Els artistes de la Bad Painting s’inspiren en l’art urbà en oposició a l’intel·lectualisme de l’art conceptual, per restablir la subcultura (punk, rock, afroamericana, hispanoamericana…) i fonamentar el «mal gust en pintura.» Desafiant la teoria purista i minimalista, el moviment Bad Painting americà portà fins a les últimes conseqüències una expressió figurativa amb una pintura lliure de tot convencionalisme estètic i de tot concepte que recorda els preceptes de l‘Art Brut. Entre els representants principals d’aquest moviment figuren: Basquiat, Haring, Julian Schnabel, Kenny Scharf, Susan Rothenberg, David Salle i Erich Fischl. A la nota de premsa emesa pel New Museum, la comissària el va descriure com un terme irònic per denominar un moviment caracteritzat per la deformació de la figura, una barreja de referències a la història de l’art i a fonts no artístiques, operant en els límits del bon gust. La llibertat amb què aquests artistes barregen fonts historicoartístiques clàssiques i populars, imatges kitsch i tradicionals, fantasies arquetípiques i personals, constitueix un rebuig a les actituds convencionals cap a l’art. El nom neix perquè a simple vista són obres brutals, grotesques, que xoquen contra les normes convencionals de la representació de la bellesa. Posteriorment, el 2008, Bad Painting–Good Art, comissariada per Eva Badura-Triska i Susanne Neuburger al Museum moderner Kunst Stiftung Ludwig Wien (MUMOK) de Viena, mostrava un ventall de treballs que evocaven l’apropiació o la poètica de l’error. Però no és perquè el talent s’hagi acabat al món de l’art, sinó perquè els artistes expressen la seva visió del món d’una manera primitiva, carregada d’instint, amb un expressionisme salvatge i agressiu.
L’exposició Bad Painting?, cocomissariada per l’artista Carlos Pazos i el filòsof Eloy Fernández Porta, aplega 102 obres: 69 de la col·lecció del MNAC; 30 de la col·lecció PazosCuchillo i 3 d’altres col·leccions. Entre totes elles, hi ha 88 de diversos autors i 14 de Carlos Pazos que juguen amb l’eclecticisme de referències i models. Aquesta arriscada iniciativa es desplega com una macro-instal·lació en cinc àmbits que van obrint interrogants i que en paraules de Pazos “actuen com a aproximacions, apunts, il·lustracions o boomerangs de la tesi que proposen”. Un artista sorprenent que ens trasllada les seves inquietuds de sempre sobre l’abisme que separa l’alta i la baixa cultura i ens ofereix una pràctica entre teoria i plàstica per examinar què és el “veritable art”. Segons Fernandez Porta: “recull l’interès pels ‘manierismes’ i desafiaments, i, altrament, desplega una contra-història de la producció pictòrica al llarg de cent anys”. El gruix procedeix dels magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya i ha tingut, fins ara, poca, o cap presència pública. Són obres que articulen una lectura de “la pintura com un exercici de cavallet”, tal com considera el mateix Pazos.
Les peces que es presenten van ser creades per artistes catalans amb diferent grau de reconeixement, un fet que provoca la convivència d’artistes coneguts amb d’altres d’inconeguts, o fins i tot d’anònims o dels quals no se n’ha pogut identificar l’autoria, sobretot pel que fa a les procedents de la col·lecció PazosCuchillo. Els quadres figuratius —retrats, nus femenins, bodegons, paisatges o escenes religioses— conviuen amb aparicions puntuals de Carlos Pazos —algunes de les quals fetes per a l’ocasió—, que aporten un apunt sarcàstic i enginyós a les relacions que les sales vertebren.
El primer dels àmbits, Carrinclònia, presenta una topografia de territoris cursis i carrinclons amb temes d’espais domèstics i de figuracions idealitzades de la naturalesa, creades precisament per a decorar aquests espais. Artistes com ara Pere Daura, Ismael Smith o Josep Maria Xiró Taltabull reflecteixen el desig d’ascens social amb unes obres que pretenen ser luxoses, però cauen en la vulgaritat. Segueix SU BLIM! que evoca l’estètica romàntica del diví a través de pintura sacra, bèl·lica i de retrats. Marià Pidelaserra, Alexandre de Riquer, Joaquim Torres-Garcia o C. Lagneu estan representats en aquesta tradició d’imatges d’emocionalitat forçada que anhelen l’absolut. A El Paladar de la Canalla es desenvolupa la nostàlgia per la infantesa com la fase preestètica en la qual no existeixen encara els tabús culturals. Joaquim Sunyer, Francesc Domingo, Pere Pruna, Josep de Togores o Aleix Clapés Puig ens aproximen a famílies idealitzades i casolanes en contrapunt amb d’altres dubtoses o distorsionades. El quart àmbit, Desconfiguracions del desig, vol reflexionar satíricament envers l’impacte dels nus femenins com a objecte de passió que no aconsegueixen transmetre el desig eròtic pels mecanismes pictòrics fallits i ho fa amb artistes prou coneguts com Manuel Humbert, Ricard Canals o Emili Grau Sala. Finalment, Camp i ‘ploma’, desplega visualment el concepte de l’esperit camp, que té els seus orígens amb el dandisme i ofereix una recerca de l’excés simbòlic i ornamental de l’amanerament de diferents orientacions sexuals. Claudio Lorenzale, Ismael Smith, Francesc Domingo, Pere Pruna, Manuel Pazos o Joan Brull participen d’aquesta estètica.
El projecte vol fer-nos replantejar tot allò que hem assumit com a bona i mala pintura, i valorar les incògnites i paradoxes que apunta el bad painting: la vigència o caducitat del criteri, la intenció o l’error, l’estètica o la moral. Kant va afirmar que no es pot definir la bellesa segons regles objectives ni tampoc establir un criteri universal. Gillo Dorfles va dir que anhelava “una millor comprensió per part de la humanitat de les diverses formes de l’art contemporani que són acceptables per a qui les miren amb una òptica diferent”.
Que el concepte de bellesa és subjectiu i que canvia en funció de les modes o de les tradicions culturals, no en tenim cap dubte. Que hi ha altres valors artístics a més dels de la bellesa com són la provocació, la incomoditat i la subversió de les categories dominants, tampoc. Que, en qualsevol cas, a l’art no li hauria d’importar el que és bell sinó el que és significatiu. Ens cal diferenciar entre allò no bell i allò lleig. El no bell no sempre és lleig. El lleig és allò que potser desagradable, repulsiu o fosc. La bellesa és una construcció social? Allò bell depèn dels cànons i paràmetres que dominen la cultura, i per això la bellesa és relativa a un context i a una època?
La postmodernitat ha deslligat les arts de formalismes i de vells dogmes. Les ha alliberat del virtuosisme fins al punt que avui dia no cal dominar la tècnica per ser artista perquè es prioritza la idea. També les ha deslliurat de la bellesa, perquè la bellesa seria una construcció social del grup de poder dominant. I finalment les ha redimit de la transcendència, perquè calia fugir de l’elitisme intel·lectual cap a un art igualitari, progressista i revolucionari.
El provocador recorregut acaba amb un objecte de Carlos Pazos titulat El ojo del artista; una màquina de xiclets que conté ulls enlloc de gomes de mastegar amb la qual es resumeix tota la tesi expositiva: es tracta d’una proposta que incita a mirar i a repensar les idees que hem adquirit en relació amb el gust pictòric, però no pretén donar respostes a l’interrogant del seu títol, sino generar preguntes. I finalment, arribem a la conclusió que la frontera entre allò artístic (amb la mirada valuosa d’un artista) i allò desproveït de talent artístic, és molt feble.
Bad Painting?
Museu Can Framis. Fundació Vila Casas
Roc Boronat, 116-126. Barcelona
Fins al 4 de juny de 2023