Felipe de Borbón va aprofitar el missatge del 24 de desembre passat per prendre una posició política en relació amb «l’erosió de les institucions», que va ser aplaudida amb entusiasme per l’oposició. No és la primera vegada que l’actual cap de l’Estat actua com el monarca de la dreta i la ultradreta. El seu famós discurs del 3 d’octubre de 2017 contra l’independentisme català n’és l’exemple més contundent.
Han passat cinc anys des de llavors i Felipe continua comportant-se de la mateixa manera. El monarca espanyol continua entestat a demostrar la seva escorada posició ideològica i política en públic, de forma ostensible i formal. Com si fos res normal en una monarquia parlamentària. No ho és. En absolut. De fet, és un cas únic a Europa.
Cas únic. Si es compara amb l’actitud de la corona britànica i, més en concret, amb el discurs de les passades festes d’hivern de Carles III, es palesen les profundes diferències amb l’espanyola. És vera que el cap de l’Església anglicana i de l’Estat britànic ha tingut en el passat actituds i ha fet comentaris racistes, que ell i tota la seva família sovint demostren ser d’un classisme insuportable, que la corona de Londres ha estat responsable de l’històric imperialisme supremacista del Regne Unit..., però també és ben cert que la corona britànica ha demostrat sempre tenir una sensibilitat especial que li impedeix adoptar una actitud política en públic. Això no vol dir que el titular no tingui les seves opinions, però les expressa lliurement i secretament al primer ministre en la visita setmanal que cada dimarts rendeix al palau de Buckingham. A vegades, s’ha sabut què opinaven respecte a un tema polític la reina Isabel II o el mateix Carles quan era Príncep de Gal·les, però sempre ha estat fruit de filtracions, mai de primera mà, mai perquè hagin pres posició política en públic. I és senzillament impensable que el rei Carles —o abans sa mare— aprofités el missatge de les festes d’hivern, o el de qualsevol altra ocasió oficial, per manifestar una postura política.
El mateix passa amb les altres cinc monarquies parlamentàries europees més importants, com són Suècia, Bèlgica, Països Baixos, Noruega i Dinamarca. Les tres restants, Luxemburg, Mònaco i Liechtenstein, són molt petites i tan especials com que resulta impossible comparar-les amb les altres. En el cas de les cinc citades més rellevants, són semblants a la britànica en actituds democràtiques. L’única una mica discordant era la belga, però en les últimes dècades ha llimat força totes les arestes antidemocràtiques que havia heretat i s’ha convertit en una corona homologable a les altres, totes elles marcades per un profund respecte a la separació entre la monarquia i el debat polític.
Les sis grans corones —comptant la del Regne Unit— tenen un origen antic i s’han anat desenvolupant a mesura que han canviat els temps i la política, i durant el segle XX s’han adaptat al progrés de la democràcia parlamentària. Totes elles, a més, a mitjans de la passada centúria demostraren estar al costat de la llibertat davant de l’agressió nazi que patiren els països respectius. Aquesta actitud —més tímida en el cas suec a l’inici de la Segona Guerra Mundial, però finalment intensificada quan s’arrenglerà amb la resta de coronats contra el nazisme— es va convertir, de fet, en l’element principal de la seva legitimitat democràtica a partir de la postguerra, de la qual encara beuen.
Tal com aquest setmanari ha explicat en més d’una ocasió, aquest origen legitimador de les cases reials britànica, sueca, belga, neerlandesa, noruega i danesa les allunya de l’espanyola. Perquè la corona que Juan Carlos de Borbón es va posar el 1975 metafòricament —els reis espanyols no són coronats sinó proclamats— la va inventar el dictador Francisco Franco el 1969. Mentrestant, son pare, Juan, mantenia la seva, la de la dinastia familiar. I així fou fins al 1977, dos anys després de la mort del dictador, quan el legítim hereu Borbón va renunciar als seus drets dinàstics —cosa que deixa clar que els tenia i que eren seus, no del seu fill coronat per Franco— en un acte protocol·lari celebrat aquell any. I també és cert que aquesta peculiar monarquia va ser ficada amb calçador en la Constitució, el 1978. Però ni una cosa ni l’altra alteren per a res l’origen de la corona que es posà Juan Carlos i que porta el seu fill Felipe ¡, tan diferent de la resta de monarquies importants d’Europa.
A més, com també aquest setmanari ha publicat en algunes ocasions, l’aberrant blindatge legal de la corona dels Borbons l’allunya encara més dels seus homònims europeus, no debades cap altre gaudeix de res semblant. L’únic comparable, en el passat i si un cas, seria el rei belga, però era quelcom més formal que real, tal com ha deixat clar el cas Valtònyc —per Josep Miquel Arenas, el conegut raper mallorquí que resideix a Bèlgica per no entrar a la presó després d’haver estat condemnat, entre altres delictes, per injúries a la corona—, quan el Tribunal Constitucional d’aquell país sentencià que la llei que —com l’espanyola— que blindava la corona davant les crítiques era tan antiga —de 1847— que no tenia cabuda en un règim democràtic actual. A Espanya una de semblant sí que té cabuda, però. I no es tracta, com és prou conegut, només del blindatge per estalviar-se «injúries» sinó que la interpretació jurídica de l’especial condició de la corona arriba fins al punt delirant que el rei és «inviolable» de forma absoluta, faci el que faci, sigui per raó oficial o particular, tal com ha palesat la poca vergonya demostrada per Juan Carlos.
Carles «V» Felip. Totes aquestes diferències radicals han portat la monarquia espanyola a ser única en tot el context europeu. Quelcom que es tradueix en el fet que Felipe assumeix amb una sorprenent desimboltura allò que seria motiu no ja d’escàndol, sinó segurament també de censura per part de tot l’espectre institucional democràtic en qualsevol de les altres sis monarquies importants d’Europa: prendre postures polítiques en els seus discursos oficials.
Cap altre rei s’atreveix a fer el que fa el Borbón. Per raó d’oportunitat i actualitat es pot comparar amb el cas britànic de Carles III, però el mateix contrast es pot observar si la comparació es fes amb qualsevol de les altres cinc grans monarquies.
Tal com recordava el 6 de maig de 2015 la BBC, en ocasió de les eleccions legislatives que s’havien de celebrar aquell any al Regne Unit, «les actes (lleis) del Parlament estableixen que la reina (o pel cas, ara, el rei) és imparcial i mai fa cap comentari públic sobre política», tot i que parla de tot el que considera oportú «amb el primer ministre, amb el qual es reuneix un cop a la setmana». A Espanya la Constitució no obliga el monarca a situar-se al marge del debat polític en públic. Juan Carlos va fer incursions d’aquesta mena, però en general intentà fugir de prendre posicions públiques, excepte quan s’inicià el procés català. Ara bé, el seu fill des del primer moment s’ha volgut situar clarament en la concepció política i ideològica d’Espanya que té la dreta i la ultradreta i amb els seus discursos així ho demostra.
L’historiador britànic Frank Prochaska, autor de diversos llibres sobre la monarquia, va escriure —citat per la BBC— a Royal Bounty: The Making of a Welfare Monarchy (‘La generositat reial: La creació de la monarquia del benestar’) que «no se sap (exactament) quan la monarquia britànica intercanvià el poder (...) per la influència» política, «però això és el que justament ha ocorregut» i és la marca de la naturalesa de la corona, que tan bé ha interpretat Isabel II al llarg de més de set dècades amb governs presidits per quinze primers ministres diferents. El rei de la Gran Bretanya intenta influir, però mai mostra en públic les seves preferències polítiques. L’espanyol, per contra, no té problema a mostrar-les ben a les clares i a renunciar a la influència davant d’una part molt important de la representació electoral. De fet, tant és així que ataca sense manies els que representen la voluntat democràtica de separar-se d’Espanya o bé, com ara, s’arrenglera amb l’oposició dretana i ultra en les seves crítiques als intents del Govern central de desfer el bloqueig en la renovació del poder judicial imposat pel PP.
La diferència entre Carles i Felip són fins i tot estètiques. A pesar que l’anglès és 19 anys més vell, en el missatge de passades les festes d’hivern demostrà una posada en escena molt més moderna que la de l’espanyol. Felipe fa els seus discursos com els feia son pare d’ençà del 1975: en un despatx anodí, intentant omplir del tot la càmera, amb algun recurs festiu marginal, d’ocasió, però res substancialment diferent un any rere l’altre. Carles, al contrari, introduí imatges del país i de la seva gent amb voluntat de demostrar que connecta amb el carrer, que és divers. Un detall senzill, però important, i que mai ha tingut la corona castellana.
En aquesta voluntat modernitzadora de la monarquia, Carles parlà de «les nostres esglésies, sinagogues, mesquites i temples» i, en el mateix sentit inclusiu, insistí que, «si bé, per descomptat, Nadal és una celebració cristiana (...), qualsevol que sigui la vostra fe, o inclús si no en teniu cap» és «en el servei als altres» com «es pot trobar esperança».
Els Borbons mai han manifestat un missatge per l’estil que reconegués la multiculturalitat de la societat. Ells són reis catòlics, tradicionals. I encara que no es vulgui reconèixer i la premsa dretana i ultradretana ho disculpi, el seu posicionament polític s’avé amb aquesta concepció que més que tradicional, és casposa, estantissa, tal com Felipe demostra cada vegada que té ocasió.
La reina Isabel era una fervorosa creient en la unió de les nacions que formaren l’antic imperi. No obstant, com a cap de la Commonwealth, no tingué altre remei que acceptar la progressiva desvinculació d’alguns dels seus membres —com l’últim cas, el de Barbados, el 2021— i mai digué una paraula crítica en públic. També és sabut —sempre a través de filtracions— que fou una entusiasta europeista i que considerava un drama el possible Brexit, però mai expressà en públic cap opinió davant del referèndum per sortir de la Unió Europea ni es lamentà posteriorment pel resultat ni per la sortida efectiva.
El mateix cal dir respecte de la lluita per la independència d’Escòcia. És cert que en alguna ocasió va parlar de «l’amor» que sentia cap aquell país, que va fer vots per «superar» els «malentesos» i que sempre lloava el seu castell escocès de Balmoral —situat a Aberdeenshire— com una manera indirecta de mostrar-se a favor de la unitat del regne. Però mai s’atreví a dir una paraula oficial contra els intents d’independència. Tot el contrari del que fa Felipe .
Espanya és una monarquia; el Regne Unit també. Aquesta última és com les altres europees. L’espanyola, però, és única.