No ens hem d’enganyar: qui visita Poblet hi arriba motivat per la càrrega històrica i patrimonial del complex monàstic. Algú aprofita, a més, l’avinentesa per degustar i comprar alguns vins que es produeixen a la zona. I pocs, tan sols una minoria, completen el viatge amb una incursió al medi natural que emmarca aquest territori. No obstant això, val la pena aproximar-se al lloc des d’una òptica complexa i de conjunt per a comprendre per què Poblet va ser declarat Paratge Natural d’Interès Nacional, una figura excepcional que garanteix una protecció superior a la de Parc Natural. El paisatge parla per si mateix. El Paratge Natural d’Interès Nacional constitueix un compendi d’història, natura i agricultura en proporcions acurades, el resultat del qual confereix una imatge equilibrada i harmoniosa. A Poblet, hom hi pot accedir des de Vimbodí, o bé des de l’Espluga de Francolí; la perspectiva és similar: els conreus de secà s’estenen pel pla de Milmanda i els voltants del riu Sec. L’olivera alterna amb alguna mostra d’avellaner, però ni l’una ni l’altre fan ombra a les extensions de vinya que dibuixen meticulosament l’espai. Entre la disposició rectilínia del preuat arbust s’obren pas sengles carreteres que menen al complex religiós. Més enllà de la funció espiritual, el monestir en té una altra: ocupa el centre de la imatge i n’ordena els elements. Fa de frontissa entre l’espai rural i el forestal, entre el conreu i el bosc. El Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet es manifesta, més que en extensió, en altitud: oscil·la des dels 400 metres a la seua cota inferior fins als 1.200 per sobre del nivell del mar, al capdamunt de la serra de Prades. La terra baixa conforma, com podreu suposar, els dominis agrícoles, mentre que arrapat al vessant septentrional de l’esmentada serra el bosc ho pobla tot.
El bosc de Poblet
Cada element posseeix sentit propi i un valor intrínsec. El bosc de Poblet n’és un. La seua existència porta associat l’extermini i la posterior rehabilitació. Si tradicionalment els monjos van practicar un aprofitament racional d’aquesta font de riquesa, que anava des de l’extracció de llenya, carbó, pastures i apicultura fins a l’obtenció de fusta per a bigues, mobiliari o llibres, a partir de l’any 1835 va caure víctima de la depredació humana. El conegut Decret de Mendizábal i la corresponent desamortització, dictaven la supressió de les comunitats religioses i totes les seues propietats. D’aquesta manera es donava per finalitzat el domini del monestir sobre el bosc de Poblet, que passaria a mans del Tresor Públic. L’estiu d’aquell any la setantena de monjos abandonaven el monestir, el qual va quedar a mercè del saqueig i de l’espoli. L’especulació planà sobre aquesta vessant de la serra de Prades, i van convertir el bosc en la gallina dels ous d’or. Aconseguiren, però, matar-la; desforestaren la muntanya. Amb només tretze anys des de l’abandonament del monestir de Poblet, els efectes van ser funestos. Llegim el testimoni del reusenc Andreu Bofarull, que ho expressava amb aquestes paraules: “La mano destructora del hombre, en estos últimos tiempos ha hecho desaparecer los añejos é infinitos árboles que cubrían con su inmensa sombra, su desigual superficie”. [...] “Toda esta superficie se hallaba cubierta de bosques, viñas y huertas, refrescada por abundantes manantiales y hermoseada con algunas granjas y casas de recreo”.
I també, el relat del vendrellenc Jaume Ramon i Vidales al seu llibre Poblet, narracions i llegendes, presentat als Jocs Florals de Barcelona l’any 1896: “D’allí eixiren els roures centenaris que en el segle XV serviren per a entallar els magnífics i artístics setials amb esculptures, respatllers i dosserets que decoraven el chor; i de les abundoses i riques pedreres d’aquells boscos sortiren no sols la grandiosa fàbrica del monastir, sinó també’ls marbres i els jaspis que estaven escampats per tots els seus ambits”. [...] “Avui, poca cosa, ben poca cosa, resta de tants i tants llegendaris roures i alzines. La mà foradada de la desamortització, fent-ne bocins i venent-los a cara o creu, per una part; i per l’altre, la cobdícia del pagès, atent no més a omplir els cups de verema i de vi’ls cellers, acabaren amb aquella immensa riquesa forestal, amb dany evident de tota la comarca”. [...] “Aquelles muntanyes, abans tan cabelludes i fosques, on semblava emmirallar-se la negre nuvolada, d’on brollaven arreu fonts abundoses, que donaven vida i saba a les extenses hortes de tota la conca del riu Francolí, avui semblen, de lluny, gegantesques i pelades calaveres, on la vinya hi viu per força pel constant treball de l’home. El pàmpol és la única clapa verda que en el bon temps les abriga”.
Amb l’arribada del segle XX, l’any 1901 neix el Servicio Hidrológico-Forestal, que serà l’encarregat de realitzar la restauració d’aquest bosc. Les tasques de repoblació van ser dirigides per l’enginyer Josep Reig i sobre una superfície. Es van escollir tres espècies de pi, el pinastre (Pinus pinaster), el pi roig (Pinus sylvestris) i el pi blanc (Pinus halepensis), per actuar especialment als barrancs de la Pena i dels Torners.
En aquest període, s’inicià paral·lelament la construcció d’una xarxa de camins forestals i, entre d’altres, es bastiren tres cases forestals. Exceptuant la de Castellfollit, la de la Pena i la del Titllar, foren bastides on havia hagut les antigues granges del monestir, aplicant els cànons modernistes a construccions amb finalitats de gestió silvícola.
Finalment i per tal de facilitar la regeneració completa, es va imposar un vedat de vint anys en tot el bosc públic, i es va permetre únicament als veïns de Vimbodí, Montblanc i Rojals aprofitar les llenyes que procedien de neteges i aclarides. Tampoc es permeté la pastura de bestiar fins l’any 1919.
Avui, el bosc de Poblet torna a lluir una massa densa i ombrívola, i s’hi localitza l’única comunitat de roure reboll (Quercus pyrenaica) de tot Catalunya.
Visiteu aquesta roureda i la teixeda del barranc del Titllar. Es tracta d’una excursió senyalitzada que s’inicia a la font de la Teula i que recorre l’esmentat barranc fins a la seua capçalera. Aparqueu el vehicle a l’àrea recreativa de la font de la Teula, poc abans del quilòmetre 11 de la carretera T-700, de Vimbodí a Prades. El camí, que aviat es torna un corriol protegit pel bosc, remunta el barranc del Titllar i passa per la porta de la casa forestal homònima. El tossal de la Baltasana, cim culminant de la serra Prades, assenyala el final de la pujada. Observeu, per un moment, els boscos als vostres peus i enfront, el poble de Prades i els cingles de la serra de Montsant. La caminada és accessible a tothom qui estiga avesat a trescar, l’única dificultat rau en la distància (11 quilòmetres).
I ja que hi som, descobriu a peu el barranc de la Pena, la seua casa forestal i el mirador del mateix nom. Des del nucli de les Masies, una petita carretera contorneja l’extrem meridional del complex monàstic. Tot just superada la casa de colònies la Capella, una pista a l’esquerra s’enfila cap a la casa forestal, amb marques del GR-171. Deixem el camí de la pedrera i optem per la magnífica senda del Colom. El corriol penetra en l’extens alzinar. La densitat forestal garanteix l’ombra i conté la temperatura en dies de calor. L’ascensió dóna accés a la part superior de la serra de Prades, allà on s’alinea la carena que uneix el tossal de la Baltasana amb la mola dels Quatre Termes. No gaire lluny, el mirador de la Pena assegura unes vistes privilegiades. De tornada, atanseu-vos a la casa forestal de la Pena i al pou de gel utilitzat pels monjos de Poblet, que posteriorment serviria de residència temporal a l’enginyer Josep Reig durant les obres de la casa forestal. Ja de baixada per la senda de Mata-rucs alguna carbonera eixirà al pas. Vestigis del passat.
Santa Maria de Poblet, patrimoni de tots
Val a dir que s’ho ha guanyat a pols, que no debades va ser declarat el 1991 Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. L’espai en qüestió, d’entrada, traspua un simbolisme notori, perquè és ací on jauen els reis comtes de l’antiga Corona catalano-aragonesa. Hi reposen ni més ni menys que vuit reis, reines, infants i nobles: Alfons I el Cast o Jaume I, acompanyat d’un gos esculpit als peus del sepulcre, símbol de fidelitat. Però va ser Pere IIIel Cerimoniós qui va decidir que a Poblet s’ubicaria el Panteó Reial, i va obligar per jurament als seus successors a ser enterrats en aquest indret. Als arcs del creuer central del monestir, a banda i banda de l’altar major, hi trobareu el seguici de figures reials. Al costat dret, Alfons el Cast, Joan I i les seues dues esposes, Mata d’Armagnac i Violant de Bar, i un tercer sepulcre amb Joan II i Joana Enríquez; a l’esquerra, Jaume I, Pere el Cerimoniós i les seves corresponents esposes, Maria de Navarra, Elionor de Portugal i Elionor de Sicília. A la tercera tomba, Ferran d’Antequera. I això no s’acaba ací: a la columna on reposa un dels quatre arcs de panteó reial i ben prop de la tomba de Ferran d’Antequera, jau Alfons V el Magnànim; a l’extrem del creuer del monestir, a tocar de la capella de Sant Benet, Martí l’Humà. Passegeu-vos per aquest espai solemne sense presses: encara descobrireu quatre fills de Pere el Cerimoniós i la tomba gòtica amb les despulles de Joana d’Aragó.
Josep Pla tampoc el defineix perquè sí com “un món de formes, de tradicions i de símbols”. I és que el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet s’erigeix com un microcosmos sòlid, coherent, petri. Una nau de dimensions gegantines, amb aires de castell o fortificació que navega, amb els alts i baixos propis de cada època, des del segle XII. Va ser fundat el 1150, quan feia poc més de mig segle que havia nascut l’orde benedictina del Cister, allà cap al 1098. Des de la data fundacional, el complex religiós anirà ampliant el seu espai vital, i es convertirà en una de les abadies cistercenques més grans del món.
Tornem, de nou, a Pla, que expressa magistralment la singularitat arquitectònica del monestir: “Gairebé tots els monestirs que conec són blocs de construcció unificats. Poblet és lligat, però és molt variat. Hi han passat tots els estils arquitectònics que han travessat el país”. [...] “Tot és net, polit i té una naturalitat elegant. No hi ha res vulgar, ni adotzenat, ni estrany. Tot és ordre i pau. Des d’un punt de vista exterior, el monestir sempre sembla igual”. I així és, les muralles fixen la imatge inalterable del recinte, alhora que contenen la vida religiosa i l’acoten intramurs, tal com recomana la Regla de Sant Benet. L’aïllen de la realitat mundana, separant-se’n, a la recerca de la solitud reglamentària.
I coneixedor de la ciutat de València que s’hi atanse tindrà la sensació d’assistir a un déjà vu, trobarà similituds amb la ciutat del Túria. La porta sembla una rèplica de les Torres de Serrans. No es tracta precisament d’una imitació, sinó tot el contrari: la rèplica és la valenciana, amb dimensions, això sí, de tradició fallera. s jurats de València encomanaren la seua construcció al mestre Pere Balaguer, el qual prengué com a models la porta de Sant Miquel de Morella i la porta Reial del Monestir de Poblet, bastida aquesta per Fra Guillem de Guimerà el 1369.
Podríem seguir parlant de Poblet, però manca espai en aquest article per persistir en la immersió. No obstant això, no podem tancar el capítol sense aturar-nos en un parell de consideracions finals. En l’aspecte religiós, el Cister desembarcà amb força en aquestes latituds i va tenir-hi una presència cabdal. Ho demostren els altres dos monestirs pròxims, Vallbona de les Monges i el Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, ambdós fundats igualment a la segona meitat del segle XII.
Una ruta turística els uneix. La Ruta del Cister nasqué amb l’objecte d’enllaçar els tres monestirs cistercencs, mitjançant un itinerari que es pot realitzar en cotxe, a peu o en bicicleta. En els darrers anys ha pres força, sobretot, la versió cicloturista i s’ha consolidat com a destinació de cap de setmana, en la qual es barregen cultura, tradició, gastronomia, vins i paisatge. El recorregut, de caràcter circular, suma 110 quilòmetres i toca tres comarques: la Conca de Barberà, l’Urgell i l’Alt Camp. La Ruta del Cister discorre per camins rurals i alguna carretera amb baixa intensitat de trànsit, i està senyalitzada com a Sender de Gran Recorregut GR-175.
I finalment, el vi. No seria cap encert marxar de Poblet sense dedicar un instant a realitat vinícola que ha modelat des de fa segles el paisatge, l’economia i la societat locals. La DO Conca de Barberà s’estén per aquestes terres fins a tocar la falda de la serra de Prades. Cap al nord, s’estira cap a la comarca de l’Anoia, una terra d’interior que es desplega en un mar d’ondulacions i turons de cota baixa. No cal ser un amant del preuat beuratge per dedicar un moment al celler de l’Espluga de Francolí, a tan sols tres quilòmetres de Poblet. L’edifici en qüestió va ser projectat el 1913 per Domènech i Roura, fill de l’insigne Domènech i Muntaner. El gest arquitectònic resultava d’una rotunditat sense precedents i Àngel Guimerà, admirat per l’obra, el batejaria com la “Catedral del Vi”, denominació que avui dia designa per extensió els grans cellers cooperatius de l’època. L’adaptació al món rural de l’estètica modernista i de les tècniques constructives associades atorgava un valor afegit a l’art de fer vi. En certa mesura, les aportacions de Domènech i Roura, com també de Cèsar Martinell i d’altres arquitectes del moment, crearien, ni que fóra tímidament, vasos comunicants entre els medis urbà i rural. Un maridatge sòlid i definitiu entre aquestes dues realitats.
I això és tot, tot el que hem pogut escriure en aquestes pàgines sobre Poblet. Molts detalls i racons han quedat en el tinter; ara us toca a vosaltres, lectors, descobrir-los. Aquest escrit és només una modesta invitació a explorar el territori.