A finals del segle XIX i principis del XX era molt habitual que en els països europeus i americans hi hagués importants corrents intel·lectuals, culturals, religiosos i polítics racistes en general i en particular antisemites. És molt famós el cas Dreyfus a França, quan el 1894 va ser detingut, jutjat i empresonat el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfus, jueu, acusat d’un delicte de traïció que no va cometre. L’ambient antisemita en el país va permetre aquell judici injust, cosa que portà a l’escriptor Émile Zola a escriure el seu famós article “J’acusse”, en el qual acusava d’antisemites les autoritats per aquella condemna.
No era només França. Era per tot. A tots els països, si es grata un poc, hi ha exemples de racisme i antisemitisme. També als Països Catalans, on en moltes esglésies catòliques els capellans clamaven des de la trona contra “el judaisme”, “el liberalisme”, “el socialisme” i tot altre corrent ideològic que s’atrevís a posar en dubte “l’ordre natural de les coses”, tal com deia un conegut capellà catòlic, el pare Solà, que feia aquesta mena d’arengues cada diumenge a la Seu de Palma, almenys entre 1895 i 1899, els anys que aquest setmanari va poder constatar a través de la premsa diària de la capital balear.
El racisme era, en fi, intrínsec a les classes socials dominants occidentals. A Espanya, per exemple, en múltiples vegades Antonio Cánovas del Castillo, el president del Govern conservador —va ocupar el càrrec en set ocasions, en períodes curts de dos anys i busques, entre 1874 i 1897, any en què fou assassinat—, no va tenir cap problema a declarar en el diari francès Le Journal que l’esclavitud “era per als negres molt millor que aquesta llibertat que tan sols han aprofitat per no fer res i formar masses de desocupats”. De fet, sempre defensà que havia estat una equivocació haver abolit l’esclavatge a Cuba el 1886. I mai va esclatar cap gran escàndol per això.
La contextualització serveix per explicar que el racisme i sobretot l’antisemitisme no era quelcom estrany a les classes altes europees de finals del XIX. Per tant, no pot estranyar que el posterior nazisme tingués en personatges d’altres països referències importants. Gairebé essencials. Així va ser amb el britànic Houston Stewart Chamberlain (1855-1927) i el francès Joseph Artur, comte de Gobineau (1816-1882).
Chamberlain i Gobineau
Houston Stewart Chamberlain fou un intel·lectual anglès, nascut en una família de possibles, criat a França, enamorat de la cultura germànica, per la qual cosa visitava sovint Alemanya. En un d’aquests viatges va conèixer Eva Wagner, la filla més jove del famós compositor teutó Richard Wagner. Com és conegut, el músic del romanticisme alemany era profundament pangermanista i antisemita, i arribà a escriure un assaig sobre el particular: Das Judenthum in der Musik o El judaisme a la música (1850). No debades fou el compositor que més s’estimà Adolf Hitler.
Chamberlain es casà amb Eva. Instal·lat a Alemanya, publicà nombroses obres, el cim de les quals fou el 1899 Els fonaments del segle XIX, on exposava que la que considerava la supremacia de la “raça ària” estava amenaçada per “perills” com el poble jueu. Atacava també els cristians, perquè, al seu entendre, tant ells com els hebreus corcaven les essències de la “raça ària” alemanya, a la qual calia preservar dels seus enemics, cosa que només es podia fer satisfactòriament a través de la unificació política en un sol estat de tots els pobles de “raça” alemanya, un nou estat que fos molt poderós i que, d’aquesta manera, pogués assegurar la supervivència i preeminència de la dita “raça”. Unes tesis que posteriorment encisaren els nazis, en especial a un dels seus grans ideòlegs, Alfred Rosenberg.
Quan esclatà la Primera Guerra Mundial, el 1914, Chamberlain no va viure com un drama personal el xoc armat entre el seu país d’adopció i el natal. Se sentia alemany i actuà en conseqüència: el 1916, en ple conflicte, es nacionalitzà. I no fou per pragmatisme. Més aviat va ser una demostració d’implicació patriòtica en el conflicte, un volgut exemple d’un destacat ciutadà originàriament britànic que assumia la causa germànica. Perquè no era un qualsevol. L’èxit del seu llibre havia estat enorme i entre les elits germàniques se’l tenia com un referent ideològic. A més, conreava una excel·lent sintonia amb el poder. Verbigràcia: mantenia una estreta relació epistolar amb el kàiser Guillem II, del qual va rebre la Creu de Ferro, la màxima condecoració militar de l’Alemanya imperial —i abans de Prússia— i, posteriorment, del nazisme. El monarca lloà l’autor en públic en diferents ocasions, del qual va arribar a dir que “va ser un regal que Déu envià al poble alemany”. El regal escrivia coses com aquesta: “La corrupció de la sang i la influència desmoralitzadora del judeocristianisme són les causes principals dels nostres fracassos”, del poble alemany, afirmacions que tenien un ample ressò social, polític i mediàtic.
El 1923 Chamberlain assistí, com feia sempre, al festival de música wagneriana de Bayreuth, instaurat pel mateix Wagner el 1877, on va conèixer Adolf Hitler. Quedaren encisats un de l’altre. El futur dictador de l’esvàstica definí el britànic nacionalitzat alemany com “un profeta” de la “raça ària” i de la “grandesa” d’Alemanya. I el filòsof va escriure el 1924 de Hitler que “Déu l’ha de protegir durant molts d’anys per a major glòria de la pàtria alemanya”. Tres anys més tard moria i se celebrà un gran funeral en el seu honor al qual assistí Hitler.
Una de les fonts en la qual s’inspirà Chamberlain va ser el francès Joseph Arthur, comte de Gobineau. Aquest diplomàtic, polític, novel·lista i pensador va escriure l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, publicat entre 1853 i 1855. Se l’ha considerat el pare del racisme amb pretensions científiques. Per a ell, la “raça ària” era una realitat inqüestionable, així com ho era també la seva naturalesa, molt superior a les altres gràcies al fet que no s’havia mesclat amb les “inferiors”. Així, assegurava que els aristòcrates francesos, com ell, que gairebé no s’havien mesclat amb “races” menors com “l’alpina” o “la mediterrània”, eren “superiors” a la resta de ciutadans del país. Considerava que la perillosa mescla, que a parer seu anava a més, esdevenia la principal “amenaça” per a la supervivència “de la raça ària”.
Gobineau era un racista, però no un obsessiu antisemita. De fet, va escriure que els jueus havien estat “injustament perseguits”. Però, així i tot, la seva teoria sobre la condició superior de la “raça ària” i com estava d’amenaçada la seva supervivència per mor de la “mescla de sang” amb “races inferiors”, fou adoptada per tots els grans supremacistes a la resta d’Europa i, també, als Estats Units, com fou el cas del nord-americà Josiah C. Nott (1804-1873), un metge i científic seguidor del “racisme científic”, que postulava la superioritat de la “raça blanca”, de la inferioritat de la negra i que, per tant, era lògic que aquesta fos esclava. Practicava amb l’exemple: tenia esclaus.
Les teories de la “raça amenaçada” influïren força en Chamberlain i, així, se l’ha considerat també un dels pares intel·lectuals del racisme nazi. Els seus raonaments eren molt simples. Per exemple, assegurava que els negres africans eren “inferiors”, perquè “no s’alimenten” correctament. Tot i la ximplesa dels arguments, les seves nombroses obres —va ser un prolífic autor de novel·les, llibres d’història, filosofia, religió...— van tenir prou èxit entre els ambients conservadors més distingits del país i, també, entre les classes dominants d’altres bandes, sobretot l’alemanya. Els dirigents teutons es congratulaven de la idea de Gobineau segons la qual només els germànics havien “conservat la puresa racial”.
El principal temor del pensador racista francès consistia en un xoc entre Occident i Orient que suposés que Rússia —una “potència asiàtica”— guanyés, cosa que portaria a la decadència definitiva europea, si bé els russos serien —assegurava— més endavant superats per la Xina, una vegada que aquest país “es modernitzi”.
Durant els últims anys de vida, el pensador racista francès anà caient en un profund pessimisme sobre el futur de la seva “raça ària”, a la qual veia com a declinant degut a la decadència europea, a la mescla de “races”, a les revolucions socials i als moviments anticolonialistes.