La repressió franquista recupera tota la seva cruesa amb l’estudi Tenien nom. Víctimes de la repressió franquista a les terres de Lleida (1938-1963), de Conxita Mir, Albert Rafael Cots i Gabriel Ramon-Molins, coeditat per Pagès Editors i l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Per primer cop s’ha fet una relació de prop de les quinze mil víctimes de la dictadura en aquestes terres a partir de l’aparició del primer front de guerra franquista fins a l’inici dels anys 60. Bàsicament, dels processats en consell de guerra o afectats per algunes de les diligències derivades de l’acció dels tribunals militars, però també dels que foren jutjats com a responsables polítics, passaren a l’exili o acabaren deportats en algun camp nazi. La informació, en ser presentada poble a poble, avança en la comprensió dels efectes de la violència política i de la seva penetració en el teixit social, un ideal historiogràfic, diuen els autors, encara no assolit del tot.
Les comarques de Lleida van pagar la més alta quota repressora per part de la justícia militar franquista, en comparació amb la resta del país, sense comptar amb els morts sense identificar, afusellats al front del Segre, establert durant nou mesos, a partir de la primavera de 1938.
L’escarment es va aplicar a Lleida amb particular virulència i no admet controvèrsia, consideren els autors, quan estudiem les xifres de les comarques, entre les quals sorprèn que el Pallars Sobirà, el Pallars i la Vall d’Aran siguin, proporcionalment, les comarques més castigades de Catalunya, superant fins i tot altres comarques lleidatanes com el Segrià o les Garrigues, de trista reputació pel que fa a la repressió franquista.
Quan les tropes rebels van trencar el front de Catalunya al llarg de la línia de la Noguera Pallaresa, les comarques pirinenques no eren cap viver de republicans, socialistes o revolucionaris; ni ho eren ni ho havien estat abans. Però van tenir la desgràcia de ser ocupades pel tristament cèlebre general Sagardia, “el carnisser del Pallars”, que va ordenar directament o va donar via lliure a un cruel atac sobre la població civil, acusada de col·laborar amb l’exèrcit republicà, proper al front. Tant aquí com a les terres de Ponent en general, les primeres terres catalanes ocupades, es registraren la major part de les execucions irregulars.
L’estudi recorda una característica de la repressió que no havia estat valorada com cal: la reiteració de diverses accions judicials i administratives repressores sobre un mateix individu, fet que justifica el concepte de “repressió múltiple” que els autors utilitzen en el treball. A una primera sentència dels consells de guerra dels tribunals especials de responsabilitats polítiques se li afegia un segon procés per determinar el tipus de sanció imposada o quantia, així com diverses penes complementàries que anaven des de la inhabilitació fins al desterrament.
Dins dels efectes de la repressió en el teixit social, el desterrament forma part encara ara de l’ideal histogràfic no assolit. Com els exiliats, molts deportats van haver de refer la seva vida fora de casa, fet que afectà també, en molt casos, la vida dels seus descendents.
A més de dedicar un apartat a la repressió patida per les dones, l’estudi crida l’atenció sobre la depuració de professionals, especialment dels mestres, amb les corresponents inhabilitacions, acomiadaments, trasllats forçosos, pèrdues de categoria o marginació laboral, accions que desactivaren la potencial bel·ligerància dels sectors culturalment més preparats. Acció completada amb l’accés restringit a les places públiques als afectes al règim, a les persones de la nova situació.