Caminar és donar un cop de puny al capitalisme? La pregunta té un punt d’ingenu perquè el capitalisme és una bèstia grossa i no consisteix només en un sistema econòmic, però ja fa anys que David Le Breton en un llibre important Marcher, éloge des chemins et de la lenteur, proposava l’opció, un punt estoica, de reconquerir el camí i el bosc com alternativa als sistemes de consum. En temps posthumanistes, caminar era una manera de reapropiar-se del cos i de recuperar la dimensió humana. La proposta del professor de la universitat d’Estrasburg va passar força desapercebuda a la universitat nostrada, cosa que d’altra banda no pot sorprendre ningú, però convergia amb tota una sèrie de propostes de decreixement i neoruralitat que sovint tenien un pòsit estètic important però que innegablement responien a un estat d’ànim complex de definir i cada vegada més sentit.
La filosofia del caminar per sentir-se lliure i recuperar el cos que deriva de Thoreau (un autor clarament recuperat en català als darrers anys gràcies als esforços d’editorials com Símbol i Llibres del Reremús) potser no promet grans coses, però com a mínim fa possible un recentrament de l’individu, que no és poc en un món de soroll i pressa. Amb Frédéric Gros i Erri de Luca com a autors best-sellers en llibreries, no ha deixat de guanyar adeptes als darrers deu o quinze anys. A Barcelona el col·lapse d’una ciutat que pobreja i turisteja lamentablement ha convertit l’art de la fuga urbana en un fenomen cultural fàcilment detectable i no necessàriament vinculat a cap radicalisme polític. No és l’única ciutat on passa això, òbviament, i fins i tot alguns geògrafs anuncien que al llarg del segle XXI les grans ciutats aniran essent abandonades per les elits, com ja va passar a la Roma imperial i segurament per les mateixes raons. El vell i gran burnout que no para de créixer es multiplica perquè la ciutat objectivament agredeix els qui hi viuen. En conseqüència, la gent en fuig.
És difícil i massa car viure en un espai urbà i artificiós cada vegada més agressiu, exposat a malalties i envoltat de bàrbars o de tatuades que recorden Ruïnosa Gratandós. Les possibilitats que obre el teletreball i el cansament emocional que provoca el fet d’haver de lluitar cada dia pel que és evident —per exemple per no trepitjar merda de gos o per poder parlar la pròpia llengua— al final estan portant cada vegada a desistir de la vida urbana que tant agradava a la generació d’Oriol Bohigas, Pasqual Maragall o Xavier Rubert de Ventós. Com diu Miquel Bassols al seu recent Boscúria: “Cal una ànima més lleugera per posar-se a treballar”:
Entre la munió de llibres que expressen aquesta opció per una vida que busca la reconciliació amb la natura n’hi ha de tota mena. Els menys interessants aborden el fenomen des d’un punt de vista polític, neoestoic o neoepicuri. En general, però, aquesta mena de llibres no funcionen perquè són clarament narcisistes. La natura pot arribar a ser extremadament brutal i no s’avé gaire amb la literatura d’autoajuda perquè la gent que de debò entén la filosofia dels camps i dels boscos no fa mai literatura del jo. Més aviat al contrari, del que es tracta és de buidar-se per arribar a aconseguir un punt d’escolta i de fusió amb el que ens envolta.
Boscúria del psicoanalista Miquel Bassols (Símbol, 2022) és un exemple molt suggestiu del canvi de mentalitat que s’ha produït als darrers vint anys respecte a la natura. D’un psicoanalista lacanià, expresident de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi i doctor per la Universitat París 8, se n’hauria esperat un text raonablement urbanita, ple de generalitzacions sobre la connexió amb la natura. En canvi, el llibre ofereix una reflexió molt interessant (i prou tècnica) sobre “la muntanya que cadascú porta a dins de la muntanya que som”. Si cadascú és una muntanya cadascú es responsable del seu triscar, (del pujar i baixar per la vida, si ho volen dir així). No hi ha llibres lacanians senzills de llegir, això és prou sabut: però també se sap que tots els llibres són símptomes i el que expressa Bassols és prou significatiu d’un món (potser d’una cultura) que està buscant nous àmbits i que troba en el bosc i en la passejada, trescant muntanyes, uns horitzons més propis de la humana mesura. Els camins del bosc de Heidegger (sobre els quals Bassols fa unes consideracions molt interessants) i el clars de bosc de Zambrano són uns antecedents significatius, filosòficament parlant, de la seva aventura intel·lectual. El Lluís Calvo de Cor pirinenc podria servir de paral·lel poètic a l’obra de Bassols. El “niu d’àligues” espatllat de Verdaguer (metàfora del país).
Per a Bassols el bosc, fascinant i desconegut, és una metàfora de l’inconscient, del desig, de la pèrdua i de la recuperació. Hi ha un malestar en la vida humana que d’alguna manera el bosc ens mostra, posant-nos al davant els nostres fantasmes i la nostra complexitat. Contra la monotonia del paisatge urbà, intercanviable arreu del món, la diversitat la “varietat de contrastos” de muntanyes i rius, Plantegen un món possible per viure. No és una ingènua recerca de la natura perduda el que ens cal, sinó una acceptació de la dificultat del camí, que al fi i al cap és una construcció humana. Atzarosa i humana. Caminar, no per perdre’s sinó per recuperar-se, té alguna cosa de medicina de l’ànima i el llibre de Bassols, difícil com trescar camins, té el mèrit de recordar-nos-ho. És important que en aquests temps d’embadaliment fàcil per la natura (en tant que la ciutat s’ha tornat insofrible) algú ens torni a dir el que els bosquetans sempre han sabut; que la natura i el bosc no són un fetitxe i que sovint el corriol més perdedor és el que semblava més senzill. Potser el mèrit més significatiu de Boscúria és recordar-nos que el bosc, com l’inconscient, no és senzill i que recórrer-lo és acceptar l’imprevist. No sembla poc.