Amb aquest invent en tindràs 30.
—Això resol el problema amb els pisos turístics i el preu de l’habitatge...
—Els pisos turístics són una de les causes importants d’aquest turisme complicat. Has de suprimir els pisos turístics als quals no dones permís i posar sancions. I fer que aquests pisos es posin a lloguer. El problema del lloguer és que la gent vol viure a Barcelona. En uns anys, vam passar de sis milions a set milions i mig d’habitants a Catalunya. No s’ha creat habitatge per a aquest milió i mig.
—Però, hi ha pisos buits...
—Hi ha pisos buits, però no de sobres. Hi ha pisos buits perquè la gent no els posa al mercat. Has de veure perquè no es posen. La gent vol seguretat. Si no té seguretat, no fa les coses.
—Creu que caldria regular el preu del lloguer?
—El social, sí. El que no és social, no. Estem en un mercat lliure. No té sentit que vulguis regular la iniciativa privada. El que has de fer és gravar a qui guanya molts diners. El que cotitzes pel treball personal, pagues més que si reps un lloguer. Hem de pensar que alguna cosa no va bé.
—Què en pensa, de la possibilitat d’instal·lar un peatge urbà?
—No hi estic d’acord. No arregla res. És anar contra el cotxe. La lluita contra la pol·lució jo crec que es diu cotxe elèctric. O, el dia de demà, cotxe d’hidrogen. L’aposta ha de ser aquesta. En 20 anys, els cotxes no han de pol·luir. Prens mesures que perjudiquen la gent modesta. Vostè creu que la gent que té un cotxe dièsel de més de 15 anys ho fa perquè és un col·leccionista o que vol col·leccionar?
—Eliminaria la ZBE?
—No. És una solució. Però, hem de ser conscients que això crea injustícies. A qui és ric, li importa un rave això. Tothom s’hi apunta a anar contra els cotxes. Però, anar contra la pol·lució, no és anar contra els cotxes. Tu pots decidir que vols un ordenament diferent, perquè discuteixes l’espai que ocupen els cotxes en relació amb el que ocupen els vianants. Això és diferent, no s’ha de barrejar amb la pol·lució. Cal afavorir a qui compri un cotxe elèctric.
—Hi ha també un problema de mobilitat. Si tots els cotxes fossin elèctrics, també hi hauria problemes d’accés a la ciutat...
—Això passarà sempre. No conec cap gran capital del món que no tingui problemes d’entrada i sortida. Si l’entrada és incòmoda, agafaràs el transport públic, que és el que s’ha de fer. Però, no ens enganyem, hi ha gent que no pot agafar el transport públic perquè no li soluciona les coses. S’ha de ser realista. Això no s’arregla fent més autopistes. Ja se sap que segons a quines hores hi ha un col·lapse i cal saber-ho regular. Hi ha qui aposta per dificultar més l’accés, però la gràcia és convèncer la gent que en segons quines hores hi anirà millor amb transport públic. Tanmateix, hi ha llocs on no arriba el transport públic, o hi arriba malament, o no n’hi ha prou. Això vol dir molts diners.
—Pel que diu, potser vostè, si fos primera força, podria governar amb el PSC en molts temes de ciutat. S’hi veuria?
—Jo puc governar amb tothom. No podem començar a fer conjectures que no porten enlloc. Potser, el més difícil que he fet a la vida és crear el Servei Català de la Salut. CiU tenia majoria absoluta. Vaig decidir que no podíem fer-ho sense la col·laboració dels altres. La manera de desbloquejar-ho va ser fent un acord amb Iniciativa. Un ha d’estar disposat a pactar amb tothom sempre que no te’n vagis de la teva filosofia. No comparteixo que apropar-se a la gent sigui perdre la teva filosofia. Pactar vol dir tenir conviccions fermes. A partir d’aquí, pots pactar amb l’altre que també les té fermes. No sempre pots fer el que vols.
—Pactaria també amb Colau?
—Si algun dia em presento, el que vull és fer fora Colau de l’Ajuntament. Colau ha posat la ciutat en moltes dificultats. La filosofia Colau ha estat un fracàs per a Barcelona.