Contemplar la cultura dels territoris de parla catalana com un tot. És l’inici del programa i, després dels crèdits, diferents veus en off, arreplegant els accents diversos de la llengua, expliquen la filosofia del portal que organitza aquests premis. Veus (i rostres) familiars com les de Júlia Truyol, Roger Casamayor, Franca Masu, Júlia Taurinyà, Lluís Soler o Cristina Plazas, que defineixen EL TEMPS DE LES ARTS com un gran arbre del qual nasqueren sis cimals, els corresponents als premis de la primera edició: Arquitectura, Patrimoni, Arts Visuals, Arts Escèniques, Música Popular i Música Clàssica, als quals s’hi afegeix enguany un nou cimal, Cinema Experimental.
El necessari pròleg abans d’introduir la figura homenatjada de Joan Fuster: imatges d’arxiu d’un escriptor amb una obra “d’abast europeu”. I Soler recordant a càmera l’aforisme “Joan Fuster, mesura de totes les coses”, mentre, de fons, s’esgolen les primeres notes del “Criatura dolcíssima”, la versió que Lluís Llach va fer del poema fusterià. I de seguida veiem el de Verges interpretant la cançó al piano, en el set de rodatge de la Llotja de Barcelona, l’escenari enguany del film coincidint amb el seu 750è aniversari. Espai emblemàtic que simbolitza la cultura de l’intercanvi de l’antic Consolat de Mar, origen del primer cos jurídic del món de dret marítim. Un document cabdal escrit, a més, en la llengua comuna.
La interpretació emocionada i sentida de Llach d’uns versos colpidors (“No sé si m’estimaves: t’estimava, / i això era tot, i això era prou, / i els dies obraven per a mi racons tendríssims”), acompanyada del Quartet Brossa, de la percussionista Núria Andorrà i de les veus de Gemma Humet, Maxime Cayuela, Franca Masu, Alidé Sans, Miquel Gil i Mar Grimalt, fou el primer moment del programa amb la temperatura emocional disparada. Un primer encert de la direcció musical de Xavi Lloses i un moment àlgid que l’equip de Danés plasma en imatges amb dinamisme i bellesa, traent partit d’un espai d’innegable magnetisme i grandiositat.
Però parlàvem de premis. “Puix que no és possible impedir que un ocell canti, resulta aconsellable ensenyar-li solfa”, va ser el sorneguer aforisme fusterià escollit per introduir, juntament amb la dansa de Laura Marsal, el primer dels premis, el de Música Popular. Vicent Torrent, llegenda viva de la música i membre del jurat, presentava el projecte guanyador, l’àlbum La mida, presentat per Anna Andreu i Marina Arrufat. El jurat va considerar l’obra mereixedora del premi per a la trajectòria d’una artista que, “amb dos discos publicats, ja ha estat capaç de generar un repertori molt interessant del qual destaquen la qualitat vocàlica i la personalitat del fraseig”. Anna Andreu, la primera a arreplegar el guardó dissenyat per Perejaume, un anell amb un gra de sorra que simbolitza l’aportació a la cultura, va explicar la curiosa gestació del seu disc en col·laboració amb Arrufat.
Els treballs N340, de David Carboneras, i Rap d’arrel, de Tesa, obtingueren respectivament el primer i segon accèssits.
Unes imatges insinuant les tradicions que després veurem omplint esplendorosament l’espai introdueixen el número musical següent, un impressionant fragment del “Misteri d’Elx”, interpretat per Manuel Guinot, que s’enganxa prodigiosament amb “La Muixeranga”, cosida per la dolçaina de Pau Puig i la veu de Miquel Gil. Veus i subtils arranjaments electrònics barrejats amb les imatges dels muixeranguers d’Algemesí formant una de les seues precioses arquitectures de cossos humans. Un moment atàvic, d’una força visual espectacular.
I novament, Fuster (“Shakespeare no hagué d’esforçar-se gaire per tal de ser Shakespeare, ni Goethe per ser Goethe, ni Dant per ser Dant. I això és una mica descoratjador”), amb un seguit de cites que introduïen el premi següent, Arts Escèniques. El projecte distingit: Ciutat dormitori, de Contenidos Supérfluos, que presenta en forma de film un recorregut pel cementiri de Montjuïc “per conèixer millor la idiosincràsia de la ciutat comtal i els seus habitants”. El membre del jurat Andreu Gomila va ser l’encarregat d’introduir aquest guardó. I Pau Masaló i Irene Visa explicaren la intenció de fer una reflexió sobre “les polítiques culturals al voltant de la mort” i posar en relació “el treball assalariat amb la fi de l’univers”. Realment inspirador.
La mala dicció, de l’Associació Artística Indi Gest (primer accèssit), El gegant del pi, d’Amici Miei Produccions (segon accèssit) i Sabates Noves, de Tian Gombau-L’Home Dibuixat (segon accèssit), foren les altres propostes destacades.
A continuació, més música, en aquest cas una peça tradicional occitana, “Jol pont de Mirabèl”, abordada amb la veu d’Alidé Sans i vestida amb elegància per Lloses i el Quartet Brossa. Amb un fons visual sorprenent, una microrepresentació de la Festa de l’Os de Sant Llorenç de Cerdans. Fragments patrimonials que, de manera escaient, introdueixen la categoria de Patrimoni.
Mònica Borrell, en representació del jurat, va introduir el premi a “Festival a Cel Obert”, presentat per Associació A Cel Obert, un projecte que acull “un seguit d’espais arquitectònics com a escenaris per a creacions artístiques contemporànies” i que combina “art temporal amb la represa de paisatges oblidats”. Cristina Bestratén del Pino va ser l’encarregada d’explicar al públic aquesta singular iniciativa que dona la possibilitat als artistes de mostrar el seu art efímer en racons patrimonials.
El primer accèssit fou per a “Càntut, cançons de tradició oral”, d’Alter Sinergies, mentre que el segon accèssit va ser atorgat a “Els Català, fotògrafs d’un segle”, presentat pel Museu d’Història de Catalunya i l’Arxiu Nacional de Catalunya. Es va incloure també una menció especial a “El rescat de l’Illa”, presentat per l’Ajuntament d’Alzira.
En aquest punt, entra en escena Maxime Cayuela i la seua interpretació de “Rossinyol”. El jove cantant de la Catalunya del Nord, acompanyat de Gemma Humet, fa volar aquest tema tradicional, gràcies també a una concepció musical d’actualització i recerca de l’emotivitat. Un tema colpidor, preciós, que arriba molt endins.
Tal vegada la capacitat d’emocionar forma part de la “utilitat” que Fuster reclamava per a la cultura com a manera de salvar-la, segons la cita recuperada en aquest moment del programa. Potser la cultura la salvaran els creadors, amb projectes tan innovadors com el guanyador en la categoria d’Arquitectura, “Jardí Portàtil: Arca de convivència”, presentat per Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño. Un enginyós espai mòbil per combatre les emissions de CO2, “un òrgan mòbil i funcional que alberga tota una sèrie d’espècies botàniques”. Marc Arnal, membre del jurat, va conduir la conversa amb Luzárraga, que va parlar de com la iniciativa tractava d’avançar-se a “futurs possibles”.
De l’escenografia cal parlar: el cercle central de sorra està ara envoltat de bombetes enganxades a pals que simbolitzen estar encerclats d’idees. I cal esmentar la resta de premiats: el jurat també va tenir en compte un primer accèssit per a “Escola Arimunani”, d’Aulets Arquitectes i Aixopluc Architectures, i un segon per a “Escola la Mar Bella”, de Sumo Arquitectes.
Una altra sorprenent lectura de partitures tradicionals va ser “El cant de la Sibil·la”, amb Mar Grimalt cantant amb una escenografia entre mística i romàntica. Interpretació acompanyada d’una enigmàtica dansa d’Haa Collective. Moviments hipnòtics, al voltant d’una enorme baldufa, que atrapen l’espectador mentre les veus i els instruments, les percussions i les cordes, van augmentant la intensitat. Una “Sibil·la” rabiosament moderna, amb la veu de Grimalt sintetitzada, que també és el marc per veure dansar i vomitar foc els Diables de Caldes d’Estrac. L’atzucac on les paraules fan curt per explicar el bombardeig sensitiu.
Encara trasbalsats, arribem a la categoria d’Arts Visuals, en la qual el Premi va ser atorgat al grafit “Fashion Victims”, de Nacho Magro Huertas. Es tracta, segons el jurat, representat en el film per José Luis Pérez Pont, “d’un projecte independent de creació en l’espai molt ben formalitzat i equilibrat entre la idea i la forma”. L’artista va explicar la seua intervenció en un espai de la ciutat de València afectat per la globalització i la reinterpretació artística i de recuperació que va fer amb la seua intervenció.
El jurat també va lliurar un primer accèssit a “Abans el llenguatge”, de Nora Ancarola i Aida Boix, i dos segons accèssits a “Passenger tales”, de Núria Prieto i “Cel·luloide despentinat”, d’Antoni Pinet.
De seguida, una bellíssima mirada a una altra gemma del patrimoni musical, “Mariner bon mariner”, en la veu de la cantant algueresa Franca Masu. Una delícia melòdica acompanyada de gegants i capgrossos que, en la línia dels altres temes, s’interpreta amb sentit de la progressió climàtica, amb un punt d’emoció i un trenat sublim entre la cantant i les sàvies cordes de l’imprescindible Quartet Brossa. Moment romàntic, si voleu, precedit d’un dels aforismes més cèlebres de Fuster, tot just sobre temàtica amorosa: “Un amor sense decepcions no seria amor; seria què en sé jo?, confitura o música de Bach”.
L’al·lusió al geni musical germànic —Fuster convertit en un membre més de l’equip de guionistes— va servir per introduir el premi de Música Clàssica, atorgat al projecte “Carneriana”, presentat per David Alegret i Rubén Fernández. El jurat, representat per Gerard Claret, destaca d’aquesta obra la seva “brillant concepció, la qualitat de la música i dels intèrprets i la manera de vestir un repertori poc habitual”. Quina motivació hi ha darrere d’aquesta iniciativa de musicar els versos de Josep Carner? “El projecte naix del desig de fer un homenatge a la cançó catalana. I vam trobar de nexe d’unió la figura de Josep Carner”, explicava Alegret. “Breaking Bach”, de Carles Marigó, era el primer accèssit, mentre que “Robert Gerhard: vocal folksongs”, va ser distingit amb un segon accèssit.
Enganxada a aquesta categoria, com una picada d’ull andorrana, “El gran Carlemany”, interpretat al piano per Enric Bartomeu, amb imatges de Laura Marsal ballant sobre un altre piano cobert de sorra, en una escenificació polisèmica i suggeridora, farcida de detalls visuals i simbolisme. Caldria afegir que com la resta del programa.
Per tancar, lògicament, la novetat enguany de la categoria de Cinema Experimental, lliurament precedit d’una llarga cita fusteriana en què qualificava el cinema de masses com un nou “opi del poble”. En els antípodes d’uns premis que decidiren incorporar una disciplina minoritària com el Cinema Experimental al palmarès. Amb un primer guanyador, Brutal Moods, de Marta Bisbal Torres, “una profunda investigació sobre el brutalisme, moviment arquitectònic vigent entre 1950 i 1970. Brutal Moods vol fer visible l’impacte que l’arquitectura pot arribar a causar sobre l’individu”, explicava el jurat. La directora d’EL TEMPS DE LES ARTS, Ariadna Mas, va ser l’encarregada de la conversa amb una Marta Bisbal, que va explicar un projecte que naix de la fascinació generada per l’arquitectura brutalista i de la defensa que feien els seus fundadors de “l’accés a l’habitatge per a tothom”. “Solatge, el musical”, de Palmer i Duelo (primer accèssit) i “El vent que ens mou”, de Pere Puigber (segon accèssit), foren les altres propostes assenyalades.
Potser l’espectador es podia preguntar per la manera de tancar un audiovisual així, que havia estat un carrusel emocional. Per exemple, amb una interpretació sentida, nascuda d’un lloc molt profund, de l’himne “Els segadors”, a càrrec de Roger Mas. Amb el cercle de sorra convertit en un camp de blat i la percussionista Núria Andorrà omplint de matisos el fons instrumental de cordes. Sublim. Però amb un punt desassossegant, de mala llet, remarcat per la Dansa de la Mort de Verges.
Viatge amb un epíleg bressolat per un fragment de gran lirisme de Fuster i un homenatge dins de l’homenatge, en aquest cas a un gran poeta: “Home ensorrat, oh impotent companyia! Un Déu bastant, que revisa les cendres i que en desprèn les llavors generoses, busca el teu lloc per esprémer el càntic últim del teu cor fendit i per dur-te arrossegat dels cabells cap a l’alba (…) En el Seu sí, per l’encara invencible, tu ets aquell qui es diu Ausiàs March!”. Mots estratosfèrics que ressonen, amb la veu de Cristina Plazas, per introduir el darrer segment musical, el “Veles e vents” de Raimon sobre versos del de Gandia, en aquest cas conduït per la primorosa veu de Gemma Humet més les veus infantils del Cor Smiling. Amb una mirada musical, com durant tot el programa, desperta i suggeridora, dinàmica. Unint amb destresa passat i present.
I fins ací. “Algú va inventar l’art per suplir les deficiències de la veritat”, invoca Lluís Soler la ploma de Fuster. Costa imaginar un colofó més adient. Una frase que definisca millor el perquè de tot plegat.