El 2022 es va tancar a Catalunya amb 187.630 persones beneficiàries de la Llei de la dependència. Al País Valencià en foren 137.384, mentre a les Illes sumaren 26.578 persones. Són, en total, 351.592 persones en el conjunt dels territoris de parla catalana. El País Valencià és, amb 2,8 beneficiaris per cada cent habitants, el territori amb un percentatge més alt de cobertura. Es tracta, en tots tres territoris, d’una xifra rècord: mai com fins ara tantes persones amb algun tipus de vulnerabilitat reconeguda —siga per edat o per tractar-se de persones amb diversitat funcional— havien rebut o eren beneficiaris d’aquestes prestacions. Es tracta, per tant, d’una fita social de gran envergadura.
Aquesta és la cara. La creu és que tot aquest sistema de prestacions, emparat en la Llei de la dependència aprovada el 2006, continua sense tenir un sistema de finançament adient. L’Estat, que es va comprometre a cobrir el 50% de la despesa que se’n derivara, a penes cobreix en l’actualitat el 20% del cost, circumstància que obliga les autonomies a fer un sobreesforç per proporcionar aquest servei i donar compliment a la Llei. El 2021, últim any amb dades disponibles, l’Estat només va cobrir el 16,3% de la despesa generada a les Illes per aquest concepte. A Catalunya fou el 16,5%, mentre que al País Valencià, el territori que més mal parat surt, només aportà el 14,8%.
Els fons aportats per l'Estat no arriben ni al 20% del cost, quan haurien de ser el 50%.
Es tracta d’un “infrafinançament crònic”, com van criticar a mitjan gener passat la consellera de Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, Aitana Mas, i el seu homòleg català, Carles Campuzano, en una reunió celebrada a València. “Són molts anys ja patint un infrafinançament de la dependència que fa que les ajudes per dignificar la vida de la nostra ciutadania no siga tan bona com es podria, tot i els avenços que hem tirat endavant aquests anys”, va manifestar Mas. “Els recursos que seran necessaris en els pròxims anys per atendre l’envelliment de la població no es poden sostenir amb el model actual”, va avisar Campuzano.
La pota que fa quatre
I això ocorre a pesar que ja han passat disset anys des que el 30 de novembre de 2006 el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de la dependència. Aquell dia, José Luis Rodríguez Zapatero, va titllar l’aprovació de “fita històrica”. L’aleshores president del govern espanyol tenia raó: per primera volta veia la llum una llei que garantia la cobertura assistencial de les persones que, per vellesa o malaltia, no podien valdre’s per elles mateixes. Era la quarta pota de l’estat del benestar, aquella de la qual molts altres països europeus ja s’havien dotat amb anterioritat.
“L’origen del problema és que es va fer una llei amb molt bones intencions per desenvolupar una part de l’estat del benestar que no estava desenvolupada, però no es van generar els mecanismes de finançament estable per pagar el desplegament d’aquesta política”, resumeix Oriol Amorós, secretari general de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Fou el pecat original: es va donar forma a l’esquelet legal, es creà el dret subjectiu a rebre atenció assistencial i se’n transferí a les comunitats autònomes la gestió, sense que això no anara acompanyat, però, d’una transferència de diners.
Així com sanitat i educació es cobreixen a través del sistema de finançament, la dependència queda òrfena. El forat s’ha anat fent com més va més fondo, a mesura que també, de forma paral·lela, s’ha incrementat la demanda. I a la ciutadania, en general, li importa poc qui paga; vol, en línies generals, que s’atenga la seua petició. “En els països del nostre entorn s’han dissenyat finançaments estables des de bon començament. A França, per exemple, hi ha una part de l’impost sobre la renda que es destina íntegrament a la dependència —explica Amorós—. Una part de l’impost de successions, per exemple, es podria destinar a aquesta finalitat”.
A més, si la carcassa inicial ja era fràgil, la recessió econòmica a partir de 2008, unida al canvi de color polític a la Moncloa, va acabar per tombar-la. A les portes de les eleccions de 2011, Mariano Rajoy, va manifestar quin era el seu sentir a aquest respecte en una entrevista a El País: “La Llei de la dependència és inviable”, va manifestar l’aleshores candidat del Partit Popular. Dit i fet: durant els anys consecutius, el seu govern s’hi va desentendre. Si el 2010 Catalunya havia rebut 335 milions d’euros per a dependència, el 2014 foren 192 milions. Era un descens del 43% en quatre anys.
Les retallades que es van aplicar al sistema en el 2012 i el 2013 van significar, d’una banda, l’eliminació d’una part del finançament acordat per conveni amb cada autonomia fins al 2011. D’altra banda, van suposar una retallada lineal del 15% del finançament del nivell mínim a les autonomies.“Aquesta tisorada estatal, unida al predomini dels governs de dreta en les ¡ comunitats autònomes, va provocar que durant quatre anys l’atenció a la dependència quedés paralitzada”, explica Fina Santiago, consellera d’Afers Socials del Govern de les Illes Balears.
El País Valencià fou un cas paradigmàtic de la paralització a què es va sotmetre el desenvolupament de la Llei. L’aposta pel model Cotino, consistent a deixar en mans de la iniciativa privada l’habilitació de places residencials —que després es concertaven en l’Administració—, alhora que s’ignorava l’assistència domiciliària, va deixar milers de persones sense atendre.
Quan l’estiu de 2015 el primer Botànic va desembarcar en la Conselleria d’Inclusió Social hi havia 46.000 expedients en llista d’espera i altres 17.000 guardats en els calaixos dels despatxos, que ni tan sols havien estat incorporats al sistema informàtic. “Als ciutadans i les ciutadanes se’ls havia manllevat l’accés a un dret”, explica Mercé Martínez Llopis, la qual des del 2015 és directora general d’Atenció Primària i Autonomia Personal de la Generalitat Valenciana. Quan ella arribà a la Conselleria, aquesta disposava de 18 persones encarregades de fer les valoracions del grau de dependència; ara en són una mica més de 800.
Llums i ombres
Les dades indiquen que, a hores d’ara, continuen sent les comunitats autònomes les administracions sobre les quals recau la cobertura d’aquest dret. Les xifres així ho certifiquen: el 2021, l’Estat va cobrir el 20,8% de la despesa, mentre les autonomies en van aportar l’altre 79,2% restant. Tanmateix, el que les xifres igualment mostren és que els territoris de parla catalana resten especialment perjudicats: el 2021, a les Illes l’aportació estatal va ser del 16,3% del total, mentre a Catalunya va ser del 16,5% i al País Valencià del 14,8%. La Generalitat Valenciana calcula que entre 2015 i 2021 el dèficit de l’Estat per a cobrir aquesta competència sumà 1.979 milions d’euros. El Govern català calcula el dèficit anual en 400 milions d’euros.
No s’ha de perdre de vista, d’altra banda, que els territoris de la Mediterrània, i molt especialment el País Valencià, pateixen un infrafinançament crònic per part del Govern espanyol. La manca de compromís de l’Estat en relació amb la dependència, empitjora, doncs, el greuge.
Nous temps, vells problemes
Tanmateix, l’arribada de PSOE i Unidas Podemos al Govern espanyol ha significat un canvi de sensibilitat amb relació a aquesta legislació. El 2021, de fet, el Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, que dirigeix la podemita Ione Belarra, va aprovar un pla de xoc per a tota la legislatura que, només el 2021, va suposar la injecció de 1.335 milions euros, dels quals 600 procedien dels pressupostos generals i altres 735 dels fons europeus. “Hi ha un canvi per part del Govern de l’Estat. El que passa és que percentualment es nota poc, perquè les autonomies creixem fins i tot a un ritme més ràpid”, assegura la balear Fina Santiago.
El finançament ha millorat els darrers anys, però continua lluny dels paràmetres que marca la llei.
El català Oriol Amorós, per la seua banda, es felicita per l’increment de la partida estatal, però es mostra també preocupat pel fet que el departament de Ione Belarra situa noves obligacions a les comunitats en termes d’augments de cobertura, de quanties o a l’hora de revisar les incompatibilitats en prestacions. “Algunes d’aquestes exigències es poden cobrir amb l’increment de fons, però altres no. I el risc que ens queda és que, si bé les exigències es consoliden, el finançament és molt més voluble”, avisa el secretari general de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, que lamenta que el Govern de Pedro Sánchez no haja presentat cap marc plurianual que permeti abordar amb garanties les reformes que necessita el sistema d’atenció a la dependència. Amorós també avisa de la conveniència, tant econòmica com social, de transitar cap a models d’atenció domiciliària on les residències siguen l’últim recurs.
A casa, com enlloc
Al País Valencià, de fet, en els darrers anys la Conselleria que primer va dirigir Mónica Oltra i ara Aitana Mas ha treballat per transformar el model d’atenció que havien dissenyat els successius governs del Partit Popular. Del que es tracta és d’habilitar recursos per tal que les persones puguen mantenir la seua autonomia en el seu domicili com més temps millor, a través de cuidadors, servei d’ajuda a domicili, centres de dia o la teleassistència.
“El problema —segons explica Mercé Martínez Llopis— és que a l’hora de fer el càlcul del finançament, aquest model rep menys recursos que la solució residencial, que és la convencional”, una circumstància, doncs, que perjudica el País Valencià i explica, en part, per què es troba entre les autonomies més mal finançades. A més, cada volta que en les meses sectorials —on participen totes les comunitats— s’ha posat aquest tema a sobre de la taula, la majoria d’autonomies hi han votat en contra. Només la resta de territoris mediterranis, a més del País Basc, fan costat a la demanda valenciana.
En línia amb el País Valencià, també Catalunya ha iniciat projectes pilot per proporcionar una atenció més personalitzada basada en l’assistència domiciliària. “A la gent ens agradaria majoritàriament envellir a casa i tenir una vida autònoma en l’entorn de proximitat, al voltant de les persones que estimem. Això requereix adaptacions en el domicili i atenció domiciliària. Aquest plantejament és netament positiu per a les arques públiques, perquè significa que una millor prevenció fa descendir la despesa sanitària i a més genera llocs de feina, i això significa, també, aportació a les arques públiques”, exposa Oriol Amorós.
Arribarà la Llei de la dependència a la majoria d’edat amb un model de finançament estable i un enfocament més amable amb les persones? Només el temps ho dirà.
Embolic mínim vital
El maig de 2020 el Govern de Pedro Sánchez va presentar públicament la que estava cridada a convertir-se en una de les mesures estrela de la legislatura: l’ingrés mínim vital (IMV). Es tracta d’una prestació destinada a persones d’entre 23 i 65 anys, que pot variar entre els 462 i els 1.015 euros, en funció de si la persona viu sola o té persones a càrrec. “Es tracta del més gran avenç en drets socials des de l’aprovació de la Llei de la dependència”, va assegurar Pablo Iglesias, el dia de la presentació de la mesura.
Tanmateix, l’aprovació de l’IMV ha generat maldecaps considerables en les autonomies, que, prèviament, ja disposaven de ferramentes de rescat social similars, com és el cas de la renda valenciana de garantia, la renda social garantida de les Illes o la renda garantida de ciutadania. Atès que la prestació estatal és compatible amb l’autonòmica, les comunitats s’han vist forçades a dur a terme una sèrie d’actuacions dirigides a harmonitzar la coexistència d’ambdues prestacions, alhora que ha obligat les persones beneficiàries de les rendes autonòmiques a fer tots els tràmits administratius per demanar l’ajuda estatal.
Fet i fet, ha provocat un increment del treball administratiu. Les autonomies reclamen, a més, poder cogestionar l’IMV amb l’objectiu de facilitar la tramitació a la ciutadania. “Cal facilitar les coses als usuaris, perquè ara mateix els estem obligant a fer dos tràmits administratius per a una ajuda que es podria resoldre amb un únic tràmit administratiu”, explica la consellera de les Illes, Fina Santiago.