El dimecres 23 de novembre de 2016, Rita Barberá va morir sobtadament en l’hotel Senator de Madrid. Alcaldessa de la ciutat de València durant 24 anys, amb Barberá marxava un dels pilars sobre els quals s’havia fonamentat la pètria hegemonia del Partit Popular durant el tomb del mil·lenni. L’exprimera edil marxava, això sí, sense que una biografia oficial deixara relatats els avatars d’una figura indispensable de la política valenciana. Només el periodista Salvador Barber, coetani de Barberá, va publicar el 2009 una biografia no oficial titulada La dama de rojo de la España azul. En ella Barber destacava que l’exalcaldessa va heretar del seu pare, José Barberá, periodista notable durant l’etapa franquista, a més de regidor, el “tarannà campechano, un considerable paregut físic, la facilitat per riure i la forma explícita de fer-ho”.
Menys referències hi ha, en el llibre, a la filiació materna. La seua mare, Carmen NollaForcada era la descendent d’una important família burgesa valenciana. El seu besavi, el reusenc Miguel Nolla Bruixet va ser el fundador d’una notable fàbrica de mosaics a Meliana, a l’Horta Nord. Tan important que els seus productes, d’una qualitat incomparable en la segona meitat del segle XIX, eren requerits en els palaus i cases més selectes del món.
Fins al Kremlin, al metro de París o a la catedral de Buenos Aires va arribar aquest producte que requeria una fabricació rigorosa i una instal·lació encara més curosa. Mostres d’aquests paviments esguiten molts edificis del País Valencià i també de Barcelona. En la fàbrica que els Nolla tenien a Meliana van arribar a treballar unes 1.500 persones. I fins al Palauet que convertiren en una mena de showroom es desplaçaren, entre altres, personalitats tan selectes com Alfons XII, Amadeu de Savoia o representants de la família Romànov. Tenir mosaics Nolla va esdevindre un signe de distinció per a nobles i burgesos. La mateixa Rita Barberá es va interessar per aquell llegat familiar quan, a finals dels noranta, un grup de melianers es van mobilitzar per evitar que aquell Palauet acabara assolat.
Sota aquella esplendor industrial de la segona meitat del segle XIX, però, s’amagava una història de dominació, patiment i cobdícia que duria Miguel Nolla i els seus cunyats a tancar a l’esposa, Juana Sagrera, en un manicomi de Sant Boi de Llobregat. L’astracanada, dirigida a neutralitzar i a apartar Sagrera de la vida pública i familiar, va desencadenar un encès debat en la psiquiatria espanyola i europea. Ara, noves dades aporten llum sobre la personalitat de Nolla i l’estat de submissió i control a què tenia sotmesa la seua muller, víctima d’una societat que convertia en problemàtics els comportaments que s’eixien de la norma burgesa.
Anem, però, a pams.
Un palau enmig de l’Horta
De tota aquella folgança industrial n’és avui testimoni el Palauet Nolla. S’hi arriba a través del camí del barranquet, un d’aquells viaranys que quadriculen l’Horta Nord i, més concretament, el terme municipal de Meliana. Darrere de la porta metàl·lica, hi ha una edificació de dues plantes, coronada per una torreta. Dels mosaics que durant dècades recobriren les parets exteriors, avui en queden només algunes mostres. L’edifici, desocupat i sense ús des de finals de la dècada dels seixanta, ha estat, els darrers anys, objecte d’una intensa restauració i posada en valor. S’ha consolidat la coberta, les parets exteriors s’han emblanquit i a l’interior diverses campanyes de restauració han permès recuperar molts dels mosaics que els Nolla col·locaren per enlluernar els seus visitants més il·lustres. De feina, però, encara resta molta per fer.
“L’edifici va passar a mans de l’Ajuntament a finals de la dècada dels vuitanta o principis dels noranta, de resultes d’una permuta amb la propietat de l’antiga fàbrica Nolla”, explica Albert Ferrer, historiador de l’art de la Universitat de València, melianer i una de les persones nomenades pel consistori, a la dècada dels noranta, per formar part d’una comissió de patrimoni que havia de vetlar per les edificacions catalogades com a protegides en el Pla General d’Ordenació Urbana. Ell mateix ha dut a terme algunes de les investigacions per reivindicar el Palauet (que a Meliana es coneix com a Villa Yvonne, per haver estat YvonneVolozan la darrera inquilina), la restauració del qual va ser guardonat amb el Premi Europa Nostra 2012.
De portes enfora, clar, l’edifici ha perdut la sumptuositat del passat i algunes dependències annexes, per bé que ha recuperat la dignitat que el pas del temps havia erosionat. En la part alta de la façana oest crida l’atenció un rostre sever fet amb mosaic. És, clar, Miguel Nolla, fundador de l’empresa. “Fixa-t’hi, el retrat mira cap on hi havia la fàbrica. És com un avís als treballadors: l’amo està alerta”, explica el guia, Ismael. El conjunt és extremadament realista, inspirat en una fotografia. És també un prodigi tècnic. Les microtessel·les, de mitja polsada cadascuna, es van fabricar ad hoc per immortalitzar al patriarca. Afectat pel despreniment de peces i la disgregació de morter de suport, els restauradors s’hi van haver d’esforçar de valent.
Guió per a una telenovel·la
Miguel Nolla és, junt a Juana Sagrera, el protagonista d’una història digna d’un fulletó tràgic, on es barregen intrigues econòmiques, traïcions familiars i incomprensió social. Miguel Nolla Bruixet va nàixer a Reus el 1816 en una família vinculada al sector tèxtil que va decidir traslladar-se a València. Al País Valencià, com a Catalunya, hi havia una potent indústria i els Nolla van veure la possibilitat de desenvolupar el seu negoci. Aquells eren temps de transformacions: la fi de l’Antic Règim i els canvis socials i econòmics feien emergir una nova classe social, la burgesia, cridada a tenir un paper molt destacat en aquell incipient capitalisme liberal. Són els anys de José Campo, Pedro Enríquez, Juan Bautista White... una nova elit que s’obre camí i que, en el cas de la ciutat de València, tindrà TomásTrénor com a màxima figura.
A València, Miguel Nolla coneix Juana Sagrera, una jove de casa bona, la família de la qual té interessos també tèxtils i comercials. Potser hi ha estima entre tots dos jovençans (o potser no), però per totes dues parts aquell pot ser un matrimoni fructífer. Miguel, de fet, de seguida va fer bona lliga amb els cunyats, Luis i Francisco, els quals, a la mort del seu pare, han d’agafar les regnes del negoci tèxtil. El 1839, quan Miguel té 23 anys i Juana 22, contrauen matrimoni. Cinc anys després, naix el primer fill de la parella, a qui bategen amb el nom del pare.
És un any important, el 1844. Ana M. Guix, mare de Juana, adquireix en aquesta data un hort dels frares dominics situat en el terme municipal de Meliana. La compra es produeix dins el procés de desamortització amb què el ministre Mendizábal vol tornar productives terres que fins aleshores estaven en mans de l’Església. La puixant burgesia en surt guanyant.
Ana M. Guix incorpora al seu patrimoni 18 fanecades i mitja de parcel·la, dins la qual hi ha una residència per a frares dominics, un edifici que, originàriament, havia estat una sòlida alqueria. Aquella edificació, amb tota la zona annexa esdevé, al principi, un espai d’esbargiment per als dies festius. Són moltes les nissagues valencianes que, en aquells anys, adquireixen finques pròximes a València per poder-se desplaçar amb facilitat i gaudir del temps lliure, tot fugint de la insalubritat que, aleshores, era generalitzada als espais urbans. “La casa de recreo”, en diuen. Allò esdevé, en definitiva, un marcador d’estatus.
Pavimentar un imperi
La promesa dels temps feliços en aquell espai a apenes dos quilòmetres de la mar i enmig d’una horta en plena producció, però, no tardarà a esvair-se. Miguel Nolla és un home intuïtiu i amb ganes de menjar-se el món. Junt als seus cunyats, no para d’idear projectes, i viatja a les capitals europees per amarar-se dels progressos econòmics que allà s’estan donant. A Gran Bretanya, Luis Sagrera i Miguel coneixen la fàbrica de gres porcellànic Maw i en queden embadalits.
El 1860 inicien la construcció d’una fàbrica de gres sobre els terrenys de Meliana. S’estava cimentat la companyia Nolla&Sagrera. “La ubicació era molt adequada: ben connectada a la carretera de Barcelona i prop del port, per poder exportar”, explica Albert Ferrer.
Aquells terrenys sobre els quals començarà a bastir-se aquell imperi han estat heretats íntegrament, per desig d’Ana M. Guix, per Juana Sagregra. Els germans, Luis i Francisco, coven certa recança per aquell favoritisme. Juana i el seu oncle, Gaspar Dotres —un altre burgès acabalat—, amb qui sempre mantingué un fort vincle i que exercia de marmessor del jove Francisco durant la seua minoria d’edat, malden per saber quins són els projectes que tenen entre mans. L’11 de març de 1865 surten les primeres tessel·les de la fàbrica i prompte reben el reconeixement dels compradors.
Es tracta d’una solució de recobriment ceràmic d’altes prestacions i gran valor decoratiu. De resultes dels aprenentatges durant els viatges, Nolla ha mecanitzat el procés de producció ceràmic i és capaç de treballar amb temperatures que la competència és incapaç d’assolir. La compra de terres en municipis relativament pròxims a l’Horta permet, a més, accedir a les matèries primeres que són necessàries. La de Meliana esdevé la primera fàbrica de mosaic de gres d’Espanya.
El moment, a més, no pot ser més propici. Com explica Concha Ridaura en el seu llibre Vida cotidiana y confort en la Valencia burguesa (1850-1900), la burgesia, com a classe emergent, adopta nous costums i, entre aquests, hi ha la conversió de l’espai domèstic en un marcador d’estatus. “Assolir el bon gust en la decoració, tenir un estil propi sense oblidar del tot els dictats de la moda en la utilització dels colors, les línies i les combinacions estètiques de l’arquitectura interior, va començar a ser una prioritat important dins del manteniment de les fites socials del burgès en general i, en particular, de les classes mitjanes” escriu Ridaura.
El gres porcellànic de Nolla no tardarà a traspassar fronteres i esdevindre un producte molt demanat. En uns pocs anys, les instal·lacions de Meliana superaren el miler d’operaris. Esdevingué, doncs, el principal motor econòmic de l’Horta, com avui ho és la Ford a la comarca de la Ribera. La idea de convertir el Palauet en un mostrari no va tardar a sorgir del cap de Nolla.
Dos bàndols
Tanmateix, sota tota aquella aparença de luxe, s’estaven obrint badalls que acabarien esdevenint esvorancs. Perquè, en realitat, el matrimoni entre Miguel Nolla i Juana Sagrera no resultava, en absolut, idíl·lic. Entre tots dos havia emergit, des de feia temps, les dissensions. D’una banda, econòmiques: Juana va quedar absolutament arraconada de la gestió dels negocis familiars —com era natural, d’altra banda, en aquells temps—, però també ho va ser Gaspar Dotres. Juana Sagrera sempre trobà en el seu oncle, un home poderós a la València en la segona meitat del segle XIX, un aliat, fins al punt que Dotres la feu hereva de la seua fortuna mentre no va tenir descendència. Igualment important resultava que Juana fora la legítima propietària dels terrenys on s’instal·là l’exitosa fàbrica taulellera. Existia, doncs, una desconfiança mútua.
Més inestable encara era la relació entre tots dos. Nolla era un home molt respectat en els cercles de la burgesia valenciana. A casa, però, tendia a tenir comportaments colèrics, com explica José Vicente Ruiz Rubio. Fill d’Alboraia però resident a Meliana, Ruiz Rubio ha passat molts anys de la seua vida estudiant els Nolla i accedint a documents i fonts orals inèdites. Tot plegat ho explica en un capítol del llibre Meliana III: Cent anys de llum cooperativa, de pròxima publicació. “S’ha parlat molt sobre si Juana estava o no boja, però fins ara no s’han tingut en compte dades significative”, explica.
Segons els testimonis orals que ell ha pogut arreplegar, Nolla assetjava sistemàticament les treballadores de la fàbrica i obligava la seua dona, a voltes fins i tot fent ús d’armes blanques, a mantenir relacions sexuals. La convivència empitjorà encara més quan el 1860 Miguel Nolla col·locà al capdavant de la fàbrica el director anglès Mr. Duvies, el qual, junt a la seua esposa s’instal·là en el Palauet. “Nolla va convertir Ms. Duvies en la seua amant i va deixar que aquesta fera i desfera en el palau i amb els treballadors”, explica Ruiz Rubio, que sosté aquestes afirmacions a partir dels testimonis orals que ha arreplegat al llarg dels anys. I afegeix: “Juana va ser objecte de maltractament i vexacions de forma continuada”.
El parany
Tanmateix, el que avui hauria estat un escàndol públic aleshores no ho era. Tot i això, sembla que aquella situació va portar Juana Sagrera a pensar en la possibilitat de separar-se de Nolla. Amb l’objectiu d’informar-se’n viatjà a Madrid, per entrevistar-se amb l’advocat RafaelMonares, el qual, advertit prèviament per Nolla, va aconsellar-li que tornara a casa i s’oblidara de partir peres amb el seu marit.
Juana li feu cas, però quan tornà a casa trobà que a l’estació l’esperava el seu germà Francisco. A la llar no hi trobà ni el marit ni els fills. Aleshores ella no ho sabia, però estava sent víctima d’una conxorxa entre el seu home i els seus germans. Un metge enviat pel seu home, Antonio Navarro, la visità, mitja hora, amb l’excusa de curar-li un rodadits. El facultatiu, amb l’ajuda de Manuel Pastor —que ni tan sols va visitar-la—, li diagnosticà una monomania, una patologia que actualment podríem equiparar amb un trastorn delirant, una mania parcial, limitada i circumscrita que, en termes generals, permet fer una vida mitjanament normal. El pla per fer-la passar per boja superava la primera etapa.
L’endemà, el seu germà Francisco li suggerí de viatjar a Barcelona per curar-se del rodadits. Juana hi accedí, no sense presentar objeccions. Mentrestant, el seu germà Luis havia fet tots els tràmits necessaris per ingressar-la en un manicomi privat situat a Sant Boi de Llobregat.
El 30 de juliol de 1861, Sagrera arribà a Barcelona, acompanyada de Francisco i una criada. Les peces de la conxorxa s’anaven encaixant. A la capital catalana la visità el metge Antoni Pujadas, que en teoria s’havia d’ocupar del seu rodadits i li proposà que l’endemà anara a dinar a una casa de camp. Juana Sagrera acceptà la invitació i, junt a Francisco i uns nebots de Nolla, acudí a l’àpat. Acabat l’esmorzar, i davant la insistència de Pujadas, es retirà a descansar.
Quan es despertà de la migdiada, tots els seus familiars havien desaparegut. Només una serventa restava en aquella casa i aquesta li indicà que la seua família es trobava en l’edifici contigu, que era, en realitat, el manicomi. Aleshores sí, Juana va prendre consciència de la trampa en què havia caigut. Les amenaces del seu home, de fer-la passar per boja si mantenia la seua intenció de separar-se, s’havien materialitzat. Antoni Pujades no era un doctor qualsevol: era el director del manicomi. “Estoy en una casa de dementes, mis hermanos engañada me han traído aquí, Paquito públicamente y Luis oculto, eso es una infamia”, va escriure en una carta a un home de confiança del seu oncle, Gaspar Dotres.
L’“afer Sagrera”
“El cas de Juana Sagrera és molt important en la història de la psiquiatria”, explica Enric Novella, que és professor d’història de la psiquiatria a la Universitat de València, a més de melianer. De la bogeria de Juana no en va sentir mai a parlar al poble; fou ja com a psiquiatre que en tingué coneixença.
En general, sobre la qüestió, i davant la magnificència econòmica de Cerámicas Nolla, no se’n parlava gens a l’Horta. Hi caigué un mantell de silenci. I això a pesar que l’“afer Sagrera” —com arribà a conèixer-se— va fer córrer rius de tinta, tant en la premsa generalista com, sobretot, en la premsa especialitzada en la medicina.
Perquè la història de Juana Sagrera no acabà a Sant Boi, ni de bon tros. Al cap de pocs dies de quedar internada, i amb la complicitat d’un majordom, va poder fer arribar una carta al seu oncle Gaspar Dotres, on l’advertia de la situació que vivia. Dotres, amb qui Miguel Nolla ja estava enfrontat, va maniobrar perquè l’internament fora revocat. Tres metges diferents van certificar que Juana no patia cap malaltia mental i la van deixar en llibertat vint-i-dos dies després de la seua clausura.
El cas, tanmateix, va tenir encara derivades, ja que els metges que van propiciar el seu internament en el manicomi de Sant Boi (també el director del manicomi, el català Antoni Pujadas) van ser processats i condemnats per detenció il·legal. També Miguel Nolla i els germans de Juana, Francisco i Luis, van ser condemnats.
El debat mèdic, en tot cas, estava servit: en primer lloc, quins eren els criteris per declarar que una persona era o no boja? I, en segon lloc, es podia derivar una responsabilitat penal d’un diagnòstic?. “El cas Sagrera va tenir un paper crucial en el procés d’institucionalització de la psiquiatria espanyola”, escriu Marta Cuñat Romero, autora de “Las cartas ‘locas’ de doña Juana Sagrera”, un text que s’endinsa en unes cartes de Juana Sagrera que Brière de Boismont —un psiquiatre francès amic d’Antoni Pujadas— va analitzar per donar la raó als facultatius que sostenien que sí que era boja.
Al capdavall, com expliquen tots els estudiosos que han investigat el tema, en la segona meitat del segle XIX la psiquiatria a l’Estat espanyol estava encara a les beceroles, mentre a altres països i especialment a França ja havia començat a assentar-se. És a partir d’aquest període que s’institucionalitza com a branca mèdica amb entitat pròpia.
El poder que hi té ha estat i és molt gran: es tracta de discernir qui és boig i qui no. En aquest període, i al voltant de casos com l’“afer Sagrera”, hi ha un encès debat entre juristes i psiquiatres (alienistes, en diuen aleshores) a propòsit de quins han de ser els criteris per discernir entre el seny i la bogeria. “Aquest cas és important perquè és una reivindicació de la psiquiatria com a branca mèdica que, de forma específica, està capacitada per abordar aquesta qüestió”, recorda Enric Novella.
En el divan del patriarcat
Probablement, saber si Juana tenia algun problema mental o no és impossible quasi un segle i mig després. Les extravagàncies que apuntaven alguns com a indicis de la seua bogeria eren, segons sembla, comportaments que no s’adequaven a la norma social del moment, com ara seure a jugar a les cartes amb uns soldats.
No s’ha de perdre de vista que qualsevol gest de rebel·lia o d’autonomia era penalitzat severament en aquella idiosincràsia. No cal dir la mera temptativa de separar-se del marit en una societat que havia institucionalitzat la família com el pilar sobre el qual sostenir la societat. Cal imaginar, d’altra banda, i a la vista de les vexacions i les agressions que patia del seu home, que Juana deguera viure en un estat de por i inestabilitat ben comprensible. “Com no havia de tindre obsessió que no hi haguera ganivets, navalles o tisores prop d’ella si el seu marit l’amenaçava de matar-la si no accedia als seus desitjos sexuals?”, es pregunta José Vicente Ruiz Rubio.
“Els informes pericials estaven més basats en idees preconcebudes que en dades clíniques objectives, i estaven centrats en aquells comportaments de la malalta no acceptats socialment”, escriu Antonio Rey, un altre dels professors de la Universitat de València que ha analitzat aquest cas concret a “La verdad sobre el caso Sagrera”. Els metges que van disposar el seu internament, per exemple, van adduir que Sagrera presentava certa predisposició genètica —el seu pare havia mort d’apoplexia i la seua mare d’una “afecció melancòlica”—, la qual cosa, unida a la seua “idiosincràsia uterina”, hauria propiciat el desenvolupament de la seua demència.
El que és evident és que aquella psiquiatria que estava naixent tractava amb molta més severitat les dones que els homes. El malestar, els comportaments que s’eixien de la norma... tendien a patologitzar-se. I Juana Sagrera naix en una època encara marcada pels principis rousseaunians. “El destí de la dona és agradar i ser subjugada”, havia escrit Rousseau a Emili o de l’educació, el 1762. Les fèmines, segons l’admirat pensador il·lustrat, eren impulsives, irracionals, descontrolades, astutes, enganyoses i apegades a la naturalesa; mentre ells eren racionals, objectius, forts...
“La psiquiatria no naix asèptica i crítica amb l’entorn, sinó que és filla d’un context cultural fortament patriarcal —explica Belén González Callado, psiquiatra i feminista—. Com qualsevol altra disciplina, té un biaix androcèntric, perquè van ser els homes (blancs, anglosaxons i heterosexuals) els qui van posar les bases”. És aquest un període en què, per exemple, proliferen els diagnòstics d’histèria i altres suposades malalties uterines.
“Els problemes de Juana Sagrera van començar quan va començar a comportar-se com no estava previst que ho fera una dona burgesa en la València del segle XIX —escriu Marta Cuñat—. Entre moltes altres coses se li exigia ‘decoro’, contenció, discreció”.
Lliure però engabiada
Tornem, però, als avatars del matrimoni Nolla Sagrera. De resultes de les diligències judicials que es van obrir, el juny de 1863 la justícia va sentenciar Miguel Nolla i Luis i Francisco Sagrera a vint anys de reclusió i a divuit els facultatius Navarra i Pastor. Antoni Pujadas, director del manicomi, que havia estat condemnat en primera instància, va quedar finalment exonerat.
El càstig, tanmateix, fou efímer: només un mes després, la reina Maria Cristina va commutar la pena de presó pel desterrament. I encara arribaria una segona rebaixa: el setembre d’aquell any, el Ministeri de Gràcia i Justícia va indultar-los també de la pena del desterrament. A la pràctica, tots els qui n’hi havien estat implicats podien continuar fent vida normal.
Cal suposar que Nolla, que aleshores era prior del Tribunal de Comerç de València i sovintejava els qui tenien poder de decisió, va moure fils per eixir indemne d’aquell episodi. El que sabem, de fet, és que, almenys Miguel, s’incorporà a les seues tasques al capdavant de l’empresa, ara amb el nom de Nolla e Hijo, —doncs el fill gran es va involucrar també en la gestió—, sense que aquells fets li passaren la més mínima factura. La companyia, de fet, va viure el seu període de màxima esplendor en els anys subsegüents. Fou en aquells anys quan els mosaiquers de Meliana instal·laren al Palau de la Magdalena de Santander, lloc de residència de la Reina Maria Cristina, un paviment que encara avui es pot visitar.
Molt distinta fou la sort de Juana. Tot i haver quedat alliberada de qualsevol sospita al voltant de la seua salut mental, mai va poder recuperar la vida que havia deixat enrere en entrar al manicomi de Sant Boi. Segons explica José Vicente Ruiz Rubio, per expressa recomanació dels seus parents, Juana va instal·lar-se en una casa del carrer de les Barques, allunyada de Miguel Nolla Bruixet. Va continuar tenint, això sí, relació amb el seu fill gran, un xicotet consol per a una vida que s’havia ensorrat. El 10 d’agost de 1874 va morir quan comptava 54 anys. Amb ella marxaven els secrets d’un matrimoni que va ser com una presó.
“Hi ha casos en què hem de preguntar-nos quin sentit té parlar de ‘bogeria’ en persones que viuen situacions que són absolutament terribles —explica Belén González Callado—. Potser no hauríem de jutjar si és boja o no, sinó fixar-nos en les causes d’aquest comportament. Les consultes continuen estant plenes de dones mentalment segrestades per situacions d’opressió i violència. Si no tens una visió feminista, simplement patologitzes els comportaments. Passava fa cent cinquanta anys i continua passant avui dia”. •
De Palau a Villa Yvonne
Es calcula que un metre quadrat de mosaic Nolla podia arribar a contenir fins a 700 peces. En la majoria dels casos, a més, calia muntar-les in situ, allà on haurien de romandre per a l’eternitat. De resultes d’això, al voltant de la companyia de Meliana, aparegué i es consolidà l’ofici de mosaiquer, això és, el tècnic que s’especialitzava en aquesta tasca i es preocupava que cada tessel·la se situara en el lloc adequat. Viatjaven a Milà o a Viena, a Mèxic DF o a Nova York. A nollamap.org, una pàgina web col·laborativa, es pot visualitzar on hi ha localitzats aquests xicotets tresors porcellànics procedents de Meliana.
La vinculació de la família amb la companyia, tanmateix, acabà relativament prompte. Miguel Nolla Sagrera, fill del matrimoni en disputa, entrà a la companyia tan bon punt va complir divuit anys. Era, segons explica José V. Ruiz Rubio, un jove formal, que de seguida va involucrar-se en els afers empresarials. Però no el seu germà menut, Luis —amb qui es duia tretze anys—, més donat al dispendi i que, de bon començament, va exigir al pare que, si volia que s’involucrara en el negoci, li haurien de canviar el nom: de Miguel Nolla e Hijo a Miguel Nolla e Hijos.
A la mort del patriarca van ser els fills els qui es posaren al capdavant del negoci. Foren anys fructífers, coronats amb reconeixements a escala nacional i internacional. La mort de Miguel Nolla Sagrera, el 1902, va significar un punt d’inflexió per a la companyia, al comandament de la qual es posà Luis, “un home donat a gastar més que no ingressava”, en paraules de Ruiz Rubio.
El 1920 els Nolla van vendre les patents de l’emblemàtica companyia a la família Trenor, la qual, alhora, traslladà la planta de producció dins el nucli urbà de Meliana. Les velles instal·lacions les ocupà Gardy, una empresa francesa de fabricació d’interruptors. El seu director general, junt a la seua família, s’instal·là a viure al Palauet, situat just al costat de les naus. Allí va viure, fins a 1968, Yvonne Volozan, filla d’aquell director general, la darrera habitant d’una construcció que un dia va ser alqueria. Entre 1948 i 1952 també va habitar allí Hans von Benda, durant aquell període director de l’Orquestra de València, que va ser acusat, a més, de participar en la causa nazi.
A finals de la dècada dels vuitanta, l’Ajuntament de Meliana va arribar a un acord amb Schneider Electric (hereva de Gardy) pel qual el Palau passà a ser municipal.
Antoni Pujadas, un alienista capvanter
El cas de Juana Sagrera serveix també per explicar les deficiències del sistema d’atenció psiquiàtrica d’aquell període. La Llei de beneficència de 1849 va establir una assistència depenent de l’Estat, però amb un paper subsidiari, amb la consegüent privatització dels manicomis. Així, a partir de la segona meitat del segle XIX es constituïren manicomis privats de caràcter fonamentalment filantròpic, com el de Pere Mata a Reus o el que el metge Antonio Pujadas obre a Sant Boi de Llobregat. Catalunya fou, a l’Estat espanyol, la punta de llança d’aquest moviment, que a Europa estava molt més avançat.
De fet, segons explica Antonio Rey a “La verdad sobre el caso Sagrera”, Pujadas, fill d’un fabricant de sederia, va viatjar per tot Europa per conèixer en primera persona l’organització dels manicomis i establiments per a dements. De tornada a Catalunya, el 1848, va obrir la seua primera “casa de cures”, al carrer Canuda de Barcelona, que quatre anys després va passar a publicitar com a “casa de bojos”. Tanmateix, les autoritats van instar la seua clausura, circumstància que va obligar Pujadas a cercar una nova ubicació. La trobà onze quilòmetres més enllà: el 6 de juny de 1854 va obrir les portes l’Institut Manicomi de Sant Boi de Llobregat. Va ser, assegura Rey, “la primera institució psiquiàtrica de caràcter privat d’autèntica envergadura al nostre país”.
Fou allí on Miguel Nolla i Luis i Francisco Sagrera tancaren la seua muller i germana. L’escàndol que s’organitzà al voltant del seu internament va posar Antoni Pujadas en l’ull de l’huracà, el qual en primera instància va ser condemnat per la justícia per haver participat en el que els tribunals van considerar una detenció il·legal. Allò va provocar que Pujadas demanara la intervenció de la Société Médico-Psychologique i de l’alienista (psiquiatre, en l’argot actual) Brière de Boismont, un referent de la psiquiatria europea de qui Pujadas era deixeble.
Per a la naixent disciplina de la psiquiatria, era molt el que estava en joc. “El peritatge que Boismont i els seus col·legues fan en el cas Sagrera té una doble finalitat: d’una banda, exonerar judicialment els col·legues espanyols i especialment Pujadas; de l’altra, era una reivindicació de la professionalitat dels alienistes, una manera de reivindicar de forma rotunda que són ells els qui tenen el monopoli exclusiu en la determinació de la bogeria o del seny”, explica el psiquiatre i historiador Enric Novella. Pujadas, de fet, va quedar finalment exonerat i va ser condecorat temps després per Isabel II.