—Recentment, ens ha deixat Josep Maria Espinàs. Vostès el van reconèixer amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Què destacaria de la seva figura?
—Josep Maria Espinàs no només és un dels autors més prolífics de les lletres catalanes, sinó un dels que té més lectors i lectores. La seva gran aportació és haver convertit la literatura en un fenomen natural que no exclou els lectors per la seva dificultat. Ell ha treballat sempre en un registre de llengua deixant de banda els artificis, els malabarismes, amb voluntat de parlar de les coses de la vida, aparentment intranscendent. Això ha donat una imatge que ha estat la seva protecció, la de la facilitat. Pot haver fet la sensació, durant molt de temps, que era un escriptor de coses petites. Qualsevol que conegui la seva obra sap que aquesta simplicitat és treballada. La seva obra està travessada per la senzillesa i no per la simplicitat. La senzillesa és una virtut literària, és la seva gran aportació a la literatura catalana, però, alhora, és una virtut moral. Espinàs ha construït comunitat de lectors i lectores. Encara que la seva estructura està abocada al món, al paisatge, a la terra, a la gent, a les històries, està tan present als seus textos que qualsevol lector de l’Espinàs se l’estimava. El valor de la seva aportació és incommensurable. Ha estat molt menystingut per l’acadèmia, per la crítica que pensa que una literatura es construeix amb Faulkner. Tanmateix, una literatura es construeix també amb un Steinbeck, amb un registre més popular.
—Fa un any que és al capdavant d’Òmnium Cultural. Creu que ha pogut deixar-hi el seu segell d’alguna manera?
—És molt difícil deixar un segell a una entitat com Òmnium que té seixanta anys d’història i després d’una presidència tan titànica com la de Jordi Cuixart. Més que deixar el segell, que no és pas el meu objectiu, el repte és estar a l’altura. Aspirem a ser dignes al que representa Òmnium. El 2010 tenia 22.000 socis, ara més de 180.000. El gran repte és que la comunitat d’Òmnium continuï pensant que és una entitat al servei de la llengua, la cultura i la cohesió social.
—S’ha hagut de reformular Òmnium Cultural després de la marxa de Jordi Cuixart?
—No. En cap sentit. Alguns ens diuen que la nostra junta és continuista i nosaltres diem que sí. La nostra voluntat és continuar amb la força que Òmnium ha desplegat aquests anys i que ha fet que sigui vista com una eina útil.
—Com pensen aprofitar el camí europeu de la causa jurídica de Jordi Cuixart?
—Òmnium ha construït part de la seva manera d’incidir a través dels drets civils i polítics, que no era un àmbit habitual de l’activitat d’Òmnium. Ara forma part de l’ADN d’Òmnium. Dins d’aquest nou àmbit, marca de la casa d’Òmnium de l’última dècada, la causa de Jordi Cuixart a Europa és essencial. Una causa on a la carpeta que té el tribunal sobre la taula hi diu Jordi Cuixart contra el Regne d’Espanya. Per tant, és una batalla essencial. Estem parlant d’una vulneració tan greu de drets fonamentals que ha fet que només per convocar una manifestació s’ha posat a presó un líder de la societat civil. Òmnium continuarà fent costat a Cuixart perquè el tribunal condemni l’Estat per vulneració de drets fonamentals. No acceptem que el conflicte polític que existeix es resolgui per una via que no és la democràtica. La repressió no l’és. No només no ens penedim del que ha fet Òmnium, sinó que ho tornarem a fer. La defensa a Estrasburg és la defensa d’aquests drets fonamentals. Esperem una condemna que serà una forma de rearmar l’objectiu del moviment.
—La reforma del Codi penal els juga en contra?
—Hi ha un aspecte que ens satisfà: treure el delicte de sedició. Hi ha un aspecte que ens preocupa profundament: amb l’excusa de treure sedició, es reforma el delicte de desordres públics, de manera que es posa en dubte molt seriosament el dret a la protesta i la manifestació. En aquest sentit, no és una bona reforma. Posa en risc l’expressió de la dissidència.
—Però, va a favor o en contra de la causa de Cuixart?
—Creiem que no l’afecta. Es deia que si no hi ha el conflicte de sedició, la causa ja no té urgència. Però, nosaltres mantenim que la vulneració de drets s’ha produït i és per això que demanem una condemna de l’Estat espanyol. A més, això avala que, en el moment que ho tornem a fer, l’exercici del dret a protesta no és un acte delictiu, sinó una expressió de drets fonamentals. La modificació del Codi penal no afecta com hagi d’anar la revisió de les sentències a Estrasburg.
—Una de les coses que destacava del paper d’Òmnium el 2017 era la seva capacitat de contribuir a mantenir cohesionats els partits independentistes. Què ha passat perquè ja no sigui així?
—Moltes coses. Després de l’octubre de 2017, el moviment independentista entra en una fase d’una certa lògica autodestructiva. Fa que, fonamentalment els partits, adoptin, com és molt legítim en un sistema democràtic, estratègies de part. Aquestes estratègies de part havien permès, en un altre moment, arribar a estratègies comunes. En aquests darrers cinc anys no hi ha hagut manera. Justament per això, la voluntat d’Òmnium és donar per tancada aquesta fase que va de l’octubre de 2017 a finals de 2021 i obrir un nou cicle pel qual estem treballant. Un cicle on, des de les diferències, sigui possible trobar una estratègia comuna. És imperatiu donar per esgotat aquest cicle i obrir-ne un altre d’empoderament col·lectiu i iniciatives conjuntes.
—Diu que el cicle va fins al 2021. Però el 2022 s’aprofundeix en la divisió. Té cap indici per a l’optimisme?
—Dic fins al 2021 perquè l’últim moment en què es produeixen trobades regulars entre els agents del moviment independentista arriba fins a finals de 2021. Durant el 2022 no s’han produït. Més aviat, veiem que s’ha accentuat la lògica partidista. Des d’Òmnium, aquesta nova junta, hem dedicat bona part de les nostres energies a posar les bases del nou cicle. Això implica restablir les condicions de treball entre els diferents agents de l’independentisme i per començar a treballar una cosa que per a nosaltres és imperativa, per començar a incorporar noves veus al treball de l’estratègia del moviment. No hem parat de treballar en això, que és la nostra voluntat. Parlant amb agents molt diversos. Especialment, en tres sectors. Un és el de les organitzacions juvenils. El 2017, el jovent va tenir un paper protagonista. El que no podem tornar a fer és esperar a parlar amb els joves quan ja posem sobre la taula un instrument de resolució. Creiem que la gent jove ha de contribuir sense tuteles a refer l’espai de reflexió estratègica. Igual que ells, tot el món del treball i de l’empresa. Estem dialogant amb la patronal, amb organitzacions empresarials, sindicats… La tercera pota són totes les organitzacions socials que tenen una extremada força a Catalunya. Són tres àmbits amb els quals durant els darrers mesos s’ha treballat amb la voluntat d’articular veus de la societat civil organitzada per treballar en xarxa i fer una contribució al moviment que permeti avançar.
—En l’àmbit dels partits, hi ha cap motiu que el convidi a l’optimisme?
—És veritat que sembla que les lògiques parlamentàries, institucionals i de partit van en una altra direcció. No s’han adonat que aquests cinc anys no han afavorit la possibilitat de parlar-se i dissenyar una estratègia compartida. Encara que tenim elements dels partits que ho reclamen, no podem dir que hi hagi res més enllà de la retòrica de les paraules. Esperem que, amb l’ajuda de la societat civil, s’acabin movent aquestes dinàmiques.
—Per part d’Òmnium, han posat sobre la taula dels partits una proposta d’asseure’s en un espai concret?
—Nosaltres vam dir que no tenia sentit continuar seient com ho havíem estat fent aquests cinc anys. Cal canviar les formes i la manera de treballar. Des d’Òmnium hem demanat canviar algunes coses i incorporar veus de la societat civil. El futur d’aquest país, des del punt de vista estratègic, no el decidiran ja tres partits i dues entitats. Hem de mirar com es canalitza la riquesa de veus de la societat civil.
—De moment no els ho compren?
—No és això. Ara el que volem fer és això. Fem una fase d’escolta. Compartim anàlisi i diagnòstics de la situació i formes de sortir-ne. La nostra esperança és que d’aquí pugui sortir una veu diversa i articulada de la societat civil.
—Creu que l’ANC està contribuint a fomentar la unitat de l’independentisme?
—L’ANC ha tingut un paper cabdal des que es creà el 2012 fins al 2017. Els anys posteriors, els ha passat el que a Òmnium: la necessitat d’analitzar on estem. Sempre hem dit que amb l’ANC compartim l’objectiu. Només hi ha diferències òbvies perquè la independència es crea exclusivament per a aquest objectiu. Òmnium, sense deixar de ser independentista, també treballa per la llengua, la cultura i la cohesió social. El paper de l’ACN és imprescindible i les nostres relacions són estables i fluides.
—Però, estan contribuint a fomentar la unitat de l’independentisme?
—Crec que tots els agents tenen la voluntat de contribuir-hi. Hem de ser capaços que el marc permeti que tothom aporti la millor versió de si mateix. Per a nosaltres, l’ANC és un actor imprescindible en la recuperació de la unitat d’acció independentista.
—L’impuls de la llista cívica per la qual aposta la direcció de l’ANC va en aquesta direcció?
—Estem molt a l’expectativa de les informacions que surten i del que ens diu la mateixa direcció de l’Assemblea. A hores d’ara és una proposta de la qual encara s’està parlant. No està articulada encara i, des del màxim respecte, esperarem a veure el seu posicionament.
—“Fem una apel·lació modesta, però sincera, radical, a la maduresa, la responsabilitat i la generositat de tothom”, deia el cap de setmana passat a l’Assemblea General d’Òmnium. Els partits o les entitats no han estat madurs, responsables i generosos?
—És una afirmació que fem en primera persona del plural. Ens incloem a dins i Déu nos en guard de donar lliçons. Maduresa vol dir assumir que confrontem una situació molt complexa i que la independència no va d’un dia per l’altre. Amb la responsabilitat passa una mica igual, cal ser conscients del molt que ens juguem com a país. No és només que no puguem avançar cap a la independència. La falta d’unitat estratègica està provocant desmobilització, incapacitat de lluitar amb eines fortes per millorar les condicions vitals de la gent. Tothom ha d’entendre que, encara que pugui tenir una part de raó, tota no la té ningú. Aquesta apel·lació és a tots els agents del moviment independentista, perquè creiem que bona part del que ha passat aquests cinc anys és una falta de maduresa, responsabilitat i generositat.
—Creu que l’acord de pressupostos entre ERC i el PSC tanca una etapa del procés, tal com l’enteníem fins ara?
—Òmnium treballa al marge de les dinàmiques parlamentàries i partidistes. La nostra batalla és aconseguir la unitat estratègica que ens falta. Sent una entitat que treballa amb la llengua, la cultura i la cohesió social, esperem que hi hagi pressupostos que decideixin en capacitat d’intervenir en aquestes coses. L’acord, en tots els sentits que s’està plantejant, és també indici que hi ha alguna cosa que no funciona en aquest cicle.
—Què és el que no funciona?
—Si hi ha tres partits polítics independentistes, és lògic que l’acord no és d’aquests tres partits. No és la millor opció si volem la unitat estratègica.
—Deia que tenen més de 180.000 socis. Amb una massa social tan àmplia com la d’Òmnium, els està costant mantenir totes les afiliacions en un moment de tanta polarització del moviment?
—És molt sorprenent, perquè en una situació en què totes les organitzacions perden socis Òmnium no baixa. Cada mes hi ha altes. Al gener, al voltant de 600. És cert que també hi ha algunes baixes. N’hi ha per defunció; n’hi ha per problemes econòmics, i fem una política activa per recuperar aquestes baixes i pactar. N’hi ha d’altres que són per discrepància política amb Òmnium o per la situació del país. Intentem minimitzar i parlar amb la gent que per discrepància es dona de baixa per saber el perquè.
—El salt quantitatiu de socis que ha fet l’entitat, en què han prioritzat revertir-los a l’hora de fer accions?
—Ara podem fer molt més i la capacitat d’incidència és molt més gran que el 2017, quan teníem 50.000 socis. Tota aquesta musculatura ens obliga a fer coses de manera concreta. Això és el que despleguem en el nostre pla de treball. Hem donat prioritat al tema de la llengua. Sabem que és una preocupació social. Ara ja disposem de dades molt fiables del descens de l’ús social de la llengua. Vam impulsar quatre grans informes que ens han permès fer una diagnosi d’on estan els problemes i on hauríem d’intervenir. Hem posat en marxa el projecte VOC, de foment del curtmetratge en català. Estem desplegant el Sambori, per fomentar que la creativitat dels escolars sigui a través de cançons, de rap, de vídeos, d’intervencions a YouTube en català. Hem posat en marxa La Fera, una fàbrica de continguts audiovisuals digitals, un àmbit on la presència del català és de l’1%. Aplega més de 600 creadors de tots els Països Catalans. A més, impulsem el programa Vincles per fomentar la llengua des de l’àmbit de la cohesió social i afavorir el sentiment de pertinença al país dels nous parlants. Com fem amb la llengua, fem amb la cultura. Amb projectes històrics i altres nous, com el festival Límbic, de creació emergent en català. També hi ha la cohesió social, com el projecte Lliures. Ha aconseguit més de mig milió d’euros dedicats a projectes autogestionats en situacions de desigualtat. En un intent de recosir el país per allà on més pateix els efectes de la crisi econòmica.
—Donen molta importància a la llengua. La qüestió del català cal afrontar-la com un conflicte lingüístic?
—La situació s’ha de plantejar en termes de saber exactament on està el problema i com incidir-hi. Ara sabem amb molta claredat, després dels estudis que hem fet, on és operatiu que actuem. Hem focalitzat els treballs en dos destinataris estratègics: infants i joves i nous parlants. I en dos sectors: audiovisual i creacions digitals. Hem posat la maquinària al màxim en aquests àmbits. Tot no es pot fer. Són dos universos estratègics dels quals depèn l’erosió de la llengua. Parlem d’un milió i mig de persones que viuen en un context en què la llengua catalana és pràcticament inexistent. Aquí hi hem d’incidir. Aquí, de cop, apareix un altre dels problemes, i és que se superposen amb una part important del país que està patint situacions de desigualtat, de risc de pobresa, etc. Conclusió: l’única política lingüística eficaç és que no es plantegi només la qüestió de la llengua, sinó també l’esmena de les desigualtats.
—Els preocupa, han dit, la qüestió del català entre els joves i la seva projecció al món digital i audiovisual. Creu que la CCMA, i per extensió la Generalitat, està fent bé la seva feina en aquest punt?
—Hi ha alguns gestos que indiquen que s’ha pres consciència de la gravetat de la situació. És una evidència que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals té una certa responsabilitat. Des del descens de les ajudes a la creació audiovisual a la desaparició dels canals infantils i juvenils. Sembla que s’ha pres consciència del que va suposar en el seu moment eliminar el canal temàtic infantil. Durant una dècada ha deixat tots els que estan per sota dels 12 anys sense la possibilitat de consumir productes audiovisuals en llengua catalana.
—Van impulsar La Fera com a incubadora de projectes digitals en català. Els primers projectes becats estan tenint els resultats que esperaven?
—És un projecte molt innovador; després d’un any, és extraordinàriament positiu. Per primera vegada hi ha un aglutinador de creadors de continguts digitals en català a tots els Països Catalans que no existia. Totes les iniciatives que s’han fet són molt innovadores des del punt de vista formal i n’hi ha prou a atendre l’edat dels participants. Convida a l’optimisme. Però, ara cal deixar-ho caminar i veure com evoluciona i com troba els seus canals de difusió per esquerdar un nivell d’incidència que era molt menor.
—Un dels reptes és connectar els creadors, que sembla que hi són, amb el públic…
—Exacte. Un dels objectius és interconnectar els creadors amb la potència que tenen els de les illes Balears, el País Valencià, el Principat i, fins i tot, de la Catalunya del Nord. Quan parlem de Països Catalans, en l’àmbit de la llengua parlem d’una comunitat de 10 milions de persones. Poca broma. No hi ha tantes llengües a Europa que disposin d’un sostre tan ampli com aquest. I parlem de dos milions de joves. És prioritària la connexió dels nous registres creatius amb uns joves que no han deixat de consumir cultura. Es tracta que aquesta cultura, la llengua catalana, que ara ocupa el 4%, s’amplifiqui. Si hi ha l’oferta i no està articulada o no és prou potent, ajudem-hi.
