En una entrevista a la televisió francesa David Bowie confessava la seua passió per Françoise Hardy. “Tots els joves anglesos estaven enamorats d’ella i les xiques copiaven el seu estil”. Les aparicions de la cantant francesa als programes musicals de l’altra banda del canal de la Mànega són freqüents a la dècada dels seixanta; unes presentacions on destaca la seua silueta estilitzada i les melodies de to melancòliques que han fet d’ella una figura popular de la nova onada musical francesa que ha despuntat a primers dels anys seixanta.
En 1962 ix al mercat discogràfic francès un disc petit amb quatre cançons protagonitzat per una jove adolescent anomenada Françoise Hardy. França està a punt de viure l’esclat del moviment ie-ie, la versió autòctona del rock anglosaxó que, primer als Estats Units i després a Gran Bretanya, s’estén per tot arreu com una gran taca insubmisa. Françoise Hardy, una jove estudiant universitària gràcies al disc i a una cançó, “Tous les garçons et les filles”, esdevé la nova icona de la joventut emergent. La tossuderia de la jove principiant aconsegueix que l’editora, la discogràfica Vogue, opte finalment per la cançó, de la qual és autora Hardy, en un principi desestimada per la seua lentitud en favor d’altres temes més rítmics. La cançó, d’aires naïfs, “Tous les garçons et les filles”, traspassa les fronteres i conquereix el cor dels adolescents europeus. Un himne juvenil que projecta un cert estat de melancolia, l’amor que no acaba d’arribar, per a una generació que espera un canvi que tampoc acaba de reeixir. Caldrà esperar l’any 1968 per a les primeres alertes socials. Tot això en una dècada en què la joventut assoleix la seua majoria d’edat amb el motor turbo que suposen els Beatles i la beatlemania. Els joves deixen de vestir-se com els seus pares, minifaldilla i cabells llargs són ara els seus atributs.
Criada en un ambient petitburgés, una mare absorbent i soltera, un pare absent i llunyà —la reconeixerà molts anys després— com altres adolescents, la música es converteix en un refugi. A les seues memòries, La désespoir des singes…et autres bagatelles, Hardy recorda els seus primers amors musicals, les cançons dels Everly Brothers i Elvis Presley que escolta en ràdios anglosaxones. La seua aparició a la televisió, la nit del 28 d’octubre de 1962, durant un intermedi en què tot França està pendent dels resultats del referèndum que ha promogut el general Charles De Gaulle, li fa entrar en totes les llars de l’hexàgon. Françoise Hardy s’uneix a la capçalera de la nouvelle vague, que cantants com Johnny Hallyday, Sylvie Vartan, Sheila i d’altres abanderen. La revista Salut les Copains és el seu òrgan oficial i Hardy passa a ser una de les favorites del magazín juvenil. L’encontre amb el fotògraf Jean Marie Périer assenyala la seua trajectòria professional, el fotògraf esdevé una mena de Pigmalió i fa d’ella una icona a través de les cobertes discogràfiques, les revistes, etc. També es converteix en la seua parella sentimental, una relació que es dissol en 1966, quan el mateix Périer li presenta un altre jove cantant, Jacques Dutronc, un amor fou i de relacions tortuoses que puntuarà moltes de les seues cançons. Com declara en més d’una ocasió, “les cançons han estat l’expressió de la meua vida personal”.
De la cantant ie-ie a la icona pop
Mentre allò que es va etiquetar com a moviment ie-ie comença lentament a esvair-se, la carrera musical de Françoise Hardy s’aferma, fins i tot una curta participació cinematogràfica en grans produccions de Hollywood com Grand Prix a les ordres de John Frankenheimer. Les presentacions que cada any fa a la sala de festes del luxós Hotel Savoy de Londres on es presenta vestida per Courréges, Yves Saint Laurent i Paco Rabanne, la converteixen en una icona de moda. A les gales acudeix tota la noblesa pop: Brian Jones i la seua xicota, Anita Pallenberg —Hardy conta una anècdota molt divertida amb la parella—, Paul McCartney, George Harrison, etc. En aquest grup d’admiradors hi ha també Bob Dylan que sol·licita la presència de la cantant en la seua primera presentació parisenca a l’Olympia de París, una actuació prou desatrossa com recordarà Hardy. Dylan li fa escoltar en primícia a l’habitació de l’hotel les seues noves cançons, “Just Like a Woman” i “Want You”. “La idea que m’estigués enviant un missatge a través de les cançons mai se’n va passar pel cap”, dirà Hardy molts anys després.
Com altres cantants, una bona part de la seua primera discografia durà el segell britànic pel que fa a la producció i els arranjaments, en la qual destaca, entre altres, el seu treball amb el productor Charles Blackwell. D’una de les seues estades a Londres torna a París amb una melodia misteriosa, “It Hurts to Say Goodbye”, una cançó interpretada per una veterana cantant britànica anomenada Vera Lynn. Malgrat que el tema en la seua veu sona molt carrincló i antiquat, la versió d’Hardy fa renàixer la melodia en ritme i modernitat. El problema es presenta a l’hora de posar-li una lletra en francès: qui pot donar-li a les paraules aquesta modernitat que busca la cantant? El nom no tarda a aparèixer. Es diu Serge Gainsbourg, un compositor i intèrpret que ha creat èxits per a cantants com Juliette Gréco, France Gall o la mateixa Brigitte Bardot, amb la qual ha signat un sulfurós “Je t’aime, moi non plus”, que finalment no ha vist la llum i haurà d’esperar el seu reton triomfant en la veu de Jane Birkin.
Ara, en la versió de Gainsbourg, la cançó es titula “Comment te dire adieu”, amb una lletra que juga amb onomatopeies i al·literacions com li agrada al compositor i lletrista francès a l’hora de crear cançons. El tema es converteix en el segon gran èxit internacional de la cantant, rellançant la seua carrera a finals dels anys seixanta. Un èxit que paradoxalment coincideix amb el seu comiat de les actuacions en directe que l’han portat al llarg de tot el món, entre altres llocs, a les Falles de València de 1964, una presentació accidentada quan després de la primera actuació al Parador del So Nelo, aquest s’incendia, un fet que en més d’una ocasió la cantant ha recordat com un dels incidents més sorprenents de la seua carrera.
La conquesta de la llibertat
Després d’una primera etapa lligada al segell Vogue, la cantant aconsegueix la llibertat i, el que és el mateix, afrontar els seus projectes amb independència. La creació del seu propi segell és el primer objectiu. La dècada dels setanta s’inicia amb la publicació d’una sèrie d’àlbums de desigual fortuna, entre els quals destaca La Question, un treball musical en col·laboració amb la guitarrista brasilera Tuca, que malgrat la pobra acollida, amb el pas del temps ha acabat convertint-se en àlbum de culte. En el balanç recent, tres discos musicalment ambiciosos, però que no han trobat l’acollida esperada. Per al projecte següent, el seu expromès, amic i fotògraf Jean Marie Périer li aconsella treballar amb el músic i compositor Michel Berger. El resultat, una cançó, “Message personnel” que la retorna a les llistes d’èxits. La cançó, com altres, transcriu el moment personal de la cantant assenyalat per les seues crisis sentimentals amb Jacques Dutronc, que comença a desenvolupar la seua carrera cinematogràfica.
A la carrera musical la cantant afegeix una altra dedicació: l’astrologia, que acabarà ocupant una bona part del seu temps professional. Pel que fa als enregistraments continua gravant discos amb autors com Michel Jonasz, el compositor i arranjador Gabriel Yared, que s’ocupa d’una bona part de les produccions d’aquest període. Caldrà que passe per una espècie de “travessia del desert” perquè a finals dels anys vuitanta torne a un primer pla d’actualitat. És el moment en què una nova generació la redescobreix; en aquest grup d’admiradors hi ha el cantant Étienne Daho, la nova estrella del pop francès que manifesta la seua passió per la figura i les cançons de Françoise Hardy. Daho es converteix en el millor promotor de la cantant, fent que fitxe per la seua editora, Virgin, i de pas obrint-li una nova etapa musical. Treballs com Le danger i sobretot Clair-obscur, un àlbum on col·labore el mateix Daho, Jacques Dutronc i Iggy Pop amb homenatges als Everly Brothers, estàndards americans o la cançó francesa d’entreguerres. Aquest nou renaixement —hi ha qui l’anomena “Françoise Au Fenix”— està subratllat per una última etapa musical de la mà de joves creadors com Benjamin Biolay o repassant algunes de les seues passions adolescents acompanyada de veterans com Henri Salvador, la pianista Helène Grimaud o tot un rocker com Alain Bashung, amb el qual interpreta el clàssic de Charles Trenet, “Que reste-t-il de nos amours”.
A la recerca de l’amor perfecte que ha acabat assenyalant tota la trajectòria musical, en els últims àlbums s’impregna també d’altres accents i temàtiques, el pas del temps i la mort com a conclusió final i inevitable. La revelació d’una greu malaltia que la posa al bord de la mort, assenyala àlbums com Tant de belles choses i sobretot Personne d’autre, l’última producció de la cantant que eixia al mercat en forma de comiat definitiu.
Françoise Hardy en dotze cançons imprescindibles i ja clàssiques
Des del seu primer gran èxit internacional, ‘Tous les garçons et les filles’ fins al seu darrer àlbum, la trajectòria musical de Françoise Hardy està sembrada per un fil de cançons plenes de bellesa i elegància. Acabem amb aquesta tria el díptic dedicat a la cantant francesa.
• “Tous les garçons et les filles”
1962
Convertida en himne juvenil, més enllà d’una lletra una mica naïf, el tema li serveix de trampolí artístic, tot projectant-la com a nou ídol musical a principis dels anys seixanta. Seixanta anys després continua seduint la seua veu primerenca en aquesta fusió o mescla de romanticisme i adolescència.
• “Mon amie la rose”
1964
La voluntat de Françoise Hardy d’anar més enllà d’allò que ha estat etiquetat com a “música ie-ié”, cançons intranscendents per al consum juvenil, es posa de manifest molt aviat, tot buscant cançons amb “cara i ulls”. “Mon amie la rose” n’és un bon exemple.
• “L’amitié”
1965
La cançó figurava en la pel·lícula Les invasions bàrbares, on s’abordava el tema de l’eutanàsia, una qüestió que, en els últims temps, la cantant ha defensat amb molta fermesa davant dels seus problemes de salut. Un cant a l’amistat que resta com una de les seues balades més excel·lents.
• “La maison ou j’ai grandi”
1966
En 1966 Françoise Hardy participa al Festival de San Remo. Entre les cançons finalistes hi ha un tema interpretat per Adriano Celentano, “Il ragazzo della Via Glück”, una composició que s’avança a les alertes ecològiques. Hardy s’enamora de la melodia i fa la versió per al mercat francès aconseguint un gran èxit.
• “Comment te dire adieu” 1968
Una molt poc coneguda cançó anglesa que en mans d’un lletrista i adaptador com Serge Gainsbourg acaba convertint-se en una petita obra mestra. El cantant Jimmy Sommerville, ex The Communards, la tornarà a les pistes de ball a la dècada dels vuitanta.
• “Soleil”
1970
La fidelitat de la cantant per les balades tristes i melancòliques ha impregnat tota la seua discografia. Una vegada més, la protagonista —en aquest cas, la cantant —, es pregunta per les inclemències i tristeses de l’amor enfront de la fidelitat del sol que ens il·lumina cada dia.
• “La Question”
1971
Segurament, una de les cançons més reeixides, tant pel que a la lletra com a la melodia, on la veu de Françoise Hardy va desgranant totes les seues preguntes: “Ets la meua pregunta sense resposta / ets el meu crit mut / i el meu silenci”. Uns arranjaments delicats i minimalistes, i la guitarra de la música brasilera Tuca fan la resta.
• “Message personnel”
1973
Sobre un contestador, en aquesta ocasió, la cantant va llançant els seus dubtes, precs i laments en qüestions amoroses en una etapa en què les seues relacions amb el cantant Jacques Dutronc passaven moments de crisi. Un primer llarg recitat dona pas a la melodia i la veu d’Hardy en una feliç i sublim combinació musical.
• “Partir quand même”
1988
Les cançons de comiat formen un altre grup important de les temàtiques cultivades per Françoise Hardy. La cançó serà represa anys després pel seu fill, el guitarrista i cantant Thomas Hardy. Hi ha una altra versió a duo amb Julio Iglesias, però millor, l’oblidem.
• “Puisque vous partez en voyage”
2000
Hardy recuperava amb èxit un vell tema dels anys trenta que havia cantat la parella Jean Sablon i Mireille. La veu de Jacques Dutronc en aquest cas, li serveix de contrapunt amb les seues notes d’humor i ironia, per encetar aquest viatge musical ple de bellesa i elegància.
• “Tant de belles choses”
2004
Lluitant contra una greu malaltia, Hardy fa un cant ple d’amor i esperança adreçat al seu fill Thomas. “L’amor és més fort que la pena”, repeteix la cantant al llarg de la cançó. I afegeix, com a missatge de futur: “Tens tantes coses belles per a viure, encara…”.
• “Le large”
2018
Un bellíssim videoclip realitzat pel director François Ozon serveix de suport per al llançament de la cançó. El tema forma part de l’últim àlbum publicat, Personne d’autre, que ja es pot considerar com el seu darrer missatge musical abans de marxar a l’altra banda…