Els punts de partida són un moment històric, la dictadura franquista, dues localitzacions geogràfiques, Conca i Barcelona, i dues figures, Fernando Zóbel i Josep Suñol. Dues personalitats que, malgrat que no es van arribar mai a conèixer, foren col·leccionistes, impulsors i promotors de l’art en un context poc propici que creien en els espais expositius com a generadors d’experiències estètiques i com a fonts de diàleg i de coneixement. Així doncs, si el 1966 Fernando Zóbel inaugurava a Conca el Museo de Arte Abstracto Español en una de les emblemàtiques Casas Colgantes, durant els anys setanta l’empresari Josep Suñol inicià un projecte molt personal, primer al famós conjunt arquitectònic Les Escales Park, concebut per Josep Lluís Sert i conegut com a Galeria 1, ubicat a Pedralbes; després a Les Corts, amb la Galeria 2 (l’actual seu de la Fundació Suñol); i a partir del 2007 amb l’obertura de la coneguda seu que la Fundació va tenir al passeig de Gràcia durant uns anys. Es tracta, doncs, de dos exemples singulars, fills d’un temps complex, que, des de l’estudi i la casa i plenament dedicats al col·leccionisme, deriven envers una constel·lació d’amics que conflueixen i donen lloc a un espai d’exhibició però també de coneixement per mitjà de l’obertura de les respectives biblioteques.
En aquest marc conceptual, els set artistes contemporanis convidats a la fundació barcelonina han partit de les dues col·leccions històriques que aquí es presenten i que suposen un llegat artístic i social únic per generar un debat obert entre les obres, entre els artistes, entre els espais i amb els visitants. Alguns triats per potenciar-ne el coneixement a casa nostra i d’altres perquè ja tenien un lligam previ amb les col·leccions en qüestió o perquè la interdisciplinarietat dels seus treballs i els llenguatges artístics que empren entren en connexió directa amb les col·leccions, acaben creant una nova manera de relacionar-se amb el món del col·leccionisme i amb l’espai expositiu.
A grans trets, podríem considerar que el projecte s’articula en dues parts: una reflexiva i l’altra dialògica. En la primera entren en joc Antònia del Río, Pep Vidal i Joana Moll, els quals treballen des de la idea de col·lecció, coneixement i exhibició i a partir d’aquí configuren diferents universos. D’aquesta manera, del Río ens dona la benvinguda, centra el focus en l’espai expositiu com a nucli de saber i posa en relació Zóbel i Suñol des de les biblioteques. Per això, l’artista selecciona i intervé, per mitjà d’acetats, un seguit de catàlegs dels dos espais i els posa a disposició del visitant per tal que ressegueixi els noms d’un total de disset artistes coincidents en les dues col·leccions que acaben generant un mapa de relacions en què Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Antonio Saura i Luís Feito s’erigeixen com a astres sol. Aquest sociograma es complementa amb la memòria femenina d’Eva Lootz, entrevistada també per l’artista durant l’estiu passat, que permet generar una nova genealogia de relacions contextuals i creatives en què apareixen figures com Rafael Canogar, Martín Chirino o Joan Hernández-Pijuan, entre d’altres. En segon lloc, aquests universos de coneixement, d’intercanvi i d’amistat queden materialitzats a la Fundació Suñol en forma d’efecte mirall: del Río realitza a escala un dibuix de la biblioteca de Zóbel que es veu reflectida directament en la biblioteca física de Suñol. Tot plegat, s’acompanya d’un llibre d’artista creat especialment per a l’ocasió que connecta l’interès de la creadora per aquest format amb la investigació que actualment està duent a terme a la Fundació Antoni Tàpies a partir del llibre d’artista Novel·la, creat pel propi pintor i pel poeta Joan Brossa.
Del Río dona pas a Pep Vidal en aquest procés de repensar les col·leccions des la institució i se centra a investigar l’ocupació de les peces artístiques en l’espai expositiu, tot entenent la col·lecció com un conjunt patrimonial. Llicenciat en matemàtiques, i a mig camí entre les arts i les ciències, Vidal escull deu casos d’estudi per abordar la qüestió matemàtica dels espais i situa, de forma provisional, el seu estudi a l’antiga seu de la Fundació Suñol al Passeig de Gràcia. Allò que n’ha acabat resultant és una col·lecció abstracta sense obres ni títols formada per un conjunt de volums que es configuren per mitjà de llistons, plantes o empremtes en el mur i que s’erigeixen com a memòria de les obres. L’artista ha completat aquesta recreació amb la programació d’una visita a l’herbari de l’Institut Botànic de Barcelona. I l’univers botànic acaba derivant en un altar concebut per Joana Moll com a crítica envers al tecnocapitalisme i com a reflexió col·lectiva i moral adreçada al sector artístic. En aquest sentit, Moll reflexiona a l’entorn de l’impacte mediambiental que implica obrir un espai expositiu i exhibir-hi una mostra o una col·lecció quan una de les demandes principals acaba esdevenint la il·luminació, la presència de llums, la invasió delw focus. És per això que l’artista proposa, dintre del programa públic associat al projecte, una peregrinació des de la Fundació Suñol fins a la central tèrmica del Besòs amb la voluntat de fer un retorn simbòlic a la terra de l’energia col·lectiva generada en l’acte de caminar.
La segona part de la mostra la protagonitzen quatre tàndems creatius des de diferents registres expressius. Arrenca Júlia Spinola, qui escull formar parella amb Susana Solano, per, des de l’escultura, abordar la fragilitat dels volums. Continua Asunción Molinos Gordo que entra en diàleg amb Josep Guinovart per parlar sobre la implicació social i política del territori tot acostant les geografies paisatgístiques d’Agramunt i d’Egipte i les matèries derivades dels blats i dels rostolls amb l’estètica del tèxtil artesanal de tradició islàmica. Agafa el testimoni Arnau Sala Saez tot reinterpretant un dibuix d’Elena Asins en clau de partitura sonora per mitjà d’un mur de sons de color blau intens en què l’estètica del ritme i la sonoritat donen lloc al buit i al silenci. Tanca el cercle Oriol Vilanova que exposa dues vegades la mateixa sèrie de gravats de Pablo Palazuelo, concretament les carpetes 21 i 22, curiosament pertanyents a Zóbel i Suñol, per mostrar la vida de les col·leccions i evidenciar com el pas del temps impacta l’obra tot contribuint a fer que la duplicitat esdevingui diferència. Vilanova, a més, aprofita aquesta contraposició per jugar amb el visitant i configurar un joc de pistes a mode de díptics que s’escampen per tot l’espai expositiu, incloent-hi el magatzem: una manifestació sobre com les reserves són també espais d’exhibició, indrets d’acollida, formes de vida.
Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Pablo Palazuelo i els sociogrames generats per Antònia del Río ens remeten directament a l’exposició ‘Els camins de l’abstracció, 1957-1978. Diàlegs amb el Museo de Arte Abstracto Español de Conca’ que actualment es pot visitar a La Pedrera i que la companya Conxita Oliver va visitar fa unes setmanes. De fet, el projecte que presenta la Fundació Suñol neix de la voluntat global de diferents centres culturals de Barcelona de configurar una exposició expandida per mitjà de la programació d’experiències singulars úniques a la ciutat. I sí: la Fundació Suñol, Glòria Picazo i els onze artistes presents a ‘Memòries creuades. Les col·leccions com a territori de creació’ han superat amb escreix la singularitat i la complementarietat per generar una proposta viva que batega i que s’expandeix en els límits de les parets en què és acollida i més enllà.