El colegio de Don Julio, ulio / es el mejor de este inundo, undo / per eso siempre està lleno, eno / de mayoores y pequeños...
Ni rimaven ni mantenien el ritme però als xiquets els feia goig de cantar-los i a Don Julio, el propietari, li servien de promoció gratuïta. Entre la xicalla hi anava una criatura especialment sensible a les consonàncies: Vicent Andrés Estellés, el nét de Nadalet o el fill de la Roja, que ho era pel color encès dels seus cabells i no pas per altres associacions més militants que acabarien per tomar-se perilloses uns pocs anys més tard.
Mestre i pupils recorrien junts els voltants de Burjassot, un lloc de l'Horta que va ser poble abans de convertir-se en el decorat gris des d'on emet Canal 9. Després de l'excursió vingué la redacció obligada per saber com anava el nivell d'ortografia. Era l'any 1934. Estellés, amb només deu anys realitzava una tria definitiva: decidia fer la composició en valencià. Qualificació: Molt bé. Alguns anys després ho recordava: "Va ser una decisió espontània. presa quasi sense adonar-me'n". Havia fet el primer pas en un recorregut literari i personal no exempt de tenebres. La necessitat d'escriure es va unir a la necessitat de fer-ho en la llengua en què vivia.
Un misteriós personatge, un veí republicà i foraster, el va posar en contacte amb la vessant literària del català que, fins aquell moment, només era parla quotidiana i algun sainet en el poc sovintejat teatre del Circulo Católico de San Roque. Juntament amb Blasco Ibàñez, Estellés tindria accés a les obres de mossèn Cinto Verdaguer, Carner. Riba, Rusiñol i altres que ell consideraria des del primer moment "cosa pròpia". La fam d'escriure es plasmaria en un primer moment en peces de teatre, inclinat pel seu oncle Pepe, que el va introduir en la lectura dramàtica amb tres obres ben heterogènies: La vida es sueño, El negra que tenia el alma blanca i Un hombre de nuestro tiempo. Les primeres creacions eren obres cuites que va tractar, sense èxit, d'estrenar. Per al Circulo Católico, el contingut era massa polític, per a la companyia de les Joventuts Socialistes Unificades, l'autor era massa jove. Però alguns versos estaven bé i decidiren intercalar-los en els entreactes.
L'any 1936 venia amb la guerra i trasbalsava l'univers de Vicent Andrés Estellés, que decidia també deixar el teatre per la poesia. Els anys del conflicte es van viure a Burjassot amb la relativa tranquil·litat de la rereguarda. El jove Estellés continua escrivint amb passió, ara són composicions compromeses amb la lluita dels milicians, i treballa d'aprenent de forner, com el seu pare, i d'orfebre, un ofici que sempre ha tingut al poble bons artesans, ara devorats pel disseny. Ocupen el seu temps lliure les lectures i alguna sessió al cine Novedades, on Estellés coincidiria entre la penombra amb les filles d'Antonio Machado, que buscaven en l'horta un lloc tranquil per oblidar els canons.
Però Machado hagué d'anar-se'n perquè havien guanyat la guerra los nacionciales que entraren a Burjassot i s'endugueren més d'un al poble veí de Paterna, unit per sempre al camp d'afusellament que albergà la força. Eren temps foscos, il·luminats tan sols per les fogueres que els vencedors alçaren davant l'església de Sant Miquel amb els llibres confiscats. Entre ells hi havia un exemplar de La maja desnuda, de l'ubic Blasco Ibàñez, que una tia de Vicent havia retirat amb violència de la seua prestatgeria. Estellés, sense més instrucció que la primària, ja escriu perfectament a màquina i aconsegueix un lloc com a mecanògraf en una oficina de València. La casualitat el portà amb un paquet de xocolata per al director del diari Jornada, a qui va tractar de col·locar uns versos dedicats a Mari Paz, una ballarina de moda amb un físic contundent.
Els versos són rebutjats, però l'endemà és acceptat un article en prosa sobre el premi Nobel norueg Kunt Hamsun. Estellés esperaria impacient la matinada per gastar-se els diners cobrats en exemplars d'aquella primera publicació. Aquest encontre serviria perquè trobara una feina que, en certa mesura, li calmava la febre d'escriure que ja s'havia apoderat irremissiblement d'ell. Sense experiència, una recomanació, potser l'única que va tenir en la vida, el dugué a l'escola de periodisme de Madrid, on ingressà l'any 1942. Una pensió, "on podia haver ocorregut l'assassinat de Crim i càstig, del carrer de San Bernardo li donaria alberg durant un període ple de fam i tristesa.
Uns poemes publicats en Garcilaso, la revista oficial de la intel·lectualitat que el règim buscava i no trobava, alguna trobada casual amb Camilo José Cela al cafè Gijón i una visita, la tardor del 42, a Pío Baroja són part del bagatge d'una etapa de la seua vida que recordava amb poca alegria. L'escriptor basc posà el dit a la nafra quan li recomanà amb calma que oblidara un poc la literatura i menjara més. Va ser durant aquells dies quan es va decidir a investigar els rumors sobre la mort del seu avi que congregava tota la família a l'església cada 26 de juliol. Una recerca als diaris l'assabentà que l'any 1925 havia estat assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. El cervell quedaria escampat sobre el terra del carrer. La brutalitat del descobriment s'unia a un panorama desolat que faria inevitable la importància de la mort en la seua obra.
De Madrid, se n'anà als Pirineus bascos a fer el servei militar. La llunyania va intensificar la seua nostàlgia per Burjassot, que s'endevinava omnipresent en la seua obra, i arribaria a convertir-se en un indret terrible.
Finalitzat el temps dedicat a justificar l'exèrcit i la seua jerarquia, Estellés va tornar a València per fer les pràctiques de periodista al diari Levante i incorporar-se l'any 1949 a la redacció de Las Provincias, fent bona la gran aspiració de la seua mare. Era el començament d'una etapa de gairebé trenta anys dedicats a un treball que mai va sentir com a seu. La tornada el va posar en contacte amb els qui serien amics per a tota la vida o enemics inexplicables: Sanchis Guarner, Joan Fuster, Xavier Casp i Miquel Adlert. Eren temps de dur treball amb una jornada infinita, dedicada moltes voltes a la crítica de les novetats teatrals i cinematogràfiques, que no li impediria continuar amb la creació i traure a la llum el seu primer llibre: Ciutat a cau d'orella. Per aquells dies va conèixer Isabel Lorente, una xica de Gandia, filla d'un advocat i emparentada llunyanament amb Leopoldo Alas "Clarín", que treballava de funcionària a l'Ajuntament de València. L'any 1955 es casaria amb ella després d'haver-se declarat al saló de plens.
Un anys després va nàixer i va morir la seua primera filla. La mort, altra volta. La Nit va recollir la luctuosa experiència i, publicada a l'Espiga, editorial que dirigien Casp i Adlert, es va convertir en el primer gran èxit de l'escriptor, prompte exhaurit.
Després vindrien altres premis, el Cantonigròs i l'Ausiàs March, més llibres, dos fills i un treball constant al diari, que Estellés aprofita per viatjar una miqueta. En un d'aquests desplaçaments visita Canes convidat pels pirotècnics que anaven a disparar el primer castell amb músics de la història. Del viatge portarà una fotografia amb l'actriu Susan Hayworth i un article titulat: "Yo he asaltado la casa de Blasco Ibàñez" on descriu la seua irrupció, amb micció al jardí incorporada, de la vila abandonada de Menton on l'escriptor albuferenc-hollywoodenc havia passat els últims anys.
La dècada dels setanta portaria la consagració definitiva d'Estellés, que per a molts dels seus conciutadans passaria a ser "el poeta". El 1972 Fuster manifestava que el País Valencià havia recuperat amb ell la tradició dels grans autors del segle XV, i aquell mateix any apareixia el primer volum de les obres completes. Un any abans s'havia publicat el Llibre de les meravelles, un dels llibres més venuts de la poesia en català. Homenatges i reconeixements se succeïen però per València corrien vents de violència que uns empentaven i altres deixaven passar.
A Las Provincias, Martí Domínguez havia estat substituït per José Ombuena, el mateix que l'editorial Destino havia desestimat a l'hora d'encarregar la redacció d'ElPaís Valenciano, que acabà en mans de Fuster. Ni el tarannà enginyós i procaç d'Estellés ni el seu compromís amb la llengua i el país eren bons aliats en aquella casa. El 1978, després que li van atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, era acomiadat del diari de manera irregular.
Convalescent d'una operació provocada per una malaltia de la circulació sanguínia en les cames que ja patia des dels anys 50, el poeta no va saber mai la raó d'aquesta decisió que els responsables de Las Provincias qualificaren de "jubilació per malaltia". No va cobrar mai cap quantitat per l'acomiadament.
El 1979 també serà un any decisiu per una i altra banda. Ovidi Montllor treia al carrer el disc Coral romput, que uniria definitivament el nom d'Estellés al de la nova cançó, i a Burjassot li van retre un homenatge al Pati de Sant Roc, mentre l'ajuntament inaugurava un bust a la Plaça de la Constitució. A finals de mes, el poeta, des del seu apartament del Perelló, una pedania de Sueca, enfront de la mar i prop del seu amic Fuster, telefonava la seua germana per saber com havien acabat el curs els seus nebots. Entre llàgrimes, aquesta li confessava que hi havia hagut incidents amb la seua estàtua. Havia estat colpejada, embrutada i llançada finalment a la sèquia de Montcada, d'on la recuperà la policia municipal. L'ajuntament socialista va cedir davant els violents i va amagar el bust. Estellés va creure que el seu poble no el volia i decidí que ja no hi tornaria més, ni mort. El 1984, el consistori, encara socialista, li regalà el bust, que l'escriptor s'apressa a portar a Benimodo (Ribera Alta), on havia fixat la seua residència" perquè encara era un poble".
La dècada dels vuitanta va colpejar Estellés amb l'agreujament de la seua malaltia. Amb dificultats per caminar es va consagrar encara amb més força a l'escriptura en tots els gèneres: prosa, vers i teatre, per configurar una obra gairebé inabastable. Són anys de poca mobilitat a Benimodo, interrompuda tan sols per l'ingrés obligat en alguna clínica, i la figura d'Isabel, la protagonista de l'últim volum (fins ara) de les obres completes, es converteix en el suport inestimable del poeta.
Dues operacions pel trencament de la pelvis, una embòlia que li va fer oblidar fins i tot que mai haguera escrit un llibre, posaven la seva vida al límit de la mort que tan havia tractat als seus poemes. L'any 1990, rebia un calorós homenatge en el Sopar dels Premis Octubre, a València, quan estudiants de català de tot Europa van llegir el poema "Assumiràs la veu d'un poble" (considerat el més emblemàtic del seu compromís social i polític) en diverses llengües.
Al setembre de l'any passat, la seua filla Carme decidia que Estellés havia de tornar a Burjassot per estar a prop seu i prop d'un centre de rehabilitació. Sembla que la seua salut torna a millorar. El seu amic Josep Alonso promou el Col·lectiu d'Amics de Vicent Andrés Estellés i aconsegueix que l'Ajuntament de Burjassot l'anomene fill predilecte i que la Universitat de València inicie el tràmit per al seu nomenament com a doctor honoris causa. Estellés, inevitablement, es congracia amb els seus orígens, rep a casa visites de joves encuriosits i antics amics del poble. Toma a escriure. La setmana abans de la seua mort departia amb membres del col·lectiu i algun periodista. Recordava Burjassot, recordava noms i urbanismes perduts sota la terra o el ciment. Parlava amb humor del seu bust, "que està a la casa de la cultura de Benimodo i una volta a l'any el trauen en una onda per dur-lo al saló de l'ajuntament on donen uns premis amb el meu nom. La veus, en una anda com si fóra un sant. Acabaran per fer-me'n patró". Uns dies més tard el seu humor s'apagava per sempre.