Aquest 9 d’Octubre els valencians i les valencianes celebren la seua diada. Fou un 9 d’octubre de 1238 quan Jaume I va entrar a la ciutat de València i la va incorporar a la Corona catalanoaragonesa, un anhel que el rei del casc del drac alat i les seues tropes havien perseguit llargament. Onze dies abans, l’emir de València, Zayyan ibn Mardanix hi havia signat la rendició, després de cinc mesos de setge. En el relat oficial, aquell fou el final de Balansiya i l’acte fundacional del Regne de València. Jaume I, clar, ha esdevingut el pare de la pàtria, tal com ha quedat en el discurs oficial que les mateixes Cròniques començaren a fonamentar. “Jaume I, el Conqueridor”, com s’ensenya als infants des de ben menuts.
Menys conegut resulta, en canvi, el paper decisiu que Violant d’Hongria va tenir en aquell episodi històric. La segona esposa de Jaume I —abans el Conqueridor havia estat casat amb Elionor de Castella, de qui es va divorciar— va ser l’única persona per qui el rei es va deixar aconsellar. La postura de Na Violant va inclinar Jaume I cap a la via de la negociació dialèctica, que esdevindria, finalment, en rendició. S’evità, així, el bany de sang que una acció per la força hauria suposat, un escenari que hauria plagut molt més els consellers que envoltaven Jaume I.
Aquest episodi evidencia fins a quin punt les reines van tindre poder dins la conformació i la consolidació de la Corona catalanoaragonesa. Però, tanmateix, i amb l’excepció de la mateixa Violant d’Hongria, el seu paper com a administradores ha estat menystingut fins fa poc. En l’imaginari col·lectiu les reines medievals apareixen com a personatges secundaris, la finalitat de les quals era únicament i exclusivament donar un descendent al rei i, en tot cas, teixir aliances dinàstiques a través de matrimonis convinguts. Tampoc la historiografia no els havia parat excessiva atenció, almenys fins fa mig segle, sobretot perquè també aquesta ha estat condicionada per la mirada masculina amb què el món, en el seu conjunt, ha estat observat. Les reines podien ser “filles de”, “dones de”... però rarament han estat objecte d’estudi per elles mateixes.
Com explica la investigadora Lledó Ruiz Domingo, “fins fa uns pocs anys, l’anàlisi del paper social, econòmic i, especialment, polític de les reines consorts havia estat una imatge pintada amb una paleta reduïda de colors, blanc o negre. Senzillament, no s’havia posat el focus sobre elles”. Ruiz Domingo és autora de la tesi Reginalitat baixmedieval. La significació política, econòmica i cerimonial de la reina consort a la Corona d’Aragó durant els segles XIV i XV, probablement la investigació més profunda i ampla feta fins ara sobre el paper d’aquestes personalitats que havien restat majoritàriament en l’ombra. “Fins fa uns anys era inconcebible parlar de dones i poder a l’edat mitjana. Les atribucions d’aquestes dones, incloses les reines, es limitaven a qüestions exclusivament vinculades a la maternitat, o a qüestions de representació monàrquica, però en cap cas com a actors dins del tauler polític medieval”, relata.
Aquesta manca d’interès pel que s’ha batejat com la reginalitat era especialment sagnant en el cas de la Corona catalanoaragonesa, sobretot si es compara amb el volum d’investigacions fetes al voltant de la resta de dinasties de la península Ibèrica. En el cas de Castella, la poderosa figura d’Isabel I fou l’esperó perquè a la dècada dels setanta la investigadora María Isabel del Val Valdivieso iniciara una línia d’investigació que no s’ha aturat. Els regnats de les reines de Navarra i Portugal també han estat convenientment disseccionats. En el cas que ens pertoca, les aproximacions fetes fins a finals dels setanta i principis dels vuitanta eren meritòries, però encara parcials. “És a partir de la tercera onada de feminisme, als setanta, que les coses comencen a canviar”, relata Ruiz Domingo. A casa nostra Blanca Garí, Teresa Vinyoles, María del Carmen García Herrero o Núria Silleras inicien un camí que ja no tindrà volta enrere i que la mateixa Ruiz Domingo continua explorant amb la seua tesi.
Reines mediadores
A Ruiz Domingo el cuquet per aquestes figures li picà quan cursava tercer en la Facultat d’Història de la Universitat de València. “En l’assignatura d’Història de la Corona d’Aragó, el professor Ferran Garcia-Oliver ens proporcionà alguns textos de les Corts Catalanes celebrades durant la guerra dels Dos Peres. A mi em va correspondre una arenga de la reina Elionor de Sicília a les Corts de l’any 1365, en la qual els comminava a fer allò que ella volia”. Aquell to, i el fet que el discurs no coincidira amb el que dos anys abans havia pronunciat el seu espòs, Pere el Cerimoniós, despertà la seua curiositat. I si potser les esposes del rei tenien un paper molt més important que no semblava? I si, en recloure-les a un paper secundari i subaltern, s’estava cometent una injustícia? Aquelles preguntes foren la palanca que l’espentaren a indagar i que li va valdre el premi a la millor tesi doctoral de l’any 2020.
Cal tenir present que, al contrari del que passava a Castella, Navarra o Sicília, a la Corona catalanoaragonesa, només els homes heretaven la corona. No hi havia llei sàlica, però així ho marcava la tradició. Les reines eren, per tant, consorts, filles de famílies que pertanyien als estaments més alts de la societat —moltes voltes, filles elles mateixes de reis o de membres de l’alta noblesa. Els matrimonis eren una qüestió política, unions adreçades a assolir determinades finalitats territorials.
Les reines no eren, en tot cas, figures comparsa. En absolut. Perquè, si bé la seua obligació principal era donar un fill al rei —Maria de Castella (1416-1458), per exemple, esposa d’Alfons el Magnànim (1416-1458), va quedar embarassada, però va avortar, i, finalment, no va poder engendrar, circumstància per la qual la corona passà, a la mort del Magnànim, a mans del seu germà Joan II—, un cop complit aquest objectiu, les regines en tenien un altre igualment d’important. “La reina havia de col·laborar amb l’empresa del seu marit, és a dir, en la governació de la monarquia, amb un rol complementari al del rei, propi, però derivat d’aquest —escriu Ruiz Domingo en la seua tesi-. La reina com a consort era, per tant, una part integrant de la monarquia i a la baixa edat mitjana havia esdevingut una figura institucional amb preeminències que podia exercir i característiques que havia d’encarnar. D’ací que totes les reines accediren a diferents quotes de poder, actuant, intervenint i operant entre els diferents engranatges de la comunitat política”. Així, la parella règia treballava i col·laborava conjuntament en benefici de la monarquia i a favor de la seua descendència, atès que el seu objectiu era perpetuar la seua nissaga al capdavant de la corona. “En aquesta associació política —explica Ruiz Domingo—, la reina gaudia d’una autoritat social i una influència, aprovada i acceptada per la resta d’agents polítics, sobre el monarca a conseqüència de la proximitat física existent entre la parella règia”.
L’episodi abans esmentat sobre Violant d’Hongria en la rendició a València il·lustra les tasques que li eren atribuïdes a la consort. A elles els corresponia cercar camins i vies de contacte per afavorir l’agenda de la monarquia ja fora acceptant nous servidors a casa seua, afavorint matrimonis o negociant com a interlocutora en nom de la monarquia amb altres agents socials. La tasca de mediació en conflictes fou especialment rellevant. A la figura real femenina se li atribuïa la capacitat per trobar ponts de diàleg entre les parts en conflicte, amb l’objectiu d’evitar el vessament de sang. Maria de Castella, per exemple, fou decisiva per evitar que el seu marit (Alfons el Magnànim), juntament amb Joan de Trastàmara (rei consort de Navarra i germà d’Alfons), s’enfrontaren a l’exèrcit del rei de Castella, Joan II (que era germà de Maria), el 1429, per controlar Castella. Amb les tropes sobre el camp de batalla, la reina Maria, després de cavalcar llargues jornades, va aparèixer de forma sorprenent. Aleshores, Maria, una reina amb una salut precària, va demanar una tenda al seu germà i es va plantar en meitat del camp de batalla. I els digué, solemnement, que no marxaria fins que el seu marit, el seu germà i el seu cunyat signaren un acord de pau.
“La tenacitat de la reina la impulsà a dur a terme el simbòlic gest d’interposar-se entre els dos exèrcits, posant la seguretat dels membres de la seua família i la pau entre les monarquies per davant de la seua integritat física”, explica Ruiz Domingo. La plantada de l’aleshores reina va forçar l’entesa entre les parts i va donar peu a la signatura del tractat de Majano. Així, mentre l’home encarnava el rol masculí de la guerra, la reina virtuosa era aquella que cercava canals de confluència amb els quals s’evitaven conflictes o es feia possible que les estratègies polítiques conclogueren de forma cordial. “L’instrument polític fonamental de la dama modèlica havia de ser la paraula”, relata.
Un cas semblant es donà amb Maria de Luna (1358-1406) , esposa de Martí l’Humà (1356-1410), quan la ciutat de València es trobava a les portes d’una guerra civil. Maria, en absència del seu espòs, anà al Cap i Casal a mediar entre les parts i hi romangué nou mesos, temps durant el qual es va mantenir la pau. Convençuda de l’estabilitat social, i transcorregut aquell temps, marxà cap a Saragossa, circumstància que va reviscolar els enfrontaments a la ciutat. El govern municipal reclamà aleshores la presència del rei, la qual és requerida mitjançant una missiva de la mateixa reina. El rei, però, embarcat en les campanyes militars, ignora la crida de forma reiterada, fins que la reina li envia una carta amb un to quasi amenaçador. Només aleshores, Martí l’Humà es desplaçà a València. “La reina era com una consellera, amb la peculiaritat que podia parlar al rei amb un to i una confiança que la resta de consellers de la cort no podrien assolir mai”, explica Ruiz Domingo, que participa en el projecte Munarqas amb el qual un grup d’investigadores volen estudiar de forma minuciosa el paper de les dones en els regnats.
Les lloctinentes
Siga com siga, fou en la lloctinència on el poder de les reines consort es plasmà amb més claredat. Però, què era una lloctinència? S’ha de tenir en compte que el territori pertanyent a la Corona catalanoaragonesa s’amplià de forma considerable al llarg dels segles, la qual cosa dificultava notablement la gestió del territori. La lloctinència, doncs, consistia a delegar les atribucions pròpies i reservades per al rei a algun familiar, jurista o conseller pròxim al monarca. Es tracta d’una figura de la qual ja es té constància en temps de Jaume I, però no és fins a la meitat del segle XIV que es té constància de la seua atribució a la muller del rei.
És a partir d’Elionor de Sicília (1325-1375), tercera esposa de Pere el Cerimoniós (1319-1387) que es té coneixement d’aquesta nova condició, la qual es reiterarà en les cinc generacions següents, en què les dones són facultades per governar i prendre decisions en molts àmbits. Violant de Bar, Maria de Luna, Maria de Castella i Joana Enríquez, a més de l’esmentada Elionor de Sicília esdevenen l’alter ego dels seus esposos quan aquests s’embarquen en interminables campanyes bèl·liques. Convocaven i presidien Corts, ordenaven exèrcits, nomenaven càrrecs importants, ordenaven preparar flotes o subministraments de cereals... A voltes —sobretot en les qüestions més estratègiques i de llarg termini—, ho feien mitjançant una consulta prèvia als esposos; altres —sobretot quan hi havia urgències— amb plena autonomia, sota la confiança mútua entre el matrimoni i el convenciment que la seua missió era preservar el regnat i el llinatge.
Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília foren, en aquest sentit, un exemple d’harmonia. Maria de Castella, tot i tenir una relació freda amb Alfons el Magnànim i tenir un estat de salut precari, exercí de lloctinenta durant 32 anys si se sumen les moltes temporades que l’espòs va passar fora. “Durant molt de temps, no hem sabut ni tan sols el nom de les reines. És la nostra responsabilitat traure a la llum les contribucions que van fer a la construcció de la Corona Aragonesa”, assegura Ruiz Domingo.
----------------------------------------
DE CERSEI LANNISTER A MARIA DE LUNA
Les intrigues que detalla Ruiz Domingo en la seua tesi farien empal·lidir els millors guionistes de Jocs de Trons. Guerres, acords de pau, matrimonis insatisfets, venjances, secrets, mentides... tot cabia en aquella atribolada Baixa Edat Mitjana, en la qual la primera obligació d’una reina era donar un hereu a la corona. “La vida, la reputació i, fins i tot, la memòria posterior d’aquestes dones es determinava per, entre altres, la seua habilitat, capacitat o possibilitat de tenir fills i garantir la successió al tro”, escriu la medievalista Ruiz Domingo. Un cas especialment notable és el de Maria de Luna (1358-1406), qui va haver d’assumir sobtadament la condició de lloctinent del rei.
Els esdeveniment es precipitaren el 19 de maig de 1398, quan la mort sorprengué Joan I (1350-1396) enmig d’una cacera. El fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Castella se n’anava a l’altre món sense deixar descendència masculina. O això semblava; perquè tan bon punt va transcendir la seua mort, i mentre tothom situava el seu germà -Martí l’Humà-com a nou rei , la seua vídua, Violant de Bar, anuncià que estava encinta. Qui havia de ser rei, doncs? El germà Martí o l’hipotètic fill baró que Violant tenia a les entranyes? A tota aquesta equació calia sumar-li una nova dada: el fet que Martí l’Humà es trobava a Sicília.
L’aposta per ell, tanmateix, era nítida per a una part de la seua Cort, però en la seua absència es nomenà la seua esposa, Maria de Luna, lloctinent, és a dir, gerent i administradora de la corona en absència de qui molts consideraven el nou rei. “De sobte Maria de Luna es troba amb una cunyada presumptament embarassada -finalment es demostrà que no ho estava-, algunes ciutats que no estaven convençudes de la seua legitimitat, i un intent d’invasió pel nord per part de la filla de Joan I i el seu espòs -explica la medievalista-. Amb tot i amb això, aconseguí gestionar la situació i quan el 1397 Martí l'Humà tornà de Sicília, fou coronat rei”.
------------------------
LES QUATRE BODES DE PERE EL CERIMONIÓS
Al llarg de la història de la Corona hi hagué reis que tingueren múltiples dones, car la mort durant el part era cosa ben comuna. Pere el Cerimoniós (1319-1387), rebesnét de Jaume I, fou prolífic en aquest camp. Primer es casà amb Maria de Navarra, amb qui tingué cinc descendents: el primer, xic, va morir i tres van ser xiques. Maria va morir en el part del cinquè, que va era un xiquet i, per tant, hauria assegurat la continuïtat de la corona, de no ser perquè va morir als pocs dies. Això fou el 1347. Aquell mateix any, Pere es casà amb Elionor de Portugal, qui va morir vuit mesos després a causa de l’epidèmia de la pesta, amb només 20 anys.
Fou amb Elionor de Sicília que el Cerimoniós aconseguí, per fi, el fill mascle que perseguia: Joan I, el rei caçador que, mort sense descendència, acabaria deixant el tro al seu germà, Martí l’Humà. Abans de tot això, però, Pere el Cerimoniós encara tingué temps de casar-se una quarta volta, ara amb Sibil·la de Fortià, qui li va donar tres fills més. En el moment del casament ell tenia 58 anys; ella, 27.