Sant Pau d'Ordal és una localitat de poc més de sis-cents habitants, situada a l'esquerra de la carretera que va de Barcelona a Tarragona, cap del municipi de Subirats, a l’Alt Penedès. Més que un poble sembla el refugi perfecte per aquells qui la vida accelerada i plena d'estímuls de la ciutat els fa nosa, pels qui busquen un raconet discret per descansar, no massa lluny de Barcelona però prou remot per poder sentir el so del no-res, interromput, de tant en tant, pel cant d'algun ocell. Roger Casamajor ens rep a casa seva acompanyat d'un gos. L'interior desprèn una aroma càlida de casa antiga, barrejada amb olor de tabac. Se sent una música de jazz, que sona al fons.
— Sempre havia volgut ser actor?
— Sempre. Quan vaig pujar per primera vegada a dalt d'un escenari per interpretar Els Pastorets a l'escola, ja vaig saber que jo havia de ser actor.
— No va sentir vergonya?
— Al contrari, em va encantar!
— Ve de família d'artistes?
— Amb els meus germans comparteixo la passió per la música, però jo sóc l'únic que em dedico professionalment a aquest món. [Riu] Qui se l'ha jugat més sóc jo.
— Sembla que li va prou bé!
— És que fa molts anys que m'hi dedico, ara he de confiar-hi una mica, ja no puc tirar-me enrere!
— Dins seu hi ha un bocí de cada personatge que ha interpretat?
—Jo diria que és més aviat al revés; al final acabes fent servir part de la teva experiència vital per donar vida als personatges. Els personatges que interpreto són indissociables a mi.
— I quan és hora de separar-se del personatge perquè ja s'ha acabat el rodatge se sent buit?
— No passa sempre, però a vegades sí. Amb El ventre del mar sí que vaig sentir aquesta buidor, perquè va ser un projecte molt especial. Però no hi ha cap botó d'on-off: "Ara sóc un psicòpata, però arribo a casa i torno a ser el Roger". No és tan fàcil desprendre't del personatge, i a vegades fas diferents feines a la vegada i jugues amb diversos personatges al mateix temps, i llavors la feina es complica. Gràcies a déu nosaltres treballem molt amb la concentració, i això ens ajuda a focalitzar-nos amb l'"ara estic aquí, ara estic allà...".
— La feina d'actor és molt imprevisible.
— Molt. Avui m'han dit: "Demà te'n vas a Madrid". I me n'hi vaig, perquè mai no se sap quan et tornaran a cridar! El pitjor del nostre ofici és quan no tens feina.
— Quin és el temps màxim que ha estat sense treballar?
— Un any i dos mesos, però he tingut uns quants períodes d'aquests. A nivell econòmic és complicat, perquè pot haver un mes que guanyis molts diners, però després t'estàs set mesos sense treballar...
— És un actor que ja té una certa trajectòria. Encara ha de fer càstings?
— Sí, és clar. El desembre passat en vaig fer tres i no me n'ha sortit cap. Sí que és veritat que, com que ja tinc força experiència en la filmografia i el teatre, puc donar una mica de confiança al director, i a vegades em truquen directament sense haver de passar pel càsting.
— Hi ha algun personatge que no hagi fet i li agradaria fer?
— No tinc molta predilecció per un personatge o altre, però potser sí que m'hagués agradat fer de Manelic a Terra Baixa. Malgrat tot, sí que hi ha hagut obres que m'han agradat molt i m'han inspirat a provar coses noves; vaig veure Mar i Cel de Dagoll Dagom i em va encantar, i em va dur a participar al musical Maremar.
— Què és el més incòmode que ha viscut durant un rodatge?
— Segurament alguna escena de sexe... Tot i que ara s'ha introduït la figura d'assessor d'intimitat, i facilita les coses. Però alguna vegada he hagut d'aturar el rodatge perquè em sentia en perill.
— Què va passar?
— Una vegada estava al mig del mar, en una barqueta amb un pescador que tenia un llaüt petit on cabien dues persones, i de cop i volta allà n'hi érem deu. I aquell pescador em va dir: "Jo no ho faria!" I va començar a fer una mica de mala mar, i vaig decidir no continuar rodant. Però també fas coses meravelloses: a vegades aprens a muntar a cavall, fas lluites d'espases, dispares amb pistoles... com si fossis un nen petit.
— Vostè ha fet moltes pel·lícules sobre la guerra i la postguerra... Estic segura que en qualsevol pel·lícula sobre la Guerra Civil espanyola hi podem veure el Roger Casamajor interpretant algun personatge.
— [Riu] Sí, la guerra m'ha donat molta feina! Dec tenir cara d'antic, no ho sé.
— Un bon actor o actriu ha d'haver passat pel teatre?
— No necessàriament. Sí que és veritat que el teatre et dona una disciplina i una seriositat en la feina que fa que es noti si no hi has passat. El món del cinema i del teatre són oposats. Tot és diferent: la interpretació, el procés, el dia a dia... No podria decantar-me per un dels dos mons, tot depèn del projecte.
— Per ser actor s'ha de tenir alguna qualitat innata?
— Si el que mou l'actor no és una vocació profunda, no se'n sortirà mai. Perquè s'han de fer molts sacrificis, com ara entendre que tens uns horaris imprevisibles i complicats, fet que dificulta les possibilitats de trobar algú que vulgui compartir amb tu aquest estil de vida, o que l'accepti.
— Fa d'Antoni a ElFred que crema, nominada com a "Millor pel·lícula" als Premis Gaudí. Quina relació té amb la Sara? A l'inici semblen dues persones oposades.
— Hem d'entendre que són una parella de principis de segle, per tant, l'amor pren una dimensió diferent que l'actual, i més en un petit poble muntanyós d'Andorra. Des del punt de vista d'avui en dia xoca una mica, però sí que s'estimen d'una altra manera. A més, l'Antoni té un secret que l'està menjant per dins des de fa molts anys, que l'afecta a ell i a la seva família, però no pot dir-li-ho a la Sara.
— Es va arribar a contemplar un final en què l'Antoni i la Sara es retrobaven?
— Sí, en un dels possibles finals es tornaven a trobar, i en un altre l'Antoni es feia passador i donava els diners que guanyava a la Sara... Però el final que es va quedar em sembla el més coherent, i pel personatge de la Sara és fantàstic: l'empodera al lloc on ha d'estar.
— Vostè és andorrà. Era la primera pel·lícula que gravava a les seves terres?
A Andorra hi havia gravat algun curt, però ha estat la primera pel·lícula que he fet aquí. Em va fer molta il·lusió, espero que se'n facin més, però a nivell burocràtic és molt complicat.
— Per què?
— És un altre país, i per creuar fronteres s'han de fer molts papers, perquè Andorra no és de la Comunitat Europea. Ara per exemple estic fent una obra de teatre que és de l'Escena Nacional d'Andorra, produïda a Andorra i amb actrius andorranes, i la major part de l'equip també som d'allà. I ens trobem que volem anar a fer bolos, però tenim moltes dificultats; per creuar la frontera amb tot el material que portes, la Seguretat Social... Trenco una llança perquè facin les coses més fàcils, per favor!
— A més d'actor és músic... en quin dels dos arts s'expressa millor?
— La música no té rival perquè no té cervell, és sensibilitat en la seva màxima esplendor... Amb la música et pots comunicar amb tothom.
— És el teclista de Hysteriofunk. Com va néixer el grup?
— Va ser fa vint-i-sis anys, a Andorra. Ens escapàvem de l'escola amb els amics a l'hora de dinar per assajar, i des dels disset anys encara som els mateixos que toquem. Tampoc hem canviat d'estil: música instrumental basada en el Jazz Rock i l'experimentació. Encara toquem, però no amb tanta freqüència com ens agradaria, perquè vivim en llocs diferents, tenim fills...
— Ha dirigit l'obra de teatre Quatre dones i el sol, de Jordi Pere i Cerdà. L'obra ha tingut l'èxit que esperava?
— Sí, la vam estrenar el 25 de gener al teatre Akadèmia Barcelona, i hem acabat ara, el 19 de febrer. La veritat és que ha funcionat molt bé, era una proposta arriscada i estic molt satisfet.
— Li agrada més dirigir o actuar?
— Són dues coses molt diferents; dirigint he gaudit molt, el que passa és que és molta feina... Però va arribar un moment en què no en tenia prou treballant només el meu paper, tenia ganes de treballar també el dels altres... I això em va dur a voler manegar-ho una mica tot, i ensenyar-ho als altres a la meva manera.
— I com va sorgir Quatre dones i el sol? Va ser idea seva?
— Jo ja tenia ganes de dirigir, i des d'Andorra em van proposar de fer El Fred, que és l'obra de teatre amb què es basa El fred que crema, i jo els vaig dir que no volia actuar, que volia dirigir, però em van dir que no podia ser. Aleshores vaig saber que l'Escena Nacional d'Andorra feia una iniciativa que consistia a presentar un projecte, que te'l podien triar per dirigir. Jo tenia aquest text de Quatre dones i el sol entre cella i cella des de feia temps, així que juntament amb el Pere Tomàs (el primer professor de teatre que vaig tenir), vam presentar un dossier i ens el van triar. I m'hi vaig ficar: un any i mig de feina.