El batec de la llengua té un ritme distint a cada racó del país. Condicionada pel context polític, però sobretot pel seu impuls social, el català no ha comptat mai amb la protecció que mereix una llengua que, tot i ser parlada per deu milions d’habitants —és la llengua europea sense un estat al darrere, amb el permís d’Andorra, que més parlants té—, viu en una situació de minorització constant. Pere Mayans ja ho va relatar al seu llibre Cròniques negres del català a l’escola (Edicions del 1979, 2019), així com molts altres autors han detallat les persecucions contra la llengua arreu del país. Actualment, també hi ha la globalització, un fenomen que tendeix a arraconar encara més les llengües minoritzades a favor de les que compten amb centenars de milions de parlants, que són les més freqüents als canals accessibles a través d’Internet. El català, per tant, juga una partida ben difícil en què necessita voluntaris i estrategs que garantisquen la seua supervivència.
Però, a sota de tota aquesta gent que fa xarxa arreu del territori i que treballa amb aquesta intenció, hi ha els desconeguts. Aquells que, sense cap motivació especialment política, sense cap tipus de militància al darrere, han mirat de preservar el català en la mesura de les seues possibilitats. Els qui ho han fet malgrat que procedeixen de famílies castellanoparlants, els qui arriben des d’altres racons de l’Estat espanyol i els qui, tot i el seu anonimat, són imprescindibles perquè la llengua es continue utilitzant gràcies a la incorporació de nous parlants.
A Catalunya van ser molts els migrants d’arreu de l’Estat que hi van arribar encara durant el franquisme o després de la mort del dictador. La industrialització del territori era tota una crida als nouvinguts que es veien obligats a abandonar les seues llars i a buscar nous espais urbans en què prosperar. El fenomen va ser tal que l’arribada de milers de persones va despertar l’interès de distints observadors del país. Si Francesc Candel (1925-2007), procedent de la comarca valenciana i castellanoparlant del Racó d’Ademús, va publicar el 1964 Els altres catalans (Edicions 62), Jordi Pujol, que en aquell moment encara estava lluny d’esdevenir president de la Generalitat, va viatjar a distints pobles d’Andalusia, Extremadura o Castella per conèixer els orígens d’aquells nous ciutadans de Catalunya. Hi havia una preocupació evident, reconeguda i expressada per molts, sobre si aquests nouvinguts adoptarien o no el català com a llengua i cultura pròpies. Més encara quan des del poder de l’Estat hi havia la sensació —satisfactòria per a les elits polítiques centralistes— que les migracions castellanes cap al Principat jugarien en contra de la identitat del territori.
La identificació dels nouvinguts
Aquests dirigents no comptaven, però, amb una identificació ben clara dels nouvinguts amb la cultura del territori d’acollida. Julián Carrasco va nàixer el 1957 a Valverde del Fresno, Càceres, un poble situat a només 30 quilòmetres de la frontera amb Portugal. De fet, ell mateix explica que al seu poble té presència l’idioma portuguès amb paraules i expressions instal·lades gràcies a la proximitat amb aquest país. Julián va arribar a Catalunya quan tenia 15 anys, el 1972, per instal·lar-se a Reus (Baix Camp) amb la seua germana. “Durant el franquisme sentíem parlar català, però evidentment estudiar-lo no era una opció. Després vam comprovar que parlar-lo ens serviria per enfortir un model d’igualtat i d’oportunitats, perquè ens vam adonar que la gent que tenia millors feines el parlava. Per això vam creure en les escoles en català, especialment per als nouvinguts, perquè la gent d’aquí ja el parlava. Era la manera de no quedar-nos enrere”.
Julián va viure l’època de la immersió com a pare. La mateixa immersió que reclamaven amb entusiasme els barris barcelonins que tants migrants havien acollit perquè, com subratlla aquest català d’origen extremeny, era la manera de fer prosperar els seus fills arreu del país. Julián, que militava al PSUC i a l’associació de veïns de la localitat a què es va desplaçar, ha tingut dos fills catalans —que ara tenen 35 i 30 anys, un és arquitecte i l’altre advocat— que van créixer amb la immersió i en un entorn urbà, Esplugues de Llobregat, clarament castellanoparlant.
Molt ha plogut des d’aquell moment, perquè si la immersió generava consens aleshores, els últims anys s’ha vist discutida amb força per segons quins partits, i malmesa, fins i tot, per decisions judicials. Julián, en canvi, no creu que s’haja trencat tal consens. “Cal dir que en aquell moment tampoc no hi havia unanimitat total”, considera. La gran complexitat del moment actual, creu, “és que abans els migrants procedíem de la resta de l’Estat i passàvem del castellà al català. Ara, en canvi, ve gent de tot arreu i es parlen un fum de llengües, però no crec que s’haja trencat cap consens”.
Com Julián, Domingo Alfonso Carrasco va nàixer també a 30 quilòmetres de la frontera amb Portugal, però bastant més al sud. Domingo és de Villablanca, Huelva, del 1963, i va arribar a Catalunya als 13 anys amb els seus pares. Va entrar a treballar al sector de l’automòbil a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Continua dedicant-se al mateix ofici, tot i que residí a Sant Boi de Llobregat i més tard s’instal·là definitivament set quilòmetres al nord d’aquell riu, a la localitat de Sant Vicenç dels Horts, també al Baix Llobregat.
Domingo explica que va tindre contacte amb la llengua només arribar a Catalunya, tot i que la major part dels treballadors del seu taller utilitzaven normalment el castellà. Els seus fills van estudiar al Col·legi Jesús-Maria, al barri barceloní de Sant Gervasi, “una escola de pagament on el primer que vaig exigir va ser que els meus fills aprengueren el català com calia. “Ara coneixen la llengua, la parlen, l’escriuen i jo n’estic ben orgullós”, diu. Segons ell, la seua exigència es devia al fet que sempre ha considerat que “saber idiomes és cultura i la cultura no empobreix, sinó que enriqueix”. “Oposar-s’hi és ridícul”, sentencia.
Tot i que el temps ha passat i que certs consensos han trontollat, Domingo considera que la situació de la llengua catalana en l’actualitat és bastant més positiva que quan ell va arribar al Principat. “No hi ha ningú que es negui a parlar en català. Aviat compliré els seixanta anys i mai no m’he sentit discriminat pel meu origen, ni abans ni ara. Tot el contrari: sempre he dit que els catalans naixem on volem, i els qui vam arribar fa dècades en som un clar exemple”, assegura.
Els pares de Xavier Ladero, que va nàixer el 1989 a Barcelona, pertanyen a la generació dels dos anteriors testimonis. Aquests, però, van arribar des de Vigo, Galícia, i el seu fill és dels qui va incorporar el català com a llengua de transmissió familiar amb els seus descendents. Fill de la immersió lingüística, Xavier va créixer al barri del Bon Pastor, al districte barceloní de Sant Andreu, amb un gran percentatge de veïns migrants. I recorda, de fet, que tot i fer moltes hores lectives en català a l’escola, si el professor se sentia més còmode fent la classe en castellà, la impartia en aquest idioma i després feien els exàmens en català. “Era una situació estranya”, reconeix, tot i que mai no ha percebut “un problema real de coexistència de llengües”.
Ladero admet també que al carrer en què viu hi ha una gran tendència a utilitzar el castellà. “Als nostres ambients el català no s’utilitza massa, i és per això que considero fonamental que l’escola reforci això”. Per aquest motiu, al seu barri, on indica que el 90% dels habitants són castellanoparlants, entre els pares es valora “molt positivament” l’ensenyament del català a l’escola.
Les Illes Balears havien assumit les competències en aquesta matèria als anys vuitanta, però no van tindre una llei pròpia educativa fins al febrer d’aquest 2022. Sí que hi va haver, el 1986, la Llei de normalització lingüística aprovada el 1986, quan governava Aliança Popular (AP) amb el president Gabriel Cañellas al capdavant.
Aquesta mirada enrere demostra la involució d’aquest partit —ara, PP— en matèria lingüística, ja que el 2022 es va negar a votar a favor de la llei educativa balear si no incloïa el castellà com a llengua vehicular. En canvi, l’exposició de motius de la Llei de normalització del 1986 admetia la persecució contra el català durant les dècades anteriors, i assenyalava, a més, que la llengua “ha d’ésser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense el perjudici de la unitat de la llengua catalana”. Posteriorment, en aquesta mateixa Llei, s’assegurava “el coneixement i l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament”.
És per això que a les Illes molts alumnes van poder cursar —i encara poden fer-ho— la primària i la secundària en la llengua autòctona. És el cas dels tres fills d’Antònia Amengual, nascuda el 1970 a Palma i que recorda un professor “molt franquista” a qui, amb el nou context polític, el van obligar a fer classes en català “i es va negar, perquè deia que ell no ensenyava en llengua vernacla”. Antònia no va tindre cap mena de dilema pel fet que els seus fills foren escolaritzats en català: “És la llengua que xarrem, és el natural, no era una qüestió ideològica: senzillament, no se’m podia ocórrer que els meus fills creixessin en castellà o en qualsevol altra llengua”.
Els tres fills van anar al CEIP Es Pont, al barri palmesà de Son Gotleu, on a principis d’aquest segle un 25% dels veïns procedien d’Andalusia. Com en tants altres llocs, ara els seus habitants procedeixen de distints països del món. Fruit d’aquest context, els prejudicis de l’època, recorda Antònia, podien fer pensar que aquella escola pública era “marginal”, i hi havia qui escolaritzava els seus fills en escoles privades i concertades on tot es feia en castellà, llevat de l’assignatura de català. De fet, Antònia, que va optar per l’escola pública, va sentir “una mica d’incomprensió per part dels meus companys de feina, perquè Son Gotleu era un barri de migrants i era vist amb desconfiança”. L’escola del barri encara es desenvolupa en català, però Antònia reconeix que la situació és més singular ara que quan els seus fills eren alumnes de l’escola. “Ara hi ha gent de tot arreu i s’han format com petits guetos que han fet que la llengua catalana sigui la de l’escola, però no la del carrer per a la major part de l’alumnat”.
Aquesta observació la fa també Antoni Vidal. Nascut a Palma el 1963 i amb els seus fills escolaritzats en el seu dia també a Son Gotleu —un va nàixer el 1996 i l’altre el 2002—, Vidal explica que molts mestres “s’han vist superats” davant les dificultats per ensenyar el català a nouvinguts de procedències tan dispars. “El problema està al carrer, on no s’utilitza tant el català”, lamenta, tot i que se sent satisfet de la lluita per la llengua a les Illes. Recorda el cas de José Ramón Bauzà, president entre 2011 i 2015 amb el PP —i avui eurodiputat amb Ciutadans—, quan va voler imposar el “trilingüisme” a còpia de llevar hores lectives de català a les escoles. Noranta mil persones es van manifestar a Palma contra aquest propòsit després d’una vaga indefinida. “Es van omplir els carrers i va ser un èxit increïble, que va ser, també, el preludi de la mort política de Bauzà”, s’enorgulleix Vidal.
El sud complex
Al País Valencià també s’ha fet present la complexitat que implica el fenomen de la migració per al manteniment de la llengua autòctona en cas que, com el català, es tracte d’un idioma minoritzat. A les comarques més meridionals, on la llengua és encara més feble que a la resta del territori, també hi ha persones que treballen per la seua supervivència.
Per exemple, Andrea Nicolás, que va nàixer a Elx (Baix Vinalopó) el 1986. De família andalusa i d’origen també il·licità —tot i que la seua àvia va passar, com tants altres, a educar els seus fills en castellà—, no va ser escolaritzada en català. Fins a l’arribada de l’actual Govern valencià, el sistema educatiu dividia les classes en “línies”, i incorporava a la castellana els alumnes que rebien les classes en castellà i a la valenciana els qui cursaven l’ensenyament en la llengua del país. Andrea, en canvi, va anar a una escola concertada perquè els seus pares, com tanta altra gent de l’època, miraven l’escola pública amb desconfiança.
Però ella va anant incorporant el català al seu dia a dia en conèixer Imma, la seua parella, filla de crevillentins (Baix Vinalopó). Van establir-se a Alacant, on mantenen la llengua a casa. “Quan va nàixer el nostre fill”, relata, “Imma, des del primer dia, li va parlar en valencià, i jo vaig adoptar aquest idioma perquè no el podia parlar només la meua parella... Els xiquets, tot i ser escolaritzats en valencià, tenen el castellà com a llengua per a relacionar-se entre ells fora de les aules”.
Andrea reconeix que la decisió de triar el català com a llengua per als seus fills comporta una implicació política, “de recuperació conscient d’una llengua minoritzada”. Considera, també, que “és un dret que va més enllà de l’idioma i molt més enllà de moltes altres coses: és una connexió amb la terra, amb la cultura, amb les arrels i els avantpassats, per no perdre allò que és nostre”.
Glòria Alemañ, també il·licitana, va nàixer el 1956 al Camp d’Elx, toponímia compartida pel conjunt de pedanies que envolten la capital del Baix Vinalopó i on el català sobreviu amb molt més avantatge que als entorns urbanitzats, on els nouvinguts han incorporat noves llengües. Tot i aquest context aparentment més favorable, Glòria reconeix que “semblava que parlar en valencià als nostres fills estava com mal vist: els meus germans menuts els van educar en castellà, tot i que nosaltres”, en referència a ella i al seu marit, “mai no vam entendre per què no els havíem de parlar en valencià”. Per això van escolaritzar els seus fills en la línia valenciana, cosa que ha permès, entre altres coses, que el seu fill gran residisca a Barcelona des de fa 14 anys.
Un cas similar s’ha donat en els fills de Piedad Zamora, tot i que ella va nàixer a Ciudad Real el 1957. Va ser mare amb només 22 anys i els seus fills, nascuts també a Elx, van poder aprendre el català a l’escola des de ben menuts, “una de les millors decisions que he pres mai”. Va triar aquesta opció escolar, diu, perquè el seu entorn li ho va recomanar. Ara, el seu fill gran, que té dues carreres, treballa en una multinacional a Madrid, “i és la persona de l’empresa que manté les relacions amb els clients catalans”. Com la seua filla, que també treballa a Madrid i, gràcies a la seua fluïdesa amb el català, presenta els projectes de la seua empresa de manera continuada a Barcelona.
En canvi, la complexitat de la llengua al País Valencià va molt més enllà de la immigració. Aquest territori, per diverses circumstàncies històriques, té al seu si localitats i comarques que són exclusivament castellanoparlants. Alguns municipis, com les capitals comarcals de Villena (Alt Vinalopó) o Requena (Plana d’Utiel), van ser incorporats a les províncies d’Alacant i de València —respectivament— en la primera meitat del segle XIX, tot i haver format part històricament de la corona castellana. D’altres, com Oriola, que van parlar el català fins a finals del segle XVII, van canviar el seu idioma a còpia de repoblacions dotades de veïns murcians. La llengua autòctona del passat, en tot cas, es conserva en moltes expressions puntuals de la població i també en els documents antics, especialment els religiosos.
Amb el castellà com a llengua autòctona, no són pocs els polítics, fonamentalment de la dreta espanyola, els qui aprofiten aquesta circumstància perquè alguns veïns d’aquestes comarques s’enfronten a l’ensenyament en català als seus pobles. Fruit d’això és la tradicional exempció amb què han comptat els alumnes que no volien donar l’assignatura de valencià a l’escola, que es traduïa en un perjudici posterior quan molts d’ells tenien dificultats per accedir a treballs de l’Administració valenciana.
Una realitat que, en massa casos, no ha convertit l’hostilitat en pragmatisme. Moltes balconades dels veïns del Baix Segura, fonamentalment els d’Oriola, la capital comarcal, llueixen banderoles amb un lema explícit: “Queremos aprender en la lengua de Miguel”. Aquesta llengua era el castellà, la que utilitzava el poeta Miguel Hernández (1910-1942). L’ús de la seua figura per a aquesta protesta concreta ha fet que la família del poeta oriolà, mort a la presó d’Alacant ara fa vuitanta anys en el context del franquisme, se n’haja desmarcat clarament.
Però no tot és tan hostil a l’extrem sud del país, com alguns miren de fer veure. Pep Francès, natural de Bocairent (Vall d’Albaida), es va establir en un poble del Baix Segura el 1987 amb la seua dona i les seues dues filles quan encara eren xiquetes. El seu cas és ben singular. Mestre d’escola a Rafal i casat amb una dona de Callosa de Segura, el seu sogre parlava el català perquè abans de la guerra va estudiar als Franciscans d’Ontinyent, també a la Vall d’Albaida. Al seu torn, la seua dona, Lola, va aprendre valencià i un germà seu també el parlava, perquè va exercir com a metge a Cocentaina (Comtat). “Des d’un primer moment teníem clar que, tot i viure al Baix Segura, la nostra llengua seria el valencià”, diu Pep, que reconeix algunes contradiccions que pot generar aquesta decisió entre els veïns.
Però la seua decisió va donar fruits. Tot i treballar en una escola, la de Rafal, “polaritzada per la qüestió lingüística”, va aconseguir impartir la llengua a l’escola després de fer campanya i portar un mestre que en donara classes. “I això que en aquell moment hi havia una plataforma consolidada i legalitzada, constituïda només per anar en contra del valencià a l’escola!”, recorda. “Va ser un treball dur, però vam aconseguir fer les hores de valencià estipulades a la nostra escola i aprofitàvem qualsevol esdeveniment per a introduir la llengua”. A aquest factor va contribuir el fet que Pep fora primer cap d’estudis del centre i després director. “Això va servir perquè tota la paperassa emesa des del centre es fera en valencià i perquè als claustres els mestres que ho desitjaren s’expressaren en valencià, cosa que ha fet que el món educatiu tracte la llengua amb respecte i comprensió”. A més, recorda, el seu centre era dels pocs que no tenia cap alumne exempt en valencià.
L’experiència de Pep va més enllà, ja que, tot i que les seues filles van cursar primària i secundària al Baix Segura, es van acabar llicenciant en Filologia Catalana. Ara, anys després, considera que la societat “ha avançat” en aquest sentit. “Els que es queixen són sempre els mateixos: quan no manen fan la guerra de l’aigua i la de la llengua, però quan manen se n’obliden. Són molt previsibles”, afirma Pep referint-se als partits de la dreta nacionalista espanyola. Ell mateix ha fet, també, publicacions que enumeren la terminologia catalana de Rafal, i ha aconseguit que molts veïns de la localitat s’adrecen a ell, a propòsit, amb paraules en aquesta llengua.
Inma Oltra, oriolana del 1969, va ser una de les poques persones del seu curs que van optar per cursar l’assignatura de valencià quan aquesta era voluntària. Explica que sempre ha estat unida a Guardamar, localitat del Baix Segura, la més meridional de les que tenen el català com a llengua autòctona. Amb gent d’aquest poble feien excursions, “les fèiem en valencià i jo ho entenia tot”. Inma recorda que, el primer any que va cursar l’assignatura de valencià, amb ella hi havia quatre o cinc persones més, però que l’any següent només hi estava ella. “Jo volia aprendre l’idioma”, explica, tot i que reconeix que el seu cas és excepcional. “L’oposició al valencià és forta, sobretot, perquè desconèixer-lo impedeix molts aspirants a accedir als treballs de l’Administració”, admet, assenyalant que aquest fet genera debats recurrents entre veïns de la seua comarca.
Encara al Baix Segura, a la frontera sud del català que és Guardamar, viu Eugènia Campos, nascuda el 1990 i treballadora a l’oficina de turisme local. No va poder anar a la línia valenciana pel fet que va nàixer abans que aquesta s’implantara al seu poble, tot i que el seu fill, que encara no ha complert dos anys, va a l’escoleta municipal, on aprèn la llengua des del primer dia. El seu home, que no la parla, està decidit, com ella, a escolaritzar el seu fill en la llengua del país. Entre altres motius perquè Eugènia és conscient que “el castellà s’aprèn a tot arreu, i el valencià només es parla, s’escriu, es llegeix i s’utilitza bé a través de l’escola”. La situació a la seua població, a ulls d’Eugènia, resulta contradictòria. “Al carrer escolte menys valencià que abans. Per ser l’últim poble en què es parla, potser hi ha la consciència de la supervivència, però és més habitual sentir el castellà. Els xiquets són escolaritzats en valencià, però entre ells parlen el castellà. És una mica estrany, perquè al mateix temps note que els pares continuen parlant en valencià als fills, fins i tot més que abans”, celebra.
Uns quilòmetres més amunt, a la ciutat d’Alacant, va nàixer Lourdes Mangas l’any 1978. Filla de pares de Salamanca i de Granada, va decidir escolaritzar els seus fills en català “perquè ens va semblar interessant que el parlaren, que el conegueren i que el pogueren utilitzar en un futur”. Ella mateixa diu, també, que hi ha gent del seu entorn que ha rebut aquesta decisió amb estranyesa. “Acostumen a dir que els xiquets es poden embolicar amb dues llengües, però per a mi no és cap problema: ho teníem molt clar i ho continuem tenint molt clar.”
Molt més al nord i molt més a l’interior, la Plana d’Utiel, distingida pel seu paisatge vinícola i pel fred muntanyenc característic, va ser un altre dels territoris incorporats a la demarcació provincial de València després d’haver format part, tradicionalment, de la de Conca.
La seua condició castellanoparlant, en canvi, no ha impedit que molta gent vulga aprendre la llengua del país. És el cas d’Irene Cárcel, que va ser escolaritzada en l’assignatura de valencià per part dels seus pares, tot i comptar amb la possibilitat de no cursar-la. “És una cosa totalment normal a la comarca, i els meus pares, com molts altres, ho veuen com una alternativa que obre portes, tal com passa quan s’aprèn qualsevol altra llengua que no siga la materna. En comptes d’estar-ne exempta, millor era aprendre alguna cosa”, explica Cárcel, que va nàixer el 1996. Ella mateixa assegura que el seu cas no és, ni de bon tros, excepcional a la Plana d’Utiel, on sí que hi ha certs sectors hostils contra la llengua, però deixa clar que “allò estrany és no donar valencià a l’escola per voluntat pròpia”. Ella mateixa explica que haver-lo aprés li ha servit per a opositar a professora de secundària, on exercirà com a docent de Filosofia. Alhora, també li va servir per a estudiar la Universitat de València, on va poder cursar assignatures en aquesta llengua. “Soc castellanoparlant, i per a mi la convivència amb el valencià sempre ha sigut normal. Alguns volen usar la llengua com a arma llancívola, però és un element que cal conservar i defensar.”
Més territoris de frontera
Adjacent a l’extrem nord del País Valencià i sobretot a l’oest del Principat hi ha la Franja de Ponent, un territori que pertany a l’Aragó, on la llengua autòctona és el català i que tampoc no ha estat exempt dels intents d’eliminar-la o de nomenar-la amb una distinció que l’allunye de la resta del territori lingüístic. Prova d’això va ser la disgregació d’aquests territoris del bisbat de Lleida a finals del segle passat o la denominació estrambòtica LAPAO (acrònim de “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”) amb què el PP aragonès va intentar rebatejar el català quan governava en aquest territori.
Més enllà de totes les dificultats, hi ha qui treballa per mantindre el català a la Franja a través de l’escolarització dels fills. És el cas d’Eva Riu, que va nàixer a Tamarit l’any 1968 i que va triar l’assignatura de català —optativa al territori— per als seus dos fills. La raó era la proximitat d’aquests pobles amb Lleida, que en molts casos és la ciutat referencial i també la destinació laboral.
Aquest és, de fet, l’argument de molts pares perquè els seus fills aprenguen el català a la Franja. Reconeixen, això sí, que només cursant l’assignatura moltes vegades no s’ensenyen la llengua amb un nivell important, i hi ha vegades que els alumnes no aproven l’examen que acredita el coneixement del català, que es fa a Fraga, localitat més poblada de la Franja. La filla d’Eva, en canvi, va poder estudiar a Barcelona gràcies a aquest aprenentatge.
Ramon Mesalles, nascut a Fraga el 1953, va fer un pas més enllà i va escolaritzar els seus dos fills en català “per la perspectiva de futur”. Els va apuntar a l’institut de Lleida, a uns 25 quilòmetres de Fraga, aprofitant la coincidència que la seua dona, i mare d’aquests dos fills, treballava a la capital del Segrià i els hi podia portar i retornar. “Vista la situació amb perspectiva”, diu Ramon, “vam encertar-ho, perquè a Lleida tothom s’expressa en català i era més convenient que estudiessin allà per aprendre l’idioma”. Alhora, aquest testimoni assegura que la decisió no era del tot estranya, perquè molta gent de la seua generació, entre ells la seua dona, van fer el batxiller a Lleida perquè a Fraga no hi havia institut.
Més enllà de l’Estat espanyol, Andorra és l’únic estat amb el català com a llengua oficial. Aquesta realitat no ha posat tant contra les cordes la llengua com en altres territoris, atès que l’arribada de nouvinguts en distintes èpoques ha sigut puntual i no ha comptat amb la presència d’un idioma concret que s’impose sobre el català i que el puga fer caure en la minorització. A l’Alguer, Sardenya, la situació és del tot adversa i no hi ha possibilitats d’escolaritzar els fills íntegrament en català. Sí que és possible fer-ho a la Catalunya del Nord gràcies a escoles públiques, com Arrels; o privades, com la Bressola, on la llengua ha sobreviscut i s’ha transmès en aquest petit racó de l’Estat francès integrat per quasi mig milió de catalans.
Tot i el retrocés evident de la llengua, el català encara genera incentius entre les famílies nord-catalanes. Sofia Alonso Ferrer, filla de mare gironina i amb avantpassats a Xàtiva (Costera), va decidir escolaritzar el seu fill a l’escola Arrels, a Perpinyà. “Sempre vaig pensar que si tenia fills havien d’aprendre els dos idiomes —català i francès—, i amb la transmissió familiar no seria suficient”. Menys encara quan el seu marit no parla català i el català de Sofia, considera, no és el més correcte, atès que el va aprendre només a casa, i no a l’escola.
Per a ella, “l’escola pública és un servei molt important per a l’atenció que reben els nens, amb un aprenentatge adequat i atent, basat en el mètode Montessori”, relata amb satisfacció. L’escolarització del seu fill ha fet que el pare s’integre en el circuit cultural de la ciutat: s’ha apuntat als castellers i fa classes de català. “No l’escriu, però el comença a aprendre”, celebra Sofia. “L’escola del nen ha despertat el seu interès per la llengua, la cultura i les tradicions.”
També des de la Catalunya del Nord i també amb avantpassats catalans, la realitat de Viviana Sala és distinta. Va nàixer a Santa Fe, a l’Argentina, l’any 1978, i va arribar a Perpinyà el 2003 després d’haver après francès, que és la llengua del seu marit. Els dos es van instal·lar a la capital nord-catalana i van escolaritzar en català el seu fill menut, a la secció bilingüe del Liceu, on no tot és en català però sí que aprenen la llengua parlant-la a classe i a través de diverses assignatures. La decisió la defensa amb diversos motius. “D’una banda, hi ha el fet de parlar el francès i el castellà a casa, cosa que beneficia l’aprenentatge dels dos idiomes, i aprendre’n un tercer des de ben menuts és una gran oportunitat i obre moltes portes”. Alhora, les arrels catalanes de Viviana la van empentar a prendre aquesta decisió, que també ha portat la família a sumar-se a les activitats culturals en català desenvolupades a la ciutat.
Són exemples de com fer prosperar la llengua en contextos que, tot i semblar desfavorables, no sempre ho són del tot. I que han permès que la llengua recupere espais en aquests quaranta anys.
