—Kafka era un inestable?
—Inestable és una paraula suau... Ell vivia entre el son i la vigília, i era una persona summament sensible. Li impactaven fets molt concrets, que tenien una dimensió real.
—Vol dir que escrivia sobre anècdotes de la vida real o sobre somnis que tenia?
—Sobre la vida real, després a aquestes anècdotes els hi atorgava una dimensió al·legòrica.
—A més de fer la feina de transcripció, també va haver d'assimilar la personalitat de Kafka.
—Sí, quan jo era joveneta i vaig llegir-me la Carta al pare, vaig pensar: "És un drames!" En realitat hi ha molta distància entre el que ell explica (que era greu, però per l'època no era tan estrany), i la forma com ho viu: de manera molt intensa, amb un patiment molt fort...
—Quina relació tenia amb el seu pare?
—La relació amb el pare va marcar la vida de Kafka profundament, i és una figura molt present al llarg de la seva literatura. Era un pare autoritari, i no cal dir que per les coordenades actuals despòtic, però per l'època no devia ser res de l'altre món, i que et fes dormir sense roba a fora de l'habitació quan t'havies pixat al llit no devia ser una cosa tan estranya. Però ell ho patia molt.
El seu biògraf, Reiner Stach, ho explica molt bé: "És com si Kafka anés permanentment drogat, a vegades li anava més de pressa el cervell que la mateixa escriptura"
—Aquest excés de sensibilitat el feia dèbil?
—Jo me l'imagino com algú amb una pell molt fina, en el millor sentit del terme. Profundament permeable; capaç d'entrar en un mico i en un escarabat, de convertir les persones en mobles... Quan Judith Butler el reivindica en el seu llibre, el que reivindica és la fluïdesa de les essències: Kafka és el millor antídot contra els totalitarismes.
—Podem conèixer el món intern de Kafka amb els seus textos?
—De vegades he arribat a pensar que moltes de les coses a les quals nosaltres hem atribuït un sentit esotèric, en realitat eren resultat de la seva vida desendreçada; tenia uns horaris molt peculiars, una forma de treballar els textos força caòtica... El seu biògraf, Reiner Stach, ho explica molt bé: "És com si anés permanentment drogat, a vegades li anava més de pressa el cervell que la mateixa escriptura".
—Què és el que més li va costar de traduir?
—Les seves paraules tenen una importància diferent que per a nosaltres, contenen una veritat que no podem entendre del tot, a causa de la influència jueva. D'altra banda, està el seu vincle amb el món oníric, que sorgeix quan tot just Freud despuntava i que és molt present en els seus textos. Per tant, és aquesta descoberta de l'inconscient juntament amb la influència jueva, que provoquen un món que se'ns escapa.
—Els seus textos sempre tenen una crítica conscient o un missatge pel lector?
—És una mica el Vigila, esperit, vigila, de Maragall.Cal estar atent, i una consciència desvetllada és l'únic que pot evitar la degeneració. Però no crec que volgués transmetre cap missatge concret; no escriu per expressar el seu aïllament, sinó que quan ell escriu expressa el seu aïllament.
Punsoda descriu un Kafka fràgil, incòmode amb el seu físic (era molt alt per l'època), i profundament terroritzat per la intimitat, incapaç durant tota la seva vida de mantenir relacions amb les persones que el van atraure. Tot i això, era força atractiu i tenia èxit entre les dones.
—Per què l'espantava la intimitat?
—Ell veia els vincles personals com un judici del qual s'havia de defensar. El que més l'espantava, però, era perdre la individualitat, ja que per ell la literatura era el motor de la seva existència, i si es "perdi" en una relació s'exposava al risc de perdre també la seva capacitat creativa, que era alhora la seva forma d'evasió.
—Es pot intuir a Petites faules la seva relació amb la sexualitat?
Punsoda es queda pensativa i agafa l'exemplar que he portat i l'obre per la pàgina 70.
"El refús", llegeix amb veu alta el títol. Continua llegint:
—Quan topo amb una noia bonica i li demano: "Tinguis la bondat de venir amb mi" i ella passa de llarg sense dir res, el que vol dir-me és: "No ets cap duc de nom oníric, cap americà de sang indígena, ample d'espatlles, amb els ulls simètrics i tranquils, amb la pell modelada per l'aire dels camps d'herba i dels rius de gran cabal que els travessen. No has viatjat fins als grans mars, no has travessat els grans mars ni aquells llocs que ni sé on paren. Per tant, sisplau, per què una noia bonica com jo hauria de venir amb tu? (...)"
—Tot això és una conversa imaginària que té amb ell mateix?
—Sí, aquest fragment resumeix molt bé la majoria de les seves relacions personals: fabulacions mentals.
—Però els textos de Kafka no haurien estat tan bons si no hagués existit aquesta incomoditat per tot el que l'envoltava.
—Per descomptat, i és la seva naturalesa ambigua el que el fa tan interessant: és capaç de difuminar les fronteres entre vells i joves; homes i dones; persones i animals.
"Kafka no era un moralista... Freqüentava bordells, però repudiava el sexe. No li feia fàstic la pràctica en sí, però després de l'acte sexual no volia saber res de les dones amb qui estava, ni del que acabava de fer amb elles".
—Fa uns anys va publicar La luxúria, un dels assajos de la col·lecció Pecats Capitals de de Fragmenta. Què és la luxúria?
—Encara m'ho pregunto! Al principi no sabia si era un increment del desig o una espècie de desig problemàtic.
—És una malaltia?
—Mai he volgut atorgar-li un caràcter patològic, la nimfomania no és interessant.
—Quina relació tenia Kafka amb la luxúria? La condemnava?
—[Riu]. No! Kafka no era un moralista... Freqüentava bordells, però repudiava el sexe. No li feia fàstic la pràctica en sí, però després de l'acte sexual no volia saber res de les dones amb qui estava, ni del que acabava de fer amb elles.
—Per últim, està traduint algun llibre, ara?
—Estic traduint les memòries de Lou Andreas-Salomé, i fent una Guia sentimental de la Segarra, que es dirà La terra dura.
—No perd el temps!