Manuel Carrasco i Formiguera va nàixer el 1890 i va morir assassinat per l’exèrcit franquista el 1938. La seua trajectòria i la seua aportació polítiques bé mereix un estudi com el que ha realitzat l’historiador Lluís Duran. Aquesta mena de treballs solen coincidir amb alguna efemèride, però la publicació de Manuel Carrasco i Formiguera: pensament i acció no correspon amb l’aniversari de cap data concreta. Segons explica el seu autor, fins ara, d’aquest referent polític s’havia estudiat més la seua vida que el seu pensament. “Carrasco i Formiguera tenia una visió publicística i una vocació d’intervenció pública molt marcada. Necessitava, continuadament, manifestar el seu pensament polític. És això el que fa que hi hagi molt de material publicat sobre els seus articles, però no una anàlisi sobre el seu pensament polític”. Segons Duran (Barcelona, 1960), un dels historiadors que més a fons ha estudiat el catalanisme, Carrasco i Formiguera incorpora elements nous –o com a mínim ben poc presents– a aquest moviment nacional, com és la defensa ferma del dret d’autodeterminació dels pobles. “Ell no té referents concrets: beu directament de les fonts de la doctrina social de l’Església i de l’Evangeli i construeix una proposta original i sense xarxa, feta a mida d’intuïcions i del seu pensament crític davant un país que no funciona i que cal millorar-lo”, argumenta l’historiador.
Aquest polític democristià va nàixer a Barcelona e 1890. Fill d’un pare de Villena (Alt Vinalopó) i d’una mare de la capital principatina, va poder estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Mercantil. Com indicava Duran, la seua inspiració política procedeix del cristianisme, i també de polítics que van desenvolupar la seua gran obra quan Carrasco encara era ben jove. Pel que fa al factor religiós, el seu accés a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat li va reforçar un pensament ben present en l’època: la combinació de l’esperit religiós –que tenia el fundador de la Lliga Espiritual, Josep Torras i Bages, com a referent constant– amb el sentiment de construcció nacional. Carrasco, també molt actiu en mitjans com ara L’Estevet, acabaria fent el pas a la política professional amb el seu accés a l’Ajuntament de Barcelona com a regidor de la Lliga Regionalista. No va ser l’únic partit en què va militar ni l’únic càrrec que va desenvolupar.
La seua militància sempre va estar inspirada pel seu referent polític fonamental: Enric Prat de la Riba. El primer president de la Mancomunitat va ser, sobretot, un gran ideòleg catalanista amb la seua obra més difosa, La nacionalitat catalana, i amb els seus articles en premsa. Però Duran identifica altres inspiradors de Carrasco. En primer lloc, dos documents pontificis: Rerum rovarum (1891), del papa Lleó XIII; i Quadragesimo Anno (1931), de Pius XI. I en segon lloc, un referent ben remot: Pau Claris, “un clergue que va separar Catalunya d’Espanya i que va intentar construir una república catalana. Aquesta combinació politicoreligiosa era especialment atractiva per al seu discurs”.
Aquests principis tan clarament identificats van fer que, de manera aparentment paradoxal, Carrasco i Formiguera militara en diversos partits al llarg de la seua vida. El seu patriotisme, per contra, el va convertir en un dels pocs catalanistes catòlics que es va mostrar ben crítics amb la Lliga, tot i militar en aquest partit. “Era un cas únic”, assegura Lluís Duran. “És el cas d’una persona que estava destinada a formar part dels quadres orgànics de la Lliga, i en canvi és constantment crític amb el que representava aquest partit. Ell considerava que l’actitud fluctuant en l’àmbit nacional de la Lliga, que s’havia convertit en la crossa de la restauració, havia creat una depressió del catalanisme, i això li feia mantenir relacions més fluïdes amb personalitats d’Esquerra Republicana, com ara els presidents Francesc Macià i Lluís Companys o amb Josep Sunyol i Garriga”, qui també va ser president del Barça i qui també va ser afusellat pel franquisme.
El distanciament de la Lliga va aproximar Carrasco a Acció Catalana, un partit nodrit en bona part per persones que van discrepar amb el partit de Francesc Cambó i que comptava, entre d’altres, amb Antoni Rovira i Virgili i amb Jaume Bofill i Mates –amb aquest últim Carrasco va coincidir a la Lliga Espiritual– a les seues files i que havia sigut fundat a inicis dels anys vint. La seua relació amb aquest partit va ser, segons Duran, peculiar. “Fins que Carrasco no va estar segur que Acció Catalana era una alternativa radicalment diferenciada de la Lliga no hi accedeix, i quan hi accedeix no deixa de tenir una bona relació amb Macià, cosa que no va agradar als líders del seu partit. De fet, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, Carrasco col·laborarà més amb Estat Català que no amb Acció Catalana, que curiosament era el seu partit, i n’era considerat membre del sector radical”.
La relació entre Macià i Carrasco era directa de feia temps. Ambdós van coincidir en l’Assemblea nacionalista convocada per l’Esquerra Catalana, prèvia a la Conferència Nacional Catalana que donà naixement a Acció Catalana, tot i que el protagonista del llibre i el president de la Generalitat, segons Duran, desenvolupen una praxi política distinta. “Macià va estructurar el seu lideratge a partir dels crítics inicials amb la deriva regionalista de la Lliga: és el món que va de la Unió Catalanista a la Federació Democràtica Nacionalista, al qual caldria sumar Estat Català. Carrasco, en canvi, uneix afinitats personals, encara que no coincideixin en l’objectiu, si bé Carrasco i Macià van combatre conjuntament la monarquia”.
Lligaire crític amb la Lliga, militant d’Acció Catalana pròxim a Macià, amb vocació de refer ponts entre sectors distanciats... la particularitat de Carrasco també es va veure ben reflectida en l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, concretat a la capital guipuscoana l’estiu de 1930 per part dels partits de l’oposició a la monarquia, que es van conjurar amb un canvi polític que havia d’anar abocat a una república. Carrasco hi era com a representant d’Acció Catalana, i va posar sobre la taula el dret a l’autodeterminació. Una ambició de què es parlava en els cercles catalanistes, si bé mai no s’havia plantejat com a principi d’una nova estructura federal de l’Estat espanyol. “Ell sabia que aquell discurs podia tenir un cert recorregut, i de fet aquest terme es va anar normalitzant en la vida política catalana, si bé finalment es va desenvolupar contemplat dins l’alternativa del plec nacional dels partits leninistes”, amb els quals, evidentment, Carrasco va discrepar. “Tot i que el pes del dret a l’autodeterminació l’acabarien suportant les forces comunistes catalanes, va ser Carrasco l’iniciador d’aquesta formulació més enllà de Catalunya”, diu Duran. “La proposta tindrà un llarg recorregut i es reprendrà en l’Assemblea de Catalunya, ja a les acaballes del franquisme, i més enllà”.
La República que va nàixer menys d’un any després de l’esmentat Pacte de Sant Sebastià va anar acompanyat del nomenament de Carrasco com a conseller de Sanitat en la restaurada Generalitat, presidida en primer terme per Francesc Macià. Carrasco havia sigut triat diputat per la demarcació de Girona i poc després seria també nomenat director del Comitè Industrial Cotoner, una mena de think tank que va ser fonamental, segons Duran, per a l’esdevenir d’aquest sector tan important en aquell moment. Aquests tres càrrecs els va desenvolupar de manera simultània entre abril de 1931 i principis del 1932, el període de màxima rellevància pública de Carrasco.
Va ser també al 1932 quan Carrasco culmina la seua marxa d’Acció Catalana, un partit en què aspirava a conviure amb laics i que va anar marginant a poc a poc els cristians del partit, segons Duran. “Acció Catalana intentava esdevenir la crossa moderada i de classe mitjana i liberal d’ERC”, explica l’autor, qui també interpreta l’entrada de Carrasco a Unió Democràtica de Catalunya quan el partit només tenia uns mesos de vida. UDC era un partit integrat per una part important dels catòlics catalans “que s’havien sentit maltractats i ferits durant la dictadura primoriverista justament perquè eren Església catalana. Això el que fa és agrupar sensibilitats davant l’evolució política laicitzadora que desenvolupa el Govern espanyol, que atemptava contra el que avui en podríem dir Església de base, perquè l’Església catalana, com deia el filòsof Francesc Pujols, no eren els bisbes ni els cardenals, sinó els capellans. UDC es crea davant aquesta sensació de persecució constant”.
En aquest context, davant esdeveniments com els Fets d’Octubre de 1934, tant UDC com Carrasco anhelen la proclamació de la independència de Catalunya, si bé quan comproven que aquella data es tradueix en una nova amenaça cap a l’Església, amb cremes i assalts contra edificis religiosos i amb clar protagonisme del Bloc Obrer i Camperol i de l’Aliança Obrera, els membres d’UDC es retiren d’aquell moviment, decebuts amb el resultat. “Això no evita que Carrasco escrigui articles en solidaritat amb els obrers asturians, que en aquelles mateixes dates havien patit la repressió ferotge de l’exèrcit espanyol, però se sentia culpable del fet que Catalunya hagués arribat fins aquell punt”. Aquelles reflexions les compartia en articles a la publicació El Temps, la d’UDC, des de la qual Carrasco es va mostrar com “un dels pocs” polítics que reconeixia que les coses no s’havien fet bé. Ell mateix va apostar per un replantejament i per desenvolupar una autonomia sòlida a través de l’estatut –que ell mateix havia criticat, tot i que acatat fent cas de la voluntat popular– i de la unió entre catalanistes, una idea de concòrdia que tenia un nom ben evident: Solidaritat Catalana, tot evocant la unitat electoral de dècades abans després dels Fets del Cu-Cut.
Malgrat aquells canvis polítics, Carrasco mai no va deixar de reivindicar-se com a republicà, i a diferència d’altres dirigents catalanistes no va sentir-se temptat pel bàndol franquista, tot just quan alguns sí que veien Franco com un mal menor i, sobretot, parcial. Eren temps en què els incontrolats assassinaven religiosos des de l’inici de la Guerra Civil. Això no va animar Carrasco a sumar-se a l’altre bàndol, però sí a comparar Falange amb la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que segons ell no només compartien els colors roig i negre a la bandera. “Ell era conscient que calia restablir un ordre a la rereguarda, però un ordre republicà”, matisa Duran. Va ser l’època també en què al País Valencià sorgien alternatives polítiques que volien emular els moviments catalanistes. Acció Nacionalista Valenciana, més ubicada a la dreta que UDC, va desenvolupar relacions amb el partit de Carrasco, qui va arribar a publicar articles a la revista Acció –la del partit valencià– setmanes abans de l’inici de la guerra. No deixa de ser curiós, en un moment en què el catalanisme prioritzava la idea de Galeuska, també reivindicada de manera constant per Carrasco, qui al seu torn també va escriure en diaris bascos.
Duran dona importància al detall, tal com també van fer els historiadors Josep Benet i Hilari Raguer, que Carrasco fora afusellat el 9 d’abril de 1938, tot just a l’endemà que l’exèrcit franquista accedira a terres catalanes a través de Ponent. “Aquell mateix dia quedava abolit l’Estatut, i hi ha una relació, com a mínim curiosa, de dates i simbologia, perquè en aquell moment van assassinar una persona que representava, potser més que ningú, els motius pels quals s’havia aixecat el franquisme: una persona que defensava una Catalunya lliure, amb valors catòlics i republicans crítics i amb una política social i una democràcia avançades. No se m’ocorren uns principis més clarament oposats al que significava el franquisme”, argumenta Duran. L’oposició de Carrasco als colpistes, per tant, podia ser identificada en clau nacional, política i religiosa.
L’autor del llibre també considera que no va ser Carrasco qui va canviar d’ideologia, sinó que van ser els partits els qui van canviar, cosa que li va convidar a canviar de militància. “Ell no podia compartir l’evolució de la Lliga, com tampoc la d’Acció Catalana”, diu referint-se al fet que el partit de Cambó va donar suport a la Restauració i al fet, també, que Acció Catalana acabaria marginant els catòlics. Tant és així que, segons l’autor del llibre, si Carrasco és recordat és “perquè va ser un home que sempre va complir amb la seva paraula”.