La vida d’Alfredo, Manuel i Juanjo va experimentar un tomb en aquell agost de l’any 2019, abans de l’adveniment de l’emergència sanitària de la COVID-19. Tots tres residien a Nou Benicalap, a una zona del nord-oest de València aleshores en plena etapa de construcció. Vivien arrendats, pagant un lloguer si fa no fa raonable. Un preu que de cop i volta s’incrementaria per decisió del nou propietari: Blackstone. El fons voltor havia clavat les seues urpes a la capital valenciana i pretenia augmentar el cost del lloguer un 68% a 144 famílies.
Aquella operació faria xocar les vides d’aquests tres joves, i de la resta de famílies afectades, amb la realitat econòmica dels fons d’inversió, amb un poder desconegut i habitualment exercit des de l’anonimat. Només l’impacte en l’accés de l’habitatge, en l’augment exorbitant dels preus del lloguer i en la mobilització per part dels moviments socials, faria que la societat identificara aquests fons d’inversió rebatejats, en determinades ocasions, com a voltors.
Encara que s’han convertit en una mena de nous propietaris del planeta, els fons d’inversió amb capacitat de pressió i poder conformen un grup reduït. Aquests són els grans actors, escollits pel volum de la cartera d’actius que gestionen i per la seua importància en el tauler econòmic mundial, de la representació financera global.
BlackRock
El fons d’inversió més gran del planeta, el qual atresorava una cartera d’actius que superava els 10 bilions de dòlars l’any passat, va néixer en 1988 del bracet de Lawrence Fink, un expert en l’elaboració de productes financers amb hipoteques que va treballar a Blackstone i pròxim al Partit Demòcrata. Fink ha estat assenyalat per governadors republicans per promoure inversions sostenibles, cosa que ha provocat la retirada dels fons d’aquests estats nord-americans de BlackRock, i per organitzacions ecologistes pel seu discurs verd, mentre manté inversions en companyies contaminants.
La firma, amb uns beneficis l’any passat de 5.178 milions de dòlars, va apostar per un model de negoci que, segons radiografia l’obra La nueva clase dominante(Arpa, 2020), “suposava redefinir l’estructura de propietat de les societats d’accions del segle XX”. “El gestor d’actius, arquitecte de la compravenda d’empreses i propietari subsidiari, es converteix en el principal pilar i fonament del sistema econòmic per la seua capacitat d’influència i generació de plusvàlua per a un conjunt ampli d’actors: fons, empreses, institucions, particulars i els mateixos gestors”, s’explica.
“La seua especialitat ha estat fer del creixent deute global un model de negoci altament concentrat. Deute sobirà, deute d’empreses, deute de les famílies. Tot podia ser monetitzat sota una nova infraestructura de negoci que incloïa la creació de fons massius que participarien directament en empreses, en la compra d’actius i en deute sobirà”, complementa aquesta investigació en format llibre, on BlackRock és definit com “la gran caixa negra del capitalisme postcrisi en el qual van confiar tots”.
Assessor habitual de governs d’arreu del món i d’organismes reguladors, el fons d’inversió s’ha caracteritzat per combinar operacions amb valors emergents i altres de caràcter especulatiu de baixada de valors. “D’aquesta manera, les seues operacions juguen amb el conjunt del mercat i el seu èxit no depèn del triomf d’una empresa en concret, sinó del conjunt”, es puntualitza en el treball referenciat adés, on es remarca la seua capacitat d’influència com a impulsor del sistema de riscs financers Aladdin, emprat per estats i grans companyies.
La seua relació amb les administracions i amb els reguladors ha estat sota polèmica pels diversos episodis de portes giratòries. La firma d’inversió, per exemple, va fitxar l’exministre d’Economia britànic de sensibilitat conservadora, George Osborne; l’excap dels democratacristians al parlament alemany, Friedrich Merz, o Philippe Hildebrand, exdirector del banc central helvètic. Uns reforços que s’han produït quan aquest fons d’inversió desviava els seus beneficis d’Europa a societats localitzades en paradisos fiscals.
Blackstone
Stephen Schwarzman, considerat en els anys vuitanta per la revista Time com “el més prometedor de la nova generació de joves banquers”, és el fundador d’un dels fons d’inversió més grans del planeta. Mecenes de la darrera campanya electoral del magnat xenòfob Donald Trump amb tres milions de dòlars, va impulsar aquesta firma d’inversió del bracet de Peter Peterson, que va ser secretari de Comerç del republicà Ronald Reagan i marit de la creadora de la popular sèrie de televisió Barri Sèsam.
Amb uns beneficis de 1.604 milions d’euros en 2022, un dels seus anys més negres, Blackstone és el propietari més gran d’habitatge del món, amb 400.000 milions en actius. Aquesta condició d’arrendador global se suma a la seua activitat com a hoteler a l’Estat espanyol, així com a capitost del sector del joc gràcies a controlar la companyia Cirsa i atresorar els centres d’apostes esportives de la marca Sportium.
Blackstone ha gestionat el seu empori econòmic habitualment a través de societats radicades en paradisos fiscals. El fons voltor comptava en 2020 amb 442 societats a Delaware, un estat nord-americà considerat com a territori offshore, i 183 més a les illes Caiman, un dels paradisos fiscals més tradicionals. La seua presència en ubicacions de tributació quasi inexistent s’ampliava amb 18 societats a Luxemburg, dues a les Maurici, altres dues a Singapur, cinc a Hong Kong i dos al desguàs fiscal europeu dels Països Baixos.
Vanguard
Amb èxit al món de les finances per haver impulsat un nou model de gestió de la inversió inèdit i fonamentat en els denominats fons indexats, va ser creat per John G. Bogle, un altre dels considerats com a líders espirituals de la nova aristocràcia financera. Identificat com a republicà, votant de l’expresident demòcrata Barack Obama i crític amb Trump, va faltar l’any 2019.
La firma d’inversió, que ha intentat amenaçar la corona de BlackRock, comptava amb 300 treballadors i gestionava uns actius per valor de 5,3 bilions de dòlars en xifres de 2020, és a dir, l’equivalent al pressupost dels Estats Units d’Amèrica. Tres anys més tard, d’acord amb les xifres d’una recerca del Thinking Ahead Institute, havia incrementat la seua cartera fins a abastar els 8,4 bilions de dòlars. Vanguard gaudeix de participacions a grans empreses com ara McDonald’s, Microsoft, Uber, Netflix, Ferrari o Walt Disney Company.
Fidelity
És una de les poques firmes d’inversió que sembla una empresa familiar perquè ha estat gestionada per una mateixa nissaga. Fundada en 1946 per Edward C. Johnson, ha continuat amb el seu fill Edward Johnson III i amb la seua neta Abigail Johnson, qui ha alternat donacions a la campanya del republicà Jeb Bush amb aportacions a la demòcrata Hilary Clinton. Aquests grans fons ostenta participacions d’empreses espanyoles rellevants com ara l’entitat financera Bankinter, l’armamentística i consultora a diferents sectors econòmics Indra, l’operadora de telecomunicacions Cellex, així com la constructora fugada per estalviar-se impostos Ferrovial.
Capiltal Ground
Constituïda com a una de les principals gestores de fons de pensions del món, va ser fundada per Jonathan Bell Lovelace durant els anys de la Gran Depressió als Estats Units d’Amèrica. Està present a l’accionariat de la firma de tecnologia per a viatges Amadeus, integrant de l’Ibex-35 i és un dels principals accionistes del grup de residències de la tercera edat Domus VI, amb un currículum llarg d’acusacions per la seua actuació durant la pandèmia de la COVID-19.
ADIA, Autoritat d’Inversió d’Abu Dhabi
Nascuda per invertir els excedents petroliers de la monarquia antidemocràtica d’Emirats Àrabs Units en l’any 1976, ha tingut una activitat destacada als Estats Units d’Amèrica, on concentra del 45% al 60% de les seues inversions pel 15% al 30% que ho fa a Europa i del 10% al 20% dels mercats emergents. Amb una cartera de prop de 790.000 milions de dòlars, és el tercer fons sobirà més important del planeta, segons el rànquing confeccionat per la societat cooperativa de serveis financers d’origen belga Swift.
Fons de Pensions del Govern de Noruega
Alimentat dels recursos que obté el país escandinau de l’explotació dels seus jaciments petroliers, s’ha convertit en un dels fons sobirans més importants del planeta. En mans de les institucions noruegues, gestiona 1,22 bilions d’euros en actius i acumula una llarga llista de participacions en grans empreses del selectiu borsari espanyol, com ara Iberdrola, ACS, Banc Sabadell, Sacyr, Colonial o Melià.
State Street Globlal Advisors
Erigida en una de les firmes de serveis financers més grans del planeta, malgrat romandre encara més a l’anonimat que la resta de grans fons d’inversió, va ser creada l’any 1978 pel hòlding bancari State Street Corporation, una de les entitats financeres amb més història i solera dels Estats Units d’Amèrica. Segons un estudi del Thinking Ahead Institute, se situa com la quarta gestora de fons del planeta amb una cartera de quatre bilions de dòlars.
Corporació d’inversions de la Xina
Creada com a instrument del poder del gegant asiàtic arreu del món l’any 2007, és el responsable de l’administració de les reserves internacionals de la superpotència. En 2017, per exemple, va comprar per 12.250 milions d’euros Logicor, la plataforma líder de logística al continent europeu.