L’àvia s’havia mort. A casa. A la datxa familiar als afores de Sant Petersburg. Una d’aquelles que a l’hivern —a l’hivern rus, de dos metres de neu, glaçades d’estalactites i temperatures que espanten els que som de més al sud— s’aïlla de la resta el món, pensada com ho està per hostatjar les vacances d'estiu. Amb els hospitals saturats en sortir de la pandèmia i l’ambulància més propera a vuit hores de trajecte, van decidir que la vetllarien a casa, fins que s’apagués.
Feia gairebé set anys que la família d’en Misha havia tornat voluntàriament a Rússia, igual que n’havien marxat. De descendència jueva, a finals dels setanta, amb les olimpíades de Moscou a punt de celebrar-se, al seu pare li va ser fàcil sortir del país —les autoritats soviètiques, explica Misha, “tenien ganes de desfer-se d’allò que no els agradava”—. Més endavant se n'hi aniria la mare. Després de més de tres dècades i dos fills als Estats Units, la parella va decidir deixar New York City enrere i tornar al fred, a la natura i a la família a jubilar-s’hi.
Estudiant de ciències polítiques i de periodisme documental, Misha Lanin passà, des de llavors, el curs escolar a Nova York i els estius a datxa dels seus pares, que havien convertit en residència permanent. “Allà, durant les vacances, vaig descobrir històries que em fascinaven i que tenia ganes d’explicar. Per això, quan vaig acabar la universitat, vaig decidir traslladar-me a Rússia per dedicar-me a projectes creatius”.
Al cap d’uns anys i passada la pandèmia —patint i vigilant—, l’àvia es va apagar. I al trasbals familiar l’embolcallà, tot d’una, l’aroma d’un conflicte a punt d’encendre’s, d’una vida a punt de canviar. “La meva germana va venir dels Estats Units pel funeral i, en una de les estacions de tren del poble —un edifici solemne i soviètic, detalla—, vam trobar la policia. Paraven a homes joves a l’atzar, els demanaven la documentació i els atabalaven amb preguntes. Els vaig veure mirar-me i vaig sentir pànic”.
Sortir de Rússia
Amb el dol al nus de la gola, van decidir que havien de sortir d’allà. “A la nostra edat —la del pare i la seva— i antecedents —americans—, quedar-nos era perillós, tot allò estava a punt d’explotar”. Al cap d’un parell de dies, ell i la seva germana eren fora del país. Poc després els seguirien els pares.
“A la nostra edat —la del pare i la seva— i antecedents —americans—, quedar-nos era perillós, tot allò estava a punt d’explotar”
L’acollí un amic a Finlàndia. En Misha recorda que, un dia, es va llevar de matinada. Va vacil·lar: “miro el mòbil o ho deixo per demà al matí?”. Eren gairebé les quatre de la matinada. Va encendre la pantalla. La notificació de la CNN acabava d'arribar. Era dijous 24 de febrer i la guerra —o l’escalada de la guerra— havia començat.
Conta que, durant els següents dies, no podia sortir del llit. Cap on anar, sense camí dibuixat, amb la quotidianitat estroncada per la guerra i per la incredulitat? “Vaig arribar a la conclusió que podia deprimir-me o intentar canalitzar l’energia en ajudar”. Va escollir la segona.
Atendre els refugiats
Així fou com agafà vols a Budapest i se n’hi anà. Marxà sense meditar-ho massa. Hongria era un destí assequible i fronterer amb Ucraïna. Per què no? Sobre el terreny, les seves mans serien més útils. En un bon principi, però, no van ser les mans —només— el que el van fer necessari sinó la llengua.
“A diferència del polonès o l’eslovac, que són llengües eslaves, l’hongarès és molt, molt diferent del rus o l’ucraïnès. Com que parlo rus i anglès, em vaig oferir de traductor i de seguida em van donar una armilla i em van demanar que em quedés”. En Misha es convertí en un pont lingüístic pels refugiats a Tiszabecs, un poble al sud de la frontera amb el país envaït. “A vegades es creaven situacions còmiques on algú em parlava ucraïnès o rus i jo el traduïa a l’anglès i algú altre em traduïa de l’anglès a l’hongarès. I llavors rèiem”. Malgrat tot.
A més de les tasques de traducció, els voluntaris com en Misha portaven els exiliats a l’estació més propera, a una hora amb cotxe. “Des d’allà podien anar a Budapest i des de la capital cap a on creguessin d’Europa.” Ben aviat, però, la riuada de refugiats va ser molt més cabalosa del que podien suportar.
“No teníem prou conductors, ni prou cotxes o furgonetes, per portar a la gent cap a l’estació, així que vam haver d’habilitar el gimnàs d’una escola com a refugi temporal”. Allà, però, amb nens i gossos i desenes de persones, era impossible descansar. En veure-ho, en Misha decidí demanar donacions per xarxes socials i destinar-les a habilitar habitacions decents per les famílies que arribessin. I així ho va fer.
Proveir els desplaçats
Cap a l’abril, el ritme de l’arribada de refugiats va disminuir i les habitacions ja no calien. Les necessitats havien canviat. Ara els que patien més eren aquells que s’havien quedat, per la raó que fos, a Ucraïna. “Molta gent marxava de Donetsk, Lugansk o Mariúpol a altres parts més segures del país. Calia subministrar els refugis que albergaven centenars de desplaçats interns”.
Canvi de rumb. Ara, les donacions que aconseguia es dirigirien a fer arribar aliment i béns de primera necessitat als refugis ucraïnesos. Va contactar l’empresa automobilística Ford, que li cedí una camioneta i es dedicà a obtenir l’aprovisionament pels albergs que el requerien. I això és el que ha estat fent des de llavors: pregunta, compra, carrega, condueix fins la frontera i, allà, entrega el material a Càritas i torna.
“Viuen més de vint hores al dia sense electricitat, corren el risc de morir congelats”
Amb el pas dels mesos, la situació s’ha tornat més crítica. “Rússia ha atacat bona part de la infraestructura elèctrica del país i això, amb l’hivern, s’ha tornat catastròfic. Hi ha gent que viu més de vint hores al dia sense electricitat, corren el risc de morir congelats”.
Per això, a més de carn, peix, llegums, verdura i alguna xocolatina pels més petits —com que els compra a poc més de mitja hora de la frontera, pot abastar-los amb productes frescos—, aquests mesos li ha calgut buscar altres béns, que no sempre són senzills de trobar. Generadors d’energia, bateries portàtils, roba tèrmica i d’hivern, medicaments, productes higiènics, mantes… La llista creix, però les donacions, amb el públic acostumat a la tragèdia, fa mesos que no arriben.