Per què Andorra és com és o, dit d’una altra manera, per què s’ha erigit en estat reconegut per Espanya i França? Avui dia l’únic estat català, d’identitat catalana, existent, sobirà i amb representació a l’ONU. Que Andorra és Catalunya, tot i l’excepcionalitat estatal, és evident, històricament i lingüística. No debades, el Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, la compilació d’usos i costums andorrans realitzada pel jurista Antoni Fiter i Rosell i conclòs en 1748 diu (llibre 1, capítol 3): «Valls d’Andorra són pròpia i verdadera Catalunya, com a part d’aquest Principat [Principat de Catalunya]; andorrans són pròpiament catalans en tot rigor, i gosen [gaudeixen] com a tals vàries prerrogatives en ell». Ara bé, vet també aquí l’excepcionalitat: «Valls d’Andorra, no obstant de ser part de Catalunya, mai han dependit des de l’expulsió dels moros d’elles, del govern, de les lleis, tant civils que criminals, de la política, economia, usatges, ni altra disposició secular de dit Principat [Principat de Catalunya], sí de les canòniques, eclesiàstiques, provincials i diocesanes, respectivament, lleis i costums d’ell». De segur que mai? O, més aviat, per la data en què s’escriu, convenia dir això?
Andorra sorgí al marge del comtat de Barcelona, car aquelles valls s’integraren al naixent comtat d’Urgell del regne dels francs a la fi del segle VIII, entre els anys 786 i 790. El primer comte d’Urgell de qui tenim notícia fou Borrell, que governà l’Urgell i la Cerdanya en aquells temps primigenis. Aleshores el rei dels francs era Carlemany (768-814), venerat a Andorra com a pare de la pàtria andorrana des del segle XVIII i lloat a l’himne d’aquest petit estat pirinenc: «El gran Carlemany, mon pare, / dels alarbs em deslliurà, / i del cel vida em donà, / de Meritxell la gran mare». A Carlemany se li atribuïa la Carta Pobla d’aquelles valls, un document fals elaborat al segle XII, recollit per l’esmentat Antoni Fiter al seu Manual digest, per a justificar la singularitat andorrana, i després pel sacerdot Antoni Puig al seu Politar andorrà. De l’antiquitat, govern i religió, dels privilegis, usos, preeminències, consuetuds i prerrogatives de la Vall d’Andorra (1763). Es tractava aleshores de marcar distàncies amb el Principat català vençut a la Guerra de Successió i així salvar l’excepcionalitat andorrana de la voracitat borbònica. Andorra, com la resta dels Països Catalans, s’havia inclinat pels austriacistes. D’això la insistència que «no obstant de ser part de Catalunya» (els andorrans sempre s’han sentit i són catalans), calgui afegir que les valls andorranes «mai han dependit [del Principat de Catalunya] des de l’expulsió dels moros d’elles». I qui en foragità els moros? Doncs Carlemany, el primer emperador del Sacre Imperi medieval, qui, a més a més, atorgà unes prerrogatives a Andorra que la convertien en la singularitat política que era i que els andorrans volien preservar. D’ací sorgí la llegenda de Carlemany com a fundador d’Andorra, una llegenda ―diguem-ne― políticament necessària pels temps que corrien, amb els Borbons instal·lats a ambdós vessants de la serralada pirinenca, que generà nombroses versions amb episodis esporàdics a les set parròquies que formen les Valls.
Andorra reeixí en la preservació de la seva singularitat, amenaçada sobretot per la nova Espanya borbònica, tot apel·lant a la més estricta «neutralitat» entre Espanya i França. No debades apareix la denominació «valls neutres» a la compilació de Fiter. Més endavant, quan en 1793 els revolucionaris francesos decapiten un dels cosenyors d’Andorra, el rei francès Lluís XVI, els andorrans temeren pel seu futur polític, en mans úniques del cosenyor episcopal «espanyol» (el bisbe urgellenc, en definitiva, depenia del monarca espanyol), fins que Napoleó Bonaparte, ja convertit en emperador dels francesos, els solucionà la papereta als andorrans i acceptà la cosenyoria de les Valls en 1806. Més endavant, en 1866, les institucions andorranes foren reformades per iniciativa de Guillem d’Areny i Plandolit, una reforma que igualà els focs (els rics amb dret a vot al Consell General) i els casalers (els humils, fins aleshores apartats de les decisions polítiques). Guillem d’Areny i Plandolit, industrial dedicat a la siderúrgia, pretenia modernitzar l’estat andorrà, encara amb un fort component feudal i medievalitzant, sense subvertir l’autoritat dels cosenyors, que passaren a ser anomenats a partir de la reforma «coprínceps». Heus ací l’origen de la denominació de «Principat» referida al país anomenat tradicionalment «les Valls» d’Andorra. Ah! I Guillem d’Areny i Pladolit també inventà la bandera del Principat, encara avui dia vigent, que dissenyà com a combinació en tres franges verticals dels colors de la bandera espanyola (groc i roig) i el blau de la bandera francesa (a la banda de l’asta). El copríncep episcopal, el bisbe urgellenc Josep Caixal, i el de la part francesa, l’emperador del nou imperi francès Napoleó III, ratificaren les mesures reformistes. Fou una reforma elaborada per l’elit econòmica andorrana de cara a adaptar les Valls als nous temps; una reforma, però, insuficient, que es veié contestada per l’esclat revolucionari del 8 de desembre de 1880, clarament dirigit contra l’autoritat dels coprínceps, i que s’estengué fins a juny de l’any següent.
Un copríncep francès, ni més ni menys que el cap de l’estat de la República Francesa, i un altre d’«espanyol», perquè el bisbe d’Urgell (Catalunya, lamentablement, no és independent) responia als interessos espanyols, Andorra visqué, entre recialles del vell feudalisme, en situació de semiindependència, com una mena de protectorat compartit entre França i Espanya, així fins que en 1993 fou aprovada la Constitució andorrana, que convertí les Valls en un estat, ara sí, independent i de dret, reconegut per les Nacions Unides.
Andorra i l’Urgell, Foix i Bearn
Andorra ―torno a insistir― és una excepcionalitat en la comunitat de terres catalanes, una excepcionalitat que es remunta als temps medievals, quan el sistema feudal, que convertí els càrrecs públics en possessions personals, es desenvolupà al continent europeu. Andorra fou annexada al regne dels francs abans del feudalisme, en temps de Carlemany, a l’igual que la resta de l’Urgell, que fou convertit en comtat o demarcació territorial governada per un comites (comte). Borrell és el primer comte conegut, encara en època prefeudal, home d’origen hispanogòtic (no confondre l’hispano d’aleshores, si us plau, amb l’espanyol d’avui dia), que regí el comtat fins al 820. A ell li seguí Asnar Galí, comte d’Aragó que el rei dels francs també nomenà comte d’Urgell-Cerdanya, i el fill d’ell Galí Asnar, que mantingué l’Aragó però perdé l’Urgell i la Cerdanya, governats des del 838 per Sunifred, probablement fill del Borrell mencionat i pare ―important!― de Guifré el Pilós (878-897), el primer comte de Barcelona, també de l’Urgell i la Cerdanya, que transmeté els seus comtats per herència als fills i el fundador de la dinastia catalana regnant fins a la mort de Martí I l’Humà en 1410. Catalunya, la nació dels catalans, començava a balbucejar. En temps de Sunifred (838-848), a l’abadia de Saint Vaast d’Arràs (25 de gener del 843), Carles el Calb lliurà viles del Rosselló, del Conflent, de la Cerdanya i ―atenció!― d’Andorra al comte ceretanourgel·lità.
A Quiercy-sur-Oise, al nord del regne dels francs, l’emperador Carles II el Calb, nét de Carlemany, convocà els seus magnats en assemblea, allà reunida el 14 de juny del 877. Hi fou promulgada una capitular ―importantíssima― que decretava que els honors, i honor era el regiment dels comtats, passaven a ser hereditaris. Començava així allò que diem feudalisme (de «feu», del fràncic fehu, «possessió, propietat»), que comportà la disgregació del poder efectiu en múltiples senyories. L’Urgell s’uní al casal comtal de Barcelona fins que a la mort de Borrell II (I d’Urgell) el comtat urgel·lità anà a parar a mans del seu secundogènit Ermengol, que inicià el llistat de comtes d’Urgell amb aquest nom.
Andorra, doncs, era l’Urgell, però les Valls foren transferides pel comte urgellenc Ermengol VI al bisbe urgel·lità Ermengol (sant Ermengol) en 1133. Per què? No ho sabem, però el fet és que des d’aleshores Andorra es convertí en feu del bisbe, el qual, molt murri, rescatà un document del passat, més aviat el creà ―fabricà una falsificació― per a reafirmar els drets del bisbe sobre Andorra. És la Carta Pobla conservada a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell que Antoni Fiter vindicà com l’origen de les prerrogatives andorranes. Andorra caigué en les mans senyorials del bisbe d’Urgell (el primer quarter de l’escut d’Andorra) fins que en 1095, quan regia la diòcesi Bernat de Castelló, el bisbe, a canvi d’ajut militar, infeudà Andorra a Guitard Isarn, senyor de la vall de Caboet, el protagonista d’un dels primers textos escrits en llengua catalana, els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. La suprema senyoria se la reservà el bisbe, però els senyors de Caboet regirien i administrarien les Valls.
La línia masculina dels Caboet s’extingí i l’herència passà a mans dels vescomtes de Castellbó. Arnau de Castellbó contragué matrimoni amb Arnalda de Caboet i tingueren una filla, Ermessenda, que en 1208 es casà amb el comte Roger Bernat II de Foix. Els drets dels Caboet sobre Andorra passaren a la casa de Foix (el segon quarter de l’escut andorrà). Primerament concebut, el vassallatge sobre Andorra, com a contrapartida a l’ajut militar, amb els Foix els bisbes urgel·litans es trobaren amb uns vassalls que esdevingueren rivals durs de pelar, sobretot quan la mitra urgellenca la presidia Pere d’Urtx (1269-1293). Esclatà la guerra entre el bisbe i el comte Roger Bernat III de Foix (també vescomte de Castellbó). Després d’algunes escaramusses, s’arribà a la pau amb la signatura del primer «pariatge» o pacte (Lleida, 8 de setembre de 1278), seguit de la ratificació deu anys després (1288). El bisbat d’Urgell i la casa comtal de Foix hi acordaren el condomini senyorial de les Valls andorranes. Vet ací l’origen de la cosenyoria, coprincipat des de la segona meitat del segle XVIII, i la singularitat andorranes, amb dos coprínceps en actiu encara avui.
Roger Bernat III de Foix es casà en 1252 amb la vescomtessa de Bearn, Margarida, també baronessa de Montcada i senyora de Castellvell. Els seus successors aportaran a l’escut familiar les armes del vescomtat bearnès, els dos bous en camper d’or (quart quarter de l’escut andorrà). Posteriorment, la casa de Foix emparentà amb els Grially, la casa reial navarresa, els Albert i els Borbó. Enric de Borbó, rei de Navarra, comte de Foix i de Bigorra, vescomte de Bearn i de Marsan i cosenyor d’Andorra, es convertí en 1589 en rei de França i annexiona tots els seus senyorius a la Corona francesa. Des d’aleshores el cosenyor d’Andorra serà el sobirà de França fins a la caiguda definitiva de la monarquia francesa (segon Imperi francès) en 1870 i la instauració de la III República, en què el president de la República heretà la condició de coprínceps d’Andorra dels reis francesos.
Entre Espanya i França
Andorra era Catalunya i com a part del Principat català la Diputació del General els exigia contribuir als subsidis extraordinaris destinats a la hisenda reial. Els andorrans, però, contestaven que, certament, formaven part del Principat de Catalunya, però que estaven exempts dels tributs del general. L’excepcionalitat andorrana, fruit del pariatge de 1278, s’havia consolidat i s’imposava, però Andorra continuava sent Catalunya i el seu rei (tercer quarter de l’escut andorrà) el rei de la resta de catalans. Quan el cosenyor foixenc, el comte Mateu I de Foix, es rebel·là contra Martí I l’Humà, aquest respongué confiscant les terres d’aquell a Catalunya, entre altres les Valls andorranes (1396), recuperades ―la cosenyoria― pel comte foixenc Joan I en 1400, ja desaparegut el rebel Mateu I.
Andorra mai no deixà de ser Catalunya, de ser l’Urgell, puix que al bisbe urgel·lità pertanyia. Ara bé, qui nomenava el bisbe? Des del primer terç del segle XVI, quan el rei dels catalans coincidí amb el dels castellans, fou el rei de Castella, etc. qui tenia la facultat d’elecció dels bisbes als territoris que governava. El rei que era sobretot rei de Castella (Espanya), i com a castellà es comportava, i després de la resta. Els Habsburg entronitzats a Castella, a la Corona catalanoaragonesa, etc., triaren la primera com a centre del seu imperi, incloses la llengua i la cultura («siempre fue la lengua compañera del imperio», deia el castellà Nebrija), contra la resta de territoris, convertits en perifèria del conglomerat senyorial dels Habsburg espanyols i susceptibles de ser castellanitzats i assimilats. Andorra, tot i la seva singularitat, continuà sent Catalunya i, a l’inici del segle XVIII, en esclatar la Guerra de Successió, recolzà l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei dels catalans (Carles III). Fou en aquells anys bèl·lics quan Andorra introduí reformes al Consell de la Terra, òrgan de representació de les Valls des del 1419. Ara bé, finalment el Borbó Felip d’Anjou (Felip V de Castella) s’imposà, abolí les lleis catalanes i, en conseqüència, s’ensorrà l’edifici institucional català, substituït pels decrets de la Nova Planta borbònica (1716). El Principat ―el català― vençut, Andorra temé pel seu futur, que hagués significat l’annexió a Espanya si no fos perquè el nou bisbe borbònic d’Urgell, el navarrès Simeón de Guinda y Apeztegui (1714-1737), valorà els beneficis econòmics que li reportaven al bisbat la cosenyoria d’Andorra i, amb la col·laboració de les autoritats de les Valls, que canviaren oportunament de camisa, convencé les autoritats espanyoles d’ocupació que Andorra era un territori aliè al derrotat Principat català. Això no significa que no hi hagués repressió contra l’austriacisme andorrà, que n’hi hagué, però Andorra ―ras i curt― se salvà de la crema, no fou annexionada pels espanyols i, per a cobrir-se les espatlles de qualsevol pretensió annexionista en el futur, allà tenim el jurista Antoni Fiter elaborant el Manual digest per a demostrar que les Valls, que són ―escriu― «neutres», «mai han dependit» del Principat de Catalunya.
En definitiva, al bisbe Simeó de Guinda deu Andorra el manteniment del seu estatus especial, que Fiter, un jurista natural d’Ordino i veguer episcopal de les Valls des de 1737 fins a la seva mort en 1748, s’encarregà de donar-li forma, jurídica i històrica, per a la qual cosa no dubtà a apel·lar al nom de Carlemany, convertit en heroi «nacional». I així anaren tirant els andorrans fins a les convulsions revolucionàries a França. Convertida França en República, desaparegué el cosenyor no episcopal i ara el bisbe urgel·lità ―o sia, Espanya― esdevenia l’únic senyor d’Andorra. França havia abolit el feudalisme i el prefecte de l’Arieja, com a representant del nou poder republicà, es negà a cobrar la quèstia (tribut feudal en diners o fruits) que li portaren els andorrans. Napoleó, però, sí que acceptà la cosenyoria, en 1806, però quan l’Imperi francès s’annexionà Catalunya (1812), inclogué Andorra en el nou departament ―província― català del Segre. Ara bé, finalment Napoleó perdé la guerra, un nou rei regnà a França i fou restablert l’statu quo anterior. Les Valls tornaven a ser «neutres» i autònomes, mantenint la seva singularitat de temps feudals. No diré independents, perquè la ingerència exterior sempre existiria mentre perdurés el poder dels dos cosenyors, que encara no pròpiament coprínceps.
L’Andorra Principat
Andorra es convertí en Principat quan els seus cosenyors passaren a ser dits «coprínceps». El líder d’aquella reforma, com hem vist més amunt, fou Guillem d’Areny i Plandolit, síndic general (president) del Consell de la Terra en 1866, que a partir de la reforma adoptà el nom de Consell General. Guillem d’Areny i Plandolit pretenia modernitzar Andorra i les seves institucions, convertir el territori en país amb cara i ulls. Així, per a visualitzar Andorra, els reformistes idearen la bandera de tres franges verticals (blava, groga i roja) encara en ús. A Andorra se li permeté, juntament amb els també petits estats de San Marino, Mònaco i Luxemburg, participar a l’Exposició Universal de París de 1867. A Andorra li calia una bandera adient amb l’esperit de país neutral entre Espanya i França. Ah! I també agradar a Napoleó III, qui havia de ratificar la reforma. La solució: una bandera a la francesa, amb les franges verticals, però que combinés els colors francesos (blau, blanc i roig), amb els espanyols (groc i roig). El resultat, el ja conegut, la bandera tricolor (blau, groc i roig), amb l’escut andorrà, descrit al Manual digest, al centre.
Era una reforma moderada, feta per les classes adinerades andorranes, amb el propòsit no amagat d’imitar Mònaco i obrir casinos i balnearis que atraguessin fortunes al país. La industrialització a terrers veïnes havia arruïnat l’economia de fargues andorrana. Així que, inspirats pel model monegasc, hi ha qui veié la possibilitat de crear un Mònaco als Pirineus. França, però, prohibí els casinos, al seu coprincipat també, i el bisbe d’Urgell ―què direm de l’Església?― també. Ai llas! I ara què? El 8 de desembre de 1880 esclatà una revolta popular favorable a la construcció dels casinos i contra l’autoritat dels coprínceps que s’allargà fins a juny de l’any següent. A partir d’aleshores la pressió de França i Espanya s’accentuà sobre Andorra, amb el propòsit d’annexionar Andorra a un o altre estat. És allò que s’ha dit «la qüestió andorrana». Sorgiren els partidaris de França i els partidaris d’Espanya, més conservadors, que es van esbatussar de valent a Canillo en 1885 resultant els profrancesos vencedors.
I entre França i Espanya, què? Doncs, com es deia llavors, hi havia qui «es feia l’andorrà», que recull el Manual digest, o sigui, el desentès. Que uns i altres, francesos i espanyols, s’esbatussin que jo ―l’andorrà― arreplego el que pugui. Els francesos bastien escoles, escoles francesitzadores, els espanyols també, les espanyolitzadores; els uns muntaven línies de telègraf, els altres també i així, doncs, francesos i espanyols competien per guanyar-se la simpatia dels andorrans amb la vista posada en l’annexió de les Valls. I els andorrans, mireu, han anat fent-se els andorrans durant dècades, suportant un coprincipat que durant tot el segle XX fou un coprotectorat. Ni Espanya ni França estaven disposades a reconèixer la plena independència d’Andorra i això fins a temps ben recents. Però, altrament, tal anomalia, la cosenyoria, impedia l’annexió per un o per altre i Andorra, un territori de 468 km² podia reivindicar-se com a subjecte polític.
Andorra visqué entre un equilibri, ben precari, entre una i altra potències «protectores», però Andorra mai no deixà de ser catalana. Calia abandonar les rèmores feudals i alliberar-se del proteccionisme dels protectors. Aquest procés s’inicià en els anys setanta del segle XX i culminà amb l’elaboració d’una Constitució andorrana, aprovada en referèndum el 14 de març de 1993, Constitució que consagrava Andorra com un «Estat independent, Democràtic i Social» sota la denominació de Principat d’Andorra (article 1.1). Els coprínceps passaren a ser merament simbòlics. I ―important― l’article 2,1 diu: «La llengua oficial de l’Estat és el català». El Principat d’Andorra ingressà a l’ONU el 28 d’abril de 1993, reconegut com a estat sobirà, i el primer cap de govern de l’Andorra independent, Òscar Ribas i Reig, proclamà, ben clar i català: «Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglotes, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga ―a l’Aragó― fins a Maó ―a l’illa balear de Menorca― i des de Salses ―al Rosselló francès― fins a Guardamar ―a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.»
L’excepcionalitat andorrana, malgrat Espanya i França, finalment reeixí. Andorra ingressà a l’ONU i proclamà la seva catalanitat, la catalanitat completa. Enorgullim-nos d’això i gaudim de la catalanitat declarada pel cap de govern andorrà, el primer català que ho ha fet, a la seu de les Nacions Unides.
