Aquest hivern, l’exposició que ho està petant a Nova York (es podrà veure fins al 29 de febrer) és la de la Morgan Library, la biblioteca habitualment sàvia i discreta que no surt gairebé mai a les guies turístiques. “She Who Wrote: Enheduanna and Women of Mesopotamia, ca. 3400–2000 B.C.”, intenta fer justícia poètica i desenterrar definitivament la princesa i sacerdotessa accàdia que és també la primera poetessa de nom conegut en la història.
Se saben coses d’Enheduanna des de fa un segle, quan l’any 1927 els arqueòlegs que treballaven a l’antiga ciutat d’Ur de Caldea, coneguda per ser la llar bíblica d’Abraham, van excavar el temple de la ciutat, que incloïa una escola per a sacerdotesses, i hi van trobar un disc de calcita amb la seva imatge i el seu nom (escrit amb un símbol d’esclat d’estels), que la identificava com a filla del rei Sargó d’Accad, esposa del déu de la lluna Nanna i sacerdotessa en cap. En les dècades següents es van reunir les seves obres —uns 42 himnes del temple i tres poemes autònoms, inclòs “L’exaltació d’Inanna”— a partir de més de 100 còpies supervivents entre les tauletes de fang escrites en alfabet cuneïforme.
Però, malgrat la seva importància per a la literatura i la religió, les edicions d’Enheduanna són rares i gairebé no han circulat més enllà del petit cercle dels experts. Fins al 1968 no va aparèixer la primera edició dels seus poemes en anglès. El món assiri i babilònic no produeix en el gran públic la fascinació exòtica de la cultura de l’Egipte antic ni sembla ni tan fastuós ni tan ric. Potser també li ha faltat un Tutankamon i una mica de relacions públiques.
Que el primer poeta de nom conegut en la història de la literatura sigui una dona trenca un munt de tòpics i segurament provoca més d’una ferida narcisista en el món suposadament circumspecte dels arqueòlegs i dels especialistes en literatura antiga —i molt especialment en els estudiosos de la cultura mesopotàmica que inevitablement fa frontera amb els estudis bíblics.
L’exposició de la Morgan Library té una significació molt important; esbotza tòpics i mostra que el context de la cultura babilònica no era, ni de lluny, tan masclista com s’havia cregut fins fa poc. No és que Enheduanna fos una total desconeguda, òbviament, però la poetessa i sacerdotessa se situa ara en el context d’altres dones mesopotàmiques de finals del quart i tercer mil·lenni aC: treballadores, governants, sacerdotesses, escribes i envoltada de divinitats femenines a les quals resaven també homes. Cap exposició important s’havia centrat fins ara en la vida de les dones a l’antiga Mesopotàmia, i les obres d’art reunides (de Londres, Berlín, París i altres llocs) construeixen una imatge del poder econòmic, polític i cultural que exercien. De fet, l’exposició obligarà a repensar tòpics que han durat generacions.
Hi ha imatges de dones pasturant bestiar, fent ceràmica i treballant en un teler i amb els cabells llargs volant lliurement darrere d’elles. Hi ha escenes de dones al temple, dirigint en la pregària fidels masculins. Una imatge mostra un home transferint terres a la seva filla, perquè, a diferència de moltes societats posteriors, les dones de l’antiga Mesopotàmia podien heretar propietats. Hi ha l’elaborat tocat de la reina Puabi —descobert als anys vint del segle passat— i els segells que l’acompanyen, que no fan esment de cap pare o germà, però la consideren reina per dret propi, cosa que suggereix que governava sola. Cal destacar especialment l’estàtua d’una dona amb una tauleta a la falda, una prova de l’alfabetització i el compromís de les dones amb l’escriptura que un erudit alemany del segle passat va classificar com a “tauleta de significat desconegut”...
“L’exaltació d’Inanna”, el poema
El poema més significatiu que ens n’ha quedat, escrit amb les típiques impressions cuneïformes en forma de falca, descriu un període de crisi en la vida de la sacerdotessa. El pare d’Enheduanna, Sargó, va unir les ciutats estat de Mesopotàmia per crear el que de vegades s’anomena el primer imperi de la història. El seu domini s’estenia des del golf Pèrsic fins al mar Mediterrani, abastant els actuals Kuwait, Iraq, Jordània i Síria, incloent-hi més de seixanta-cinc ciutats, cadascuna amb les seves tradicions religioses pròpies, sistema administratiu i identitat local. Tot i que Sargó va governar des d’Accad, al nord, va nomenar la seva filla gran sacerdotessa al temple del déu de la lluna a la ciutat meridional d’Ur. Aquesta decisió, tot i que formalment religiosa, era en la pràctica una opció política, que pretenia unificar parts diferents de l’imperi.
Però després de la mort de Sargó, el regne va ser esquinçat per la rebel·lió; el tron va anar a recaure breument en els germans d’Enheduanna, i després en el seu nebot. El poema narra com un usurpador anomenat Lugalanne —un general, un militar que possiblement va dirigir un aixecament a Ur— expulsa Enheduanna del seu lloc al temple i possiblement va intentar violar-la. “Ha convertit aquell temple en una casa de mala reputació./ Forçant el seu pas com si fos un igual, s’atrevia a acostar-se a mi en la seva luxúria!”
Expulsada de la ciutat, la poetessa vaga pel desert. “Em va fer caminar per una terra d’espines. / Em va llevar la noble diadema del meu sant ofici, / Em va donar un punyal: ‘Això t’escau’, va dir”. Donant-li un punyal, Lugalanne l’anima a suïcidar-se. Llavors la poetessa descobreix que els seus poders s’han esgotat. “La meva boca abans de mel ara s’ha convertit en escuma, / el meu poder per complaure els cors s’ha convertit en pols”, diu. Per superar aquest bloqueig, ella apel·la primer al déu de la lluna, que la ignora: “La meva llum de lluna no m’escolta! / Em deixa morir en aquest lloc d’esperances enganyades”.
Aleshores es dirigeix a Inanna, la deessa de l’amor, el sexe i la guerra, oferint un extens panegíric a la seva glòria: “La meva senyora! Aquest país tornarà a inclinar-se davant el teu crit de guerra!” La crisi d’Enheduanna es resol quan es decideix fer un poema al sexe i a la guerra (és a dir, quan opta pel principi actiu) i prescindeix de la lluna (principi de submissió, tòpicament vinculat a la dona) A “L’exaltació d’Inanna”, en un passatge sorprenentment conscient de si mateix, el treball d’escriure es compara amb els dolors del part. “Això m’omple, això desborda de mi, Senyora Exaltada, mentre et pareixo”.
Finalment, el nebot d’Enheduanna va reprimir la rebel·lió i ella va ser restaurada en el seu càrrec. Atribueix el seu rescat a Inanna (que se sàpiga que devastes la terra rebel!), però el poema també suggereix que Enheduanna, en exaltar Inanna, vol deixar clar que deessa i sacerdotessa estan estretament lligades, i ella és en part la representació terrenal del diví. La seva poesia expressa una posició de poder femení que, en bona part, desmunta els tòpics més obvis sobre les societats assiriobabilòniques.
A més de “L’exaltació...”, s’han atribuït altres dos textos a Enheduanna: un “Himne a Inanna”, que esmenta Enheduanna pel seu nom, i “Inanna i Ebih”, que se li ha atribuït per motius estilístics. La seva autoria també s’adjudica a una col·lecció de quaranta-dos poemes religiosos: himnes adreçats als temples de diverses ciutats estat que en conjunt permeten fer-se una idea de la teologia mesopotàmica i repassar els nombrosos cultes i deïtats de la regió, cosa que converteix Enheduanna en una mena de teòleg sistemàtic. A l’antiga Mesopotàmia, les obres d’Enheduanna se celebraven i fins i tot, formaven part del currículum de les edubbes, o escoles d’escribes, que formaven futurs sacerdots i funcionaris en escriptura cuneïforme i gramàtica sumèria. Durant centenars d’anys, els estudiants van aprendre gravant les paraules d’Enheduanna en tauletes d’argila, i per això sobreviuen un centenar de còpies de “L’exaltació d’Inanna”.
L’exposició de la biblioteca Morgan presenta Enheduanna com una creadora significativa sense l’ombra dels dubtes que per prejudicis de gènere l’han acompanyada durant anys. Que a la ciutat d’Abraham l’autoritat sacerdotal més significativa fos una dona trencava massa tòpics. Desenterrant-la llegirem potser d’una manera més significativa el món antic.
