Tot el veïnat ja sap el que es fa al 1r 2a, però de tan evident com és ja ningú en parla. Ni tan sols les veïnes presents miren amb indiscreció, tal com acostuma a passar. És com una mena d'acord tàcit entre la comunitat, que fa els ulls grossos quan veu els senyors que venen, ben vestits, i marquen a l'intèrfon: "Bona tarda, Lídia, soc el Jaume".
A Barcelona s'han identificat un total de 157 pisos de prostitució...
La Sra. Rius, també coneguda com a "Lídia Rius, senyora de moral distreta", ens rep a casa seva, de vuitanta-cinc anys i amb un vestit molt elegant, que deixa al descobert un tros de carn de les cames enfundades en dues botes altes de taló.
"La meva feina és una cosa molt lletja, però jo intento fer-la bonica", diu mentre s'instal·la a l'habitació que hi ha entrant a mà esquerra. És petita, però sembla que tota la decoració estigui triada minuciosament, potser una mica kitsch, i força suggeridora perquè "animi una mica", explica. El llit és petit, cobert amb un edredó de color blau clar i amb quadres que pengen damunt del capçal de maniquins despullades. "Quan ve una persona a casa nostra és perquè ens necessita. Per tant, he de fer tot el possible perquè se senti còmoda... Som tan necessàries! Jo no ofereixo un servei, ofereixo una relació".
La Sra. Rius va començar a "fer senyors" als setze anys, per ajudar a pagar el lloguer del pis del carrer Pàdua on vivia amb la seva mare, que també "feia senyors". Als 22 anys va començar a treballar a la casa del carrer Sant Mario, una casa de cites de la zona alta de la ciutat on va estar amb personatges importants com Salvador Dalí, Camilo José Cela, Orson Welles o el rei Faisal de l'Aràbia Saudita.
"Lídia, vine! Lídiaaaaa!", crida una veu de noia. La Sra. Rius ens deixa soles a l'habitació, i després de superar la porta tanca la clau, privant-nos del món anònim i proscrit que té lloc a fora. Se senten xiuxiuejos indesxifrables, i unes passes més fortes que s'apropen i s'aturen en sec. Una tos que acaba en un gruny. "Bona nit, Jaume", diu la Lídia.
La majoria dels pisos de cites de Barcelona disposen d'entre cinc i deu places, amb una mitjana d'entre sis i set dones per pis...
"Tinc molt d'afecte a les meves noies, i sóc més generosa del que ho són en altres llocs perquè jo mai vaig a la meitat, dono una mica més a les noies. Com que jo he fet senyors ja sé el que és... Ja he casat a tres noies amb clients d'aquí!", exclama. Una hora amb una senyoreta, per cert, costa 120 euros en aquesta casa. "Jo sempre ofereixo una copa de whisky als senyors com a cortesia de la casa. Una vegada un senyor me'n va demanar una altra, i li vaig dir que no. «Te la pagaré!», em va dir, però li vaig contestar: «Vostè ve aquí per estar amb una senyoreta, no per beure». És per això que tanco a les 20h de la tarda... Si percebo en un senyor algun signe d'ebrietat el faig fora de casa". Explica que és un ofici que s'ha de fer amb el cor. Diu que quan ella "feia senyors" s'imaginava que eren persones que estimava: "S'ha de ser molt forta per fer senyors, s'ha de procurar donar tot l'afecte que necessita l'altra persona, no només pensar en el diner. Has de pensar que el senyor et necessita, per tant, ho has de fer perquè ho sents de veritat".
La Sra. Rius continua explicant que "mai no he ensenyat les noies despullades com fan en altres llocs, si no, quina gràcia tindria tot plegat? No; les meves senyoretes venen decents, sense ensenyar les cames, i si algun dels meus clients ve amb pantaló curt, cop de porta".
La madame és una gran apassionada del cinema: té cinc habitacions per fer l'ofici, i en totes hi pengen un o dos quadres d'alguna celebritat cinematogràfica dels seixanta.
"Soc molt romàntica", explica. "L'altre dia vaig veure La edad de la inocencia, i em vaig emocionar molt; t'adones que la vida té coses molt boniques, i ara no sé si aquestes coses que passen a la pel·lícula passarien avui en dia... els homes i les dones encara es poden estimar tan intensament?
Les seves parpelles arrugades, perfectament cobertes per una fina ombra d'ulls de color blau cel, es pleguen un instant. S'aixeca de la cadira a poc a poc, i va a la cuina. En torna amb una carta plastificada, que diu així: "Nuestra relación amistosa empezó cuando tú, Lídia, tenías alrededor de veintidós años, yo tenía treinta y seis, allá por el año 1960. Para mí fue una pasión con ilusión y sincera. Ahora tú, rondando los setenta y yo los ochenta y cuatro, de una forma más sosegada, más serena, diferente, pero que continúa mi mejor afecto por una dama que seguramente fui de los primeros en conocer como realmente eres".
"Però quan les coses es compliquen... t'has de retirar", diu amb pena. La Sra. Rius reconeix que "el pitjor del nostre ofici és haver de mentir, no poder dir a què et dediques... Has d'estar sola per fer-lo, es necessita tenir llibertat condicional". L'entrevistada torna a refer-se, i diu que "els nostres senyors són també una mica escollits, si truca algú que no m'agrada, li dic que ha trucat a l'aeroport: «salidas nacionales o internacionales?»".
El propietari o propietària del pis de cites és qui cobra el servei sempre per anticipat. Les dones que exerceixen la prostitució de forma autònoma cobren un percentatge entre el 50% i el 60% del preu del servei, en funció dels pisos. En el cas de dones víctimes de tràfic d’éssers humans per l’explotació, no es coneix si els ingressos dels seus serveis són íntegrament dedicats a pagar el deute o elles se’n queden alguna part. A banda, en alguns pisos el client també paga el lloguer de l’habitació, a part del preu dels serveis.
"La paraula servei mai m'ha sonat bé, per 120 euros dono més jo que el senyor, per descomptat; la seguretat, la netedat... i sobretot el tracte. No vens directament a ficar-te al llit amb algú, vens a dialogar una mica, a parlar de qualsevol ximpleria, del futbol... és per això que mai cobro per anticipat".
Al pis de la Sra. Rius predomina el color rosa pal, mesclat i perfilat amb el negre que a vegades es torna blanc sense passar pel gris, amb un polsim daurat i un reflex ataronjat, gairebé ocre, que vesteix les habitacions d'un artifici càlid i embriagador. Les roses —que ja se sap que artísticament simbolitzen la bellesa i la sensualitat—, estan per tot arreu; en quadres de natures mortes, escultoretes, rams de flors... es miri on es miri sempre es veu una flor d'aquestes que, pàl·lida i amb els pètals entreoberts, sembla que et piqui l'ullet.
"Quan feia caldo, des de baix els senyors ja l'oloraven i em deien: «Lídia, que puc tastar-lo?», i els deia, «d'acord, quan acabeu», i els donava una tasseta de caldo". Tot just sona el telèfon. "Buenas tardes, Francisco. La visita del médico bien, me operan en dos meses...". La Sra. Rius penja i continua parlant del seu ofici. "És una feina com una altra, però més difícil. No tothom pot fer-la perquè s'ha de ser molt forta, i darrere d'aquesta decisió sempre hi ha una necessitat econòmica gran que t'empeny a prendre-la. Ningú escull aquest camí perquè vol. Has d'estar molt segura de voler fer aquesta feina, i has d'assumir que quedaràs marcada de per vida. Si has de fer un senyor i penses que estàs fent alguna cosa dolenta, no ho facis, perquè la teva moral se'n veurà ressentida i això no t'ajudarà per res".
Lídia Rius considera que "nosaltres sempre serem necessàries". I s'explica: "et diria que la prostitució potser és la segona cosa més antiga que ha existit: primer va haver-hi la caça, i a canvi d'un tros de carn, també ho pagaves amb carn, però...".
És innegable que la madame té el do del diàleg, i ella ja ho havia advertit, que barrejant la xerrameca i l'art de la coqueteria és com deixava atònits els senyors. El que potser no sap és que darrere d'aquests moviments segurs i estudiats, que fa amb aquest encant tan seu, s'hi pot percebre una espurna de fragilitat que li suavitza el rostre, tintant-lo d'una dolçor càndida...
"A vegades m'agradaria explicar altres coses, però la meva feina és com si tu fossis un cirurgià que fas una operació, i sempre et preguntaran sobre l'operació; obro el cos, li trec el cor, l'hi torno a posar... Penso tantes coses... dic: «Ai, a mi m'agradaria dir això, o això altre!». Soc una gran apassionada de la cuina i del cinema, però si hagués d'explicar què més m'agrada fer, diria que xerrar amb les persones... al cap i a la fi, tampoc he tingut temps per fer res més!
Els gustos musicals de la Sra. Rius encaixen amb la manera que té de veure la vida. "M'agrada molt el Raphael i el d'«Ara que tinc vint anys»..., el Serrat, sí. I Frank Sinatra; jo sempre dic que he fet les coses «a mi manera», i si hagués de tornar enrere... faria exactament el mateix!", exclama.