Es va estrenar fa un any, en directe, a Maó, tot coincidint amb la Diada del Poble de Menorca, per Sant Antoni; es va enregistrar un disc durant els assaigs i es va presentar al públic mallorquí, a Alcúdia —on IB3 va gravar el concert—, Artà i Cala Millor. Es diu Altament Sensible i és el projecte conjunt de Cris Juanico i la seua banda amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB): un passeig per cinc cançons del grup menorquí que Juanico va liderar en els vuitanta i noranta (Ja t’ho diré) i set cançons de discos en solitari del cantant i compositor de Ciutadella.
Juanico i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB) estaven predestinats. Fa cinc anys la Simfònica es va començar a obrir a altres músiques i va fer concerts amb Concha Buika i Maria del Mar Bonet. Per la seva banda, el 2015 Cris Juanico havia presentat F(a)usta, un disc on canviava la banda de rock per un quartet de corda, gràcies als arranjaments de Miquel Àngel Aguiló, un músic tot terreny que, a partir d’una formació clàssica, ha tocat molts pals i ja va fer aquesta feina per al Coser i cantar, el disc dels Antònia Font amb la Simfònica de Bratislava (2007). Cris Juanico el va conèixer quan Aguiló tocava el violoncel en una atípica formació de pop, La Busqueda, cap al 1988. Juanico en parla meravelles i la seua feina a F(a)usta demostra la seua professionalitat. “Aguiló —diu Juanico— és un músic molt generós. L’única informació que va tenir per a F(a)usta van ser les cançons en guitarra i veu; només amb això va fer els arranjaments per a quartet, que és una cosa bastant complicada. I, realment, sona totalment contemporani. Si t’hi fixes bé, sembla pop-rock. No és gens fàcil això. I, com a músic, fa un treball admirable: estudia les lletres de les cançons —què volen dir i on volen anar— i busca símils en els arranjaments musicals”.
Quan el 2019, l’OSIB va proposar a Cris Juanico que fes una selecció de temes per interpretar amb l’orquestra al darrere, el cantant de Ciutadella va tenir clar que volia els arranjaments d’Aguiló i que li abellia combinar la banda amb l’orquestra.
Pel mig, la pandèmia va deixar el projecte suspès d’un fil, però també va esperonar Juanico. El seu somni havia estat reunir els diferents quartets i formacions que havien acompanyat F(a)usta en les seues diferents presentacions: “Aquell disc es va presentar en diferents formacions (una a Catalunya, una a Mallorca i una a Menorca) i havia sortit el projecte de reunir la vintena de músics en un sol concert, fer un super F(a)usta, fins i tot amb instruments de vent. No va poder ser presencialment, però durant la pandèmia vam fer una versió en vídeo de la cançó “Amb un dit as vidre escric”, amb les interpretacions de tots els músics enregistrades amb els mòbils i acoblades.
El resultat va engrescar encara més Juanico, que després del confinament va reprendre el projecte amb l’OSIB i Miquel Àngel Aguiló.
Juanico tria, per al projecte amb l’OSIB, dues de les cançons del disc més important dels Ja t’ho diré, Moviments salvatges, del 1995, (“Així i tot” i “Si vens”); tres cançons d’Un ram de locura, el següent disc del grup (“La mar”, “Sal i dolçura” i “Enmig del desert”) i set més dels seus àlbums en solitari: tres de F(a)usta (2015), “Amb un dit as vidre escric”, “Com un infant”, i “No em facis ontes”; dues de Viu (2019), “Un vol de miloca” i “M’encanta”; una de Jocs d’amagat (2005), “Es moment”, i una de Memòria (2004), “Na Cecília” (tradicional).
El projecte inicial era que aquest repertori omplís només el concert del Dia del Poble Menorquí, el 17 de gener (de 2022), però Juanico engresca l’OSIB a enregistrar les cançons en el local d’assaigs de l’orquestra i a fer, posteriorment, tres concerts més (Alcúdia, Artà i Cala Millor), a més de gravar un excel·lent making of del projecte (vegeu crijuanico.com).
Altament sensible és altament recomanable com a disc, però, a més, el projecte encara pot tenir recorregut en el futur, més enllà de l’OSIB. Per portar el concert a la Península, Juanico ha contactat amb l’OMAC (Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya), i concretament amb la seua secció jove, per traslladar els concerts a Catalunya.
A cada pas, el projecte ofereix noves possibilitats. L’OMAC “és de caire simfònic, però el 25% de la seua sonoritat són instruments de músiques d’arrel. No hi ha cap arpa, però sí acordió diatònic; en comptes d’oboè, hi ha tenora, i també hi ha gralles. I anem amb l’OMAC juvenil que és una formació de joves d’entre 17 i 22 anys, veritables ninges de la música”.
L’OMAC són una vintena de músics i no 45, com l’OSIB, però amb la banda sumen més de 25 intèrprets en directe, i l’Altament sensible afegirà noves sonoritats. El projecte evoluciona sense presses, perquè els concerts no han d’anar estrictament lligats al disc, que va sortir a l’octubre. De fet, Cris Juanico i la banda encara fan concerts del seu anterior disc M’enroca (toquen a Sabadell el 24 de febrer; a l’Slavia de les Borges Blanques, el 25, i als Hostalets de Balenyà, el 26).
Juanico i l’OMAC van presentar-se televisivament al Col·lapse de TV3, en l’últim programa de 2022, i esperen aviat “tenir dates confirmades per a altres concerts per Catalunya”.
El nou format simfònic amb l’OSIB, primer, i amb l’OMAC, després, ha demanat de la banda de Cris Juanico un esforç de generositat que ha permès el lluïment de les orquestres, tant en el disc com en els concerts. Els membres de la banda han hagut de cedir protagonisme perquè l’orquestra ha de brillar per darrere: “Hi ha d’haver sacrificis per part de la banda, perquè hem de saber treballar a un ritme diferent. Si aquí feia un solo, ara no el faig; si aquí obria, ara no ho faig. Deixar espai i no distorsionar el que estem buscant, que és aquesta sonoritat d’orquestra”. En la preparació dels concerts Juanico va escoltar molts discos de grups de rock i pop gravats amb orquestres i volia donar-li presència: “He escoltat alguns discos on l’orquestra sonava com si fos un teclat de fons. Jo tampoc no volia això”.
Per contra, en els concerts, l’OSIB ha pogut experimentar, segons Juanico, una nova relació amb el públic: “Per a una orquestra no és habitual acabar fent un bis amb la gent picant de mans. La simbiosi dels músics de les dues seccions és complicada, però la simbiosi amb el públic encara ho complica més. Tanmateix, ha funcionat i ha estat bastant impressionant en tots els concerts. És molt agraït sentir-te part d’un projecte que és molt gran, complicat de moure i difícil d’articular, però que rutlla amb garanties. Els quatre concerts han estat una xalera”.
Els secrets de les gravacions dels Ja t’ho diré
Aquest 2023 fa trenta anys del segon disc dels Ja t’ho diré, Dos o tres. La fama del grup, però, va créixer exponencialment amb el disc següent, Moviments salvatges, del 1995 («realment va marcar un abans i un després», reconeix Juanico), i l’èxit explosiu de la cançó “Si vens”. Precisament, Juanico explica a EL TEMPS que aquella cançó va ser l’última a enregistrar-se i va quedar més curta del que volien en un principi: «La versió de “Si vens” del disc és més curta del que volíem, perquè la vam enregistrar en cinta analògica de dues polzades, que eren —i són— caríssimes. “Si vens” va ser l’última cançó a entrar a l’estudi i, quan vam intentar gravar-la no va cabre sencera». Les cintes analògiques, explica Juanico, «són de 15 minuts i normalment hi ficàvem tres o quatre peces. En aquell cas, ja hi havia tres cançons gravades (no recordo quines) i, quan ens vam posar a gravar “Si vens”, n’hi havia el temps que hi havia. Així doncs, sis o vuit compassos no van cabre».
Cris Juanico està convençut que una de les claus de l’èxit de Moviments salvatges —i del disc següent, Un ram de locura— va ser poder enregistrar-los amb tranquil·litat, al contrari que Dos o tres (1993) o És blau, es fester (1991).
«Moviments salvatges és el primer disc que gravem prop de casa, a Girona, als estudis de Música Global, de Girona mateix». El grup s’havia traslladat de Menorca a Girona per estar més a prop del món de la música. «Va ser el primer disc que vam voler gravar prop de casa, perquè en els anteriors havíem tengut experiències complicades». En el cas d’És blau, es fester i Dos o tres, «nosaltres vivíem a l’Empordà i baixàvem a Barcelona tres o quatre dies a la setmana per gravar. El primer disc el vam gravar als estudis Aurha d’Esplugues i el segon el gravàvem a prop de Rubí, i també pujàvem i baixàvem cada dia de Girona». Això, diu Juanico, es nota molt en el resultat final: «Estàs fent una cosa superimportant, com és enregistrar el que serà la base principal per a la teva feina i t’allunyes de la teva vida quotidiana, del que habitualment fas. Això, quan enregistres, pot acabar afectant-te. Els bioritmes de cadascú estan alterats i això també es grava. Els entrebancs, la carretera i els nervis també queden enregistrats».
Per això van enregistrar Moviments salvatges a Girona mateix. «Preferíem arriscar-nos a perdre una mica de qualitat tècnica (cosa que no va passar) que gravar amb aquests nervis i incomoditats afegides».
A Un ram de locura, els Ja t’ho diré encara van fer un pas més enllà: «Vam llogar un estudi mòbil, el vam instal·lar molt a prop de Girona, a Cartellà [Sant Gregori, Gironès], en una antiga rectoria que ens van deixar, i vam estar allà un mes i mig gravant. Fins i tot, els diumenges, fèiem un dinar amb les dones i tots, i escoltàvem el que havíem fet. El que no ens agradava ho apuntàvem i l’endemà ho canviàvem».
Són, diu Juanico, «discos fets al ritme que volíem». El públic ho va apreciar i els ho va reconèixer.