El peix Nicolau, segons Antoni Veciana i ‘Mitologia dels Països Catalans’
La Mitologia dels Països Catalans de Daniel Rangil (Efadós) recull l’origen del mig home mig peix que inspira una de
les novel·les de la temporada, Nicolau, d’Antoni Veciana (La Segona Perifèria).
Rica en lèxic, sorprenentment lliure i fantàstica, Nicolau, d’Antoni Veciana s’inspira en un ser mitològic, el d’un jove d’un poble de pescadors que acaba sent mig home mig peix. Parlem del temps en què el mar no era un parc temàtic de sorra artificial, sinó el camp de treball d’esforçats pescadors, com el que demana ajuda al Nicolau en aquest fragment: “Era el pare de la Mar, el patró de la barca, que em cridava amb un peu damunt de l’orla. Portava espardenyes, no pas sabates. Se’m va dirigir parlant fluixet:
—Xiquet, tu ets lo Nicolau?
—Així em criden.
—Diuen que nedes molt bé.
—Això diuen, us cal re?
—Hem amorrat. No he parat prou compte quan escandallava el fons. Segur que tenim massa ploms a l’ormeig i ara no el podem xorrar perquè es deuen haver encallat.”
Un bocí de la llegenda segons Rangil, a Mitologia dels Països Catalans: “De més gran, va agafar gust a l’aigua i no se’n movia, nedava i nedava durant hores, tant de dia com de nit, tant a l’hivern com a l’estiu, i tant si feia bonança com si feia tràngol. La seva mare n’estava farta. Cada vegada que l’havia de menester, havia d’anar fins a la vora de l’aigua i cridar-lo: ‘Nicolau, ves a ajudar el teu pare’, ‘Nicolau, a dinar’, ‘Nicolau, a dormir’. I en Nicolau sempre anava xop i amb els cabells amarats de la sal de mar. La mare, prou li deia que se li estava tornant cara de lluç, però no hi havia res a fer. Un dia que estava molt enfadada li va dir: ‘Si t’has de passar la vida a l’aigua, tant se val que et tornis peix!’ I a l’acte, de cintura en avall el seu cos es va transformar en peix”.
Explica Daniel Rangil que la història ve d’antic, que el citen Plini, al segle I; Cervantes, i, a casa nostra, mossèn Alcover —“que recollí la rondalla de gent de Manacor, Puigpunyent i Pollença”— i Sebastià Alzamora.
Els èxits d’Aurora Bertrana, a un any del cinquantenari de la seua mort
Viena Edicions recupera Fracàs, d’Aurora Bertrana després que Ela Geminada haja publicat la inèdita Cendres i La Magrana Nàufrags (originalment, escrita en francès).
Aquest 2023 continua el degoteig d’obres d’Aurora Bertrana que es va intensificar l’any passat, amb la publicació de la novel·la inèdita Cendres (Edicions de la Ela Geminada) i una versió en català de Nàufrags (escrita i publicada originalment en francès) a La Magrana. Ara és Viena Edicions qui recupera, dins de la seua col·lecció de nouvelles, “Petits Plaers”, Fracàs. Domènec i Clàudia, un matrimoni “exemplar” i com els afecta la decisió que el seu millor amic, Blai —que és pintor—, retrate Clàudia nua —una iniciativa del marit.
Curiosament, a Fracàs (1966), “Rudolf Schwartz se sentia com abandonat al bell mig d’un desert o en una illa inhabitada”.
Nàufrags navega per la Ginebra bohèmia on va residir Aurora Bertrana llargues temporades.
La novel·la inèdita recuperada per Ela Geminada i Adriana Bàrcia passeja també per Ginebra, Barcelona o l’Empordà i tracta temes que la censura tenia entre cella i cella, com l’homosexualitat i la bisexualitat, a més del suïcidi. Tot i comptar amb el suport de Salvador Espriu, que en va fer un pròleg, Bertrana no va poder mai publicar aquesta obra.
El 2021 Rata Books havia reeditat també El Marroc sensual, una encisadora obra de viatges d’Aurora Bertrana que mereixia una reedició.
Cal esperar que Fracàs no siga l’última novetat sobre Aurora Bertrana del 2023, perquè l’any vinent farà 50 anys de la seua mort.
La poesia clau de La llibreria del turó d’Alba Donati
La poeta italiana Alba Donati i la bella narració sobre La llibreria del turó (Edicions 62, 2023), que obre en un poble de 180 habitants, rematada per un argument en forma de poesia de Wislawa Szymborska.
Molt recomanable La llibreria del turó, el relat de la poetessa Alba Donati (Lucca, Itàlia, 1960) per obrir una llibreria al seu poble de la Toscana, Lucignana, de 180 habitants. I molt encertada la poesia que tria per respondre tots aquells que li demanen “com se’t va acudir la idea d’obrir la llibreria en un poble remot”, una poesia de Wislava Szymborska, Premi Nobel del 1996: “Anomenem-lo gra de sorra / Ara que: ell, per a si, no és ni gra ni de sorra. / Es complau a passar sense un nom / genèric, particular, / efímer, durador, / impropi o escaient. // No li fan res el nostre esguard, el nostre tacte. / No se sent observat ni tocat / I això que hagi caigut a l’ampit de la finestra / és sols un atzar nostre, i no pas seu”. Han publicat Szymorska Eumo (Instant, 2018) i Proa el 1998 (Vista amb un gra de sorra).