Puerto Rico
Com tants joves a la seva època, Fèlix Astol i Artés ((Reus1813 - Mayagüez, Puerto Rico 1901), fugí cap a Cuba per eludir el servei militar, però fou obligat a enrolar-se en un dels batallons de l’Havana, on fou membre de la banda de música. Ja fora de l’exèrcit, actuà de tenor en companyies d’òpera, compongué diverses obres musicals, la majora avui perdudes, i, establert a Puerto Rico, hi dirigí una companyia de comèdies i s’hi casà amb Ramona Figueras. La peça amb la qual adquirí una projecció més notable va ser la dansa Bellísima trigueña (1867) que, en la versió coneguda com La Borinqueña, va convertir-se en l’himne nacional de Puerto Rico, el 1952, després d’haver servit de fons d’uns versos revolucionaris de Lola Rodríguez, muller de Bonoci Tió Segarra, periodista d’ascendència catalana que havia fet els estudis a Barcelona i que, el 1868, amb Josep Francesc Basora, de família originària de Reus, havien protagonitzat el Grito de Lares, primera proclama per la independència de Puerto Rico. Lola Rodríguez, principal figura de la literatura porto-riquenya el segle XIX, es refugià a Cuba amb el seu marit, on moriren tots dos, fugint de la repressió espanyola i va convertir La Borinqueña en un cant reivindicatiu, prohibit durant molts anys pel seu caràcter de protesta, però que el poble continuà cantant fins a fer-ne un referent de lluita col·lectiva: “¡Despierta, borinqueño/ que han dado la señal!/ ¡Despierta de ese sueño/ que es hora de luchar!”.
Cuba
En aquesta illa caribenya, la cançó La Palma, arbre característic de Cuba, va esdevenir tot un símbol de la revolta independentista per la llibertat i contra el domini espanyol. N’era autor el músic Rafael Palau, nascut a Catalunya el 1864 i mort a L’Havana el 1906. Compositor i director d’orquestra, establert de jove a Camagüey amb el seu pare, també músic, va compondre sarsueles, sainets, cançons, peces de piano i també música de caràcter religiós. Rafael Palau no limità el seu compromís a fer una cançó emblemàtica, sinó que participà activament en la lluita per la independència de l’illa. El seu germà Felip, professor i compositor, va ser durant quasi mig segle l’organista de la catedral de L’Havana.
Rafael Palau, ja a la capital, va ser deixeble del mallorquí Carles Anckerman Riera, autor de la fantasia Cuba i pare de Jorge Anckerman, creador de la guajira, gènere musical cubà inaugurat per ell amb la cançó El Arroyo que murmura, primera guajira cubana, si bé abans, el valencià Ruperto Chapí, de Villena (Alt Vinalopó), ja l’havia utilitzat a la sarsuela La revoltosa. Juntament amb Luis Casas, Anckerman va crear també la criolla, un altre gènere de la música cubana, lligada directament amb l’estil musical dels cors de Clavé, una música popular anomenada Clave a Cuba. Una de les criolles de Casas més conegudes de tots els temps és El Mambí, nom amb què es coneixien els guerrillers antiespanyols o mambises que lluitaven per la independència de l’illa. També era d’origen català, si bé nascut a L’Havana, Manuel Saumell, pianista i compositor, creador de l’havanera moderna i la contradansa cubana, considerat un dels pares de l’independentisme cubà i, indiscutiblement, el nom més destacat del nacionalisme musical d’aquell país. Amic de Ramon Pintó, català independentista afusellat per l’exèrcit colonial espanyol, el conservatori de L’Havana duu el nom de Manuel Saumell.
Argentina
El compositor Blai Parera i Moret (Múrcia, Espanya 1773- Mataró, 1840), s’establí d’infant a la capital del Maresme amb la seva família, ciutat on formà part de la capella de música del col·legi escolapi de santa Anna. El 1793 emigrà a l’Argentina, tocà l’orgue a la catedral i a diferents esglésies de Buenos Aires, com havia fet durant un any a Montevideo, i, a la capital argentina, on dirigí les orquestres del Coliseo Provisional de Comedias i del Teatro Porteño, féu classes de música i concerts de violí i clavicordi, a més de compondre diverses peces. Participà com a voluntari en la defensa de Buenos Aires durant les invasions angleses i, el 1813, el triumvirat que dirigia aleshores el país escollí una obra seva per a musicar l’himne nacional argentí, amb lletra de Vicente López Planes, probablement fill de valencians, inicialment conegut com a Marcha patriòtica, el text del qual va sofrir, amb el temps, canvis substancials atès el seu bel·ligerant caràcter antiespanyol: “Se levanta a la faz de la tierra/ una nueva y gloriosa Nación,/ coronada su sien de laureles/ y a sus plantas rendido un león”. Durant tres anys, l’himne de Parera també fou oficial a Xile, sota la influència del general José de San Martín, alliberador també de l’Argentina i el Perú. Parera tornà a Catalunya el 1817 i acabà fixant la residència definitiva a Mataró, on treballà com a interventor de correus.
Avui, una població a la Pampa duu el nom de Parera, com també un carrer de Buenos Aires i de Córdoba, Corrientes, Castelar, Posadas, Gualeguaychú, Olivos i Quilmes, entre altres ciutats argentines, així com escoles i agrupacions musicals. El 1933, alumnes de les escoles de Catalunya van fer-se càrrec de costejar el transport d’una pedra del massís de Montserrat fins a l’Argentina per a ser emprada en la realització d’un monument en homenatge a Parera. L’urna on es conserven els originals de l’himne nacional, a Rosario, és obra de l’escultor també català Torquat Tasso i Nadal (Barcelona 1853- Buenos Aires 1935), autor de nombrosos monuments patriòtics a l’Argentina, com el dedicat al general San Martín, a Bernardino Rivadavia, a la batalla de Salta o al Sol de Mayo, emblema nacional present a les banderes de l’Argentina i l’Uruguai i també en escuts militars del Perú.
Tothom a l’Argentina ha cantat alguna vegada l’himne que comença dient “Salve, Argentina, bandera azul y blanca”, si bé no tothom sap que la música i la lletra de l’himne que entona són obra del català Leopold Corretger (Barcelona 1862-Buenos Aires 1941), compositor i director de cors i orquestra. Als 18 anys debutà com a director al Teatre Principal de Barcelona, amb l’òpera Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti, ciutat on féu d’ajudant de Josep Anselm Clavé. El 1887 s’establí a Buenos Aires, on compongué diverses obres basades en motius tradicionals argentins, com ara tangos tan famosos com Apuntá pa’ otro lao o bé Argentino i també marxes, i hi va sobresortir per les cançons de caràcter patriòtic com Saludo a la bandera i Himno a Sarmiento, cantats encara avui a les escoles, Himno a Rivadavia, ¡Viva la patria!, El Gaucho o El ombú. El 25 de maig de 1910, amb motiu del Centenari de la Revolució de Maig que significà l’inici del procés que culminà amb la independència de l’Argentina, Corretger dirigí l’himne nacional argentí entonat per trenta mil escolars amb una banda de 500 músics, a la plaça del Congreso de Buenos Aires.
El barceloní Antoni Morera s’establí a la capital argentina el 1866 per treballar com a contrabaix al Teatro Alcázar i fer-hi classes de piano, aventura en què s’endugué també el fill de només un any, Enric Morera i Viura (Barcelona 1865- 1942). Aquest, després d’haver cantat per les esglésies i ser cornetí en una banda municipal, el 1897 tornà a Catalunya, on fou deixeble d’Isaac Albéniz, i deu anys més tard hi estrenava l’obra lírica amb text d’Àngel Guimerà La santa espina, que incloïa la sardana del mateix nom, veritable música d’afirmació nacional, prohibida per les diferents dictadures espanyoles per la seva significació inequívoca: “Som i serem gent catalana, / tant si es vol com si no es vol”. El 1909, per encàrrec del govern argentí va compondre un Himno a la patria per tal de commemorar el centenari de la independència argentina i una cançó escolar, Mayo, ambdues de caràcter patriòtic És significatiu que el mateix autor de l’Himno a la patria, dedicat a l’Argentina, fes també La sardana de la pàtria, en relació a la pàtria catalana, altres sardanes com Les fulles seques, La sardana de les monges i L'Empordà, totes elles d’una gran significació en l’imaginari col·lectiu, així com, novament amb lletra de Guimerà, l’Himne de nostra parla, cant abrandat en defensa de la comunitat de llengua i nació entre els territoris dels Països Catalans. També va harmonitzar diverses cançons populars catalanes tan emblemàtiques com Els segadors, Muntanyes del Canigó o El rossinyol.
Finalment, Josep Rodoreda i Santigós (Barcelona1851 - Buenos Aires1922), director de la Banda Municipal i de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, el 1906 s’establí a Buenos Aires, on dirigí el Conservatori de la capital argentina i fundà l’Orfeó Català del Casal Català. Autor de més de 300 obres, entre les quals l’Himne de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i la composició Pàtria. La seva obra més coneguda és el Virolai, sobre lletra de Jacint Verdaguer, que, amb el temps, adquirí una significació catalanista, no sols religiosa, en ser emprada en diferents actes públics no confessionals, com per exemple a les concentracions davant el departament d’Economia i Finances de la Generalitat, a Barcelona, el setembre de 2017.
Xile
Un cas singular és el de Ramon Carnicer i Batlle (Tàrrega 1789- Madrid 1855), compositor, autor de l’himne nacional de Xile, ja que mai no va ser ni a Xile ni a enlloc d’Amèrica, si bé va haver-se d’exiliar a París i a Londres, per les seves idees liberals. Compositor d’òpera i mestre de música, fou segrestat per ordre del rei Ferran VII i forçat a establir-se a Madrid, en contra de la seva voluntat, per organitzar-hi els teatres de la cort espanyola. Trobant-se a la capital anglesa i atès el prestigi que ja havia adquirit com a músic, Mariano de Egaña, representant diplomàtic de Xile, independitzat l’any anterior, li encarregà l’himne nacional de Xile, amb lletra de Bernardo de Vera Pintado, el qual va ser estrenat al Teatro Domingo Arteaga de Santiago de Xile, el 18 de desembre de 1828. Més endavant, la lletra fou substituïda per l’actual, escrita per Eusebio Lillo, d’un to menys clarament antiespanyol que el primer text: “Dulce Patria, recibe los votos/Con que Chile en tus aras juró:/Que, o la tumba, serás de los libres/O el asilo contra la opresión”. Als cent anys de la mort de Carnicer, la ciutat de Tàrrega li dedicà un monument, obra de l’escultor Carles Anadon, a la cèntrica plaça coneguda popularment com el Pati ies col·locà també una placa commemorativa a la seva casa natal a la placeta de l’Oli.Un carrer hi duu el seu nom, com també a Santiago de Xile i en altres poblacions d’aquell país on el Museu Històric Nacional en conserva el piano.
Mèxic
El compositor Jaume Nunó i Roca (Sant Joan de les Abadesses 1824- Nova York1908), va començar la carrera musical conduït pel seu germà Joan, organista del monestir de Sant Joan de les Abadesses, fou solista del cor de la catedral de Barcelona i viatjà becat a Itàlia per estudiar-hi composició. El 1851 passà a Cuba on introduí els instruments de metall a les bandes militars i hi conegué el general Antonio López de Santa Anna, president de Mèxic. Un any després, per invitació del president, s’establí en aquest darrer país, on dirigí el Conservatori Nacional i hi organitzà les bandes militars. El 12 d’agost de 1854 fou el guanyador del concurs organitzat per a composicions destinades a esdevenir l’himne nacional del país, sobre la lletra de Francisco González Bocanegra, himne estrenat el 15 de setembre d’aquell any al teatre Santa Ana de la capital, més tard Teatro Nacional: “Mexicanos, al grito de guerra/ el acero aprestad y el bridón,/ y retiemble en sus centroa la tierra/ al sonoro rugir del cañón”. Després d’una nova estada a Cuba i un pas fugaç per Catalunya, s’establí a als Estats Units, a Nova York i a Buffalo, si bé tornà a Mèxic en diferents ocasions. El 1864, per dirigir-hi una temporada d’òpera, el 1901 per assistir a l’homenatge que se li féu al Teatro Arbeu i, tres anys després, amb motiu de la celebració del cinquantenari de l’himne. Les seves despulles, les úniques d’un estranger, reposen a la Rotonda de los Hombres Ilustres de la capital mexicana des de 1942, quan el govern mexicà va fer-les exhumar del cementiri de Buffalo on era enterrat. Al seu poble natal se li dedicà una font, en un indret conegut popularment com a “plaça dels mexicans” i una casa museu en recorda la història del músic. Tot i haver compost més de 600 obres, en resta sobretot el record d’una, l’Himne nacional mexicà. Al seu poble natal hi ha el carrer Mestre Jaume Nunó i també en duen el nom vies públiques a la Ciutat de Mèxic, Guadalajara, Guanajuato i altres poblacions mexicanes. És habitual, cada cop que és nomenat un cònsol mexicà nou a Catalunya, que la visita oficial a les autoritats de Sant Jaume de les Abadesses sigui una de les primeres activitats a dur a terme.
Un altre català, Lluís G.Jordà (1869-1951), s’instal·là a Mèxic el 1898, on fundà la revista El Arte Musical i el Quintet Jordà-Rocabruna i posà música a la famosa sarsuela Chin Chun Chan, la més representada mai a l’Amèrica llatina i la primera obra mexicana a superar les 2.000 edicions a l’escenari. Jordà és l’autor de l’Himno patriótico de la Segunda Reserva (1902), premiat en el certamen musical convocat pel Comité Central Obrero Patriotas Mexicanos , una de les peces preferides per l'exèrcit mexicà fins al punt de ser-ne considerat, de fet, el seu himne. El 1910, Jordà guanyà el concurs convocat pel Ministeri d'Instrucció Publica i Belles Arts de Mèxic, amb motiu del primer centenari de la independència del país, amb l’obra Cantata de la Independencia.
Paraguai
El músic Jaume Segalési Faixó (Barcelona 1891- 1960), formà part de l’Orfeó Català, on rebé el mestratge dels forjadors de l’escola coral catalana Antoni Nicolau i Lluís Millet. Autor de dues sardanes per a cobla, Enyorança (1908) i Adéu (1910), títols que semblaven presagiar l’allunyament del país, el 1911 anà a viure al Paraguai, on fundà i dirigí l’Orfeó Català d’Asunción, massa coral amb la qual interpretava obres d’autors catalans i paraguaians. Posà música als Goigs a llaor de Nostra Dona de la Pietat Compatrona d'Igualada i la seva Comarca i és autor d’una harmonització cantada de l’himne nacional d’aquest país que conté aquesta estrofa en espanyol, ja que és cantat també en guaraní: “Paraguayos, ¡República o muerte!/ Nuestro brío nos dío libertad;/ Ni opresores, ni siervos, alientan,/ Donde reinan unión, e igualdad.”.
Panamà
El fill del campaner de l’església de la Trinitat de Vilafranca del Penedès era Albert Galimany i Pujol (Vilafranca del Penedès 1889- Panamà 1973), que es formà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, amb Joan Lamote de Grignon. Als vint-i-un anys s’embarcà cap a Amèrica amb la companyia d’òpera i sarsuela Du-Boucher i el 1911 fixà la residència a Panamà i, l’any següent, ja en dirigia la Banda Republicana. Va ser director també de la primera Orquestra Simfònica de Panamà, professor de piano i música de cambra del primer Conservatori de Música i Declamació i director de la banda de música de la República. El 15 d’agost de 1914, durant la cerimònia d’inauguració del canal de Panamà, dirigí la banda de música situada a bord del vaixell SS Ancón, la qual interpretà l’himne nacional de Panamà, seguit de la Marcha Panamá, considerat el segon himne nacional del país i compost per ell mateix per a aquella ocasió, i, fidel als seus orígens, Galimany hi féu sonar una sardana d’Enric Morera, probablement La Santa Espina, ja que amb L’Empordà era la més destacada de les sis que el mestre barceloní havia compost fins aquell moment.
Galimany és autor també dels himnes patriòtics La bandera panameña i Soldados de la independencia i va posar música al poema Patria de Ricardo Miró, figura de la literatura panamenya, escrit quan aquest era cònsol del seu país a Barcelona, el 1908. Fet amb el gènere musical conegut com pasillo, molt arrelat en diferents països americans, es considera com un fill del vals i és una expressió formal d’alegria a causa dels diferents processos independentistes exitosos viscuts al llarg del segle XIX, a l’Amèrica llatina. Galimany procurà enllaçar la música popular amb la clàsica i contribuí a configurar la identitat musical del seu país d’adopció, on es nacionalitzà el 1923, com n’és una mostra l’obra Capricho Típico Panameño. Puntualment va ser invitat a dirigir la Banda de l’Armada nord-americana, la Banda San José de Costa Rica, la Banda Municipal de Santiago de Cuba, la Banda de l’Estat Major de l’Exèrcit de Mèxic o la Banda de l’Exèrcit de Guadalajara. A principis de la dècada dels setanta, el pintor Juan Manuel Cedeño va pintar un retrat oficial seu destinat al Salón de la Nacionalidad on figuren els personatges il·lustres de Panamà, a l’edifici del ministeri de Governació i Justícia. El músic vilafranquí va compondre també una sardana, titulada Amorosa, i la melodia Sol ixent per a violoncel i piano. La seva filla Elsa, nascuda ja a Panamà, és la mare de Guillermo Endara Galimany (1936-2009), president de la República de Panamà després del règim militar i considerat per molts una mena de pare de la democràcia panamenya contemporània.