El convuls i atapeït segle XX transcorregué entre guerres, revolucions i canvis socials i tecnològics absolutament frenètics. Un autèntic frenopàtic. Amb tot, la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la trituradora de carn humana que deixà entre 40 i 70 milions de morts, segons les diferents estimacions, continua sent, per la seva magnitud i per les seves especials característiques —l’extermini dels jueus i altres minories a càrrec dels nazis i la consagració d’un nou ordre mundial—, el moment decisiu i transcendent del segle. Un filó inesgotable de grans històries individuals i col·lectives que ni la literatura ni el cinema han deixat passar.
Des de ben aviat, la guerra deixà films memorables, com Casablanca, de Michael Curtiz, o Alemanya, any zero, de Roberto Rossellini, encara en la dècada del 1940. I cadascuna de les dècades posteriors hi afegí un bon grapat de pel·lícules emblemàtiques. Recordem, entre d’altres, D’aquí a l’eternitat (1953), El pont del riu Kwai (1957), Un taxi cap a Tobrouk (1960), The longest day (1962), La gran evasió (1963), Els dotze del patíbul (1967), Patton (1970), La batalla de Midway (1976) o Un pont massa llunyà (1977).
Tot i el pes d’altres conflictes com el del Vietnam —motor d’un bon grapat de pel·lícules a partir dels setanta—, el conflicte encetat pel totalitarisme alemany, japonès i italià continua produint imatges en la dècada del 1980, però algunes de les millors pel·lícules les aporten les cinematografies perifèriques: anotem la sensacional Das Boot (1981), de l’alemany Wolfgang Petersen, l’obra mestra del subgènere dels submarins; Idi i smotri (1985), pel·lícula soviètica d’Elem Klímov, estrenada a l’Estat espanyol amb l’absurd Masacre: ven y mira, que mostra la brutalitat criminal de la Wehrmacht en territori rus, o la monumental Black Rain (1989), la mirada tremenda i alhora d’impecable, sense escarafalls, del japonès Shohei Imamura al voltant dels efectes de la bomba atòmica sobre Hiroshima.
La darrera dècada del segle tanca de manera brillant la mirada cinematogràfica sobre aquest conflicte, com a mínim amb tres obres mestres: el díptic de Steven Spielberg sobre l’holocaust i la invasió aliada de França, La llista de Schindler (1993), i Saving private Ryan (1998), i Thethin red line (1998), la impressionant i personal visió de la guerra al Pacífic de Terrence Malick. Cadascú amb el seu estil i les seues dèries: mentre a Spielberg se li reprotxava l’exploració emotiva en benefici de l’espectacle, a Malick se li qüestionava la bellesa deliberativa del seu film. Fins i tot les grans pel·lícules tenen escletxes, si hi gratem amb força. Una seqüela de les primeres fou la sèrie de televisió Band of brothers (2001), un producte de magnífica factura amb el mateix Spielberg i Tom Hanks com a productors.
De Pearl Harbor i Stalingrad a l’Holocaust
Un fet històric tan brutal i polièdric, amb tants països involucrats, que tantes existències va truncar, deixava molt de terreny encara per a nous enfocaments o per reformular temàtiques ja tractades amb visions més personals o individualitzades. Tot i que l’atac japonès a la base de Pearl Harbor, que marcà l’entrada en la guerra dels Estats Units, ja havia generat referències indirectes com ara D’aquí a l’eternitat, entre d’altres, mancava potser un gran film sobre aquesta derrota nord-americana. Pearl Harbor (2001) no fou aquesta pel·lícula. Tot i l’espectacularitat de les escenes d’acció, la direcció epilèptica de Michael Bay —cercant sense complexos el públic de crispetes—, la poc convincent interpretació del trio protagonista (Ben Affleck, Josh Hartnett i Kate Beckinsale) i un irritant tram final de justificació patriòtica van esguerrar el conjunt. Però millor, en tot cas, que la penosa La mandolina del capità Corelli (2001), vehicle per a l’impossible lluïment de Nicolas Cage i Penélope Cruz, parella que no passaria del zero en un examen de química.
Molt més encertada és la visió de la batalla de Stalingrad aquell mateix any del francès Jean-Jacques Annaud, Enemic a les portes. Un film digne. Per l’originalitat del plantejament, el duel entre dos tiradors d’elit, un rus i un alemany; per l’encert de càsting (Jude Law, Rachel Weisz, Joseph Fiennes i un imponent Ed Harris), i per una direcció de pols ferm, d’impecable sintaxi narrativa. El referent sobre la batalla més salvatge de la Segona Guerra Mundial, amb tot, continua sent fins ara l’alemanya Stalingrad (1993), el brutal film de Joseph Vilsmaier. Molt més valuosa, cinematogràficament parlant, que l’espectacular però estereotipada rèplica russa de l’any 2013, Stalingrad, el primer llarg produït en 3D per aquell país. Pur espectacle patriòtic al gust de Vladímir Putin i els amants de les crispetes russes.
Tampoc no sembla fàcil de superar una altra cinta alemanya, El hundimiento (2004), el magistral relat obra d’Oliver Hirschbiegel dels darrers dies al búnquer del Tercer Reich. Amb el millor Hitler de la història, interpretat amb una esfereïdora precisió i personalitat pel suís Bruno Ganz. Un film amb escenes inoblidables com ara els atacs d’ira del Führer —història ja del cinema— o la demolidora seqüència de Marta Goebbels subministrant verí als seus sis fills. Una pel·lícula valenta. També sobre Hitler, en aquest cas sobre el seu intent d’assassinat, versava Valquíria (2008), pel·lícula correcta, sense més ni més, amb Tom Cruise com a protagonista.
Després del seminal documental de Claude Lanzmann sobre l’extermini jueu, Shoah (1985), poca cosa es podia aportar des del cinema a explicar les arrels de la barbàrie. Però això no implicava que s’hagueren acabat les històries. I moltes de les contades en el canvi de segle resultaren reveladores: Roman Polanski signà una de les seues obres de més rang amb la multipremiada —justament— El pianista (2002), sobre un instrumentista jueu que lluita per sobreviure al gueto de Varsòvia, mentre que un altre veterà, el grec Costa-Gavras, denunciava a l’estimable Amén (2002) la passivitat de la cúria catòlica envers el genocidi. Molt més irrellevant és El noi del pijama de ratlles (2006), sobre la reeixida novel·la de John Boyne, una pel·lícula massa depenent del seu devastador final. Per la seua banda, Joseph Vilsmaier no sabé reproduir el bon rendiment de Stalingrad a L’últim tren a Auschwitz (2006).
Així les coses, la millor pel·lícula sobre l’Holocaust que s’ha rodat aquest mil·lenni ens arribà recentment d’Hongria, El fill de Saül (2015), de László Nemes, una d’aquelles cintes subtils però colpidores, efectives però no efectistes en la seua captació de l’horror. Com mostrar Auschwitz, de nou, d’una manera que no podíem sospitar. Una obra mestra, segurament. En tot cas, pel que fa a la gestació de l’horror, no cal perdre de vista Conspiracy (2001), un telefilm produït per HBO amb uns esplèndids Kenneth Branagh i Stanley Tucci com a protagonistes, que conta, amb una direcció sòbria de Frank Pierson i un guió extraordinari, les reunions que planificaren la “solució final”. Amb uns diàlegs indescriptibles, literalment, i, alhora, creïbles.
Descentralització narrativa
La gran quantitat de països implicats en la guerra convidava a una certa descentralització narrativa, que obtingué resultats dispars. El gairebé sempre polèmic Paul Verhoeven triomfava a Holanda, el seu país natal, amb El llibre negre (2006), mentre que Algèria hi aportava la seua part del relat amb Dies de glòria (2006), la història de quatre soldats algerians allistats en l’exèrcit francès que han de lluitar contra el nazisme i contra el racisme dels seus companys. Un any després, Polònia portava al cinema, amb Katyn, la cèlebre matança dels oficials polonesos a càrrec dels soviètics, que la Unió Soviètica atribuí durant dècades als alemanys. Malauradament, el quasi sempre competent Andrzej Wajda no aconseguí dotar de nervi i musculatura una pel·lícula necessària.
Altrament, hi hagué més moviments de resistència civil al nazisme al marge del francès, molt tractat al cinema. L’any 2008, Edward Zwick explicava la lluita dels jueus bielorussos a Resistència, una pel·lícula que no acaba de surar malgrat el bon treball de Daniel Craig. Una mica més rodona, sobretot pel seu final trepidant, és la recent Operación Anthropoid (2016), del britànic Sean Ellis, centrada en la resistència a Txèquia. També conté un cert element de canvi d’eix Dresden (2006), una pel·lícula alemanya per a la televisió que mostra el salvatge bombardeig aliat sobre aquesta ciutat que matà gairebé 30.000 persones. Canònica i previsible però valuosa, pel que té de canvi de perspectiva i per transmetre amb precisió l’angoixa del bombardeig. I tot i que cronològicament la història té lloc abans de la Segona Guerra Mundial, caldria esmentar també la xinesa Ciutat de vida i mort (2009), un film esfereïdor de Lu Chuan sobre la barbàrie japonesa a la ciutat de Nanking.
A l’Orient tornarem de seguida, però abans cal citar alguns films singulars pel que fa a la temàtica, com ara Enigma (2001), sobre la màquina de xifrar codis que ajudà els aliats a guanyar la guerra. Una pel·lícula discreta que prefigura la més notable The imitation game (2014), sobre el brillant i torturat matemàtic que la va construir, Alan Turing, molt ben interpretat per Benedict Cumberbatch. També ressenyable fou la interpretació de Colin Firth a El discurs del rei (2010), una pel·lícula de Tom Hooper tan intel·ligent i guardonada com, segurament, sobrevalorada. L’entretinguda i amable coproducció entre Alemanya i els Estats Units La ladrona de libros (2013), basada en un best-seller, complementa la panoràmica.
Però si parlem de dispersió temàtica, hem d’arribar a la pel·lícula més autoral, delirant i gojosa que s’ha fet els darrers temps sobre la Segona Guerra Mundial, Maleïts malparits (2009), de Quentin Tarantino, la visió postmoderna i pastitx, sense rigor històric, d’un grapat de soldats jueus que sembren el terror entre les files germàniques. Gràcies a aquesta pel·lícula, molts descobriren que Christoph Waltz, l’actor alemany amb nacionalitat austríaca, és un ésser superior. Una pel·lícula que recull l’esperit de films com, per exemple, Els herois de Kelly o Els dotze del patíbul per portar-lo a un altre estadi. En la recerca d’una visió original sobre la guerra, George Clooney i el seu Monuments men (2014) es quedaren en un terreny de ningú entre el cinema bèl·lic i la comèdia. Fallida, totalment.
Pel que fa a la revitalització de subgèneres, Fury (2014), estrenada en castellà com a Corazones de acero, no arribà a convèncer la crítica ni els nostàlgics dels films clàssics sobre tancs, però la pel·lícula de David Ayer és honesta i, en molts sentits, convincent. En canvi, U-571 (2000), barreja de cinema de submarins i espionatge —la màquina Enigma, de nou—, donava ganes de tornar a veure Das Boot, de Wolfgang Petersen. Finalment, no sembla que Allied (2016), amb Brad Pitt i Marion Cotillard, farà oblidar Casablanca. Més aviat, ha caigut en un ràpid oblit.
Tornada al Pacífic. I final a Dunkerque
Si el segle XX tenia el díptic de Spielberg sobre la guerra a Europa, en l’actual centúria, un altre gegant del cinema nord-americà, Clint Eastwood, alçava un monument parcial sobre el conflicte a l’oceà Pacífic. La primera de les pel·lícules, Banderes dels nostres pares (2006), és un film interessant que recupera una història fascinant sobre una fotografia mítica, la de la victòria a Iwo Jima. Però si parlàvem de monument parcial és perquè el tram final no acaba de funcionar; en algun moment el vaixell fa aigües, deixa d’interessar. En canvi, Cartes des d’Iwo Jima, el revers de la pel·lícula anterior, que adopta el punt de vista dels japonesos, és un film magistral que transmet la lluita claustrofòbica i angoixant d’uns soldats nipons fanatitzats i, finalment, conscients de l’absurditat de tot plegat. Una obra mestra, de cap a peus, que empetitia la precedent i benintencionada Windtalkers (2002), sobre l’ús dels indis navajos i el seu idioma per confondre els japonesos. Mel Gibson i la notable Hacksaw ridge (Hasta el último hombre, en castellà), del 2016, i la rutinària Emperador (2012), centrada en la figura de l’emperador Hirohito en acabar la guerra, acaben aquest repàs oriental. Els fans del gènere, tanmateix, no perdonaran que acabem la relació sense esmentar l’estupenda sèrie de televisió The Pacific (2010).
Però si estem parlant de cinema i guerra és per la irrupció del portaavions pilotat per Christopher Nolan, Dunkerque, film sobre l’èpica evacuació de 300.000 soldats a la platja francesa que apunta alt en la carrera als Oscar i que està fascinant bona part del públic i de la crítica. N’hi ha per a tant? El director d’Inception escull una elaborada estratègia narrativa de divisió en plànols temporals i una posada en escena enèrgica que posa en el focus l’heroisme d’un grapat de civils anglesos. Conceptualment, però, menysté —com a bon britànic— el paper dels francesos en l’evacuació i el limita a la contenció dels alemanys —una escena fugissera i una frase: “Bon voyage!”— i als intents de sumar-se als britànics en la fugida, ja tractat Week-end à Zudycoote (1964). I opta per una escenografia estranyament ordenada, de platges buides de les restes de la fugida i fileres ordenades de soldats que es contradiu amb el caos brut que es va viure realment i que reflecteix el tram final del film Expiació (2007), entre d’altres.
Nolan elimina de l’equació la brutícia i la brutalitat extrema de la guerra. Mostra una angoixa ordenada i localitzada, tal vegada per ressaltar-ne algunes escenes concretes, un grapat de les quals són veritablement potents, com ara la dels soldats atrapats en un vaixell varat a l’arena. Fins i tot la tria interessant des del punt de vista dramàtic de no mostrar els alemanys només a través dels avions, i obvia la qüestió, important per al cas, de per què unes tropes en una situació tan vulnerable aconseguiren escapar. Potser per no enterbolir la història dels heroics vaixells privats anglesos que es jugaren la vida per rescatar els soldats.
Malgrat tot, Nolan sap dissimular els seus pecats, com quasi sempre, gràcies a un embolcall brillant, amb moments memorables: la seua, malgrat tot, és una estupenda pel·lícula bèl·lica que segurament estarà entre les millors d’un nou mil·lenni encara ben nodrit de lectures fílmiques sobre la guerra més bèstia que ha conegut la humanitat.