Aquesta setmana es compleixen tres anys des que el món va prendre consciència que vivia una situació extraordinària: un virus detectat primerament a la Xina, anomenat SARS-CoV-2, s’havia estès per tot el món i estava posant contra les cordes els sistemes de salut. El 30 de gener de 2020, l’Organització Mundial de la Salut va declarar la situació d’“emergència sanitària pública d’importància internacional”. L’11 de març, a la vista de l’avanç dels contagis, l’organització internacional es veia obligada a declarar oficialment la situació de pandèmia, després que el virus fos detectat en 114 països. El 14 de març, el Govern espanyol va decretar l’estat d’alarma.
Per a moltes persones, aquell dia començà una llarga hibernació en forma de clausura domiciliària. Mentre a la tele apareixien imatges d’hospitals i residències de la tercera edat desbordats i els centres educatius tancaven les seues portes, als finestrals de moltes llars es penjaren cartells amb arcs de Sant Martí i un rètol mrwonderfulista: “Tot anirà bé”. A mesura que la clausura es perllongava, s’obriren també interrogants sobre el futur i es qüestionà el model de creixement. Començà a estendre’s la convicció que el coronavirus era un toc d’atenció i que res no tornaria a ser igual, que n’eixiríem més solidaris, més altruistes i més conscients de la vulnerabilitat del planeta i, sobretot, de la nostra existència en ell. La realitat és, però, que la “nova normalitat” s’assembla molt a la “vella normalitat” i que els cants de sirena que apuntaven al xoc pandèmic com una oportunitat per a la redempció col·lectiva no eren més que això, cants de sirena.
“Les condicions econòmiques, i amb elles l’ordre social, si han estat modificades, no ho han estat per a millor”, explica Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics. Domingo és, juntament amb la jurista Mercè Barceló, coordinadora de Les mutacions socials de la COVID-19, un llibre de l’Institut d’Estudis Catalans on es disseccionen, amb mirada de país, quins van ser els canvis que, en diversos àmbits, es van materialitzar durant el primer període de la pandèmia. El volum aporta dades inèdites que permeten quantificar l’impacte de la crisi sanitària, però també reflexions a propòsit de la transcendència, o no, dels canvis articulats. EL TEMPS desgrana, amb l’ajuda de material gràfic, algunes de les aportacions del llibre.
MOBILITAT: LA GRAN CONTENCIÓ
La irrupció del coronavirus va significar una reducció dràstica de la mobilitat de les persones. El tancament del sector del comerç; la transformació al teletreball quan les circumstàncies productives ho permetien, i l’eliminació dels desplaçaments per esbargiment van tindre com a resultat imatges inèdites a ciutats, pobles i carreteres. Quina fou, però, la magnitud d’aquella paralització?
Josep Vicent Boira, Oriol Nel·lo, Joana M. Seguí, Joan Checa Rius i Maurici Ruiz ho analitzen en un dels capítols del llibre de l’Institut d’Estudis Catalans. En les vies que no havien estat alliberades de l’AP-7, la reducció estimada de pas de vehicles va ser d’entre el 33% i el 26% durant 2020, en comparació amb l’any anterior, mentre en les xarxes de carreteres pròpies de la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya, la minva se situà entre el 21% i el 14%.
La reducció de la mobilitat fou especialment notable a Barcelona, Palma i València. La mobilitat en les tres grans àrees urbanes del país es va reduir el 75% entre febrer de 2020 i abril d’aquell mateix any: de 9,69 milions de viatges diaris es va passar a 3,49. Els investigadors també han quantificat el nombre de persones que es quedaven en casa abans de la pandèmia i amb l’esclat d’aquesta. Així, abans de la irrupció del coronavirus, el 24% de la població a València, el 26% de Palma i el 28% a Barcelona no necessitaven desplaçar-se. Aquests percentatges s’encimbellaren fins al 64% a Barcelona i el 62% tant a Palma com a València.
La mobilitat també permet radiografiar l’impacte diferent que la pandèmia va tindre en funció de la classe social. L’anàlisi feta a la ciutat de Barcelona sobre la mobilitat ferroviària constata que va disminuir de forma més ràpida i dràstica a les estacions ubicades en entorns benestants que no pas en entorns vulnerables. Així, a finals de març, en les primeres la mobilitat s’havia reduït de mitjana fins al 6%, mentre que, en les segones, la disminució havia estat del 14%. “Els més benestants han pogut limitar els seus desplaçaments de manera radical, mentre per als més vulnerables la mobilitat ha esdevingut una càrrega i un risc al qual no poden escapar”, alerten.
Pel que fa a la mobilitat de mercaderies, la disminució va ser molt menor, en la mesura que, tot i que una part important de la població va quedar confinada, es van continuar demandant béns de consum.
EL PARÈNTESI TURÍSTIC
Les mesures de profilaxi social també van comportar una reducció molt dràstica de la mobilitat de les persones per raons de lleure. El turisme, motor econòmic (especialment a les Illes, on el 45% del PIB en depèn) va patir una davallada sense precedents. Catalunya passà de rebre 19,3 milions de turistes a rebre’n 3,8 en el període 2019-2020. Les Balears passaren de 16,5 a 3, mentre el País Valencià passa 9,5 a 2,5 milions.
Això es va deixar notar també en les vies d’accés habituals. L’any 2019, 136 milions de persones van transitar pels ports i aeroports de l’Eix Mediterrani. Un any després, en foren 33, és a dir, es registrà una reducció del tràfic del 75%. En els aeroports, la reducció del trànsit internacional va ser del 81%, mentre que el del domèstic fou el 62%.
ESTAT D’ALARMA: LA PULSIÓ RECENTRALITZADORA
Dades al marge, l’informe promogut per l’IEC és molt contundent en relació amb les solucions jurídiques que el Govern espanyol va donar per respondre a l’emergència sanitària. Els juristes Mercè Barceló, Enoch Albertí i Josep M. Vilajosana expliquen que l’executiu de Pedro Sánchez va optar per declarar l’estat d’alarma, en detriment de les lleis de sanitat incloses en l’ordenament jurídic espanyol (Llei orgànica 3/1986 de mesures especials en matèria de salut pública, Llei 14/1986 general de sanitat i Llei 33/2011 general de salut pública). El mantra de la necessitat d’un comandament únic per gestionar la pandèmia va provocar una recentralització del poder, tot arrabassant competències pròpies a les autonomies, moltes de les quals, com les sanitàries, eren essencials per fer front a la pandèmia. “En comptes de respectar les normes que haguessin permès una actuació més eficient comptant amb les comunitats autònomes com a principals autoritats sanitàries, trià el quadre normatiu més obsolet i ineficient”, asseguren els autors. I afegeixen: “La covid, doncs, ha vingut a accentuar tendències centralitzadores i limitadores de drets”.
EL ‘COITUS INTERRUPTUS’ DEL BOOM DE LA NATALITAT
Mentre va durar el confinament es va especular molt amb la possibilitat que el temps de clausura donara peu a un increment notable de la natalitat. Aquesta opció era, a primera vista, plausible: a més temps en casa, més temps per cardar i, per tant, més possibilitat de concebre. L’opció, però, era tan plausible com poc realista. Mai no sabrem si la gent va pegar més claus que mai, però el que és evident, a la vista de les xifres, és que en els mesos subsegüents no es donà un boom de parts en les plantes de maternitat dels hospitals. Ben al contrari: el que va fer la pandèmia va ser accentuar la caiguda del nombre de naixements els anys 2020 i 2021, tot seguint una tendència de reducció de la natalitat que va registrant-se de forma constant de fa quatre dècades. De fet, va ser entre els mesos de novembre de 2020 i febrer de 2021 (just al voltant dels nous mesos posteriors al temps de confinament estricte) que la reducció va ser més notable.
MOLTS MORTS, PERÒ QUANTS?
Els vídeos dels hospitals saturats van ser, probablement, la imatge que a moltes se’ns ha quedat en la retina. Com una lletania, cada dia, les autoritats sanitàries informaven del nombre de contagis i de defuncions causades pel coronavirus. Segons analitzen Andreu Domingo, Amand Blanes i Albert Esteve, entre els anys 2020 i 2021, 25.824 persones van morir a causa del coronavirus, de les quals 1.087 van correspondre a les Illes, 16.628 a Catalunya i 8.109 al País Valencià (vegeu gràfic). El Principat va ser el que va registrar una taxa de defuncions més alta per cada 100.000 habitants. Es donen, en tot cas, patrons de comportament diferent en termes temporals. Així, mentre Catalunya va patir una primera onada molt virulenta —el 36% de tots els morts del bienni es van concentrar en la primera onada—, al País Valencià va resultar especialment calamitós el període entre desembre de 2020 i febrer 2021. Els morts d’aquesta tercera onada, en el cas valencià, van representar el 52% del total de decessos, mentre els de la primera van representar el 16%.
En el conjunt dels tres territoris, el 55% de les defuncions masculines i el 74% de les femenines es van donar entre la població de 80 anys i més. Entre les persones d’entre 70 i 79 anys el percentatge va ser del 26% i el 16%.
La sobremortalitat va causar, d’altra banda, la reducció de l’esperança de vida. Catalunya va ser el territori que va eixir pitjor parat, en perdre 1,23 anys de vida mitjana en relació amb la mitjana del trienni 2017-2019. En termes comparatius, el Principat va ser la cinquena autonomia que més esperança de vida va perdre en els homes i la quarta en les dones. Al País Valencià la reducció va ser molt més minsa (0,20), mentre les Illes és, juntament amb Galícia i les Canàries, un dels pocs territoris on no van minvar les expectatives de vida. Es tracta, però, i segons preveuen els investigadors, de sotragades puntuals, que no haurien d’interferir les previsions en el mitjà i llarg termini.