Ara, per exemple noms com Josep Puiggarí, Josep de Manjarrés, Francesc Miquel i Badia, Salvador Sanpere i Miquel, Joaquim Fontanals del Castillo, mossèn Josep Gudiol o Raimon Casellas, els “besavis” dels actuals historiadors de l’art catalans, ja són subjectes d’anàlisi i han estat estudiats a fons, fins i tot molt sovint a través de tesis doctorals. Eren noms que quan érem estudiants mai ningú ens els va esmentar a la Facultat, i en canvi havien fet una tasca enorme per començar a estudiar els fruits de la creació artística històrica de casa nostra.
Això ve a tomb per a introduir el llibre recent publicat per Bonaventura Bassegoda i Hugas, catedràtic d’història de l’art de la UAB, Visitar les arts del passat, aparegut fa ben poc a la col·lecció Memoria Artium que editen conjuntament unes quantes universitats i museus de Catalunya. El llibre porta el subtítol més explícit Les exposicions retrospectives d’art a Catalunya, València i Mallorca entre el 1867 i el 1937.
És la recopilació i anàlisi de les setanta-cinc exposicions que l’autor ha localitzat dedicades a exhumar i exposar l’art no contemporani al nostre país, entre que es va fer la primera i la Guerra Civil. L’exposició pionera fou la que organitzà l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona –l’actual de Sant Jordi- el 1867, la principal ment pensant de la qual va ser Manjarrés, que no sols va fer l’esforç d’exposar les peces que va assolir trobar de l’ampli període que va des de l’edat mitjana fins el segle XVIII, sinó que en va fer un text glossant el conjunt, que va aparèixer a un àlbum il·lustrat –encara litogràficament- que va acompanyar l’exposició. Aquella publicació esdevindria doncs, la pedra fundacional de la historiografia artística catalana.
Més de la meitat de les exposicions glossades al llibre foren organitzades a Barcelona, però també se’n recullen quatre a València, i diverses a moltes ciutats com Palma de Mallorca, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Terrassa, Reus, Girona, Valls, Sitges –a cada una d’elles amb dues exposicions realitzades- i altres ciutats amb una de sola.
Reconforta veure que, malgrat el gran pes demogràfic de Barcelona, que accentua la seva tendència a una insana acromegàlia, a Vic, per exemple, es va fer, just després, el 1868, una altra ambiciosíssima exposició d’aquest tipus, o que Terrassa va ser pionera en adonar-se, a començament del segle XX, que l’art vuitcentista també era ja digne de començar-se a estudiar i exposar: així l’exposició i monografia breu que s’hi varen fer el 1916 sobre el pintor post-romàntic Francesc Torras i Armengol marcaria el camí per a que entre 1920 i 1923 s’emprenguessin a Barcelona exposicions acompanyades de monografies sòlides sobre pintors importants del vuit-cents, com Ramon Martí i Alsina, Benet Mercadé, Joaquim Vayreda i Simó Gómez. Com tantes altres coses aquesta tendència va ser interrompuda per la Dictadura de Primo de Rivera.
Bassegoda va voler integrar també en aquest volum de 340 pàgines, amb àmplia bibliografia i nombroses il·lustracions normalment ben poc conegudes, les activitats del mateix tipus fetes a la resta de països de parla catalana, i el resultat és interessant, però ell mateix es proposa fer-ne un seguiment més detingut, ja que en no haver disposat de tanta proximitat amb les fonts, està convençut que tant allà com a la Catalunya Nord -d’on no hi ha pogut incorporar cap exposició-, en podrà trobar mostres que ara li resulten amagades.